LA CIUTAT ETERNA (i 3)

el barri del Trastevere

Per acabar aquesta sèrie d’entrades sobre Roma, avui parlarem una mica d’altres aspectes de la ciutat.

En primer lloc volem destacar les meravelloses fontane que hi ha escampades per tota la ciutat. Algú ha qualificat les fonts de Roma com les més belles del món, i per descomptat no seré jo qui ho desmenteixi. N’hi ha d’espectaculars, de polèmiques i de petites i poc conegudes, però la majoria d’elles són autèntiques obres d’art. Entre les més espectaculars i també les més turístiques, podem destacar la de Trevi de  Nicola Salvi (1762) o la meravellosa fontana di fiumi projectada pel gran Bernini a la piazza Navona. Entre les polèmiques hi ha la de Moises, amb una figura del profeta que pretén emular la de Michelangelo, però amb un resultat molt poc afortunat. Una altra font que va crear polèmica quan es va inaugurar l’any 1901, va ser la fontane delle Naiadi a la Piazza de la Repubblica. La polèmica la van crear les figures nues de les quatre precioses nimfes de bronze que donen nom a la font. Per a mi, una de les fonts més belles de la ciutat. Una altra de les que més m’agraden és la fontana delle tartarughe, una petita font amagada en una acollidora placeta prop de Campo de Fiori que, com que no surt a moltes guies, no té massa visitants.

detalls de la fontana delle tartarughe, de la fontana delle Naiadi i de l'obelisc de Ramsès II a la Piazza del Popolo

Un altre dels atractius per als amants de la història i l’art són els obeliscos egipcis que hi ha a la ciutat. Ara bé, cal distingir entre els egipcis autèntics i les còpies romanes o medievals. Els millors són sens dubte el que hi ha davant l’església de San Giovanni Laterano de l’època de Tutmosis III (s.XV a.C.) i de 45 metres d’alçada, i el de la Piazza del Popolo de més de 35 metres d’alçada i que pertany a l’època de Seti I i Ramsès II (s.XIV a.C.). Altres obeliscos egipcis són el de la Piazza de Montecitorio (s.VI a.C.), el de la Piazza della Rotonda (també de l’època de Ramsès II) i el de la Piazza de Santa Maria Sopra Minerva (s.VI a.C.), que Bernini va col·locar sobre un elefant. El del Vaticà també és egipci però no té ni un sol gravat, per tant la seva qualitat artística és molt baixa. Entre els obeliscos no egipcis (còpies romanes), trobem els de la Piazza Navona, Quirinale o Santa Maria Maggiore.

Detall de la capella Sixtina i un tram del "passetto"

Cal destacar també els museus de Roma. Nosaltres vam estar al Vaticà, amb una impressionant col·lecció egípcia i babilònica, malgrat que moltes peces estan molt mal identificades. Les col·leccions de mosaics, escultures i pintures són inabastables per a una visita de poques hores. El que sí que és una autèntica meravella i sempre hi tornem, és l’increïble espectacle d’observar la Capella Sixtina, una de les obres mestres de la història de l’art de tots els temps. Una de les curiositats de l’Estat Vaticà, és l’anomenat “il passetto”, un corredor que hi ha entre el Palau Vaticà i el Castel Sant’Angelo, paral·lel a la Via dei Corridori, el qual més d’un Papa va haver de travessar a correcuita per protegir-se de les ires dels súbdits.

Altres museus que vam visitar van ser els Capitolins amb peces tan famoses com la “llopa capitolina” que va alimentar els bessons Ròmul i Remus, segons la llegenda.

el museu de la Civilità a l'EUR, el Campo de Fiori i un dels "missatges" dels comerciants romans

Cal mencionar altres punts de la ciutat com la “decadent” Via Veneto, malgrat el seu glamour durant els anys 60 i 70 del segle passat, la Via dei Condotti, amb les seves botigues de luxe, el molt interessant Campo de Fiori amb el seu mercat diari o el barri de l’EUR amb la seva característica arquitectura “feixista”. Tal i com ja vam comentar en el nostre primer post sobre Roma, aquesta plaça és l’única de tot Roma que no té cap església, una autèntica raresa. I per acabar, si voleu tastar dos dels millors cafès del món, no dubteu en anar a La Tazza d’Oro, al costat de la Piazza della Rotonda, o al Caffé San Eustache, a la plaça del mateix nom. Per cert, en aquest darrer local, t’avisen mitjançant cartells que el cafè el serveixen  ja ensucrat, per tant si no vols sucre els has d’avisar abans que te’l serveixin.

