dimecres, 9 de març del 2011

EL ZENIT DE BEETHOVEN

Ludwig Van Beethoven (1770-1827) està considerat com un dels més grans compositors de tots els temps, a més de ser el principal precursor de la transició del classicisme de Mozart o Haydn, al romanticisme de Schumann o Brahms. I és que va viure en una època de constants canvis, no tan sols artístics, sinó també polítics marcats per la Revolució Francesa. Va ser un dels primers músics que va aconseguir viure dels encàrrecs que li feien, sense estar al servei de l’església o l’aristocràcia.

Els canons tradicionals divideixen l’obra de Beethoven en tres grans èpoques. La clàssica, que comprèn tota la seva producció fins l’any 1800, destacant entre d’altres, la primera simfonia, els dos primers concerts per a piano i orquestra i les primeres sonates per a piano. La segona època, que va aproximadament del 1800 al 1815, es caracteritza per la maduresa musical i el canvi d’estructures en les simfonies, en aquests anys va composar de la tercera a la vuitena. També són els anys dels seus tres darrers concerts per a piano i orquestra, de l’òpera Fidelio (l’única que va fer) o de les famoses sonates Appassionata o Kreuzer. La tercera època és la que va des del 1815 fins la seva mort el 1827. Aquí hi podem trobar composicions  absolutament innovadores com les darreres sonates per a piano, la Missa Solemnis o la Novena simfonia.

Beethoven, a banda de compositor, va ser un molt bon pianista fins que a l’any 1796 la sordesa va començar a afectar-lo i ho va haver de deixar. Va seguir però composant i innovant, tot i que la malaltia va avançar i l’any 1815 pràcticament no podia escoltar res.

És per això que per a mi sempre ha estat un dels compositors més valorats, ja que a banda de la seva meravellosa música, considero que les dificultats físiques amb què va haver de treballar van ser molt dures, i és perfectament comprensible que amb els anys la malaltia el tornés una persona gairebé intractable pel seu caràcter. Entre moltes altres obres, la Novena simfonia, tot i tenir-la al cap, Beethoven mai va poder escoltar-la!.

La música de Beethoven m’ha acompanyat i emocionat des de que jo era molt jove i aquest sentiment segueix plenament vigent amb els anys. És més, creix cada vegada que escolto una gravació o tinc el privilegi d’anar a un concert.

Ahir al vespre, vam tenir ocasió d’anar al Palau de la Musica Catalana per escoltar una vegada més la meravellosa Simfonia número 9 en Re menor. Em feia molta il·lusió perquè la dirigia un dels grans directors del segle XX, Sir Neville Marriner, al front de l’Orquestra de Cadaqués i l’Orfeó  Català.

Haig de dir que ni de bon tros ha estat la millor "Novena" que he escoltat. Marriner és tota una llegenda en la direcció, però els anys no passen en va i crec que ahir no va saber transmetre la força que necessita la música de Beethoven i l’orquestra va semblar un pel desorientada especialment en el primer moviment. Després, el so es va compactar una mica i va sonar millor. El cor de l’Orfeó Català, gairebé sempre excepcional, ahir em va semblar correcte (millor la part masculina que la femenina) igual que les quatre veus solistes. Les femenines, Raquel Lojendio i Pilar Vázquez em van agradar força, especialment la segona, i pel que fa als homes, Leigh Melrose, tot i no ser baix em va agradar, al contrari que el tenor Daniel Norman que el vaig trobar un pel mancat de la potència de veu necessària.

Amb tot, haig de dir que m’ho vaig passar molt bé. La  música de Beethoven, i molt especialment la Novena simfonia, a banda de trobar-la extraordinària, sempre que l’escolto no puc evitar sorprendre’m de com un músic amb les seves limitacions, fos capaç d’escriure una partitura tan excepcionalment brillant que aconsegueix seguir-me  emocionant com el primer dia.


-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

La part mes coneguda de la Novena simfonia de Beethoven és el 4rt. moviment (l’Oda a l’alegria), a mi però, la que em té el cor robat és el 3r moviment (Adagio). Aquí us deixo només uns petits fragments ja que la simfonia sencera dura una hora i quart.

primera part del 3r.moviment. Director Seijo Ozawa   (cortesia de rivalXXI) 


primera part del 4r.moviment. Director Claudio Abbado   (cortesia de Sailman 1234)


final del 4r.moviment. Director Claudio Abbado   (cortesia de Noryko)

15 comentaris:

  1. amic josep, totalment de acord amb la teva escriptura del inméns y genial BEETHOVEN, després de Mozart y avants de VERDI, es el méu triunvirat magistral de la música, hara en castellá per que me embolique, su música arrebatadoramente bella y majestuosa, és imprescindible "tomarla" bastante a menudo, para mi es de obligado cunplimiento escucharla contínuamente, y a fuerza de ser sincero y cómo anécdota te diré que, mientras hacia la paella de verduras me puse LA NOVENA, en mi cocina tengo un aparato para escuchar música sin molestar a los vecinos.......felicidades por tu artículo josep.....abraçades per tú i la glória.....paco

    ResponElimina
  2. Quan en el transcurs dels anys escolto aquestes grans peces de la música clàssica, hi ha una cosa que em sorpren. La mateixa peça em transporta a llocs diferents, en funció de l'edad,( per què no dir-ho ), i de l'estat d'ànim. Aquesta grandiositat de provocar-te sempre sensacions diferents ho trobo senzillament excepcional.
    Per cert, cal donar les gràcies quan una persona, tot i no poder gaudir del resultat de la seva feina, la fa en benefici dels que han de venir, com és el cas de la sordera del nostre amic "Lluis".
    Per cert, la vegada que més m'ha agradat aquesta 9ª Simfonia va ser quan la vaig poder sentir, en un assaig general, en la Porta de Brandenburg a Berlin, per la conmemoració del 20é aniversari de la caiguda del mur. Veritablement per tenir tota la pell de gallina !

