diumenge, 5 d’abril del 2009

CAP DE SETMANA A L'EMPORDÀ - 3


Quan fas una sortida o un viatge, sempre et trobes amb alguna sorpresa. Nosaltres hem estat un munt de vegades a l’Empordà, i aquesta darrera sortida que hem fet no podia ser menys i també ha tingut la seva sorpresa.

Van ser el Lluís i la Cristina que van suggerir anar a veure l’església de Vilanova de la Muga. Nosaltres només l’havíem vist per fora, però el Pere, de Can Genís, ens havia explicat que hi havia un senyor que tenia la clau i que si li ho demanàvem, ens l’obriria.

Així doncs, el senyor Lluís Brugués, del carrer del Fort número 2, ens va acompanyar molt amablement i ens va obrir la porta i les llums de l’església de Santa Eulàlia i ens va explicar des de la seva experiència, mil i una anècdotes de l’església i del poble.

La sorpresa van ser unes magnífiques pintures murals de gairebé deu segles d’antiguitat i en molt bon estat de conservació. L’església està dedicada a Santa Eulàlia de Mérida i està formada per tres naus i tres absis amb algunes modificacions. La base quadrada del campanar és del segle XI, igual que la nau central, mentre que la resta del campanar de forma octogonal data del segle XVII.



A l’absis de l’esquerra podem veure actualment una pila baptismal del segle XII, que originàriament era al costat de la porta d’entrada de l’església i que està construïda amb un bloc de pedra d’una sola peça.

La decoració pictòrica mural de l’absis central és del segle XI, amb reformes dels segles XII i XIII. Tot i que van ser restaurades fa temps, segueixen presentant problemes d’humitat. El conjunt pictòric està dividit en tres parts, a dalt, la vida pública de Jesús, al centre mostra motius ornamentals i la part inferior amb representacions de cortines.



El conjunt està presidit per la figura del Pantocrator, a les bandes laterals hi ha els símbols dels evangelistes i en els extrems es poden veure dos querubins amb sis ales cadascun i ulls per tot el cos. A l’alçada de la finestra, es pot veure l’entrada de Jesús a Jerusalem a l’esquerra i el Sant Sopar a la banda dreta.

Aquestes pintures potser no tenen la qualitat artística d’altres com les de la Vall de Boí, però tenen un gran valor pel fet de trobar-se en el lloc on van ser pintades i no haver estat traslladades a cap museu, com passa en la majoria dels casos.



És de lamentar que les humitats les estiguin malmetent i no que no es restaurin d’una manera definitiva i puguin lluir amb tot el color amb que van ser pintades. També és trist que no puguin ser visitades ja que l’església està habitualment tancada, menys a l’hora de la missa setmanal, a causa dels robatoris d’imatges i altres ornaments que han patit les esglésies de molts pobles petits.

De totes maneres, si esteu interessats en visitar-les podeu fer-ho tal i com vam fer nosaltres, trucant a la porta de la persona que té les claus. En resum, va ser la cirereta d’una tarda dedicada a l’art romànic que havia començat amb la visita a la canònica de Santa Maria de Vilabertran, una joia del romànic català de la qual en parlarem en una altra ocasió.
.

24 comentaris:

  1. Avui estreno jo. Una de les meves passions és l'art. L'art romànic català és únic. Encara que no sigui de la qualitat artística de la Vall de Boí, no té res a envejar.Lo bonic, es com diueu, poder gaudir d el'art en tot el seu esplendor, es a dir, al seu emplaçament original. I això és el que heu fet vosaltres, gaudir del llegat artíctic de les nosatres terres. Salut!!!!!!

    ResponElimina
  2. Quina raó teniu, no hi ha res com veure-ho al seu lloc original. I si,és molt lamentable que hi hagint tantes joies que s'estant malmetent per "falta de pressupost",però es clar, la cultura (ja ho sabem),no dona vots.
    Gràcies per aquesta mágnifica crónica, Maia

    ResponElimina
  3. Un post magnífic, com ja ens teniu malacostumats... L'art romànic català és una de les mostres més reeixides de la nostra cultura. És una sort poder veure'l "in situ" i no només en els museus. Fa ràbia pensar, com diu Maia, que hi ha patrimoni nostre fent-se malbé per manca de pressupost mentres hi ha polítics que dilapiden els diners en "events" efímers i espuris. D'això en saben molt els del "govern" (és un dir) de la Generalitat Pepenciana (que no "Valenciana). Salutacions

    ResponElimina
  4. Es una pena que les humitats estiguin fent mal bé les pintures, perque aquest murals són impresionants...i una pena també això de que no es pugin visitar perque està tancada l'esglesia per als robatoris...quin mon que tenim!!

