El divendres 29 al vespre vam tenir la sort de poder anar a l’Auditori de Barcelona per escoltar la novena simfonia de Beethoven.
El concert va començar amb l’audició de Danses d’Ibèria de Jesús Rodriguez Picó, una obra d’encàrrec per a celebrar el desè aniversari de l’Auditori. Cal dir que aquestes danses tenen molta força orquestral i gran varietat de matisos. Particularment, poques vegades una obra moderna m’ha agradat tant i val a dir que aquesta va ser l’opinió general, ja que l’autor va sortir a saludar enmig de llargs aplaudiments. Va ser el preludi que viuríem una nit extraordinària, musicalment parlant.
Després d’un petit descans, va començar la interpretació del plat fort del vespre, la simfonia número 9 en re menor de Ludwig van Beethoven.
Aquesta gran composició va ser estrenada a Viena ara fa 185 anys, concretament va ser el 7 de maig de 1824, sota la direcció del mateix Beethoven, que en aquella època ja estava completament sord. En acabar l’obra, el públic va esclatar en una gran ovació que naturalment el músic no va sentir. Beethoven es mantenia de cara als musics fins que la mezzo Caroline Unger el va convidar a girar-se per saludar els assistents. L’èxit va ser tan rotund que Beethoven va recollir fins a cinc tandes d’aplaudiments. La policia vienesa estava desconcertada ja que el protocol establia que el màxim permès eren tres tandes, un màxim reservat a la família real. Tot això s’explica en el programa de mà del concert de l’Auditori.
Tornant al concert de divendres, cal dir que l’OCB va estar magníficament dirigida pel mestre Eiji Oue amb la seva peculiar gesticulació, traient el màxim dels músics de l’orquestra. Pel que fa als solistes, Arantxa Armentia, Anna Tobella, Jeffrey Lloyd-Roberts i Gudjon Oskarsson van estar correctes en tot moment. El que si cal destacar i molt va ser l’extraordinària intervenció de l’Orfeó Català sota la direcció de Josep Vila. Magnífica la conjunció de veus de principi a fi, la qual cosa va permetre a l’Orfeó ser un dels gran triomfadors del vespre.
De la novena simfonia, poques coses a dir. Que és una de les obres clàssiques més conegudes, gracies al quart moviment, el coral, amb el famós Himne a l’Alegria de Friedrich von Schiller. Que el segon moviment és un dels fragments amb més força de Beethoven i que el tercer moviment és un dels adàgios més esplèndids que mai s’han escrit.
Al final de l’audició, el públic que omplia de gom a gom l’auditori, va premiar la interpretació amb una llarguíssima ovació de més de quinze minuts ininterromputs, que va obligar els cantants i el mestre Oue a saludar en diverses ocasions, en la darrera, per cert, Eiji Oue, amb la feina ja feta i molt ben feta, es va treure el frac i es va posar una samarreta del Barça. Una simpàtica picada d’ullet que demostra una vegada més la complicitat i la gratitud envers el seu públic.
aquí teniu la part coral del 4rt moviment, l'Himne a l'Alegria
El concert va començar amb l’audició de Danses d’Ibèria de Jesús Rodriguez Picó, una obra d’encàrrec per a celebrar el desè aniversari de l’Auditori. Cal dir que aquestes danses tenen molta força orquestral i gran varietat de matisos. Particularment, poques vegades una obra moderna m’ha agradat tant i val a dir que aquesta va ser l’opinió general, ja que l’autor va sortir a saludar enmig de llargs aplaudiments. Va ser el preludi que viuríem una nit extraordinària, musicalment parlant.
Després d’un petit descans, va començar la interpretació del plat fort del vespre, la simfonia número 9 en re menor de Ludwig van Beethoven.
Aquesta gran composició va ser estrenada a Viena ara fa 185 anys, concretament va ser el 7 de maig de 1824, sota la direcció del mateix Beethoven, que en aquella època ja estava completament sord. En acabar l’obra, el públic va esclatar en una gran ovació que naturalment el músic no va sentir. Beethoven es mantenia de cara als musics fins que la mezzo Caroline Unger el va convidar a girar-se per saludar els assistents. L’èxit va ser tan rotund que Beethoven va recollir fins a cinc tandes d’aplaudiments. La policia vienesa estava desconcertada ja que el protocol establia que el màxim permès eren tres tandes, un màxim reservat a la família real. Tot això s’explica en el programa de mà del concert de l’Auditori.
Tornant al concert de divendres, cal dir que l’OCB va estar magníficament dirigida pel mestre Eiji Oue amb la seva peculiar gesticulació, traient el màxim dels músics de l’orquestra. Pel que fa als solistes, Arantxa Armentia, Anna Tobella, Jeffrey Lloyd-Roberts i Gudjon Oskarsson van estar correctes en tot moment. El que si cal destacar i molt va ser l’extraordinària intervenció de l’Orfeó Català sota la direcció de Josep Vila. Magnífica la conjunció de veus de principi a fi, la qual cosa va permetre a l’Orfeó ser un dels gran triomfadors del vespre.De la novena simfonia, poques coses a dir. Que és una de les obres clàssiques més conegudes, gracies al quart moviment, el coral, amb el famós Himne a l’Alegria de Friedrich von Schiller. Que el segon moviment és un dels fragments amb més força de Beethoven i que el tercer moviment és un dels adàgios més esplèndids que mai s’han escrit.
Al final de l’audició, el públic que omplia de gom a gom l’auditori, va premiar la interpretació amb una llarguíssima ovació de més de quinze minuts ininterromputs, que va obligar els cantants i el mestre Oue a saludar en diverses ocasions, en la darrera, per cert, Eiji Oue, amb la feina ja feta i molt ben feta, es va treure el frac i es va posar una samarreta del Barça. Una simpàtica picada d’ullet que demostra una vegada més la complicitat i la gratitud envers el seu públic.
aquí teniu la part coral del 4rt moviment, l'Himne a l'Alegria
amb l Filarmònica de Berlin dirigida per Herbert von Karajan
