dilluns, 4 d’abril del 2011

ESPECTACLE VILLAZÓN

Hi ha pocs, molt pocs cantants que abans d’actuar al Liceu, no només hagin aconseguit exhaurir totes les localitats, sinó que a més, tinguin l’èxit assegurat facin el que facin. Rolando Villazón és un d’aquests intèrprets que gràcies a la seva aclaparadora simpatia i a la passió amb què interpreta, té el públic entregat des de l’inici. I això és, ni més ni menys, el que va passar ahir diumenge en el concert que el tenor mexicà va oferir al Gran Teatre del Liceu. Era a més, la seva primera actuació a Barcelona, després de la intervenció quirúrgica que el va tenir allunyat dels escenaris l’any 2009. 

Abans de començar el concert, es va produir una petita incidència quan es va anunciar per megafonia la substitució del director d’orquestra Michael Hofstetter per Guerassim Voronkov, “oficialment” per indisposició del primer ... deixem-ho així, tot i que he sentit versions molt diferents a l’oficial. 

El concert de Villazón va tenir dos parts diametralment oposades. En la primera, va interpretar àries de Mozart. Tot i reconèixer que les va vestir amb unes magnífiques coloratures i uns legatos sensacionals (em pregunto com i quan agafa aire i respira?) crec que la seva veu, o millor dit la seva manera de cantar, no és la més adient per interpretar Mozart. I no és que no ho fes bé, però penso que Mozart requereix molta més subtilitat i dolçor que fogositat i temperament que és el que va aportar Villazón. Molts aplaudiments però amb el convenciment general que la cosa aniria molt millor a la segona part. I així va ser, la segona part, amb Donizetti, Cilea i Verdi, la veu i la manera de cantar de Rolando Villazón va ser una altra, va ser la seva.  Va cantar el que realment li va i ho va fer de la millor manera que sap, amb passió, entrega i arrencant del públic els grans aplaudiments i “bravos” que no s’havien escoltat en la primera part. No entraré en si la veu de Rolando Villazón és o no és la mateixa que la de fa quatre o cinc anys perquè això és evident, però la seva captivadora manera de cantar va posar el públic dempeus en més d’una ocasió.
  
Ens va regalar tres propines, “una furtiva lagrima” que va fer novament aixecar el públic dels seus seients, el fragment “Ya las horas felices” de la sarsuela “La del Soto del Parral” i finalment un clàssic que ja va cantar l’any 2008, “Rosó” i en català (que n’aprenguin alguns cantants espanyols que ho canten en castellà) que el públic va agrair amb aplaudiments que van durar més d’un quart d’hora, però que no van fer que el tenor mexicà interpretés una quarta propina. 

Amb un explícit “Cómo los quiero!”, en mig del deliri general va acabar el triomfal concert. Rolando Villazón va demostrar que és un dels grans, un dels pocs que sap transmetre i donar al públic allò que la gent desitja i espera i per aquest motiu és tan estimat i assoleix un èxit tan aclaparador com el d’ahir, on molta gent va confessar que s’havien emocionat i fins i tot plorat. 

 Al sortir, una amiga em va preguntar què m’havia semblat el concert, jo li vaig dir “una segona part sensacional” i ella em va contestar “totalment d’acord, deixem-ho així”. 

Contracrònica – Com que el concert va acabar a una hora raonable, vam decidir anar a la sortida d’artistes a veure si aconseguíem una signatura del cantant. L’espera va durar ben be una hora i quart que, tot sigui dit, ens va passar volant, xerrant amb amics que també l’esperaven. Al sortir, Rolando va estar tal com és ell, extravertit, simpàtic, agradable, pacient i fent broma en tot moment amb tothom. Quan li vam comentar que lamentablement no el vam poder veure l’estiu passat a L’elisir d’amore a Múnic, ens va dir que com se’ns acudia anar-hi el dia que ell suspenia. A una amiga va comentar-li que la veia molt contenta i estava segur que era perquè el Madrid havia perdut i el Barça havia guanyat. A una altra va cantar-li un fragment de “Júrame” i al signar el programa a una Carmen va cantar-li un fragment de “La fleur que tu m’avais jetée”. És a dir, Villazón en estat pur, un espectacle dins i fora l’escenari, un paio irrepetible.   

