dijous, 23 de juny del 2011

LA CIUTAT ETERNA (2)

La Pietà de Michelangelo a San Pietro 
En el primer post sobre Roma vam parlar una mica de la Roma “romana” que durant diversos segles va ser capital del món antic. Avui ho farem una mica de la Roma “cristiana”, que malgrat el que pugui semblar, va fer que la ciutat seguís sent una de les més importants durant l’edat mitjana, ja que els “papes”, lluny de cenyir-se al paper religiós i espiritual que representaven, es van convertir en autèntics sobirans, potser no d’un vast imperi, però si d’un influent i ric estat  que va promoure guerres o va protegir les arts segons les conveniències de cada moment.

A Roma no hi ha un sol carrer o plaça que no tingui al menys una església. Perdó, si que n’hi ha una, Campo di Fiore, però d’això en parlarem en la propera i darrera entrega sobre Roma. Diuen que a la ciutat d’Istambul hi ha més de 300 mesquites, però aquesta xifra queda ridícula davant les més de 900 esglésies que diuen que hi ha a Roma. Com a amants de l’art i de la història que som, era obligada la visita a unes quantes. N’hem visitat de petites, de mitjanes i de grans, faraòniques diria jo. Per exemple San Pietro, al Vaticà, encara que sigui per a veure el baldaquí de Bernini, la cúpula o la Pietà de Michelangelo, val la pena fer cua i obrir-se pas entre els milers de visitants.  De totes maneres, nosaltres preferim parlar-vos d’esglésies més petites i menys conegudes però molt recomanables de visitar.

Detall del mosaic de l'àbsis de Santa Prassede i la meridiana de Santa Maria degli Angeli

Començarem per Santa Prassede, una església no massa gran, molt propera a la gegantina Santa Maria Maggiore, amb una entrada força senzilla i que té com a principal atractiu un meravellós mosaic de tipus bizantí que recobreix l’absis. Una altra església molt interessant és la de Santa Maria degli Angeli. Data del segle XVI i sobre un disseny de Michelangelo es va construir en l’espai que ocupava el tepidarium de les termes de Dioclecià. El que fa singular aquest temple però, és la meridiana metàl·lica que l’any 1702 va fer construir el Papa Climent XI per tal de demostrar l’exactitud del calendari gregorià.

Les façanes de Santa Maria in Cosmedin i San Clemente

Una altra església molt interessant de visitar és la de Santa Maria in Cosmedin del segle 6è. El noranta per cent de la gent que visita l’església es queda en el vestíbul per tal de fer-se una foto davant la famosa bocca della verità, una antiga màscara romana (segle IV a.C.) de marbre, amb un diàmetre de 1,75 metres i per la qual la gent fa llargues cues. No obstant això, aquesta església té un encant especial. És petita, senzilla i lliure d’ornaments, però  té un magnífic campanar romànic del segle XII, uns mosaics al terra, realment preciosos i una petita cripta del temple original.

Una altra església molt interessant és San Clemente. La visita ens permetrà traslladar-nos a tres èpoques històriques totalment diferenciades. A nivell del carrer, i després de travessar un encantador i tranquil patí porticat,  trobem l’església del segle XII, amb uns interessants mosaics a l’àbsis i un  magnífic canelobre d’estil cosmati (nom donat als marbristes romans que, des del començament del s.XII fins a l'acabament del XIII, decoraren les esglésies de Roma). Però sota d’aquesta església, en trobem una altra del segle IV, amb les mateixes dimensions i en una tercer nivell inferior,  restes de cases romanes antigues i un petit temple dedicat a Mitra. El mitrianisme era un culte originari de Pèrsia que durant molts anys va rivalitzar amb el cristianisme a l’antiga Roma.