Una altra cosa molt característica dels romans és penjar missatges amb força gràcia en els aparadors. Un parell d’exemples, una botiga situada prop de la “Fontana de Trevi” amb un cartell informant els milers de turistes que hi passen a diari: “per tutelare la nostra salute, NON DIAMO INFORMAZIONE”. Un altre, escrit a la pissarra d’un restaurant de l’acollidor barri del Trastevere deia: “We are against war and tourist menu”, escrit en anglès per tal que tothom ho entengui.

En resum, Roma és tot això i mil coses més que ens deixem al tinter i que ens podria dur moltes hores de xerrameca.

LA CIUTAT ETERNA (2)

La Pietà de Michelangelo a San Pietro 

En el primer post sobre Roma vam parlar una mica de la Roma “romana” que durant diversos segles va ser capital del món antic. Avui ho farem una mica de la Roma “cristiana”, que malgrat el que pugui semblar, va fer que la ciutat seguís sent una de les més importants durant l’edat mitjana, ja que els “papes”, lluny de cenyir-se al paper religiós i espiritual que representaven, es van convertir en autèntics sobirans, potser no d’un vast imperi, però si d’un influent i ric estat  que va promoure guerres o va protegir les arts segons les conveniències de cada moment.

A Roma no hi ha un sol carrer o plaça que no tingui al menys una església. Perdó, si que n’hi ha una, Campo di Fiore, però d’això en parlarem en la propera i darrera entrega sobre Roma. Diuen que a la ciutat d’Istambul hi ha més de 300 mesquites, però aquesta xifra queda ridícula davant les més de 900 esglésies que diuen que hi ha a Roma. Com a amants de l’art i de la història que som, era obligada la visita a unes quantes. N’hem visitat de petites, de mitjanes i de grans, faraòniques diria jo. Per exemple San Pietro, al Vaticà, encara que sigui per a veure el baldaquí de Bernini, la cúpula o la Pietà de Michelangelo, val la pena fer cua i obrir-se pas entre els milers de visitants.  De totes maneres, nosaltres preferim parlar-vos d’esglésies més petites i menys conegudes però molt recomanables de visitar.

Detall del mosaic de l'àbsis de Santa Prassede i la meridiana de Santa Maria degli Angeli

Començarem per Santa Prassede, una església no massa gran, molt propera a la gegantina Santa Maria Maggiore, amb una entrada força senzilla i que té com a principal atractiu un meravellós mosaic de tipus bizantí que recobreix l’absis. Una altra església molt interessant és la de Santa Maria degli Angeli. Data del segle XVI i sobre un disseny de Michelangelo es va construir en l’espai que ocupava el tepidarium de les termes de Dioclecià. El que fa singular aquest temple però, és la meridiana metàl·lica que l’any 1702 va fer construir el Papa Climent XI per tal de demostrar l’exactitud del calendari gregorià.

Les façanes de Santa Maria in Cosmedin i San Clemente

Una altra església molt interessant de visitar és la de Santa Maria in Cosmedin del segle 6è. El noranta per cent de la gent que visita l’església es queda en el vestíbul per tal de fer-se una foto davant la famosa bocca della verità, una antiga màscara romana (segle IV a.C.) de marbre, amb un diàmetre de 1,75 metres i per la qual la gent fa llargues cues. No obstant això, aquesta església té un encant especial. És petita, senzilla i lliure d’ornaments, però  té un magnífic campanar romànic del segle XII, uns mosaics al terra, realment preciosos i una petita cripta del temple original.

Una altra església molt interessant és San Clemente. La visita ens permetrà traslladar-nos a tres èpoques històriques totalment diferenciades. A nivell del carrer, i després de travessar un encantador i tranquil patí porticat,  trobem l’església del segle XII, amb uns interessants mosaics a l’àbsis i un  magnífic canelobre d’estil cosmati (nom donat als marbristes romans que, des del començament del s.XII fins a l'acabament del XIII, decoraren les esglésies de Roma). Però sota d’aquesta església, en trobem una altra del segle IV, amb les mateixes dimensions i en una tercer nivell inferior,  restes de cases romanes antigues i un petit temple dedicat a Mitra. El mitrianisme era un culte originari de Pèrsia que durant molts anys va rivalitzar amb el cristianisme a l’antiga Roma.

