SALVADOR ESPRIU, 25 anys després

Jo no sóc un lector de poesia i per tant el Salvador Espriu no el vaig descobrir a través de la lectura sinó de la música.

Va ser fa molts anys quan vaig escoltar Assaig de càntic en el temple en la veu d’Ovidi Montllor que em vaig adonar de la gran càrrega emocional que transmetia Salvador Espriu.

Sense cap mena de dubte va ser i sempre serà un d’aquells que anomenen “catalans universals” i és molt trist que vint i cinc anys després de la seva mort física (la seva obra és immortal), no es faci un gran homenatge a nivell nacional que és el que correspondria. Aquesta classe política que ens toca patir no en deu treure massa benefici d’aquesta mena d’homenatges, això sí, els cops de colze estan ben presents quan es tracta d’anar al Camp Nou o quan es produeix algun esdeveniment amb presència mediàtica. Tot plegat trist i lamentable.

I és que a la cultura d’un país tan pobre, brut, trist i dissortat com el nostre no li està permès que pugui enlairar-se i ser reconeguda a tots els nivells. Només cal recordar les paraules de l’escriptor suec Artur Lundquist, home clau en el jurat del Nobel i obertament hostil a Catalunya i la seva llengua, (i molt amic d’Espanya i la seva) que l’any 1983 va dir que “en vida meva, ni Espriu, ni Foix, ni cap altre català aconseguiran el Nobel de Literatura”. Aquesta cita està extreta del llibre “Jo no sóc espanyol” de Victor Alexandre. Un dels molts casos del boicot que s’ha practicat contra la cultura catalana i no solament en el terreny literari.

Per tant, és una vergonya que, no havent-hi cap pressió externa, en el nostre país hi hagi aquesta incapacitat (o deixadesa) per honorar aquells que han defensat la cultura i les tradicions que durant més de mil anys ens han fet tenir una personalitat pròpia i diferenciada.

Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.

Aleshores a la congregació,
els germans dirien desaprovant:
"Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que abandona el seu indret",
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble,

Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge,
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu “El caminant i el mur” (1954)

.