Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Beethoven. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Beethoven. Mostrar tots els missatges

divendres, 4 de novembre del 2011

3 DIES DE MÚSICA (1) Maria Joao Pires a l'Auditori

Comencem aquests tres dies musicals amb el concert inaugural de la temporada d’Ibercamera, que la pianista portuguesa Maria Joao Pires, acompanyada per la Royal Philharmonic Orchestra conduïda pel director i violinista israelià Pinchas Zuckerman, ens van oferir ahir al vespre a l’Auditori de Barcelona, amb un programa molt atractiu:

-   Sonata per a violí i piano número 1 en re major de
   Beethoven
-   Concert per a piano i orquestra número 27 en sí bemoll    
   major de Mozart
-    Simfonia número 7 en la major de Beethoven.
        
Per cert, l’Auditori de Barcelona presentava un aspecte immillorable, ple a vessar, trencant amb altres concerts que s’hi han fet recentment en què es veia mig buit.

D’entrada, la Sonata núm. 1 per a violí i piano fou composta per Beethoven l’any 1798 i dedicada al que havia estat el seu professor Antonio Salieri. Una sonata per a dos instruments, la qual va ser interpretada amb gran coordinació per Maria Joao Pires al piano i Pinchas Zuckerman al violí, que per primera vegada actuaven plegats. Un plaer haver gaudit de dos dels grans músics de l’actualitat però això només eren els entrants del gran menú que venia a continuació.

Arribem a un dels plats forts del dia, el Concert per a piano i orquestra núm. 27 de Mozart amb la Maria Joao Pires acompanyada per la Royal Philharmonic Orchestra sota la direcció de Pinchas Zuckerman. Aquest concert, amb Mozart al piano, va ser estrenat el 4 de març de 1791 a Viena.

Maria Joao Pires surt a escena, veus una senyora menuda amb el cabell curt i amb passes decidides. Quan s’asseu davant el piano, tota l’energia que porta dins es combina amb la subtilesa i l’elegància per oferir-nos un concert meravellós. Sense fer la més mínima concessió a cap tipus de gestualitat espectacular i gratuïta, els seus dits llisquen sobre les tecles del piano a una velocitat increïble i amb una tècnica envejable que l’han dut a ser una de les més grans pianistes de les darreres dècades. Ahir, una vegada més, va saber interpretar i transmetre les emocions de l’essència musical de Mozart a un Auditori entregat en cos i ànima a la genialitat de la petita però gran pianista lusitana.



Aquí teniu l’Allegro del concert num.27 de Mozart. En el video, Maria Joao Pires està acompanyada per la Chamber Orchestra of Europe dirigida per Trevor Pinnock. (cortesia de OedipusTyrannusII)

Si teniu interès en veure i escoltar la resta d’aquest concert, aquí teniu els enllaços:



A la segona part, i per a la Simfonia núm. 7 de Beethoven, la Royal Philharmonic Orchestra es va reforçar amb una vintena més de músics dels que havien participat en el concert per a piano de Mozart. Pinchas Zuckerman va tornar a dirigir amb fermesa una orquestra que va sonar compacta i brillant en tot moment. L’èxit va ser total, Zuckerman i la RPO es van veure obligats a concedir un bis, cosa gens habitual en concerts simfònics.

Aquesta simfonia va ser estrenada el 8 de desembre de 1813 a la Universitat de Viena sota la direcció del mateix Beethoven i juntament amb La Victòria de Wellington. La sordesa de Beethoven però, havia progressat molt i sembla ser que els assajos previs a l’estrena havien estat força caòtics ja que no podia escoltar el que els músics tocaven. Alguns es van revoltar dient que aquella música no es podia interpretar. Beethoven va demanar-los que s’enduguessin la partitura a casa i l’estudiessin amb tranquil·litat. L’endemà, l’assaig va anar perfecte i el dia de l’estrena va ser un èxit tan apoteòsic que van haver de bisar l’allegretto.