Detall del claustre de Santi Quattro Coronati i el Moises de Michelangelo a San Pietro in vincoli

A cinc minuts caminant des de San Clemente, trobem l’autèntic descobriment del viatge. Es tracta de l’església de Santi Quattro Coronati. Una torre carolingia domina l’entrada i dona pas a un pati abans d’entrar a l’església del segle IV. Per accedir el jardí i el claustre has de tocar un timbre  

I una monja t’obre la porta. El claustre és un meravellós i tranquil espai en el qual només s’escolta l’aigua del brollador que hi ha al centre i el piular dels ocells. Una altra de les joies d’aquest lloc és la capella de San Silvestre, a la qual  també s’hi accedeix mitjançant el tandem timbre/monja i que conté uns frescos extraordinaris on es narra la llegenda de la conversió de Constantí al cristianisme.

Evidentment, hi ha moltes altres esglésies amb detalls interessants, com la de Santa Maria del Popolo, amb dos Caravaggios extraordinaris, o San Pietro in vincoli, on val la pena entrar-hi i quedar-se enlluernat pel Moisès de Michelangelo, una de les obres que per sí sola ja justifica un viatge a Roma.

LA CIUTAT ETERNA (1)

Roma és una d’aquelles ciutats que ens apassiona, per tant, i després d’uns quants anys sense haver-hi anat, no vam tenir cap dubte a l’hora d’escollir la destinació per a fer una escapada.

A l’habitual caos circulatori de la ciutat, s’ha d’afegir el “plus” de la construcció d’una nova línia del metro, amb la qual cosa, circular en cotxe o autobús és gairebé una odissea que posa a prova el nivell de paciència del  ciutadà romà. Per això el transport privat per excel·lència és el ciclomotor o l’Smart, que s’ha convertit en una nova icona de la ciutat. Del transport públic millor no parlar-ne, autobusos abarrotats de gent i un metro que tanca a les 9 del vespre perquè es treballa durant la nit en la construcció de la nova línia.

Malgrat tot, els atractius que ofereix la ciutat són moltíssims i nosaltres ens vam proposar gaudir-los des del primer moment. Aquí intentarem parlar-ne d’uns quants, però fugint dels més tòpics que tothom coneix, Fontana de Trevi, Colosseo, Piazza Navona o els Musei Vaticani.

Començarem per la Roma més antiga ja que són molt nombrosos els vestigis que es conserven d’un imperi que durant gairebé 1.000 anys va arribar a dominar mitja Europa i el nord d’Àfrica. Encara que molts d’aquests edificis estan “descarnats”, perquè van ser saquejats i les pedres, i especialment el marbre, reutilitzats per a la construcció d’esglésies i palaus, podem trobar autèntiques meravelles arquitectòniques que amb una mica d’imaginació ens transporten als temps més esplendorosos de Roma. Deixant de banda les visites obligades als diferents fòrums o als amfiteatres com el Colosseo, volem recomanar quatre llocs imprescindibles de visitar. En primer lloc el Pantheon, per a mi, un dels edificis més perfectes, arquitectònicament parlant, que he vist mai. L’edifici, un temple dedicat a tots els deus, va ser construït per Agripa l’any 27 a.C., tot i que va ser reconstruït per l’emperador Adrià l’any 120. La cúpula estava recoberta de bronze, però va ser desmuntada per Constantí al segle VII, per endur-se el material a Constantinopla i mil anys més tard, el marbre del temple també es va desmuntar per a la construcció del baldaquí de San Pietro del Vaticà. Tot i la gentada que sempre hi ha, mereix una visita.

La segona recomanació són els Mercats de Trajà. Es tracta d’un gran complex de botigues (tabernae) on venien oli, vi, peix i marisc, fruites i verdures i altres aliments, i també d’oficines, que es va construir entre els anys 107 i 110 durant el regnat de l’emperador Trajà. L’any 1.200 se li va afegir una torre de defensa i posteriorment s’hi va edificar un convent que va ser desmuntat a inicis del segle XX per tal de recuperar l’edificació original. Enfront d’aquests “mercats” podem admirar la imponent “columna Trajana” que es va erigir l’any 114 i on es poden veure en relleus (molt ben conservats) les campanyes victorioses de l’emperador a Dacia. La columna té una alçada de 38 metres des de la base. Es diu que a la mort de Trajà, les seves cendres es van dipositar en una urna d’or a la base de la columna. Evidentment ni les cendres, ni l’urna ja no hi són. 

