DAUS DE TONYINA AMB TÀRTAR DE TOMÀQUET

En un taller d’aperitius de primavera que va fer a Artero, l’Eva Hausmann, autora del bloc Cocinanblock i propietària del restaurant Olea, d’Olesa de Montserrat, ens va proposar diverses tapes, totes delicioses. Aquesta és la que em va agradar més perquè a banda que la combinació de sabors i textures era boníssima, queda molt vistosa i no dóna gens de feina, per tant, perfecta per tot!.

Ingredients:

Tonyina tallada a daus

Tomàquets madurs

Ceba tendra

Chips de ceba (els podeu trobar a Farinetes Baltà)

Alfàbrega

Oli d’oliva

Vinagre

Sal

Pebre

Preparació:

Pelar els tomàquets, treure’ls les llavors i tallar-los a daus petits. Picar la ceba tendra i l’alfàbrega, barrejar-ho tot en un bol, amanir al gust i reservar a la nevera.

En una paella ben calenta, marcar els daus de tonyina i coure’ls segons el gust de cadascú, més cuits o més crus de dins. Salpebrar-los.

Per presentar la tapa, cobrir cada dau de tonyina amb el tàrtar de tomàquet i ceba i decorar amb els chips de ceba.  

TENIM UN NOM, EL SAP TOTHOM !!

BARÇA, BARÇA, BAAAAARÇA !!

foto. El Pais.com

foto: diari Ara

MELMELADA DE CIRERES I VAINILLA

Confesso que mai no havia fet melmelada. Generalment, acostumem a fer el que hem vist fer a casa i com que la meva mare no en tenia costum, a mi sempre m’havia fet una mica de respecte això de “barallar-me” amb els pots, esterilitzar-los, fer en buit... i si no em queda bé?, i si no se’m conserva?, i si... Tot eren interrogants!. Jo preguntava, llegia, però mai no m’acabava de decidir, de totes maneres, un dia o altre ho hauria d’intentar. La Mònica, la Judith i l’Yves, des de les Memòries d’una cuinera, em van donar l’empenta final i val a dir que l’experiència ha valgut la pena, repetiré!. Volia fer melmelada d’alguna fruita de primavera per tant, tenint en compte que m’agraden molt les cireres, l’elecció era fàcil: melmelada de cireres.

Ingredients:

600 g de cireres (pes sense pinyol)

300 g de sucre

La polpa de mitja llimona

Una beina de vainilla

Preparació:

Treure els pinyols de les cireres. Va molt bé utilitzar un estri adequat per a aquesta finalitat. Pelar la llimona procurant que no quedi gens de pell ni groga ni blanca, i afegir la polpa a les cireres.

Posar la fruita amb el sucre i la vainilla en una cassola i coure-la a foc lent, remenant de tant en tant, fins que la fruita es desfaci, durant uns 45 minuts.

Per veure si la melmelada està feta, posar-ne una gota en un plat i si li costa de relliscar, vol dir que la melmelada ja està llesta.

Retirar la cassola del foc, treure la beina de vainilla i immediatament omplir els pots amb la melmelada ben calenta, tapar-los i posar-los cap per avall (per fer el buit) fins que es refredin.

IMMORTAL FIGARO

Il Barbiere di Siviglia és una de les òperes que hem vist representada en més ocasions i la veritat és que no ens en cansaríem mai de veure-la i escoltar-la. La música de Rossini és una meravella, ja sabeu que és una de les meves dèries i com que cada representació és diferent, sempre ve de gust de tornar a assaborir--la. En aquesta ocasió es tractava de la darrera òpera del cicle “Òpera a Catalunya” que com cada temporada organitzen els Amics de l’Òpera de Sabadell. Una vegada més cal destacar la magnífica posada en escena en tots els aspectes.

En primer lloc la interpretació. Dos dels papers protagonistes d’aquesta producció s’han encomanat a dos dels cantants que l’any passat tan bé ho van fer en el Cosí fan tutte de Mozart. Estem parlant del baríton Carles Daza en el paper de Figaro i del tenor Albert Casals en el del Conte d’Almaviva. Tan l’un com l’altre van fer una interpretació molt digna conferint als seus personatges respectius una personalitat pròpia. El Figaro de Carles Daza va tenir moments molt brillants en l’aspecte vocal i molt divertits en l’aspecte interpretatiu. Tant l’ària de Figaro (Largo al factotum de la citta) com els duets amb Casals-Almaviva (All’idea de quel metallo) com amb Gavrilan-Rossina (Dunque io son) van ser dels millors moments de la nit. 