Aquí teniu el famós segon moviment, l’Allegretto de la setena simfonia de Beethoven, en aquest video amb la Filarmònica de Berlin sota la magistral direcció d’Herbert Von Karajan. (cortesia de themusicdreams)


Més d’una vegada he explicat que, molt possiblement, tant Mozart com Beethoven són els dos compositors que, ja fa anys, em van fer començar a estimar la música. Les nou simfonies de Beethoven són dels cd’s més “gastats” de la meva discoteca ja que hi recorro molt sovint quan tinc una estona i vull escoltar bona música; mentre que els concerts de Mozart són els meus companys favorits per a relaxar-me o gaudir mentre llegeixo, tot i que, en més d’una ocasió, haig d’aturar la lectura perquè se’m fa difícil que la música estigui en un segon pla.

Demà, el segon dia de música

dimecres, 9 de març del 2011

EL ZENIT DE BEETHOVEN

Ludwig Van Beethoven (1770-1827) està considerat com un dels més grans compositors de tots els temps, a més de ser el principal precursor de la transició del classicisme de Mozart o Haydn, al romanticisme de Schumann o Brahms. I és que va viure en una època de constants canvis, no tan sols artístics, sinó també polítics marcats per la Revolució Francesa. Va ser un dels primers músics que va aconseguir viure dels encàrrecs que li feien, sense estar al servei de l’església o l’aristocràcia.

Els canons tradicionals divideixen l’obra de Beethoven en tres grans èpoques. La clàssica, que comprèn tota la seva producció fins l’any 1800, destacant entre d’altres, la primera simfonia, els dos primers concerts per a piano i orquestra i les primeres sonates per a piano. La segona època, que va aproximadament del 1800 al 1815, es caracteritza per la maduresa musical i el canvi d’estructures en les simfonies, en aquests anys va composar de la tercera a la vuitena. També són els anys dels seus tres darrers concerts per a piano i orquestra, de l’òpera Fidelio (l’única que va fer) o de les famoses sonates Appassionata o Kreuzer. La tercera època és la que va des del 1815 fins la seva mort el 1827. Aquí hi podem trobar composicions  absolutament innovadores com les darreres sonates per a piano, la Missa Solemnis o la Novena simfonia.

Beethoven, a banda de compositor, va ser un molt bon pianista fins que a l’any 1796 la sordesa va començar a afectar-lo i ho va haver de deixar. Va seguir però composant i innovant, tot i que la malaltia va avançar i l’any 1815 pràcticament no podia escoltar res.

És per això que per a mi sempre ha estat un dels compositors més valorats, ja que a banda de la seva meravellosa música, considero que les dificultats físiques amb què va haver de treballar van ser molt dures, i és perfectament comprensible que amb els anys la malaltia el tornés una persona gairebé intractable pel seu caràcter. Entre moltes altres obres, la Novena simfonia, tot i tenir-la al cap, Beethoven mai va poder escoltar-la!.

La música de Beethoven m’ha acompanyat i emocionat des de que jo era molt jove i aquest sentiment segueix plenament vigent amb els anys. És més, creix cada vegada que escolto una gravació o tinc el privilegi d’anar a un concert.

Ahir al vespre, vam tenir ocasió d’anar al Palau de la Musica Catalana per escoltar una vegada més la meravellosa Simfonia número 9 en Re menor. Em feia molta il·lusió perquè la dirigia un dels grans directors del segle XX, Sir Neville Marriner, al front de l’Orquestra de Cadaqués i l’Orfeó  Català.

Haig de dir que ni de bon tros ha estat la millor "Novena" que he escoltat. Marriner és tota una llegenda en la direcció, però els anys no passen en va i crec que ahir no va saber transmetre la força que necessita la música de Beethoven i l’orquestra va semblar un pel desorientada especialment en el primer moviment. Després, el so es va compactar una mica i va sonar millor. El cor de l’Orfeó Català, gairebé sempre excepcional, ahir em va semblar correcte (millor la part masculina que la femenina) igual que les quatre veus solistes. Les femenines, Raquel Lojendio i Pilar Vázquez em van agradar força, especialment la segona, i pel que fa als homes, Leigh Melrose, tot i no ser baix em va agradar, al contrari que el tenor Daniel Norman que el vaig trobar un pel mancat de la potència de veu necessària.