La tercera obra de l’antiguitat que ressaltaríem, són les Terme di Caracalla, uns banys públics de proporcions grandioses i que podien albergar més de 1.600 persones. En realitat, més que uns banys públics, era un centre lúdic ja que hi havia, a banda de les sales de banys calents, tebis i freds, sales de gimnàs, biblioteques i llocs de reunió. Grans estàtues, com el grandiós conjunt del “Toro Farnesse” de marbre van ser “traslladades” per a ornamentar fonts i palaus de les famílies més influents de l’edat mitjana. Vint i dues de les seves columnes de marbre es van dur a l’església de Santa Maria del Trastevere el segle XII. Tot i aquest espoli, avui encara podem admirar molts fragments de mosaics i per descomptat fer-nos idea de les grans proporcions de la construcció.

La darrera visita que recomanem és l’anomenada “Ara Pacis”, un monument commemoratiu de la “Pax Augusta” que  es va construir entre els anys 13 i 9 a.C. en temps de l’emperador August. Es tracta d’un altar de 10 x 11 metres d’amplada, i amb una alçada de 4,6 metres, tot fet en marbre de Carrara. El més destacat són les representacions que fan referència a la fundació de Roma i en els frisos laterals, la desfilada de molts personatges de l’època, començant per la família d’August i seguit per amics, magistrats i senadors. Tot plegat, denota una clara influència de la Grecia clàssica, i molt especialment del Partenó d’Atenes. En els darrers anys, i per tal de protegir aquesta meravella, s’ha construït un edifici de línies minimalistes dissenyat per l’arquitecte novaiorquès Richard Meier, on s’ha ubicat aquest “altar de la pau”, a més d’altres sales per a exposicions temporals.

Com que no vull allargar-me massa, en el proper post us recomanarem altres llocs de la capital romana que ens han agradat molt, però sempre intentant fugir de les típiques icones de la ciutat.

VENÈCIA, INTRIGA I BONA CUINA

Després d’un petit parèntesi del que parlarem properament, avui reprenem l'activitat blocaire recomanant no un, sinó dos llibres.

El primer, és la darrera novel·la de la Donna Leon, “Conclusions preliminars”, amb l’incansable “comissario” Brunetti recorrent la preciosa ciutat adriàtica. En aquesta ocasió, Brunetti haurà de resoldre la mort d’una vídua en el seu modest pis. La casa està perfectament ordenada i tot i no haver-hi signes evidents de violència, hi ha unes sospitoses gotes de sang al costat del cos de la dona. L’examen mèdic arriba a la conclusió que la dona ha mort d’un atac de cor, però el comissari no se’n refia i té el pressentiment que hi ha alguna cosa més. Per tant, comença la investigació amb la col·laboració de Vianello i Elettra, per tal d’aclarir si realment es tracta d’una mort natural o d’un assassinat.

El segon llibre s’anomena “El sabor de Venecia” i és un recorregut  per l’important paper que les novel·les de Donna Leon donen a la gastronomia local. Escrit per la seva amiga i gran cuinera Roberta Pianaro, totes les receptes que hi podem trobar van acompanyades de textos inèdits de Donna Leon que ens conviden a passejar pels mercats i les cuines venecianes.

En paraules de la mateixa Donna Leon, “La vida italiana està plena de menjar, la gent en parla contínuament, hi dedica força estona en fer la compra i en preparar els plats. Hem d’escoltar-los amb atenció quan parlen de menjar o de com cuinen, i és que entendre’ls és fonamental per a dur una vida feliç”.

Un parell de llibres molt recomanables tant pels seguidors de Brunetti com pels amants de la bona taula.

AMANIDA ROMA

No us ha passat mai que una cosa no us agrada però se us fa atractiva i voldríeu que us agradés?. Doncs a mi m’ha passat això amb la rúcula, el seu sabor no m’acabava de fer el pes, però la vaig anar tastant a poc a poc combinada amb altres coses com ara salmó o formatge, fins que m’hi vaig acostumar i ara en poso moltes vegades a les amanides.

Sembla que a l’antiga Roma ja es feia servir la rúcula, per tant, jo he volgut batejar aquesta amanida pensant en els seus orígens.