    Unes fotos i crònica precioses...us he deixat un regalet al meu blog. No sóc gaire d'aquestes cosses, però aquest no el podia deixar passar...jeje

    Petons
    Núria

    ResponElimina
  5. Amiga Olles,

    M'alegra compartir amb tu la passió per l'art romànic. Concretament el que tenim al nostre país és únic i un plaer apreciar-lo i poder gaudir-lo.

    Maia,

    Tot i que està molt bé anar al MNAC i veure els frescos de les esglésies de la Vall de Boi, que probablement s'haurien malmès en el seu emplaçament original, és una joia infinita apreciar aquestes pintures en el lloc per on va ser creades.

    Francesc,

    Efectivament fa ràbia veure que no hi ha pressupost per a la conservació d'el patrimoni cultural mentre és dilapiden diners en autèntiques "collonades" que diria en Pla. Tot i que tots els polítics en fan de "barrabassades" amb els diners públics, lo de la Generalitat Valenciana ratlla l'escàndol.

    Núria,

    Realment és una pena que les humitats malmetin obres d'art. Confiem que els ajuts oficials arribin a temps. Corro al teu bloc i gràcies per endavant.

    Una abraçada a tothom.

    ResponElimina
  6. Magnifica la crònica i les fotos, que, nosaltres ho podem dir, fan plena justicia a les pintures. Efectivament, va ser una visita preciosa, per les pintures i per la espontaneïtat de la conversa, llarga i experimentada del Sr. Lluís. I quin goig dona parlar amb esta gent que sempre té coses interessants que explicar, no unicament de l'esglesia sinó també de la vida que ha passat per ella.
    Una abraçada i felicitats!!

    ResponElimina
  7. unes pintures notables que és una llàstima que s'estiguin fent malbé per falta d'atenció.
    gràcies per compartir amb nosaltres els vostres descobriments.

    ResponElimina
  8. Cristina i Lluís,

    La visita que vam fer a l'església de Vilanova de la Muga va i la conversa amb el Sr. Lluís Brugués interessantísima, i haver tingut l'ocasió de gaudir de les pintures romàniques amb vosaltres, una experiència extraordinaria. Fins la propera descoberta!.

    Una abraçada.

    Manel,

    És una pena que el patrimoni es faci malbé per manca d'ajuts oficials. Suposo que como totes les coses, si no hi ha darrera algun tipus de mecenatge privat, no hi ha manera. Els politics, ja sabem, només és belluguen quan hi ha eleccions i la "poltrona" perilla.

    Una abraçada

    ResponElimina
  9. Carai quina sorpresa aquests murals! Doncs en fotografia fan molt de goig .

    Mira, ja tenim un lloc nou on anar gràcies els amics cafeters!

    ResponElimina
  10. Es com si ens hi portessiu a tots d'excursió,gràcies!!!

    ResponElimina
  11. Estimades Villazonistes Tosca i Maria Teresa, aquesta visita va ser la cirereta d'un dia mol interessant. No n'esperavem gran cosa, ja sabeu que quan et diuen pregunteu per tal persona, normalment no la trobes, no hi es, està ocupada, etc., però en aquest cas va sortir tot rodó i si, fan molt de goig aquestes pintures. Si en teniu ocasió de anar-hi i poder-les veure ja ens ho explicareu.

    Una abraçada a les dues.

    ResponElimina
  12. Ya me he puesto al día de vuestras últimas andanzas y he disfrutado enormemente.
    Un beso para los dos

    ResponElimina
  13. Jo també deixo anar una llàgrima simbòlica per tantes obres d'art abandonades a la crueltat del pas del temps. Quan penso en les xefles gastronòmiques que els polítics frueïxen a costa dels nostres impostos, solo pensar, primer de tot, en la fam que no cal anar a buscar lluny de casa i, després, en l'art que s'enruna.
    El vostre reportatge, com sempre, és una mostra de la sensibilitat que teniu pel que és bo i bonic.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  14. Su,

    En cada viaje, si la buscas, te encuentras con una sorpresa. Yo recuerdo que hace más de veinte años estuvimos por tu tierra y "descubrimos" Segóbriga, cuando aún estaban construyendo el museo y apenas nadie visitaba aquella maravillosa excavación de la época romana. Fue la sorpresa de aquel viaje.

