NITS DE (bon) JAZZ

Eva Fernández

La setmana passada vam poder gaudir de dues nits plenes de bona música.

La primera nit va ser al Jamboree de la Plaça Real de Barcelona on vam assistir al primer concert com a solista de l’Eva Fernández Blanco, una més de les joves promeses musicals sorgides d’aquesta inesgotable pedrera de bons músics que és la Sant Andreu Jazz Band. El cartell era “Joan Chamorro Quartet & Eva Fernández”.

Tot i això, l’Eva no era la primera vegada que actuava al Jamboree, ja ho havia fet en altres ocasions com a convidada o formant part del grup que acompanyava la seva amiga Andrea Motis. En aquesta ocasió però, el repte era important ja que actuava sense els seus amics i companys  habituals de banda, però immillorablement acompanyada per un quartet de músics d’autèntic luxe com l’Ignasi Terraza al piano, l’Esteve Pi a la bateria, el Joan Chamorro al contrabaix i el Gabriel Amargant al saxo tenor. 

De esquerra a dreta :  Esteve Pi (bateria), Gabriel Amargant (saxo tenor), Joan Chamorro (contrabaix), Eva Fernández (saxo alt i veu) i Ignasi Terraza (piano)

L’Eva, amb una veu càlida i perfectament adaptada al repertori clàssic del jazz, va demostrar també el seu domini en els saxos alt i soprano i tot i la seva timidesa dalt l’escenari, en cap moment es va mostrar nerviosa i va actuar amb gran sobrietat i solvència. Va comptar també amb la col·laboració del seu company de la Sant Andreu Jazz Band, Jaume Ferrer al saxo tenor, demostrant que no era allà per casualitat. En resum, una nova aposta del Joan Chamorro pels músics joves molt ben aprofitada en aquesta ocasió pel bon “savoir faire” de l’Eva Fernández.

La segona nit va ser al Conservatori del Liceu. L’entitat celebra enguany els seus 175 anys d’existència com a inesgotable factoria de grans veus i músics. A més, també celebren el 35è aniversari de l’Aula de Música Moderna i Jazz i amb aquest motiu ens van oferir un gran concert a càrrec de la Big Band del Conservatori sota la direcció del Sergi Vergés. La Big Band del Conservatori del Liceu està formada per una vintena de músics que es renoven totalment cada dos anys. En aquesta ocasió ens van oferir un molt bon concert amb uns convidats excepcionals, alguns, professors de música i altres, ex alumnes. Entre aquesta magnífica col·lecció d’instrumentistes citarem el pianista Iñaki Sandoval, el trombonista Victor Correa, el saxofonista Victor de Diego, i el també saxofonista i autèntic crac del jazz català actual Llibert Fortuny. Estava previst que també hi fos el gran contrabaixista Horacio Fumero, però va ser baixa a darrera hora i en el seu lloc va actuar el gran trompetista Matthew Simon.

Sens dubte han estat dues grans nits plenes de bona música i sobretot, amb molt de swing.

JAZZING IN THE NIGHT (Joan Chamorro Septet)

Ahir al vespre vam anar a veure i escoltar una nova proposta del Joan Chamorro, un músic incansable i imaginatiu que en aquesta ocasió va muntar una altra gran vetllada jazzística amb un grup de músics extraordinaris.

En un Jamboree ple de gom a gom  i amb les localitats exhaurides, vam fer un passeig pels grans clàssics del jazz. Chamorro sap molt bé com formar grups combinant músics de prestigi contrastat amb grans promeses (o potser ja hauríem de parlar de realitats), sorgides de l’Escola de Música de Sant Andreu i molt concretament de la Sant Andreu Jazz Band. En aquesta ocasió, el septet estava format per Joan Chamorro al contrabaix, Esteve Pi a la bateria, Josep Traver a la guitarra i al banjo, Josep Tutusaus al trombó, Iscle Datzira al saxo tenor, Andrea Motis a la trompeta i el saxo soprano i Eva Fernández  als saxos soprano i alt.

