divendres, 27 d’agost del 2010

MUSEU SANTXOTENA, PASSAT I PRESENT EN PERFECTA HARMONIA


L’escultor baztanès Xabier Santxotena seguint la tradició dels seus avantpassats, és un artesà de la fusta. L’any 1970 coneix l’escultor guipuscoà Jorge Oteiza, del qual va ser un destacat deixeble. Més tard, va estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis de Vitòria-Gasteiz. Des d’aleshores, ha realitzat una gran quantitat d’escultures amb fusta però a més, la seva creativitat artística l’ha dut a treballar amb altres materials com la pedra, el ciment, el ferro o el bronze.

El museu on s’exposa la seva obra ocupa una extensió d’uns 35.000 metres quadrats en els quals s’han traçat una sèrie de camins per tal de poder seguir, veure i tocar les peces que hi ha exposades. Les escultures de fusta no estan a l’aire lliure com la resta, sinó dins de diferents “bordas” que són uns petits coberts rurals reconvertits per aixoplugar les peces més delicades. En el centre de l’esplanada es troba un petit auditori en forma de cub caigut del cel, on es pot veure una filmació, amb dues parts clarament diferenciades. Una primera part on s’explica l’entorn històric, i una segona part en què es pot apreciar l’evolució artística de l’escultor des dels seus inicis. Una obra que és pura màgia i que ens permet reviure la mitologia, les llegendes i les tradicions d’una terra on les muntanyes, l’aigua i els boscos conformen un paisatge únic.


Però l’obra de Santxotena no és tan sols artística. En la vessant històrica de que parlàvem abans, ell reivindica l’orgull de pertànyer a la comunitat “agote”. Però exactament què significa la paraula “agote”?

Tot comença el 1213 en la batalla de Muret, en l’anomenada croada contra els albigesos. Va ser el principi de la fi de la dominació catalana a Occitània i el començament de la persecució dels càtars per part de la Inquisició. Els càtars, també coneguts com “bons homes”, tenien un concepte del cristianisme pur, basat en la pobresa, la castedat, la virtut i l’alimentació vegetariana, clarament oposada a la corrupció material de l’església oficial. Això molestava i molt la poderosa cúpula romana que va decidir eliminar-los sota les “clàssiques” acusacions d’heretgia i/o bruixeria. Sembla ser que molts d’aquells càtars, en la seva fugida, es van refugiar a les valls de l’altra costat dels Pirineus, i una colònia força nombrosa ho va fer a la Vall de Batzan.


Van ser mal rebuts per la població autòctona, que clarament dominats i influenciats pels predicadors i clergues al servei de les doctrines oficials, els va denominar “agotes”, paraula despectiva derivada del occità “ca got” (gos gras). Per aquest motiu i fins fa molts pocs anys, van estar marginats i maltractats. Se’ls acusava de tots els mals, com el de ser transmissors de la lepra i altres malalties i en molts casos se’ls obligava a portar una campaneta per tal que la gent s’adonés de la seva presència. A les esglésies, estaven separats de la població (fins i tot tenien portes d’entrada diferenciades), no podien ser batejats en les mateixes piles baptismals o tenien prohibit acostar-se a l’altar. Estaven també obligats a casar-se entre ells, la qual cosa va crear una marginació total amb la resta de la població. Aquesta marginació amb el temps s’ha anat diluint, però fins fa relativament pocs anys, encara es mantenien els perjudicis contra els “agotes” a poblacions com Arizkun, on vivien aïllats de la resta de ciutadans al barri de Bozate.

És per tot això que Xabier Santxotena reivindica l’orgull dels “agotes” i creu que caldran encara un parell de generacions per tal que desaparegui totalment de la gent l’estigma i el complex de ser un “inferior” que durant segles els ha marcat. Ens va explicar un munt d’històries sobre els “agotes”. Li agrada molt parlar del tema i nosaltres, amants de la història com som, vam anar preguntant per tal d’allargar la conversa i que ens expliqués més fets i detalls que ens permetessin fer-nos una idea el més real possible de les costums i manera de viure d’aquella gent, víctimes del poder i del fanatisme religiós i que durant segles van tenir arrabassats els més elementals drets de les persones.

Avui, el Museu Santxotena situat al mateix barri de Bozate d’Arizkun, al bell mig de la meravellosa Vall de Baztan, és el més clar exemple que història, art, tradició i paisatge poden conviure en perfecta harmonia.



