DE GOYA A DELACROIX

Aquests dies, dos dels grans genis de la pintura europea comparteixen sales d’exposicions al recinte del CaixaForum de Barcelona. D’una banda tenim Francisco de Goya (1746-1828) i de l’altra Eugène Delacroix (1798-1863).

Enguany se celebra el desè aniversari del CaixaForum Barcelona i per celebrar-ho, l’Obra Social La Caixa i el Museo Nacional de El Prado han organitzat una exposició única, Goya, llums i ombres, que permet observar un total de noranta-sis obres de l’artista procedents de la col·lecció d’aquest museu. Entre aquestes, podem veure alguns dels quadres més coneguts del geni aragonès, com El ninot, La maja vestida, la gallina cega o l’autoretrat de 1815. La mostra també inclou una àmplia selecció de retrats de cort, d’un gran virtuosisme i delicadesa, que contrasten amb la màgia obscura dels Desastres de la guerra, dels Capritxos o de les terribles escenes de la Tauromàquia i Els somnis en què l’art de Goya pren un caràcter visionari i s’avança al seu temps.

Goya, nascut al poblet de Fuendetodos, proper a Saragossa, va iniciar la seva trajectòria artística sota el domini del barroc tardà. Arrel del viatge fet a Itàlia el 1770, va conèixer el neoclassicisme emergent que poc després s’acabaria imposant també a la cort espanyola. Goya desenvolupa una pintura on es nota la influència de la realitat política i especialment els ideals de la il·lustració. Després de la guerra del Francès, pinta i dibuixa la fam, la destrucció i la mort amb atacs molt concrets contra l’estament clerical i la Inquisició. També es posiciona clarament contra la repressió de Ferran VII fins el punt d’haver de marxar cap a Bordeus, ciutat on va passar els darrers anys de la seva vida. En moltes de les obres que formen part d’aquesta exposició, podem veure l’esperit crític de Goya i la seva capacitat per a renovar-se constantment i fer evolucionar l’art sense límits ni fronteres. Aquesta exposició romandrà oberta fins el proper 24 de juny.

En una altra sala, podem trobar l’exposició dedicada a Delacroix, organitzada per la Fundació La Caixa i el Museu del Louvre. Un dels atractius de l’exposició és el fet de tenir l’oportunitat de contemplar obres que s’han convertit en referents de la pintura. Com Grècia expirant sobre les ruïnes de Missolonghi, procedent del Museu de Belles Arts de Bordeus, o un dels esbossos de la Mort de Sardanàpal i Dones d’Alger a les seves habitacions, ambdós del Museu del Louvre de París. El nom de Delacroix s’acostuma a associar a composicions de tema històric, plenes de dramatisme, moviment i color. Va ser un artista revolucionari que es va enfrontar als convencionalismes de l’època, dominats pel neoclassicisme. L’any 1832, va viatjar al Marroc passant per Sevilla, Càdis i Algesires. “Tot Goya bategava al meu voltant” va escriure a un amic d’infància. Eugène Delacroix, va ser una de les primeres persones que va tenir accés a França a la sèrie Els capricis de Goya.

L’any 2009 es va fer una nova publicació del Diari de Delacroix, amb la qual cosa s’ha obert una nova perspectiva sobre la seva vida i obra, per tant aquesta exposició, que romandrà al CaixaForum fins el proper 20 de maig,  té un caràcter de plena actualitat i ens permet apreciar les diverses etapes de la producció del pintor.

TRUCA UN INSPECTOR

Quan l’any 2008 Josep Maria Pou es va fer càrrec del Teatre Goya ja duia al cap aquesta obra. Per a Pou “Truca un inspector” és un clàssic del segle XX que incomprensiblement s’ha representat molt poc a Barcelona, tot el contrari que en altres ciutats.

