SETMANA D’ÒPERA AL CINEMA (1) Don Giovanni a Milà

esquerra: Peter Mattei i Bryn Terfel   centre: Daniel Baremboim   dreta: Anna Netrebko, Giuseppe Filianoti i Barbara Frittoli

Ahir era Sant’Ambroggio, patró de Milà, i com és tradicional el Teatro alla Scala feia la gala inaugural de temporada. Com en anys anteriors hem tingut el plaer de poder-ho seguir en directe a través de la retransmissió que es feia a centenars de sales de cinema de tot Europa.

Per a inaugurar aquesta temporada, el títol triat ha estat Don Giovanni de W.A.Mozart. Amb un llibret de Lorenzo da Ponte, l’òpera es va estrenar a Praga  el 29 d’octubre de 1787, tot i que per a l’estrena a Viena del 7 de maig de l’any següent, Mozart hi va afegir tres àries amb els seus recitatius.

La funció milanesa d’ahir tenia d’entrada prous atractius per tal que els aficionats gaudíssim d’una bona vetllada. La fitxa tècnica d’aquesta representació va ser:

Peter Mattei (Don Giovanni)
Anna Netrebko (Donna Anna)
Giuseppe Filianoti (Don Ottavio)
Bryn Terfel (Leporello)

Barbara Frittoli (Donna Elvira)
Stefan Kocán (Masetto)
Anna Prohaska (Zerlina)

Kwangchul Youn (Il Comendatore)

Direcció musical Daniel Barenboim
Direcció escènica Robert Carsen

D’entrada vull dir que no he vist tants Don Giovanni’s com per jutjar moltes coses de les que vam veure ahir i que molta gent ja ha comentat, per tant em limitaré a explicar el que em va agradar i el que no com a aficionat que sóc, no tan sols a l’òpera, sinó també i molt especialment a la música de Mozart.

El cor i l’orquestra de l’Scala em van agradar força i no entraré en si la direcció de Baremboim va ser més  lenta del que hauria d’haver estat. Pel que fa al treball del canadenc Robert Carsen, el vaig trobar en general original i espectacular, tot i que hi va haver moments que no em van fer massa el pes. Personalment em va agradar molt més la resolució de l’obra, amb la “caiguda” a l’infern de Don Giovanni, tal i com la van plantejar fa dos mesos al MET de Nova York.

Pel que fa als cantants, em van agradar molt els papers femenins. Anna Netrebko esplèndida en tots els aspectes, Barbara Frittoli (una gran intèrpret de Mozart) va superar, per al meu gust, la seva actuació en el mateix paper a NY, i finalment,  Anna Prohasca que va brodar la Zerlina, tan actuant com cantant.

Stefan Kocán,  Anna Prohasca,  Barbara Frittoli,  Bryn Terfel,  Anna Netrebko,  Giuseppe Filianoti

La part masculina del repartiment, al meu parer, va ser força més irregular. Peter Mattei té una veu bonica i un cant elegant, però no el veig com el canallesc i cínic Don Giovanni. Sí que em va agradar Bryn Terfel, però m’hauria agradat veure l’Ildebrando d’Arcangelo en qualsevol dels dos papers, ja que farà dues funcions com Don Giovanni i sis més com Leporello. Giuseppe Filianoti va alternar bons moments amb d’altres que no em van agradar, i tant Kwangchul Youn com Stefan Kocán (que va fer el mateix paper al MET) no em van acabar de fer el pes en cap moment.

Globalment però, vaig sortir força content del cinema, llàstima del tall d’imatge i so dels darrers minuts que ens van deixar amb les ganes de veure el sextet final i la reacció del públic envers els protagonistes.

Haurem d’esperar a escoltar el concert en àudio o esperar a veure el vídeo de la funció.

DON GIOVANNI A NY

Mariusz Kwiecien com Don Giovanni

Ahir novament vam viatjar virtualment cap a Nova York i vam assistir a la representació de l’òpera Don Giovanni de W.A.Mozart que  feien des del MET via satèl·lit. D’entrada, dir que Don Giovanni està considerada una de les obres cabdals de l’òpera, tant per la seva concepció musical com per la dramatúrgica. Amb un llibret de Lorenzo da Ponte, Mozart va composar una partitura excel·lent que requereix vuit grans veus per a la seva interpretació, tres sopranos, dos barítons, dos baixos i un tenor. Va ser estrenada al Teatre Nacional de Praga el 29 d’octubre de 1787, és a dir, ahir feia justament  224 anys.