14 comentaris:

  1. Què millor que unir en un viatge la bona gastronomia i l'art? Ho diuen una historiadora de l'art i un de Belles Arts!

    Som nous en aquest món virtual, esperem amb ganes la vostra visita!

    Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Magnífica visita. Veig un escultor que beu de les fonts d'Oteiza i Chillida però que amb la fusta treballa amb un llenguatge molt personal. M'agrada molt la foto de la filigrana i l'escultura de xapa tan ben curvada.Què bons escultors ens ha donat el país Basc! Suposo que els alts forns tenen molt a veure. Parlant de forns, Santxotena us va cuinar alguna coseta?
    1 abraçada, viatgers incansables.

    ResponElimina
  3. Quina entrada tan enriquidora, parella.

    Merci :)

    ResponElimina
  4. No sabia que la vall de Baztan hagués estat refugi dels càtars, m'encanta el tema (potser a causa del meu cognom), i ja fa uns quants anys que segueixo tot el que hi fa referència, o sigui que, moltes gràcies per la informació!

    ResponElimina
  5. Sandra i Xavi,
    Ens alegra la vostra primera visita.
    A nosaltres ens agrada molt aquest tipus d'escultura perfectament integrada en el paisatge, i si a més va acompanyada d'un explicació històrica, com la que ofereix Xabier Santxotena, oli en un llum.

    Kalamar,
    Realment Euskadi ha donat un grapat de bons escultors de reconegut prestigi internacional.
    Pel que dius veig que coneixes el passat gastronòmic de X.Santxotena. On hem anat ja en un parell d'ocasions, es al restaurant Santxotena que la seva germana regenta a Elizondo, la població més important del Baztan.

    Òscar,
    Ja saps que quan fem una sortida ens agrada sempre gaudir el màxim de les possibilitats que se'ns possen a tir. En el cas del Baztan, el paisatge (meravellós), te uns complements magnífics en l'art, la història i la gastronomia.

    Mariàngels,
    Sobre el tema dels "agotes" hi ha força teories. El que passa es que la majoria són "oficialistes" i ja se sap que la història sempre l'escriuen els guanyadors. La teoria, força fonamentada, de Santxotena sobre els càtars, sembla que te molta lògica i no és gens desestimable. Jo n'he llegit unes quantes de teories, i aquesta em sembla la més creïble. De totes maneres hi ha poca documentació sobre el tema ja que ha estat una qüestió "tabú" durant molts anys. On sembla ser que hi ha molts documents es al Vaticà, però ja se sap, si les documentacions que té l'Església Catòlica és fessin públics, probablement trontollarien massa coses que ens han fet creure en els darrers vint segles.

    Una abraçada a tothom

    ResponElimina
  6. Aquest "tour" per l'escultura de la zona ens apropa una mica més als que no la coneixem i ens fa veure que no només existeix Chillida...M'han agradat especialment les escultures de fusta i les formes arrodonides en general, ja que massa sovint les formes escultoriques que coneixem són molt cúbiques,no?.De tota manera no conec prou el tema.Gràcies per aquesta mostra tan ben "retratada"!petonets

    ResponElimina
  7. saludos josep y glória, he entrado con un poco de retraso a vuestro blog, mis disculpas, pues todavia voy lento, conozco algo el pais basc péro tan sólamente conocia las esculturas de Chillida, de lo que comentas sobre la Santa Madre Iglesia y todas las atrocidades que ha hecho no opino, por que hoy mi adrenalina yá la he soltado en el blog de nuestro amigo Enric ASSUR, y debode ir poco a poco, una abraçada paco

    ResponElimina
  8. Caram, quin post més "xulo"!!! M'agraden molt eixos posts vostres tan treballats i documentats. No coneixia res d'aquest escultor. M'ha soprés molt el seu art. Sobretot les escultures de fusta. Quina feinada!!! Les fotos, magnífiques. Això dels "agotes" m'ha sorprès molt i molt. Quines coses té la història!!! I ja veus que han durat els prejudicis fins avui mateix!! M'ha fet pensar en el cas dels "xuetes" mallorquins. Discriminats fins fa quatre dies. Es nota que li heu tret el suc al viatge. Molt bé!!! Enhorabona pel post. Com sempre, "de luxe". És un plaer llegir-vos. Salutacions

    ResponElimina
  9. M'agrada trencar el tòpic dels museus en edificis tancats i claustrofòbics... Ha de ser molt bonic passejar pels prats tan verds mentre admires aquestes creacions.

