Avui vull parlar de dues grans cantants líriques que han tret nou disc fa poques setmanes. Es tracta de la texana Joyce DiDonato i de la germànica Diana Damrau. No he pogut parlar-ne abans, tot i que els discs me’ls van regalar a principi de les festes, però ho faig ara ja que són dues de les cantants que més m’agraden del panorama operístic actual i que sortosament tindrem l’oportunitat de veure-les en directe al Liceu properament. La primera en visitar-nos serà la Joyce DiDonato que ho farà en un recital, bàsicament de música italiana, el proper dia 24. La Diana Damrau actuarà el mes d’abril en les representacions de l’òpera El Rapte en el Serrall de Mozart.
El disc de Joyce DiDonato “Colbran, the muse” és una gravació amb àries provinents de les òperes que Rossini va composar per a la seva “musa” Isabella Colbran, amb la qual es va casar. Colbran va ser una de les veus més populars i prestigioses a l’inici del segle XIX. La veu de la Colbran era molt més greu que la de la DiDonato, per tant les versions que aquesta fa són segurament força diferents de com les cantava Colbran. No obstant això, haig de dir que la veu de Joyce DiDonato sona igual de meravellosa i amb el sentiment a què ens té acostumats.
Si afegim que la música de Rossini, tant si és divertida com trista mai et deixa indiferent i sempre aconsegueix emocionar, crec que estem davant d’un treball molt interessant, al menys a mi m’agrada molt. La música de Rossini i la veu de la Joyce DiDonato es complementen extraordinàriament bé, és una autèntica delícia per a l’oïda.
Pel que fa al disc de la Diana Damrau, anomenat “Coloraturas”, és un disc que musicalment aporta poques coses noves. Un grapat d’àries molt conegudes i unes quantes més d’òperes menys populars. El que sí tenen d’atractiu és la veu meravellosa de la cantant alemanya que en els darrers anys s’ha convertit en una de les veus més sol•licitades per a les produccions dels grans teatres d’òpera de tot el món.
La Diana Damrau és una soprano de les anomenades de “coloratura”, és a dir, de veu molt àgil, capacitada per a les ”ornamentacions” vocals i dotada per als sobreaguts. La seva versatilitat li permet afrontar amb notable èxit òperes de Mozart, Donizetti, Verdi, Wagner o Strauss, però al mateix temps s’ha convertit en una gran intèrpret de Lieder (Shubert o Mahler) i de música barroca (Salieri). El virtuosisme, i la veu clara i potent fan que juntament a la seva gran tècnica interpretativa sigui un autèntic plaer escoltar-la.
-
estimat josep, trobe que és la primera vegada que nó en dóne la raó, acabe de escol-tar a aquestes maravelloses cantants, péro la mégua neta té mitllor véu, té tan sols 12 hores de vida, y més a més es molt maca....estem molt contents per la nova neta.......abraçades paco
ResponEliminaJosep,
ResponEliminaveig que compartim gustos. La Didonato és un goig de cantant, alhora una persona molt amable (la vaig poder saludar a la roda de premsa de presentació de "La Cenerentola" de l'any 2008).
La Damrau encara no l'he escoltat en directe, però en tinc moltes ganes, ja que tots les gravacions d'ella que he pogut sentir, francament, m'han agradat molt.
Com bé dius, aquesta temporada tenim la sort de poder escoltar-les a les dues.
Una abraçada,
Albert
En directe i comptant sempre que són veus de diferent tessitura, em quedo amb la di Donato a qui vaig veure la Cenerentola que va fer al Liceu i em va entusiasmar. La Damrau, sempre ho dic, és, pel meu gust, tan dotada vocalment com notablement histriònica en algunes, no totes, les coloratures que, afortunadament es pot permetre. Del últim disc m'ha agradat molt l'ària de The rake's progreess, tant que, no coneixi l'òpera i vaig voler escoltar-la tota. És molt moderna, especial i inspirada.
ResponEliminaGràcies per la teva excel·lent crònica, Josep. Ja espero la propera.
Una abraçada!
Paco,
ResponEliminaMoltes felicitats!!. N'estem segurs que la teva neta és una "soprano" en potència. També tenim la certesa que quan la nena vagi creixent, el seu avi l'introduirà en el fantàstic món de la música i de la cuina tradicional. Una abraçada i repetim: Moltes felicitats!!