Amb tot, haig de dir que m’ho vaig passar molt bé. La  música de Beethoven, i molt especialment la Novena simfonia, a banda de trobar-la extraordinària, sempre que l’escolto no puc evitar sorprendre’m de com un músic amb les seves limitacions, fos capaç d’escriure una partitura tan excepcionalment brillant que aconsegueix seguir-me  emocionant com el primer dia.


-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

La part mes coneguda de la Novena simfonia de Beethoven és el 4rt. moviment (l’Oda a l’alegria), a mi però, la que em té el cor robat és el 3r moviment (Adagio). Aquí us deixo només uns petits fragments ja que la simfonia sencera dura una hora i quart.

primera part del 3r.moviment. Director Seijo Ozawa   (cortesia de rivalXXI) 


primera part del 4r.moviment. Director Claudio Abbado   (cortesia de Sailman 1234)


final del 4r.moviment. Director Claudio Abbado   (cortesia de Noryko)

diumenge, 31 de maig del 2009

UNA NOVENA DE PRIMERA

El divendres 29 al vespre vam tenir la sort de poder anar a l’Auditori de Barcelona per escoltar la novena simfonia de Beethoven.

El concert va començar amb l’audició de Danses d’Ibèria de Jesús Rodriguez Picó, una obra d’encàrrec per a celebrar el desè aniversari de l’Auditori. Cal dir que aquestes danses tenen molta força orquestral i gran varietat de matisos. Particularment, poques vegades una obra moderna m’ha agradat tant i val a dir que aquesta va ser l’opinió general, ja que l’autor va sortir a saludar enmig de llargs aplaudiments. Va ser el preludi que viuríem una nit extraordinària, musicalment parlant.

Després d’un petit descans, va començar la interpretació del plat fort del vespre, la simfonia número 9 en re menor de Ludwig van Beethoven.

Aquesta gran composició va ser estrenada a Viena ara fa 185 anys, concretament va ser el 7 de maig de 1824, sota la direcció del mateix Beethoven, que en aquella època ja estava completament sord. En acabar l’obra, el públic va esclatar en una gran ovació que naturalment el músic no va sentir. Beethoven es mantenia de cara als musics fins que la mezzo Caroline Unger el va convidar a girar-se per saludar els assistents. L’èxit va ser tan rotund que Beethoven va recollir fins a cinc tandes d’aplaudiments. La policia vienesa estava desconcertada ja que el protocol establia que el màxim permès eren tres tandes, un màxim reservat a la família real. Tot això s’explica en el programa de mà del concert de l’Auditori.

Tornant al concert de divendres, cal dir que l’OCB va estar magníficament dirigida pel mestre Eiji Oue amb la seva peculiar gesticulació, traient el màxim dels músics de l’orquestra. Pel que fa als solistes, Arantxa Armentia, Anna Tobella, Jeffrey Lloyd-Roberts i Gudjon Oskarsson van estar correctes en tot moment. El que si cal destacar i molt va ser l’extraordinària intervenció de l’Orfeó Català sota la direcció de Josep Vila. Magnífica la conjunció de veus de principi a fi, la qual cosa va permetre a l’Orfeó ser un dels gran triomfadors del vespre.

De la novena simfonia, poques coses a dir. Que és una de les obres clàssiques més conegudes, gracies al quart moviment, el coral, amb el famós Himne a l’Alegria de Friedrich von Schiller. Que el segon moviment és un dels fragments amb més força de Beethoven i que el tercer moviment és un dels adàgios més esplèndids que mai s’han escrit.

Al final de l’audició, el públic que omplia de gom a gom l’auditori, va premiar la interpretació amb una llarguíssima ovació de més de quinze minuts ininterromputs, que va obligar els cantants i el mestre Oue a saludar en diverses ocasions, en la darrera, per cert, Eiji Oue, amb la feina ja feta i molt ben feta, es va treure el frac i es va posar una samarreta del Barça. Una simpàtica picada d’ullet que demostra una vegada més la complicitat i la gratitud envers el seu públic.

aquí teniu la part coral del 4rt moviment, l'Himne a l'Alegria
amb l Filarmònica de Berlin dirigida per Herbert von Karajan