Carles Daza en el paper de Figaro

Per la seva banda, l’Albert Casals va confirmar les expectatives dipositades en ell. Tal i com avançava l’obra va donar la impressió de trobar-se més còmode, arribant a la difícil “Cessa di più resistere” amb forces suficients per fer una interpretació més que correcta. Cal recordar que aquesta ària no s’interpreta sempre i que hi ha molts cantants que no s’atreveixen a encarar-la. El paper de Rossina el va interpretar la moldava Natalia Gavrilan. Molt bé de veu, especialment en els aguts, va fer una bona interpretació global, tot i que la  vaig trobar un pel accelerada en ”Una voce poco fa”, i amb els mateixos problemes de fraseig de moltes cantants femenines. El veterà Enric Serra va fer un Don Bartolo ple de recursos i és que l’experiència proporciona molts punts a favor. El Marc Pujol va composar un magnífic Don Basilio. Amb una veu de baix clara i potent, va fer una interpretació molt interessant i convincent de la coneguda ària de la “Calunnia”. Molt bé l’Eugènia Montenegro en el paper de Berta igual que l’Eduard Moreno en el de Fiorello.

De dalt a baix amb Marc Pujol,
Carles Daza i Albert Casals.

La direcció musical de Daniel Gil de Tejada molt dinàmica (en algun moment excessivament com hem comentat) però traient tot el suc de l’Orquestra Simfònica del Vallès i del cor dels AAOS.

La direcció escènica de Pau Monterde, com sempre molt correcta intentant treure el màxim dels recursos amb els que compta. L’escenari molt ben  resolt, fent-lo girar quan l’acció era dins o fora de la casa i amb la novetat de situar l’acció dins la Setmana Santa sevillana.

En resum una bona vetllada musical amb un grapat de bones veus joves que s’han de seguir per a veure fins on poden arribar, ja que les perspectives son d’allò més bones.

Contracrònica – Vam tenir ocasió de saludar Mirna Lacambra, fundadora dels AAOS, a qui vam felicitar per les temporades operístiques que ens estan oferint, (ja son 28 anys), de poder gaudir de l’òpera a diferents llocs de Catalunya i per promocionar gent jove amb molt futur. També vam conèixer i felicitar el Carles Daza pel seu Figaro i l’Abert Casals i el Marc Pujol, (aquests ja són “vells coneguts”) amb els quals vam estar xerrant d’aquest "Barbiere". Per cert, si algú vol veure-la, encara es representarà a Sant Cugat (27/5), Vic (29/5), Reus (31/5) i Mataró (3/6). Per cert, en la propera temporada dels AAOS hi ha anunciats: L’Elisir d’amore, Aida i Roméo et Juliette, sens dubte una molt bona selecció.  

MIL FULLS DE VERDURES I FORMATGE FRESC

Aquesta és una recepta que em va passar la Rosa Maria, quan em proposava menús per perdre pes. És una recepta vistosa i saborosa però no només per perdre pes, sinó per menjar sa en general, sobretot de cara al bon temps, quan venen de gust coses lleugeres. I a més, és senzilla de fer, que això també és interessant!. A veure què us sembla!

Ingredients per a 2 persones:

Mitja albergínia

Mig carbassó

1 tomàquet

1 terrina de formatge fresc

Oli d’oliva

Preparació:

Tallar les verdures a rodanxes i coure-les per separat al microones amb unes gotes d’oli (també es poden coure a la planxa). El tomàquet es pot laminar i fer el mateix o deixar-lo cru.

Muntar els mil fulls tot col·locant una rodanxa d’albergínia, un tall de formatge, una rodanxa de tomàquet, dues rodanxes de carbassó i un altra tall de formatge. Jo el vaig guarnir amb una fulla d'alfàbrega.

Servir-ho amb un rajolí d’oli d’oliva per sobre.

També podeu variar les verdures i hortalisses al vostre gust, segur que serà igual de bo.

UNA VALQUIRIA DE PEL•LICULA

Deborah Voigt

Dissabte passat vam anar al cinema a presenciar la darrera òpera que aquesta temporada es retransmetia en directe des del MET de Nova York. En aquesta ocasió era la Valquíria de Richard Wagner, la qual cosa representava d’entrada, més de cinc hores dins del cinema, però com que la representació va començar amb retard (per problemes informàtics en el complex muntatge escènic del MET), l’estada al cinema es va allargar gairebé fins les sis hores. Això sí, amb dos entreactes de 40 minuts cadascun.

La Valquíria és la segona de les quatre òperes del cicle “l’Anell del Nibelung” composades per Wagner basant-se en la mitologia germànica.