Del Joan Chamorro, afegir al que hem comentat anteriorment que és un músic polivalent, que constantment genera propostes musicals i que dinamitza el jazz barceloní com pocs ho saben fer. L’Esteve Pi va demostrar el per què se’l “rifen” els millors jazzmen americans perquè els acompanyi en les seves actuacions. Josep Traver va donar una nova lliçó de com s’ha de treure profit d’una guitarra (i d’un banjo) dins d’un grup, brillant en tot moment, però sense abandonar ni per un sol instant l’acoblament a la resta. Josep Tutusaus va fer una autèntica exhibició de com es poden treure mil i una notes d’un instrument tan complicat i espectacular com és el trombó.

 Joan Chamorro, Esteve Pi, Josep Tutusaus i Josep Traver

Punt i apart mereixen els tres “deixebles avançats” del Joan Chamorro a Sant Andreu. De l’Andrea Motis, poques coses ens queden per afegir al que ja vam comentar quan fa unes setmanes va formar part del “Joan Chamorro quartet” en l’homenatge a la Billie Holiday. Ahir va seguir en la seva línia de gran trompetista, tot i que amb el saxo soprano va fer una autèntica exhibició que el mateix Chamorro va esperonar comentant que potser s’hauria de replantejar quin era el seu instrument primer. L’Andrea, amb un explícit gest i un somriure va fer que no, com dient que la trompeta era intocable. Vocalment, l’Andrea segueix amb una veu que s’adapta com un guant al repertori que interpreta i amb una afinació tan perfecta que no em deixa de sorprendre.

L’Iscle Datzira, malgrat la seva edat (em sembla que té 16 anys, com l’Andrea) és un saxofonista extraordinari. Dóna una seguretat  increïble a la resta de companys que comparteixen escenari, i és un autèntic plaer gaudir del seu domini de l’instrument. Es fa molt difícil vaticinar el sostre que pot assolir en el futur, però penso que pot ser el d’un músic amb un nivell molt alt. 

Andrea Motis, Iscle Datzira i Eva Fernández

Finalment l’Eva Fernández va demostrar que és una gran instrumentista amb els saxos, però a més té una veu càlida i atractiva amb la qual sap jugar-hi molt bé. Va fer una versió personal i excel·lent del clàssic Georgia on my mind, un tema que, pel que va comentar Chamorro, li agrada des de que el va escoltar per primera vegada. A més, amb l’Andrea hi ha una gran complicitat dalt de l’escenari, tant vocalment com instrumentalment.

Sincerament, us convido a seguir d’aprop aquests joves músics, perquè, n’estic convençut, que en pocs anys en sentirem a parlar molt. Està clar que el sostre d’un músic no se sap mai quin és, ni quan s’hi arriba, però estic segur que som davant una fornada impressionant que pot arribar molt lluny.

JOAN CHAMORRO QUARTET + ANDREA MOTIS

A la ciutat de Barcelona hi ha uns quants llocs per anar a escoltar jazz del bo. Un dels que té més prestigi, pel temps que fa que s’hi dedica i per la categoria dels que hi han actuat, és sense cap mena de dubte el Jamboree de la Plaça Reial, un local petit i acollidor, amb pocs i no massa còmodes seients, però amb una llarga tradició de 50 anys dedicats al jazz en totes les seves vessants.

Dimecres passat hi vam anar una vegada més, aquest cop era per a presenciar l’actuació del Joan Chamorro Quartet + Andrea Motis. Però qui son aquests músics?

El Joan Chamorro és un músic de llarga trajectòria que ha tocat a les millors bandes i grups de jazz del país. Domina instrumentalment tota la família de saxos i clarinets, a més d‘instruments com la flauta, la corneta o el contrabaix. Actualment, a banda de les seves col·laboracions musicals amb altres músics, és professor del Taller de Músics i de l’Escola de Música de Sant Andreu.

En l’actuació de dimecres el vam poder veure acompanyat d’uns dels millors músics que podem trobar avui en dia en el camp del jazz, com són l’Ignasi Terraza (piano), el David Mengual (contrabaix) i l’Esteve Pi (bateria). L’altra protagonista de la nit va ser l’Andrea Motis (veu, saxos i trompeta) de només 15 anys.


