ESPECTACLE VILLAZÓN

Hi ha pocs, molt pocs cantants que abans d’actuar al Liceu, no només hagin aconseguit exhaurir totes les localitats, sinó que a més, tinguin l’èxit assegurat facin el que facin. Rolando Villazón és un d’aquests intèrprets que gràcies a la seva aclaparadora simpatia i a la passió amb què interpreta, té el públic entregat des de l’inici. I això és, ni més ni menys, el que va passar ahir diumenge en el concert que el tenor mexicà va oferir al Gran Teatre del Liceu. Era a més, la seva primera actuació a Barcelona, després de la intervenció quirúrgica que el va tenir allunyat dels escenaris l’any 2009. 

Abans de començar el concert, es va produir una petita incidència quan es va anunciar per megafonia la substitució del director d’orquestra Michael Hofstetter per Guerassim Voronkov, “oficialment” per indisposició del primer ... deixem-ho així, tot i que he sentit versions molt diferents a l’oficial. 

El concert de Villazón va tenir dos parts diametralment oposades. En la primera, va interpretar àries de Mozart. Tot i reconèixer que les va vestir amb unes magnífiques coloratures i uns legatos sensacionals (em pregunto com i quan agafa aire i respira?) crec que la seva veu, o millor dit la seva manera de cantar, no és la més adient per interpretar Mozart. I no és que no ho fes bé, però penso que Mozart requereix molta més subtilitat i dolçor que fogositat i temperament que és el que va aportar Villazón. Molts aplaudiments però amb el convenciment general que la cosa aniria molt millor a la segona part. I així va ser, la segona part, amb Donizetti, Cilea i Verdi, la veu i la manera de cantar de Rolando Villazón va ser una altra, va ser la seva.  Va cantar el que realment li va i ho va fer de la millor manera que sap, amb passió, entrega i arrencant del públic els grans aplaudiments i “bravos” que no s’havien escoltat en la primera part. No entraré en si la veu de Rolando Villazón és o no és la mateixa que la de fa quatre o cinc anys perquè això és evident, però la seva captivadora manera de cantar va posar el públic dempeus en més d’una ocasió.

  

Ens va regalar tres propines, “una furtiva lagrima” que va fer novament aixecar el públic dels seus seients, el fragment “Ya las horas felices” de la sarsuela “La del Soto del Parral” i finalment un clàssic que ja va cantar l’any 2008, “Rosó” i en català (que n’aprenguin alguns cantants espanyols que ho canten en castellà) que el públic va agrair amb aplaudiments que van durar més d’un quart d’hora, però que no van fer que el tenor mexicà interpretés una quarta propina. 

Amb un explícit “Cómo los quiero!”, en mig del deliri general va acabar el triomfal concert. Rolando Villazón va demostrar que és un dels grans, un dels pocs que sap transmetre i donar al públic allò que la gent desitja i espera i per aquest motiu és tan estimat i assoleix un èxit tan aclaparador com el d’ahir, on molta gent va confessar que s’havien emocionat i fins i tot plorat. 

 Al sortir, una amiga em va preguntar què m’havia semblat el concert, jo li vaig dir “una segona part sensacional” i ella em va contestar “totalment d’acord, deixem-ho així”. 

Contracrònica – Com que el concert va acabar a una hora raonable, vam decidir anar a la sortida d’artistes a veure si aconseguíem una signatura del cantant. L’espera va durar ben be una hora i quart que, tot sigui dit, ens va passar volant, xerrant amb amics que també l’esperaven. Al sortir, Rolando va estar tal com és ell, extravertit, simpàtic, agradable, pacient i fent broma en tot moment amb tothom. Quan li vam comentar que lamentablement no el vam poder veure l’estiu passat a L’elisir d’amore a Múnic, ens va dir que com se’ns acudia anar-hi el dia que ell suspenia. A una amiga va comentar-li que la veia molt contenta i estava segur que era perquè el Madrid havia perdut i el Barça havia guanyat. A una altra va cantar-li un fragment de “Júrame” i al signar el programa a una Carmen va cantar-li un fragment de “La fleur que tu m’avais jetée”. És a dir, Villazón en estat pur, un espectacle dins i fora l’escenari, un paio irrepetible.