Detall del claustre de Santi Quattro Coronati i el Moises de Michelangelo a San Pietro in vincoli

A cinc minuts caminant des de San Clemente, trobem l’autèntic descobriment del viatge. Es tracta de l’església de Santi Quattro Coronati. Una torre carolingia domina l’entrada i dona pas a un pati abans d’entrar a l’església del segle IV. Per accedir el jardí i el claustre has de tocar un timbre  
I una monja t’obre la porta. El claustre és un meravellós i tranquil espai en el qual només s’escolta l’aigua del brollador que hi ha al centre i el piular dels ocells. Una altra de les joies d’aquest lloc és la capella de San Silvestre, a la qual  també s’hi accedeix mitjançant el tandem timbre/monja i que conté uns frescos extraordinaris on es narra la llegenda de la conversió de Constantí al cristianisme.

Evidentment, hi ha moltes altres esglésies amb detalls interessants, com la de Santa Maria del Popolo, amb dos Caravaggios extraordinaris, o San Pietro in vincoli, on val la pena entrar-hi i quedar-se enlluernat pel Moisès de Michelangelo, una de les obres que per sí sola ja justifica un viatge a Roma.

19 comentaris:

  1. REcordo perfectament la primera vegada que vaig veure el Moisès amb 15 anys, sense tenir ni idea d'art, i com em vaig quedar bocabadada davant la seva magnificència... ais!
    El segon cop que vaig tornar a Roma vaig gaudir de les esglesietes que et vas trobant a cada carrer i sorprenent-me de la quantitat de joies que s'amaguen al seu interior: Carvaggio, Bernini, Miquel àngel... viure a Roma és un somni! jejejeje

    Petonets!
    Sandra

    ResponElimina
  2. Sandra,
    Jo estic molt bé a Barcelona, però si hagués de viure en una altra ciutat, fa molts anys que tinc clar que escolliria Roma. I si hi ha dues coses que m'entusiasmen de Roma per sobre de la resta, i que cada vegada que hi vaig son de visita obligada, sens dubte son el Moises de Michelangelo i el Panteó.
    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Nois, una altra entrada fantàstica...també vaig visitar aquestes dues esglésies. Viatjar amb mi és cansat: mira, mira...per aquí,per aquí...ooohhh, fantàstic! Un dia acabaré viatjant sola.
    El Moisés no deixa mai d´imposar per moltes vegades que l´hagis visitat.

    ResponElimina
  4. Cristina,
    Es que hi ha diversos tipus de viatges. Si vols relax, has d'anar a la muntanya o a una platja i deixar passar el temps. Si vols veure una ciutat i tot el que et pot oferir (places, llocs, edificis, museus, etc.) es un no parar. Nosaltres sortíem els matins a quarts de nou i tornàvem a quarts de vuit del vespre, i exceptuant el dinar i un cafè a mitja tarda, la resta era caminar, visitar, passejar i ...... gaudir del que anàvem veient.

    ResponElimina
  5. Ens heu donat una segona visió de Roma menys coneguda que la clàssica "romana" més famosa. Roma té "xixa" per visites i visites, oi? Totlament d'acord que el turisme de ciutat és més cansat que anar a la muntanya... A mi em cansa més que no pas pujar al Montblanc! ;)

    ResponElimina
  6. Gemma,
    Efectivament, Roma té molta "xixa", ara bé això que el turisme de ciutat es més cansat que anar a la muntanya..... si a la muntanya hi vas a tombar-te sota un arbre i llegir un llibre, d'acord, però si hi vas al que tu vas, ja no, eh?.
    Una abraçada

    ResponElimina
  7. Com a profe de cultura clàssica, Roma és una ciutat que no deixo de citar en les meves classes. Tot i que per vocació em sento especialment atreta per la Roma antiga, reconeixo que la Roma cristiana no em meravella menys. Totes les esglésies de Roma, fins i tot les menys conegudes, tenen un no sé què especial. La meve preferida és la de Santa Maria in Trastevere, tot i que és cert que la de Santa Maria in Cosmedin té una senzillesa captivadora.

    Bona crònica!
    Petonets,
    Anna

    ResponElimina
  8. Qui hagués tingut aquesta crònica a ma quan vaig anar a Roma!! evidentment ens feu venir moltes ganes de tornar-hi!

