JAZZING IN THE NIGHT (Joan Chamorro Septet)

Ahir al vespre vam anar a veure i escoltar una nova proposta del Joan Chamorro, un músic incansable i imaginatiu que en aquesta ocasió va muntar una altra gran vetllada jazzística amb un grup de músics extraordinaris.

En un Jamboree ple de gom a gom  i amb les localitats exhaurides, vam fer un passeig pels grans clàssics del jazz. Chamorro sap molt bé com formar grups combinant músics de prestigi contrastat amb grans promeses (o potser ja hauríem de parlar de realitats), sorgides de l’Escola de Música de Sant Andreu i molt concretament de la Sant Andreu Jazz Band. En aquesta ocasió, el septet estava format per Joan Chamorro al contrabaix, Esteve Pi a la bateria, Josep Traver a la guitarra i al banjo, Josep Tutusaus al trombó, Iscle Datzira al saxo tenor, Andrea Motis a la trompeta i el saxo soprano i Eva Fernández  als saxos soprano i alt.

Del Joan Chamorro, afegir al que hem comentat anteriorment que és un músic polivalent, que constantment genera propostes musicals i que dinamitza el jazz barceloní com pocs ho saben fer. L’Esteve Pi va demostrar el per què se’l “rifen” els millors jazzmen americans perquè els acompanyi en les seves actuacions. Josep Traver va donar una nova lliçó de com s’ha de treure profit d’una guitarra (i d’un banjo) dins d’un grup, brillant en tot moment, però sense abandonar ni per un sol instant l’acoblament a la resta. Josep Tutusaus va fer una autèntica exhibició de com es poden treure mil i una notes d’un instrument tan complicat i espectacular com és el trombó.

 Joan Chamorro, Esteve Pi, Josep Tutusaus i Josep Traver

Punt i apart mereixen els tres “deixebles avançats” del Joan Chamorro a Sant Andreu. De l’Andrea Motis, poques coses ens queden per afegir al que ja vam comentar quan fa unes setmanes va formar part del “Joan Chamorro quartet” en l’homenatge a la Billie Holiday. Ahir va seguir en la seva línia de gran trompetista, tot i que amb el saxo soprano va fer una autèntica exhibició que el mateix Chamorro va esperonar comentant que potser s’hauria de replantejar quin era el seu instrument primer. L’Andrea, amb un explícit gest i un somriure va fer que no, com dient que la trompeta era intocable. Vocalment, l’Andrea segueix amb una veu que s’adapta com un guant al repertori que interpreta i amb una afinació tan perfecta que no em deixa de sorprendre.

L’Iscle Datzira, malgrat la seva edat (em sembla que té 16 anys, com l’Andrea) és un saxofonista extraordinari. Dóna una seguretat  increïble a la resta de companys que comparteixen escenari, i és un autèntic plaer gaudir del seu domini de l’instrument. Es fa molt difícil vaticinar el sostre que pot assolir en el futur, però penso que pot ser el d’un músic amb un nivell molt alt. 

Andrea Motis, Iscle Datzira i Eva Fernández

Finalment l’Eva Fernández va demostrar que és una gran instrumentista amb els saxos, però a més té una veu càlida i atractiva amb la qual sap jugar-hi molt bé. Va fer una versió personal i excel·lent del clàssic Georgia on my mind, un tema que, pel que va comentar Chamorro, li agrada des de que el va escoltar per primera vegada. A més, amb l’Andrea hi ha una gran complicitat dalt de l’escenari, tant vocalment com instrumentalment.

Sincerament, us convido a seguir d’aprop aquests joves músics, perquè, n’estic convençut, que en pocs anys en sentirem a parlar molt. Està clar que el sostre d’un músic no se sap mai quin és, ni quan s’hi arriba, però estic segur que som davant una fornada impressionant que pot arribar molt lluny.