Marina, Sandra i Xavi, aquest mes ens avancem en la publicació de la recepta del 15 perquè demà marxem uns dies de vacances. Fins la tornada!.

Ingredients per a l’amanida:

Ensiams variats

Rúcula

Nous

Una pera

Parmesà

Sal

Ingredients per a la vinagreta de nous:

Nous

Oli d’oliva verge

Vinagre balsàmic de Mòdena

Preparació:

Posar els ensiams variats al fons de plat, repartir per sobre unes quantes nous trencades a trossets i la pera tallada a daus. Posar a sobre la rúcula i el parmesà tallat a làmines fines. Amanir-la amb la vinagreta de nous.

Per preparar la vinagreta de nous, barrejar l’oli i el vinagre en la proporció de tres cullerades d’oli per una de vinagre i afegir-hi les nous picades.

JAZZING IN THE NIGHT (Joan Chamorro Septet)

Ahir al vespre vam anar a veure i escoltar una nova proposta del Joan Chamorro, un músic incansable i imaginatiu que en aquesta ocasió va muntar una altra gran vetllada jazzística amb un grup de músics extraordinaris.

En un Jamboree ple de gom a gom  i amb les localitats exhaurides, vam fer un passeig pels grans clàssics del jazz. Chamorro sap molt bé com formar grups combinant músics de prestigi contrastat amb grans promeses (o potser ja hauríem de parlar de realitats), sorgides de l’Escola de Música de Sant Andreu i molt concretament de la Sant Andreu Jazz Band. En aquesta ocasió, el septet estava format per Joan Chamorro al contrabaix, Esteve Pi a la bateria, Josep Traver a la guitarra i al banjo, Josep Tutusaus al trombó, Iscle Datzira al saxo tenor, Andrea Motis a la trompeta i el saxo soprano i Eva Fernández  als saxos soprano i alt.

Del Joan Chamorro, afegir al que hem comentat anteriorment que és un músic polivalent, que constantment genera propostes musicals i que dinamitza el jazz barceloní com pocs ho saben fer. L’Esteve Pi va demostrar el per què se’l “rifen” els millors jazzmen americans perquè els acompanyi en les seves actuacions. Josep Traver va donar una nova lliçó de com s’ha de treure profit d’una guitarra (i d’un banjo) dins d’un grup, brillant en tot moment, però sense abandonar ni per un sol instant l’acoblament a la resta. Josep Tutusaus va fer una autèntica exhibició de com es poden treure mil i una notes d’un instrument tan complicat i espectacular com és el trombó.

 Joan Chamorro, Esteve Pi, Josep Tutusaus i Josep Traver

Punt i apart mereixen els tres “deixebles avançats” del Joan Chamorro a Sant Andreu. De l’Andrea Motis, poques coses ens queden per afegir al que ja vam comentar quan fa unes setmanes va formar part del “Joan Chamorro quartet” en l’homenatge a la Billie Holiday. Ahir va seguir en la seva línia de gran trompetista, tot i que amb el saxo soprano va fer una autèntica exhibició que el mateix Chamorro va esperonar comentant que potser s’hauria de replantejar quin era el seu instrument primer. L’Andrea, amb un explícit gest i un somriure va fer que no, com dient que la trompeta era intocable. Vocalment, l’Andrea segueix amb una veu que s’adapta com un guant al repertori que interpreta i amb una afinació tan perfecta que no em deixa de sorprendre.

L’Iscle Datzira, malgrat la seva edat (em sembla que té 16 anys, com l’Andrea) és un saxofonista extraordinari. Dóna una seguretat  increïble a la resta de companys que comparteixen escenari, i és un autèntic plaer gaudir del seu domini de l’instrument. Es fa molt difícil vaticinar el sostre que pot assolir en el futur, però penso que pot ser el d’un músic amb un nivell molt alt. 

Andrea Motis, Iscle Datzira i Eva Fernández

Finalment l’Eva Fernández va demostrar que és una gran instrumentista amb els saxos, però a més té una veu càlida i atractiva amb la qual sap jugar-hi molt bé. Va fer una versió personal i excel·lent del clàssic Georgia on my mind, un tema que, pel que va comentar Chamorro, li agrada des de que el va escoltar per primera vegada. A més, amb l’Andrea hi ha una gran complicitat dalt de l’escenari, tant vocalment com instrumentalment.