    ResponElimina
  9. Veritablement LA CIUTAT ETERNA.
    Estic d'acord, no te l'acabes mai.
    Dona mol de sí.
    M'encanta, tornaria ja......

    ResponElimina
  10. No he estat mai a Roma tot i que penso sempre que és un lloc que m' encantaria visitar...Em conformaré amb aquesta crònica tan detallada que has fet per fer-me'n venir més ganes. De moment aquest estiu viatjarem a Venecia, que també em fa molta il.lusió.

    ResponElimina
  11. Anna,
    Jo com amant de la història, prefereixo mil vegades més la història antiga que la medieval. Roma per a mi es la fi de la història antiga i el començament de la medieval i per això té tant d'encant. En aquest darrer viatge a Roma, hi ha esglésies que hem preferit no visitar i ens hem centrat en les més antigues i que poden tenir més interès per a nosaltres.
    Una abraçada

    ResponElimina
  12. Albota,
    Un altre motiu per tornar-hi. Roma per moltes vegades que s'hi vagi, mai mai es suficient. Nosaltres tenim unes ganes boges de tornar-hi.

    Isabel,
    Tens tota la raó, per molt que voltis, Roma dona molt de si i no te l'acabes mai.

    Anna,
    Tants anys de història no s'esborren fàcilment, o sigui que Roma sempre ens esperarà. Quina sort, Venècia es una meravella, bé ja ho saps que en som fans. Que vagi bé, ja ens ho explicaràs.

    Una abraçada a les tres

    ResponElimina
  13. Caram, quantes coses amaga Roma!!! No coneixia quasi res del que expliques. Les fotos, com sempre, fantàstiques.

    ResponElimina
  14. Francesc,
    Roma es d'aquelles ciutats que a cada cantonada amaga una cosa diferent i mai et deixen de sorprendre.
    Una abraçada

    ResponElimina
  15. M'agradat molt aquestes cronicas romanas, una veritable guia. Jo hi vaig estar ara fa un any i tinc moooltissimas ganes de tornar. Una abraçada.

    ResponElimina
  16. Maia,
    Roma es una d'aquelles ciutats que "enganxen", nosaltres també tenim ganes de tornar-hi i tot just hem aterrat.
    Una abraçada

    ResponElimina
  17. Vaig imaginar-me que del preciós paviment de l'església de Santa Maria in Cosmedin de què parles, com el que hi ha a moltes esglésies romanes, era del que se'n diu d'estil “cosmatesc”; ho vaig consultar al Google (quin gran invent, mare-de-déu-senyor!!!, no em canso mai de dir-ho) i, efectivament, ho és... “Plis”, Josep: Segur que en vas fer fotografies, oi?... Per què no ens en fas un àlbum d'aquells i el penges? Son tan, però tan bonics!

    Una altra cosa: No us passa que quan veieu la “Piettà”, de Miquel Àngel, us vénen ganes d'acaronar-la?... No sé per què em fa l'efecte que el marbre no ha de ser fred, sinó càlid... Quines coses, oi?... :))

    ResponElimina
  18. Ah!, me'n descuidava: Hi ha uns esbossos de Bernini per col·locar l'obelisc que hi ha sobre l'elefant soportat per altres figures, entre elles n'hi ha una que, tot i ser un esbós, m'agrada molt més: l'obelisc l'aguanta una mena de tità. Ja te n'enviaré una còpia.

    ResponElimina
  19. Enric,
    Efectivament, els paviments de marbre de moltes esglésies romanes es MERAVELLÓS!!. Com tu (i el google, quin gran invent!!) dius, son d'estil cosmatesc i m'has donat una idea, tinc força fotografies i a veure si m'hi poso i faig una petita entrada, perquè el tema s'ho mereix.
    Bernini, ja t'ho vaig dir, va ser un geni, sense el qual Roma no seria el que es avui.
    El tema dels "obeliscos" egipcis i romans també es molt interessant, potser en parlarem més extensament. Pffff, quantes coses que m'han quedat per explicar!!

    ResponElimina