Albert,
Com molt bé dius, compartim gustos. Tens tota la raó, la Joyce DiDonato és encantadora, nosaltres també vam tenir ocasió de coneixer-la personalment a Londres, després de la representació de "Il Barbiere" i quan vam tornar a parlar amb ella al cap de 2/3 dies a la botiga del ROH signant discos, se'n recordava perfectament que nosaltres érem de Barcelona i vam estar parlant una altra estoneta. A la Damrau no l'hem vist en directe, només en gravacions i tenim moltes ganes de veure-la.
Glòria,
A la Cenerentola, la Joyce DiDonato i el JDF van estar genials. Pel que fa a la Damrau, tinc moltes ganes de veure-la actuar en directe, ja que en gravació m'encanta. Estem segurs que no ens decebrà al "Rapte en el Serrall".
Una abraçada als tres.
Benvolgut Josep, com és habitual en vosaltres, un post amé, didàctic i interessant. La meua curta cultura operística només em permet opinar en termes de "m'agrada més", i això faré. No hi ha dubte que les dues són grans artistes. Tanmateix, siga perquè és una ària de les meues preferides, la que més m'ha omplit ha estat la que canta Diana Damrau, "Je veux vivre". Gràcies als vostres posts musicals, vaig "polint" una mica les meues grans llacunes musicals. Salutacions
ResponEliminaDoncs són dues cantants maravelloses que podrem sentir en viu ben aviat.La Joyce és una interpret amb un "charme" irresistible i una preparació técnica aclaparadora.La Diana exhibeix una veu d'una rotunditat increible acompanyada sempre d'un entusiasme que t'arrossega.
ResponEliminaFrancesc,
ResponEliminaEm sembla que ja ho hem comentat en altres ocasions. La música és un sentiment que t'ha de "tocar". Nosaltres també ens guiem bàsicament pels sentiments ja que per dominar-ho tècnicament n'has d'haver sentit molta de música i durant molts anys. D'òpera, sempre n'hem escoltat però ha estat en els darrers anys que hem fet una mica "d'immersió" perquè hem descobert que és fascinant aquest món.
Per tant estem encantats que ens visitis i si a sobre, el que posem t'agrada una mica, fantàstic.
Una abraçada per a tu i l'Oreto.
Dandini,
No ho expresso tan bé com tu, però estic totalment d'acord amb el que dius d'aquestes dues grans cantants. Amb el que també coincidim, és en les ganes que tenim de veure-les en directe a casa nostra i gaudir-ne.
Una abraçada i fins aviat
Hola Josep, fantastique la crònica. M'agrada molt llegirles, m'ajuden molt perquè la meva cultura musical és molt pobra...Gràcies
ResponEliminaOndia!! sorprèn trobar entre tantes receptes de cuina un comentari sobre opera... jo no hi entenc gaire, així és que ara mateix ho escoltaré.
ResponEliminagràcies!
Maia,
ResponEliminaHi ha molts tipus diferents de música i de ben segur que tu n'escoltes. Celebrem que les nostres humils contribucions musicals t'agradin.
Una abraçada i fins aviat.
Alfons,
Benvingut a la "zona musical" del nostre cafè. Ens complau la teva visita i ja saps que sempre tens una taula reservada. Una abraçada
M'agraden, i molt!, totes dues cantants. Artistes serioses i amb ganes no només de treballar sinó també de no encallar-se, de superar-se constantment, tot i que he de dir que tinc una flaca per la senyora DiDonato, al nom de la qual sempre m'hi agrada afegir que “em té el cor robatto”. (Escric “robatto” amb dues “t” perquè trobo que fa més italià, oi?)
ResponEliminaA més a més, i parlant seriosament, em mereix molt de respecte la feina feta amb seriositat.
Enric,
ResponEliminaSubscric tot el que dius, i si afegim que l'estiu passat no va suspendre ni una funció de "Il barbiere.." i va cantar en cadira de rodes, ja està tot dit sobre la seva professionalitat. Tot el contrari que molta gent que suspen funcions per qualsevol tonteria.
Una abraçada