    ResponElimina
  10. Magnífica crònica i "interessantissíssima", com deien els meus fills, de petits, per fer broma.

    Ja sabeu que, sobretot en les arts plàstiques, sóc bastant "carca", però aquestes escultures de Santxotena (a qui no coneixia) m'han impressionat, com m'impressionen també les de Chillida i, encara que es repeteixi molt, les del valencià Alfaro (també es repeteix molt Subirachs, i tot i aixì m'encanta la seva obra).

    Pel que fa als "agotes", també interessantíssim: quants odis i morts per culpa de les creences religioses, punyeta!!!

    Jo crec que el mal de tot això ve del monoteisme. Els romans, com els grecs, tenien un déu per a cada cas i, llestos com eren, se n'adaptaven de forans, que mai fa nosa un déu de més.

    A la Ronda de Sant Antoni, on hi ha tants basars de paquistanesos, vaig veure en un d'ells que, a la caixa, l'amo hi tenia tot un reguitzell d'estampetes de déus del tipus d'aquells que tenen cos de persona i cara d'elefant, però, a més a més, us ho juro: hi tenia un Sant Pancraç!!!

    "D'això se'n diu ser un bon comerciant, sí, senyor!", vaig pensar, ja que si sant Pancraç ajuda els comerciants, aquell bon home, al cap i a la fi, encara que sigui d'una altra religió, no deixa de ser un comerciant, oi?... Doncs sant Pancraç també li pot donar un cop de mà. Ho vaig trobar pràctic i, a la vegada, respectuós.

    Glòria: Ja us vaig sentir a la ràdio, a tu i a la Gemma. Em va fer molta gràcia quan us va preguntar quin era el post més vist de les receptes penjades als vostres respectius blogs, perquè jo li hauria contestat que les galtes de porc al forn no només és el post més visitat de la secció de cuina, sinó també de tot el blog!!! :))... Ah!: però content que n'estic, eh?

    Una abraçada, noctàmbuls!

    ResponElimina
  11. Mercè,
    Efectivament Chillida es molt bo, però hi ha molts d'altres artistes que no son tan coneguts però amb una qualitat impressionant. Santxotena n'es un d'ells sens dubte.

    Paco,
    De les atrocitats històriques de la Santa Mare Església, millor no parlar-ne massa, perquè encara prendríem mal. Això si, de tant en tant va bé recordar la història per tal de veure de quin peu calcen els que pretenen "portar-nos pel bon camí".

    Francesc,
    Les escultures de metalls i ciment son bonissimes, però les de fusta son una autèntica passada.
    Suposo que el tema dels agotes, és d'aquells que si no ets sobre el terreny, no te n'assebentes, com suposo que deu passar amb tantes altres minoríes en tants i tants llocs diferents.

    Gemma,
    Es realment extraordinari veure un museu d'escultures a l'aire lliure.
    A banda d'aquest, jo només havia vist el de Chillida a Hernani, amb la mateixa filosofia.

    Una abraçada a tothom

    ResponElimina
  12. Enric,
    Molt bona l'anècdota que expliques del comerciant paquistanès.
    Pel que fa als odis religiosos, jo no he vist mai que l'integrisme sigui patrimoni d'una sola religió. Totes n'han fet i de molt grosses. Com perquè algú vagi donant lliçons als altres!. Jo recordo una frase del meu admirat Jaume Perich, em sembla que del seu llibre "Autopista" que deia: La religió serveix per a solucionar tota una sèrie de problemes, que no existirien si no hi hagués la religió". Tenia més raó que un sant, mai millor dit.
    Una abraçada

    ResponElimina
  13. Hola Josep, molt interessant, m'ho apunto per quan anem per aquelles terres. Això de veure obres d'art a l'aire lliure m'atrau molt. Gràcies per l'info. Una abraçada

    ResponElimina
  14. Maia,
    La Vall de Baztan és extraordinaria, no tan sols pel paisatge sinó també per coses com aquest museu. Nosaltres ja hi hem estat en 3 ocasions i sempre hem vist coses noves, a part de descansar o de fer escapadetes a Euskadi que està a dues passes.
    Una abraçada

    ResponElimina