31 comentaris:

  1. Una crònica preciosa! Sens dubte tindrem aquest moment al cap durant molts dies encara...

    ResponElimina
  2. Josep, no es per cortesia que et torno la visita. Al veure la teva adreça a casa meva me’n he adonat de que aquest Josep que veig sovint es del de un blog del que també sento sovint parlar. Entro, i em trobo amb una crònica que m’hauria agradat signar i una contracrònica que m’hauria agradat haver viscut. Gracies i fins un altre, que aniré passant.

    ResponElimina
  3. Brunilda,
    Sens dubte un dels gran èxits de la temporada liceista, per no dir el més gran. Esperem que poguem tornar-lo a veure aviat per Barcelona tot i que ens va dir que potser no seria fins el 2013.

    Jose Luis,
    Al teu bloc hi havia entrat alguna vegada però fins avui no havia deixat un comentari. Per tal d'esmenar-ho t'he posat en el meu blog-roll per tal d'anar veient els posts que publiques i treure-hi el cap mes sovint. Espero poder-nos veure en alguna propera funció al Liceu o al Cinema.

    Una abraçada a tots dos

    ResponElimina
  4. Josep i Gloria

    Tal i com varem comentar al entreacte del concert d'en Villazón, la primera part a mi no em va agradar gaire i creia sincerament que era perquè jo estava situat al lateral del 4art pis i la veu no arribava com estic acostumat a la meva localitat d'abonament. A la segona part, vaig comprovar de que no era això..... i em va agradar molt mes.

    M'agrada la vostra crònica molt mesurada. M'hauria agradat escriure-la a mi... però no dono a l'abast i no se si paga la pena fer-la ja a hores d’ara. Potser la vostra crònica es la que he trobat que s’assembla mes al que jo vaig "viure" ahir al Liceu. Jo sincerament vaig gaudir força i no veig per enlloc el que expliquen altres cròniques que he llegit fa una estona, ....i es que el deixant poc mes que "finiquitat".

    Segurament no soc un entès musicalment parlant però repeteixo que la segona part i els "bisos" per mi van convertir el concert en memorable.

    Miquel Gascón

    ResponElimina
  5. Vosaltres hauríeu de ser els crítics musicals dels diaris catalans. Que bé que ho feu! Llegint-vos, jo seguiria els vostres consells a ulls clucs!
    Petons

    ResponElimina
  6. Oh, em quedo amb totes les ganes de saber quines són les teories sobre la baixa de direcció!! Sí, és safareig, però que voleu... :D

    ja buscarè algun tube d'aquest cantant, que no coneixia i em dono el gust de gaudir-lo també una miqueta :)

    ResponElimina
  7. josep, no puedo hablar con propiedad sobre rolando, por que no lo he escuchado lo suficiente cómo poder dar una opinión clara, en cambio ahora sí puedo opinar algo por que tú lo dices y también por que me lo dijo José Sempere, y el me dijo lo que tú dices, que es muy bueno tanto vocal cómo a nivel personal y escénico, también me dijo que se preocupó cuando a Rolando le operaron, por que no es nada fácil que un cantante salga en forma vocal cuando lo intervienen por algún problema de las cuerdas vocales, y como siempre tu escrito fantástico........abraçades paco

    ResponElimina
  8. Gràcies per la vostra crónica. Jo vaig gaudir molt, em va fer feliç veure al Rolando perqué m'agrada molt, peró el que em va agradar mes va ser veure un cantant que es capaç de donar-ho tot damunt d'un escenari com ell ho fa...i pocs mes ho saben fer.

    ResponElimina
  9. Moltes gràcies per a la vostra crònica. Sempre és millor que el que podem sentir per altres mitjans. Veig que l'hora d'espera va valer la pena i us heu endut un bon record. Petons

    ResponElimina
  10. Miquel,
    Veig que coincidim força amb les apreciacions sobre el concert. La primera part no ens va agradar massa i a la segona ens ho vam passar molt bé. Ni "finiquitat" ni pels núvols, Villazón es un bon cantant amb un carisma impressionant i que sap connectar molt bé amb el públic, cosa que el fa més gran.

    Margarida,
    Gràcies per les "floretes", però nosaltres ni som uns entesos ni tenim coneixements musicals, això si, a força d'escoltar música tenim (encertat o no) una mica de criteri i intentem explicar les coses tal i com les sentim.