Sincerament, us convido a seguir d’aprop aquests joves músics, perquè, n’estic convençut, que en pocs anys en sentirem a parlar molt. Està clar que el sostre d’un músic no se sap mai quin és, ni quan s’hi arriba, però estic segur que som davant una fornada impressionant que pot arribar molt lluny.

BASTONETS D’AVELLANA

Aquest caprici dolç el vaig veure al bloc de la Su (Webos fritos). Són uns bastonets de massa choux, cuits al forn i coberts amb sucre bolado i avellanes torrades picades.

És ideal per sucar-los en una bona tassa de xocolata desfeta, o per acompanyar el cafè de la sobretaula.

Ingredients per a uns 14 bastonets:

65 g de llet

65 g d’aigua

65 g de mantega

2 g de sal

75 g de farina

2 ous petits

30 g d’avellanes

Sucre bolado (el podeu trobar a Farinetes Baltà)

Preparació:

Posar la llet en un cassó, afegir l’aigua, incorporar la mantega i la sal. Portar a ebullició a foc mig perquè la mantega es desfaci.

Quan la llet estigui bullint, retirar el cassó del foc i tirar-hi la farina, prèviament tamisada,d’un sol cop.

Posar el cassó al foc una altra vegada i remenar durant un minut amb força fins que es formi una bola que es desenganxi de les parets.

Posar la massa en un bol i afegir a poc a poc els ous batuts fins aconseguir una massa amb una textura densa.

Deixar refredar una mica la massa i posar-la en una màniga pastissera amb una boquilla petita.

Formar els bastonets a sobre d’una placa de forn antiadherent. Escampar-hi el sucre bolado i les avellanes picades per sobre, procurant que no en quedin al damunt de la placa, per evitar que es cremin.

Coure els bastonets al forn preescalfat a 170º, amb l’escalfor de dalt i de baix, durant 30 minuts o fins que estiguin daurats.

MOZART È QUESTO

Fa poc que ha sortit al mercat el darrer treball d’un dels nostres cantants preferits. Parlem de l’Ildebrando D’Arcangelo, el gran baix-baríton italià (Pescara 1969) que ha gravat per a la Deutsche Grammophon un disc dedicat exclusivament a Mozart.

Com molt bé sabeu, Mozart és una de les meves debilitats musicals, però és clar, no un Mozart qualsevol, sinó un Mozart ben cantat i que en escoltar-lo se’t posi la pell de gallina. Això no ho aconsegueix tothom, D’Arcangelo sí. En aquest disc, el cantant afronta una sèrie de rols mozartians que ha interpretat en moltes ocasions com són Don Giovanni i Leporello (Don Giovanni), Figaro i Almaviva (Le Nozze di Figaro) o Guglielmo (Così fan tutte). Al costat de les conegudíssimes àries d’aquestes òperes, en trobem d’altres molt menys conegudes. Són àries de concert que s’interpreten poc per la seva dificultat i per l’agilitat vocal que la seva interpretació requereix, però sens dubte són autèntiques joies musicals del geni de Salzburg.

foto: Uwe Arens

En paraules de l’Ildebrando D’Arcangelo, “Mozart és el meu Déu, ell és el compositor que va inspirar en mi la passió per la música i la meva carrera”, i com no podia ser menys, en aquest disc es palpa la passió que sent per la música de Mozart amb unes versions magnífiques interpretades amb gran solvència i exquisidesa. L’Orchestra del Teatro Regio di Torino sota la direcció de Gianandrea Noseda sona impecable i és el contrapunt perfecte per al cantant. El mateix Ildebrando va declarar en finalitzar la gravació, que hi havia hagut una complicitat total amb l’orquestra ja que havien “treballat com una família i Gianandrea Noseda era com el meu  germà”.

La versatilitat vocal de l’Ildebrando D’Arcangelo li ha permès sortir-se’n  amb compositors i estils tan diferents com Händel, Vivaldi, Mozart, Haydn,  Rossini, Bellini, Donizetti, Verdi, Bizet o Puccini.

Els que hem tingut la sort de veure’l actuar en directe sabem que l’encant de l’Ildebrando D’Arcangelo no només resideix en la seva manera de cantar o d’interpretar, sinó que com a bon italià té una simpatia innata que s’accentua en les distàncies curtes.
Aquí teniu tres petis fragments del disc (tots tres pertanyen a l'òpera Don Giovanni)