L’autor, J.B.Priestley, escriptor, dramaturg i activista polític anglès, d’idees progressistes, va escriure aquesta peça teatral després de la segona guerra mundial, tot i que l’acció es desenvolupa a l’Anglaterra de l’any 1912. Això va permetre a Priestley jugar amb fets històrics com l’enfonsament del Titànic o l’esclat de la primera guerra mundial, dos fets que el personatge Arthur Birling (un ferotge defensor del capitalisme) afirma aferrissadament que no es produiran mai ja que són dos dels símbols més sòlids (la indústria i la pau) en que es fonamenta la seva ideologia.

La trama s’inicia quan l’inspector Goole es presenta al domicili de la família Birling en plena celebració d’un sopar pel prometatge de Sheila (la filla d’Arthur). Poc a poc, tots els comensals s’aniran veient implicats en el suïcidi d’una noia que l’inspector està investigant.

A mesura que es desenvolupen els fets, van sortint a la llum els foscos comportaments de tots els protagonistes i la hipòcrita societat que els envolta. Tot està perfectament planificat, el suspens i el missatge social que hi ha dins d’un text que no defalleix en cap moment durant els noranta minuts de durada de l’obra.

Josep Mª Pou, a més de dirigir-la, dibuixa a la perfecció l’enigmàtic inspector. Cal destacar també el treball dels altres cinc actors, el sempre eficient Carles Canut, l'esplèndida Victòria Pagès i les bones composicions dels joves Ruben Ametllé, Paula Blanco i David Marcé.

Una obra molt recomanable que s’estrena oficialment aquesta setmana tot i que ja s’han fet unes quantes funcions prèvies per anar fent el rodatge.

PITJOR QUE LES CRIATURES!

El passat cap de setmana vam anar al teatre Goya de Barcelona a la representació de “Un Déu salvatge”, una obra molt recomanable, de les que et fan riure i pensar alhora.

Dues parelles es reuneixen per tractar de solucionar el problema generat pels seus fills. El fill d’una de les parelles ha colpejat al de l’altra parella en una baralla de criatures.

Al principi de la trobada els quatre personatges tenen un comportament tolerant i comprensiu, però tal i com va avançant la conversa va canviant l’actitud de cadascun d’ells. Una cosa portarà l’altra i la “bola” cada vegada es farà més gran, fins arribar a enfrontaments a quatre bandes en què es posaran de manifest les insatisfaccions i misèries personals de tots ells.

Partint d’una idea bàsica, Yasmina Reza, amb un sentit de l’humor proper i quotidià, dibuixa uns personatges amb unes personalitats completament diferents del que aparenten inicialment. Uns personatges que tal i com va avançant la trama, evolucionen des del diàleg civilitzat a l’enfrontament obert, acabant molt més malparats que els seus fills.

Un treball magnífic i plenament convincent dels quatre actors, Roser Camí, Ramon Madaula, Vicenta Ndongo i Jordi Boixaderas sota l’acurada, detallista i perfecta direcció de Tamzin Townsend, fan que l’hora i mitja que dura l’obra passi volant i que surtis del teatre amb un gran somriure però amb l’exercici d’una profunda reflexió sobre la vida i el nostre entorn.

.

UN MARIT IDEAL

Hem tingut ocasió d’assistir a les sessions prèvies de l’obra Un marit ideal, d’Oscar Wilde, que es representa al teatre Goya, dirigida per Josep Maria Mestres. L’estrena oficial serà la setmana vinent.

Oscar Wilde, poeta, dramaturg, novel•lista, crític literari i assagista nascut a Dublín el 1854, fill d’un metge i d’una escriptora, és un dels autors més brillants de l’època victoriana.
Les seves obres teatrals es caracteritzen per ser una crítica enginyosa i punyent de la societat victoriana en què va viure, dels seus vicis i les seves corrupcions.