    Moltes gràcies i una abraçada a tots dos

    ResponElimina
  11. Òscar,
    He llegit en algún bloc que les diferències eren de tipus "musicals" amb el cantant. No se ben bé quines eren aquestes diferències, però es clar, no quedava bé que minuts abans de començar el concert ho expliquessin. Crec però que es podrien haver estalviat l'excusa de la indisposició quan era una cosa que coneixia molta gent.

    Paco,
    Es evident (es impossible!) que la veu de Rolando Villazón sigui la mateixa ara que abans de l'operació. Negar-ho es una tonteria, com també ho es el fet que en cada nota que canta hi posa el cor i això es el que el fa ser tan estimat per la gent.

    Una abraçada als dos

    ResponElimina
  12. Maria Teresa,
    Va ser una gran tarda en la que vam assaborir moltes coses. L'entrega del Rolando es única i això el diferència d'altres. Va ser un plaer compartir molts d'aquests moments, especialment en el post-concert amb tu.

    Elena,
    Els temps d'espera si s'està en bona companyia passen volant i el resultat final va ser molt bo. Que més podem demanar?

    Una abraçada per les dues

    ResponElimina
  13. Tot un personatge, sí, senyor! Penso que és molt d'agrair trobar un cantant de la seva talla que sigui tan amic del seu públic!

    ResponElimina
  14. Ens alegrem moltissim per vosaltres i per escoltar de gent de confiança que Villazón encara té molt a dir i esperem que no tarde massa a emocionar-nos en directe. Sabeu que ens hauria encantat poder anar-hi, però amb la vostra crònica gairebé ens arriba la passió que va inflamar el Liceu. Una foto més a la colecció! A nosaltres encara ens la deu!!
    Una abraçada

    ResponElimina
  15. Mariàngels,
    Efectivament en Rolando Villazón es una persona que no sols captiva dalt de l'escenari sinó que també ho fa fora.

    Cristina i Lluís,
    Doncs si, el concert va començar una mica fluixet però va acabar bé. Esperem que en una propera ocasió vosaltres també en pogueu gaudir.

    Una abraçada a tots

    ResponElimina
  16. Una crònica molt humana i propera és el que heu fet. M¨agradat moltíssim. Felicitats.

    ResponElimina
  17. Sabeu que m'agrada molt la vostra crònica ?
    Doncs sí i sí a tot el que dieu!

    Sí deixem-ho així. Quan és disfruta tant no cal buscar-hi el què ni el com. El millor es gaudir-ho al màxim i per fer-nos gaudir el Rolando "se las pinta solo". I diumenge ens ho vem passar pipa, o no?

    Petons.

    ResponElimina
  18. Cristina,
    M'agrada molt el que ens dius (ens posarem vermells, he,he). Nosaltres intentem veure les coses amb la màxima imparcialitat i ressaltar allò que mes ens ha copsat. I en aquest cas, el triomf del cantant es basa no tan sols en la vessant artística sinó també i (molt) en l'humana.

    Estimada Tosca,
    Ens agrada que t'agradi el que hem dit. No calen discussions bizantines, el diumenge ens ho vam passar molt bé i això es el que importa. El Rolando es encantador en el més ampli sentit de la paraula.

    Una abraçada a les dues

    ResponElimina
  19. Cada cop tinc més clar que Rolando Villazón és un cantant per escoltar-lo en directa, in situ.
    Canvia molt si tan sols l'escoltes, ja que et perds part de la seva contagiosa i desbordant visceralitat artística.
    No el pots escoltar o assaborir com als altres i això condiciona.
    És ben curiós que allò que no toleraries a un altre, amb ell si, ja sigui a nivell artístic o de comunicador, que amb les dues coses juga per arribar al públic i amb totes dues triomfa.
    Jo, com bé sabeu, tinc una lluita interna per acceptar allò que no m'agrada i fruir plenament del que m'agrada, encara no me'n he sortit del tot i ara m'agrada molt i ara gens i ara el critico i em critiquen i ara dic que és fantàstic i...és així, és en Villazón, un cas irrepetible a la història de l'òpera i tan sols per això, digne de ser escoltat.
    L'únic que no puc fer, és rendir-me incondicionalment a l'artista, a aquestes alçades, ja no.