La representació del MET comptava, com de costum, amb un repartiment estel·lar. A mi en general, em van agradar més les veus masculines que les femenines. El rol de Don Giovanni va ser interpretat per un majestuós Mariusz Kwiecien. El baríton polonès és una de les nostres veus favorites i una vegada més, va demostrar que en el cant mozartià es troba com peix a l’aigua. Va fer gala d’una àmplia gama de recursos vocals i en l’aspecte teatral va estar immens, amb un personatge que passa del cinisme a la tendresa amb una gran facilitat, sense oblidar el dramatisme de l’escena final.

Al seu costat va brillar amb llum pròpia el baix  Luca Pisaroni, en el paper de Leporello, el criat de Don Giovanni, que sembla escrit per a ell. Va demostrar seguretat i ofici tant en el cant com en la interpretació.

El tercer gran rol masculí era per al tenor mexicà Ramon Vargas que va demostrar, tot i que Don Ottavio no és el paper que més li escau a la seva veu, que domina molt bé els recursos belcantistes assolint una gran interpretació.

El Masetto de Joshua Bloom (l’única veu nord-americana dels protagonistes) va ser correcte i el Comendador de Stefan Kocán, contundent i espectacular, especialment en l’escena del sopar.

Pel que fa a les veus femenines, em va agradar molt la Donna Elvira de Barbara Frittoli, plena de sensibilitat i totalment identificada amb el personatge, va saber resoldre amb nota alta tots els paranys de la partitura. Per cert, Barbara Frittoli repetirà paper en la inauguració de l’Scala de Milà d’enguany.

A dalt a l'esquerra Barbara Frittoli i Luca Pisaroni, a baix Mojca Erdmann i Joshua Bloom.
A la dreta, Ramon Vargas i Marina Rebeka

Les dues veus femenines restants són les que no em van acabar de convèncer, tot i estar dins de la correcció. D’una banda, Marina Rebeka com a Donna Anna, té una gran veu i una manera de cantar força segura, per contra, té una manera d’actuar estàtica i inexpressiva, a més d’un timbre de veu excessivament estrident en els aguts. Pel que fa a la Zerlina de Mojca Erdmann, em va semblar poc convincent al principi, tot i que em va anar agradant més tal i com avançava la representació.

La direcció orquestral de Fabio Luisi, sensacional. L’orquestra des de les primeres notes de l’obertura ja em va semblar que sonava extraordinàriament bé i durant tota la funció, es va confirmar plenament.

La producció de Michael Grandage, simplement em va agradar. Va fugir del classicisme barroc però tot i no caure en el ridícul estrafolari al qual recorren els que es creuen “trencadors”, es va quedar a mig camí i ens va oferir una decoració no del tot adequada, amb cases de tres pisos d'alçada en lloc de mansions de planta baixa, com sembla que seria lògic. Per contra, el moviment escènic i la direcció artística em van semblar extraordinàriament encertats.

En resum una vetllada que, en línies generals em va agradar força, tot i no ser de les millors que ens ha ofert el MET.

MOZART È QUESTO

Fa poc que ha sortit al mercat el darrer treball d’un dels nostres cantants preferits. Parlem de l’Ildebrando D’Arcangelo, el gran baix-baríton italià (Pescara 1969) que ha gravat per a la Deutsche Grammophon un disc dedicat exclusivament a Mozart.