    ResponElimina
  3. Paco,
    Totalment d'acord. Per a mi Beethoven (i principalment les simfonies) formen una part molt destacada de la banda sonora de la meva vida. Quan vaig començar a treballar (fa molts anys) recordo que me n'anava al Corte Inglés a comprar discos d'oferta i entre els que recordo (encara els tinc) la Simfonia número 5 de Beethoven. Me la vaig aprendre de memòria!.

    Sotaescala,
    Tens raó, la música et sona diferent en funció de l'edat. A mi em sona molt diferent la "Novena" que vaig escoltar amb 15 anys de la que, per exemple he escoltat aquest matí, i això que era la mateixa versió de H.V.Karajan. Ja imagino escoltar-la davant la porta de Brandenburg!. Gallina de piel, que diria el Cruyff!.

    Una abraçada als dos

    ResponElimina
  4. Quina enveja,la novena al Palau de la Música!! Per força ha e ser emocionant. Jo també tinc Bethoven entre els meus preferits.

    ResponElimina
  5. El concert d'ahir és d'aquells per gaudir de valent, segur que us ho vàreu passar d'allò més bé!

    ResponElimina
  6. Albota,
    Jo suposo que tots hem entrat en la música clàssica a través de Mozart i Beethoven, i a partir d'això anar descobrint coses noves.

    Mariàngels,
    Tal com dic en el post, la d'ahir no és la millor "novena" que hem escoltat, però tot i això ho vam gaudir.

    Una abraçada a les dues

    ResponElimina
  7. Ja ens vàrem veure a la sortida i ja vas poder comprovar que la meva cara era el fidel reflex del meu desencís i per postres has deixat una versió en vídeo que...la diferència és sagnant.
    Sempre ens quedarà Beethoven, això si i el Barça, que em va fer dormir feliç.

    ResponElimina
  8. Al.lucinant lo de Beethoven. Tot i que reconec que Mozart m'entra més endins o com a mínim em resulta més irressistiblement contagiós, Beethoven és a qui més admiro per les seves circunstàncies i els resultats que va aconseguir.

    ResponElimina
  9. Joaquim,
    Totalment d'acord, la diferència es sagnant i no puc entendre aquest afany de Sir Marriner de seguir arrossegant-se i vivint del passat.

    Òscar,
    A mi, Beethoven i Mozart em van obrir les portes de bat a bat per començar a entendre una música que, amb 14 anys, em sonava estranya, però que de mica en mica i gràcies a ells em va anar entusiasmant.

    Una abraçada als dos

    ResponElimina
  10. Amb tot el teu bagatge musical no trobaria estrany que escrivissis un llibre per inculcar l'amor a la música a tots aquests nois de 14 anys que no en volen sentir ni parlar. I pensar que tu a aquesta edat ja voltaves pels passadissos d'El Corte Inglés!
    A mi, tot i ser una analfabeta musical, m'encanta escoltar aquestes peces!
    Petons

    ResponElimina
  11. Margarida,
    Uy, escriure un llibre, no ho veig. Ara bé, si que m'agradaria que la gent sabés el que es pot sentir escoltant música (la que sigui) en lloc del soroll sincopat que escolten molts joves. De totes maneres, quan anem al Palau o al Liceu, cada dia veiem més gent jove, la qual cosa fa pensar que encara que siguem minoria (quan no ho hem estat?), hi ha molta gent que té sensibilitat musical.
    Una abraçada

    ResponElimina
  12. Beethoven és un dels meus compositors preferits -tot i que he de confessar que també escolto alguns d'aquests grups sincopats que diu en Josep- i el Palau de la Música, un dels millors llocs per a un concert íntim i amb màgia. Segur que en vau gaudir molt!

    Petons!
    La Taula d'en Bernat

    ResponElimina
  13. Anna,
    A veure si m'explico, quan parlo de "soroll sincopat" em refereixo a la gent que no escolta res més que això. Tu, dient que Beethoven es un dels teus compositors favorits, ja em tranquil·litzes, no et feia "sorollosa sincopada" full time, he,he.
    Una abraçada

    ResponElimina
  14. Gràcies per fer-nos eixes explicacions tan ben fetes. Ara m'escolte els fragments proposats. Salutacions

    ResponElimina
  15. Francesc,
    Beethoven sempre ha format part de la banda sonora de la meva vida (com ja he explicat en algun comentari), al igual que els Beatles, els Stones, Springsteen, Llach, Verdi, Mozart o tants musics que en qualsevol època han fet bona música.
    Una abraçada

    ResponElimina