    ResponElimina
  20. Joaquim,
    Crec que molts tenim una lluita interna amb RV. No fa les coses que feia fa 4 o 5 anys, però segueix fent coses molt bones, i al públic el te guanyat abans de començar amb la qual cosa te un marge molt ampli de credibilitat. La primera part em va deixar bastant fred, però la segona em va agradar molt i les propines, incluida Rosó també, i es que com a català, agraeixo molt que el que no fan els nostres veïns (cantar en català), ho faci un paio que ve de l'altra banda del món.
    Una abraçada

    ResponElimina
  21. Excelente crónica. Gracias
    Una abraçada

    ResponElimina
  22. Camino,
    Una abraçada y hasta pronto

    ResponElimina
  23. Home Josep, diguem que cantar en un català prou entenedor i una cançó tan nostrada com la Rosó, és quelcom d'agrair, però mai hauria de ser determinant per valorar l'actuació artística, és un plus prou important que més aviat reflecteix aquest carisma i sensibilitat que tan apreciem i que em sembla que en totes les cròniques, apunts i/o crítiques sobre el concert, ningú ha posat en dubte.

    ResponElimina
  24. M'alegre que hagueu disfrutat de l'espectacle. Jo no puc opinar sobre Rolando ni si és millor o pitjor que Mozart perquè no l'he sentit mai, però vos felicite per la crítica, i per les altres que feu als blocs, són molt enriquidores. La veritat és que no pareu, quina sort...

    ResponElimina
  25. Joaquim,
    Tens tota la raó, i per això el recital jo el valoro fins la "furtiva lagrima" i potser fins la sarsuela i tot. La Rosó el considero una concessió al públic i aquí si que valoro més el fet que la qualitat (tornariem a parlar de que sap com guanyar-se al públic).

    Asela,
    La veritat es que si que ens ho vam passar be, i principalment a la segona part que es quan va cantar el repertori que li va bé a la seva veu (i això es nota molt).


    Una abraçada

    ResponElimina
  26. Xics, si és que no pareu!!! A aquest pas tindreu una de les col·leccions de fotos i dedicatòries d'artistes lírics digna de figurar en un museu!!! Gaudesc molt de les teues cròniques musicals. Quina sort poder parlar amb gent tan agradable i que, tot i ser una estrella, no s'ho tinga gens cregut i siga amical. Salutacions

    ResponElimina
  27. Francesc,
    Aquest mon de l'òpera es realment sorprenent. Molta gent es pensa que es una cosa elitista; primer error: una entrada pel Nou camp es molt més cara que una entrada pel Liceu. Els grans cantants sembla que haurien de ser creguts i "divos"; segon error: ja fa uns quants anys que n'anem coneixent i et ben asseguro que qualsevol "mindundi" que corre pel món del "artisteig" es molt més cregut i inaccessible que qualsevol d'aquestes veritables estrelles a nivell mundial.
    Una abraçada

    ResponElimina
  28. M'ha encantat la crònica, i quina raó tens respecta als "divos", molts cops qui més s'ho creu no es precisament el millor...Una abraçada

    ResponElimina
  29. A mí me soprendió su Mozart agradablemente. Claro que no para echar cohetes pero sí por la fluidez de la coloratura y por el fiato, creoq ue lo ha estudiado a fondo y se ha esforzado por sacarlo limpio. Es obvio que a Rolando le va más lo cantado en la segunda parte, pero la primera me pareció muy trabajada y muy correcta. En la segunda parte salió todo él, y nos llevó al cielo donde sólo brillan las estrellas más refulgentes. Y los bises, su entrega, su carisma hicieron lo demás. Una tarde que no olvidaremos nunca.
    Yo llevé a dos personas que no lo habían escuhado nunca y me encontré con otras amistades que tamppoco. Todos salieron amando a Rolando, amando al Liceu, y amando la ópera, felices, como en una nube. El villazonismo es contagioso!
    Gracias por tu estupenda crónica.

    ResponElimina
  30. Gabriela,
    Bienvenida a nuestro bloc. Tal y como decia en la crónica, a mi Rolando me gustó más en la segunda parte que en la primera, basicamente porqué hizo lo que el sabe hacer mejor. Indudablemente ha trabajado y mucho Mozart y se nota. Y todo y que lo lo hizo bien, se nota que no es (aún)lo suyo. Su triunfo fue indiscutible y rotundo y el teatro en pleno se rindió a su manera de interpretar y a su simpatia única.
    Gràcias por tu comentario y espero que nos sigas visitando.
    Un fuerte abrazo

    ResponElimina
  31. Gracias, Josep, claro que te visitaré, si antes no lo había hecho es porque no lo había descubierto. Saludos cordiales.

    ResponElimina