La comèdia que aquests dies s’està representant al teatre Goya n’és un exemple. Josep Maria Mestres ha adaptat l’obra als nostres dies, amb una vigència total dels temes tractats: la corrupció del món de la política, el tràfic d’influències, l’especulació, la doble moral... Malauradament, són conceptes que no ens són gens aliens aquests dies, en què ens envaeixen els episodis d’escàndols polítics i de corrupció econòmica. Però també es parla d’amor, de sentiments, de relacions de parella, de marits ideals... o que no ho són tant!.

L’argument se centra en la història d’un polític, un marit ideal per a la seva esposa davant dels ulls de la societat en què viu. Però aquesta harmonia es veurà trencada quan apareix en escena una dona que coneix el passat obscur del polític.

I com corresponia a una obra important, un repartiment de nivell: Joel Joan, Abel Folk, Camilo García, Sílvia Bel, Mercè Pons, Carme Balagué i Anna Ycobalzeta, que amb la seva experiència i versatilitat ens acosten els personatges i ens els fan totalment creïbles.

El text és un seguit de frases brillants i intel•ligents característiques de l’obra d’Oscar Wilde. Seria bo que aquesta: “Les circumstàncies no han de canviar mai els principis”, en boca de l’esposa del polític, fos realment un reflex d’honestedat però...

En resum, una obra totalment recomanable, per passar una bona estona amb humor, però sense oblidar el rerefons del text, vigent més de cent anys després que va ser escrita.

-

ELS NOIS D'HISTÒRIA

El 3 d’octubre, el teatre Goya aixecarà oficialment el teló, després d’haver estat remodelat. El Grup Focus s’ha fet càrrec d’aquest espai escènic, amb la direcció artística de Josep Maria Pou.

Amb encara olor de nou, aquests dies s’estan representant les funcions prèvies de l’obra que s’ha escollit per encetar aquesta nova etapa del teatre, Els nois d’història, d’Alan Bennett, estrenada amb gran èxit l’any 2004 al Teatre Nacional de Londres.

L’Alan Bennett, nascut a Leeds l’any 1934, és un dels dramaturgs britànics més coneguts i en aquesta obra ens mostra una reflexió sobre el món de l’educació i, en clau de comèdia àcida, contraposa dos sistemes d’educació: el de formar com a persones, i el de preparar els alumnes només amb la finalitat d’aprovar un examen.

Ens trobem en un College britànic i probablement som als anys vuitanta. Vuit nois es preparen per a la prova d’accés a les universitats de Cambridge i Oxford, on volen estudiar història.

Héctor, personatge encarnat pel mateix Josep Maria Pou, és un professor que deixa empremta en els alumnes, els inculca la passió per la poesia, la literatura i la música, és com aquell professor que a tots ens hauria agradat tenir quan érem petits.

El director de l’escola vol assegurar l’èxit dels seus alumnes i contracta un professor d’història, Irwin, per suplir les “mancances” que creu que té Héctor. El seu mètode és completament diferent, per a ell, la veritat es pot alterar, si així s’aproven els exàmens: “la veritat en un examen té la mateixa importància que la set en un tast de vi o que la moda en una platja nudista”.

A l’escola també hi ha una professora, la senyora Lintott, propera a la jubilació i desenganyada pel poc paper que tenen les dones en l’educació.

Tenim una bona obra, que no ens deixa indiferents, amb molts punts per reflexionar sobre com és o com hauria de ser l’educació.

Tenim un magnífic repartiment: el director de l’escola (Josep Maria Minguell) els professors (Maife Gil, Josep Maria Pou i Jordi Andújar) i els vuit alumnes (Nao Albet, Javier Beltrán, Oriol Casals, Alberto Díaz, Xavi Francès, Llorenç González, Jaume Ulled i Ferran Vilajosana). Aquests vuit nois són molt versàtils i són capaços de cantar en els moments en què l’obra ho requereix, tot i que no estem davant d’un musical.

I per acabar de lligar-ho tot, l’esplèndida direcció de Josep Maria Pou, amb tota la seva experiència en el món del teatre.

Molt i molt recomanable per passar una estona distreta i per sortir del teatre pensant.
-