3 DIES DE MÚSICA (2) Un “elisir” exquisit

En aquest segon dia de música, canviem totalment el registre i parlarem d’òpera.

Ahir al vespre vam anar a l’Atrium de Viladecans  per assistir a la representació de L’Elisir d’amore de Gaetano Dinizetti, una òpera còmica en dos actes que es va estrenar el 12 de maig de 1832 al Teatro della Canobbiana de Milà.

Aquesta obra ha estat l’escollida pels infatigables Amics de l’Òpera de Sabadell (AAOS) per encetar la temporada 2011-2012. Mai ens cansarem de manifestar la gran tasca que duen a terme els AAOS que des de l’any 1982 tenen temporada pròpia (en aquella època, es podien comptar amb els dits d’una mà els teatres de l’Estat espanyol que en tenien), i des de l’any 1989, amb el Cicle Òpera a Catalunya, portant les seves produccions a diferents teatres del nostre país per tal de descentralitzar l’òpera i posar-la a l’abast de tothom. Seguint amb el seu costum, els AAOS realitzen un gran treball, amb uns mitjans reduïts i promocionant moltes veus sortides de l'Escola d'Òpera de Sabadell  amb uns resultats molt interessants.

En aquesta ocasió l’escenografia era de Jordi Golobart, molt correcta dins la senzillesa que caracteritza una època de crisis econòmica que tothom hauria d’interpretar de la mateixa manera. L’Orquestra Simfònica del Vallès i el cor dels AAOS van sonar realment molt bé sota l’encertada direcció de Rubén Gimeno.

Pel que fa a les veus, hem de dir que en conjunt ens han agradat molt. L’Albert Casals fa un Nemorino magnífic. Tal i com avança l’obra, es va sentint molt més còmode en el personatge i superant la seva timidesa escènica. Pel que fa a la veu, m’ha agradat molt en tots els aspectes. Encara recordo el seu Gualtiero de IlPirata, ara fa dos anys. La progressió vocal ha estat notable, i si ja em va agradar aleshores, actualment amb una veu molt més treballada, el rendiment és boníssim. Esperem amb candeletes el seu proper Romeo perquè estem convençuts que el progrés encara serà més evident. A l’Adina de l’Elisa Vélez li vaig trobar la manca d’un pèl de volum en el primer acte, no obstant això, en el segon acte va millorar i va acabar fent una molt bona actuació. Vull destacar els duets amb Nemorino i amb Dulcamara on va estar realment molt bé, al igual que els seus companys. El Toni Marsol va ser per a mi (no l’havia vist mai) una gratíssima sorpresa. Amb una gran interpretació, tan vocal com artística, es va fer seu el simpàtic i espavilat  Dulcamara des de l’inici i sense fissures. El mateix puc dir de l’esplèndid  Belcore de  Carles Daza, tot i que això no era cap sorpresa després d’haver-lo vist en diversos papers i molt especialment en el Figaro de la temporada anterior. Com sempre, l’Eugènia Montenegro, amb una gran veu va complementar perfectament els seus companys.

Una molt bona representació que segueix mantenint el gran nivell del cicle Òpera a Catalunya.

Carles Daza, Elisa Vélez, Albert Casals, Toni Marsol i Eugènia Montenegro

Com que no hi ha vídeos d’aquesta representació, tot seguit us en deixo dos d’una de les millors produccions que he vist de l’Elisir d’Amore. Es tracta de la de l’Òpera de Viena de l’any 2005 amb uns incommensurables  Rolando Villazón, Anna Netrebko, Ildebrando d’Arcangelo i Leo Nucci.

No us estranyi que no hagi inclòs l’ària més famosa d’aquesta òpera: Una furtiva lagrima. En una propera entrada en parlarem àmpliament.