Com molt bé sabeu, Mozart és una de les meves debilitats musicals, però és clar, no un Mozart qualsevol, sinó un Mozart ben cantat i que en escoltar-lo se’t posi la pell de gallina. Això no ho aconsegueix tothom, D’Arcangelo sí. En aquest disc, el cantant afronta una sèrie de rols mozartians que ha interpretat en moltes ocasions com són Don Giovanni i Leporello (Don Giovanni), Figaro i Almaviva (Le Nozze di Figaro) o Guglielmo (Così fan tutte). Al costat de les conegudíssimes àries d’aquestes òperes, en trobem d’altres molt menys conegudes. Són àries de concert que s’interpreten poc per la seva dificultat i per l’agilitat vocal que la seva interpretació requereix, però sens dubte són autèntiques joies musicals del geni de Salzburg.

foto: Uwe Arens

En paraules de l’Ildebrando D’Arcangelo, “Mozart és el meu Déu, ell és el compositor que va inspirar en mi la passió per la música i la meva carrera”, i com no podia ser menys, en aquest disc es palpa la passió que sent per la música de Mozart amb unes versions magnífiques interpretades amb gran solvència i exquisidesa. L’Orchestra del Teatro Regio di Torino sota la direcció de Gianandrea Noseda sona impecable i és el contrapunt perfecte per al cantant. El mateix Ildebrando va declarar en finalitzar la gravació, que hi havia hagut una complicitat total amb l’orquestra ja que havien “treballat com una família i Gianandrea Noseda era com el meu  germà”.

La versatilitat vocal de l’Ildebrando D’Arcangelo li ha permès sortir-se’n  amb compositors i estils tan diferents com Händel, Vivaldi, Mozart, Haydn,  Rossini, Bellini, Donizetti, Verdi, Bizet o Puccini.

Els que hem tingut la sort de veure’l actuar en directe sabem que l’encant de l’Ildebrando D’Arcangelo no només resideix en la seva manera de cantar o d’interpretar, sinó que com a bon italià té una simpatia innata que s’accentua en les distàncies curtes.
Aquí teniu tres petis fragments del disc (tots tres pertanyen a l'òpera Don Giovanni)  

EDITA GRUBEROVA

El passat dissabte 25 vam tenir l’ocasió d’assistir a l’anomenat Concert Mozart al Gran Teatre del Liceu. Els protagonistes d’aquest concert van ser la gran soprano eslovaca Edita Gruberova (Bratislava, 1946) i l’Orquestra de l’Acadèmia del Gran Teatre del Liceu dirigida impecablement per Sebastian Weigle.

D’entrada no sabem exactament per què bategen com “Concert Mozart” una vetllada on s’inclouen peces de Cimarosa i Mendelssohn , com si l’obra del músic de Salzburg fos tan escassa que s’hagués de recórrer a altres autors. Però això ja va passar fa uns mesos amb el “Concert Händel” que incloïa fragments de Gluck i Respighi, i per tant ja hauríem d’estar acostumats a aquestes “jugades” dels programadors del teatre barceloní.

Gruberova es va sentir força còmoda amb el repertori mozartià triat, i tot i que en les notes més greus es notava que la veu patia una mica, en la resta va estar realment brillant. Va interpretar àries d’El rapte en el Serrall, La flauta màgica, Les noces de Figaro i Don Giovanni, i en les "propines" va tornar a Les noces... (Deh! vieni non tardar) i Idomeneo (ària d’Elettra).

Tot i ser considerada com una de les grans veus del belcantisme, amb Mozart, una altra de les seves especialitats, es troba com peix a l’aigua i malgrat els seus 62 anys, segueix tenint una veu i unes facultats extraordinàries. Naturalment la seva veu no és la de fa 20 anys, però els pianíssims amb què ens va obsequiar en més d’una ocasió evidencien el bon gust i l’exquisida tècnica d’aquesta gran soprano.

Edita Gruberova sempre ha estat molt apreciada pel públic barceloní, ja des del seu debut la temporada 1977/78 amb El Rapte en el Serrall. Des d’aleshores ha tingut un públic sempre fidel, tal i com es va demostrar el passat dissabte. Els crits i aplaudiments d'una bona part del públic, que van durar més de 20 minuts, acompanyats de dues pancartes que els seguidors més entregats van penjar de la balconada de l’amfiteatre, van obligar la soprano a sortir a saludar en diverses ocasions. I és que l’Edita Gruberova és molt estimada a Barcelona, i ella ho sap, per això en aquests darrers trenta anys ha vingut molt sovint a cantar-hi i sempre s’ha distingit per ser tot el contrari d’una “diva”, potser per això també se l’aprecia tant.

D’aquest concert us deixem l’ària “Crudele?... non mi dir” de Don Giovanni