    Un fuerte abrazo


    Glòria,

    Per molta ràbia que ens faci, hi ha coses que són inevitables, com que els estaments oficials és desentenguin de la cultura i només promocionin la "cultureta" que els va bé als seus interessos.

    Una abraçada ben forta

    ResponElimina
  15. En Lluís Llach estarà content amb vosaltres fen tanta propaganda del Empordà.
    Quina sort que tenim els Catalans de tenir totes aquestes joies.
    Fins un altre

    ResponElimina
  16. Es que es molt maco aquest petit país que tenim, no?

    Tenim tant raconet? i no en podem desaprofitar ni un!!

    Records

    ResponElimina
  17. Dolors,

    Hi ha molts indrets del nostre país que tots coneixem i hem gaudit un moment o altra, però sempre trobes un racó nou que val la pena donar a conèixer ja que pel motiu que sigui són encara massa poc coneguts.

    Una abraçada


    Anna,

    Tens raó, tenim un país preciós, ple de raconets encantadors que valen la pena ser visitats.

    Una abraçada per a tu i l'Andreu.

    ResponElimina
  18. Una explicació molt interessant i unes fotos precioses, m´agrada molt això d´aprendre disfrutant...una abraçada

    ResponElimina
  19. Nois, us felicito per descobrir-nos aquesta obra d'art i d'alguna manera cridar l'atenció per preservar aquestes pintures que formen part de la nostra història. :)
    Petons!

    ResponElimina
  20. Estimats amics, ens encanten les vostres sortides, com ens ho expliqueu, les fotos que feu! Cròniques magnífiques, fetes amb molt de carinyo.
    Un petó mooolt fort, amics.

    ResponElimina
  21. Maria José,

    Ens agrada molt que ens visitis i que siguis del nostre "club" d'aprendre disfrutant.

    Mercè,

    Tant de bó tinguéssim un pel d'influència per aconseguir millorar alguna cosa. I no sols aquesta de que parlem, sinó dels molts disbarats que veiem dia a dia i que ens fan sentir tan impotents per posar-hi remei. Coi, ara m'he posat trascendental! sorry.

    Estimadíssims vermells,

    Una vegada més, gràcies pels vostres generosos afalacs.
    A veure si aviat tenim ocasió de tenir una altra xerrada llarga i parlar de mil coses, i és que contertulians com vosaltres no se'n troben.

    Una abraçada molt forta a totes i tots

    ResponElimina
  22. Crec que, referent al tema de la conservació “in situ” de les pintures romàniques, pot resultar molt interessant la lectura de la part del llibre “La politica d’aquisicions de la Junta de Museus, 1890-1923”, de Maria Josep Boronat i Trill, on l’autora aporta una detalladíssima informació sobre els problemes amb què es va haver d’enfrontar, a partir de 1919, la Junta de Museus, depenent aleshores de la Mancomunitat de Catalunya, a l’hora de salvar del deteriorament el nostre patrimoni artístic just en el moment en què l’art romànic començava a adquir prestigi i, per tant, un valor que també començava a ser l’objectiu dels espoliadors.

    Ho he trobat al cercador de Goggle escrivint “trasllat pintures romànic”. Clicant sobre la tercera opció (La politica d’aquisicions de la Junta de Museus, 1890-1923 – Resultat Google Llibres), anireu a parar directament a la pàgina 617 d’aquest llibre, que és on comença la part dedicada al romànic.

    Com a curiositat i sobretot per la importància que té, m’agradaria fer esment que va ser aquesta Junta de Museus depenent de la Mancomunitat qui, assabentada l’any 1922 d’una campanya per part d’antiquaris estrangers a la província de Sòria d’adquisició de pintures romàniques a les esglésies d’aquella demarcació, va alertar, mitjançant una carta-circular als cardenals, arquebisbes i bisbes de tot l’Estat, sobre aquest perill, evitant així una més que segura espoliació d’un patrimoni que ara seria en mans de col·leccions privades o de museus d’arreu del món.

    ResponElimina
  23. Ah!!! Disculpeu, per favor, que no us hagi ni felicitat ni donat les gràcies per aquesta nova i magnífica crònica.

    ResponElimina
  24. Enric,

    Com sempre una aportació interessantíssima i ben documentada. Ara aniré a la web que indiques per tal de conèixer més coses sobre aquesta questió.
    Gràcies i una abraçada.

    ResponElimina