Andrea Motis, alumna avantatjada de Chamorro i membre de la prodigiosa Sant Andreu Jazz Band, de la qual en parlarem properament, ha editat fa pocs mesos el disc “Joan Chamorro presenta Andrea Motis”. En aquesta grabació han intervingut també reputats músics com Bobby Gordon, Josep Traver, Dani Alonso, Manel Álvarez i Olivier Roque a banda dels ja esmentats Terraza, Pi i Mengual i dels companys d’Andrea a la Sant Andreu Jazz Band, Iscle Datzira i Eva Fernández . El disc és un viatge pels clàssics del jazz de sempre, amb magnífiques versions de temes de gent com Armstrong, Carmichael, Daugherty, Kaempfert, Chaplin, Ellington, Bonfà o de Moraes entre molts d’altres. Un disc molt recomanable per als amants de la bona música i per assaborir-lo relaxadament.

Dimecres però, es tractava d’una sessió especial dedicada a retre un petit homenatge a la   mítica Billie Holiday. Andrea Motis, gran admiradora de la cantant nord-americana, va demostrar ser una gran instrumentista, tant amb la trompeta com amb el saxo. Amb una veu tendra i suau i amb una perfecta afinació, en cap moment, malgrat la seva joventut, va desmerèixer al costat dels il·lustres companys de viatge. I és que Andrea Motis, és ja un dels fenòmens del jazz de casa nostra dels darrers temps. Dimecres ho va tornar a demostrar interpretant amb elegància i solvència alguns dels clàssics del jazz de sempre i que va immortalitzar Billie Holiday, popularment coneguda com Lady Day. Títols com All of me, Cheek to cheek, Love me or leave me o Georgia on my mind entre molts d’altres es van anar encadenant sense parar. La veu jove de l’Andrea no té res a veure amb la veu aspra de la Holiday, però la seva interpretació tenia el ritme i la personalitat pròpia d’una veu clara i segura que sembla que faci molts anys que es mou dalt d’un escenari.

Que les aparences no us enganyin, aquesta noia amb aquest aspecte tímid i innocent propi de la seva edat, sens dubte serà una gran figura del jazz i així ho avalen els grans músics que l’acompanyen, començant pel Joan Chamorro, el seu professor i descobridor.

SEGUEIXEN REUNIDES

Negra i gèlida nit. La gent comença a fer cua sota les porxades de la Plaça Reial , esperant que s’obrin les portes del Jamboree. L’històric local del Raval barceloní celebra durant els mesos de gener i febrer el seu 50è aniversari i ho fa amb una sèrie de concerts (més de 50) amb músics de casa i de fora.

Ahir era el torn de la Laura Simó i la Carme Canela, que sota el nom de “Estamos reunidas” van presentar-nos un grapat de clàssics del jazz, el funky i el pop de la segona meitat del segle vint.

En realitat aquesta original proposta de les dues cantants va començar l’any 1993 i durant uns quants anys va funcionar com a vàlvula d’escapament de les activitats musicals que duien a terme separadament.

Ahir es va produir el “retrobament” dalt de l’escenari de les dues vocalistes després de més de dotze anys sense coincidir.

Ambdues han portat, en els darrers anys, camins musicals separats, però sempre que tenien ocasió es reunien (d’aquí el nom del grup) per a cantar plegades totes aquelles cançons que els agraden i que no tenien cabuda en el repertori individual de cadascuna d’elles.

Acompanyades per quatre solvents i experimentats músics, Joan Monné (piano i teclats), Joan Vinyals (guitarra), Ignasi Zamora (baix) i David Simó (bateria), van interpretar tot un seguit de cançons que anaven des de Gershwin fins a McCartney, passant per Blood, Sweat & Tears o els Beatles (insuperable versió de We can work it out), sense oblidar Stevie Wonder, un dels seus referents musicals.

El fred va fugir del nostre cos als primers compassos de la nit i durant una hora i vint minuts vam assaborir tot un reguitzell de temes variats, amb uns arranjaments originals i una interpretació acurada i plena d’energia. En molts moments de l’actuació, tant la Laura com la Carme van fer conya referint-se als anys passats i si serien capaces d’aguantar, després de tot aquest temps, el ritme que l’actuació exigia. Naturalment la prova la van superar amb escreix i l’únic dubte que ens queda és quan tornarem a tenir l’oportunitat de tornar-les a veure “reunides” dalt d’un escenari. Esperem i desitgem que no tornin a passar dotze anys més.

.