Stephanie Blythe i Bryn Terfel

En el primer acte podem veure Siegmund (fill de Wotan, el Déu més gran) que fugint dels seus enemics es refugia a casa de Hunding, on és atès per Sieglinde l’esposa d’aquest. En realitat Sieglinde i Siegmund són germans i van ser separats traumàticament fa molts anys. Estan units pel passat i senten una atracció mútua que acabarà en relació incestuosa, per tant decideixen fugir aprofitant que Hundling està dormint. Abans però, Siegmund aconsegueix arrencar Nothung, l’espasa que el farà invencible, del arbre on el seu pare l’havia clavat fa molts anys, una gesta que només és a l’abast dels herois. El segon acte comença al Wallhala (residència dels déus) on Wotan ordena a Brunilda (la Valquíria i filla predilecta) que protegeixi Siegmund i Sieglinde. Posteriorment Wotan té una discussió amb la seva esposa Fricka, deessa del matrimoni, que li exigeix que castigui els dos germans per haver trencat un vincle matrimonial i perquè no vol més enganys per part seva. Wotan en principi s’hi resisteix, ja que espera que Siegmund sigui el seu successor, però finalment cedeix davant la seva dona que acaba imposant la seva voluntat, o sigui que és un Déu, però també un calçasses i un corrupte ja que va assolir el poder de manera poc clara. Aleshores canvia les ordres i li diu a Brunilda que a qui ha d’ajudar ara és a Hunding i no a Siegmund. Brunilda a contracor va en busca de Siegmund i Sieglinde i quan els troba els avisa que moriran, però a última hora i davant la presència de Hunding, la Valquíria es posa de part dels dos germans. En mig de la lluita apareix Wotan que amb la seva llança trenca l’espasa invencible de Siegmund cosa que aprofita Hunding per matar-lo. Brunilda en mig de la confusió, pren Sieglinde, que està embarassada, i escapa amb ella.

"la cavalcada de les valquíries"

Arribem al tercer acte que comença amb la famosa cavalcada de les Valquíries, les vuit germanes de Brunilda. Aquesta arriba amb Sieglinde i demana ajut a les seves germanes. Finalment entre totes ajuden Sieglinde a fugir per tal que doni a llum el nou heroi que es dirà Sigfrid. Abans de partir, Brunilda entrega a Sieglinde els fragments de l’espasa Nothung.  Poc després arriba un colèric Wotan que castiga Brunilda per la seva traïció expulsant-la del Wallhala i condemnant-la a viure com una mortal, adormint-la fins que un home la desperti i la sotmeti a la serva voluntat, o sigui que Wotan també és un masclista. Brunilda demana perdó al seu pare per la traïció, però li diu que ella només ha fet el que ell en realitat volia i que no havia fet per culpa de la seva dona. Després d’una llarga discussió entre pare i filla, aquesta li demana que al menys durant el temps que estigui adormida, estigui protegida per un cercle de foc que no pugui travessar ningú a menys que sigui un heroi. I com que Wotan, a més de Déu, calçasses, corrupte i masclista, també és un “fleuma”, li ho concedeix i així s’acaba aquesta part de la història.  

Tothom pot endevinar que l’heroi que travessarà el cercle de foc i despertarà Brunilda, no serà ningú més que Sigfrid, el fill que parirà Sieglinde, però això ja forma part de la tercera òpera del cicle: Sigfrid.

Eva Maria Westbroek i Jonas Kaufmann

El repartiment de dissabte va ser gairebé immillorable. Per cantar la Valquíria es necessiten ni més ni menys que 14 grans veus. Fem un ràpid repàs a les d’ahir. Deborah Voigt va ser una convincent i emotiva Brunilda. Bryn Terfel és possiblement el millor Wotan que podem trobar avui en el panorama operístic. Amb una veu potent i espectacular, es va fer seu el personatge d’un Déu ple de contradiccions. Eva Maria Westbroek va ser la Sieglinde perfecta. Una veu preciosa i precisa, i una actuació que va emocionar. D’extraordinari podem qualificar el Siegmund que ens va oferir Jonas Kaufmann. El tenor alemany està en el seu millor moment i ho va tornar a demostrar. Faci el que faci ho fa bé. Veu i fraseig esplèndids per donar vida a un personatge que encaixa a la perfecció tant vocalment com estèticament. Stephanie Blythe va fer una Fricka magnífica de veu igual que Hans Peter König en el paper de Hunding. Finalment, destacar la sensacional exhibició vocal de les vuit Valquíries, en un dels fragments més espectaculars de l’òpera. La direcció de James Levine va ser meravellosa tot i la seva evident decadència física.

Menció apart mereixen tant la producció de Robert Lepage com el vestuari de François St.Aubin. L’escenografia del primer em va agradar molt, tot i que penso que el cost del muntatge era faraònic. Pel que fa al vestuari, no sé si qualificar-lo de surrealista o de grotesc. Penso que amb una producció tant costosa s’han cuidat molt poc els detalls. El pobre Wotan semblava l’home de llauna del Mag d’Oz, la seva esposa Fricka estava més a prop dels Simpson que d’una deessa. L’armilla protectora de les Valquíries semblava feta amb càpsules de Nespresso i les seves armes eren llances sense punta i cuirasses amb un disseny proper als barrets mexicans però de llautó. I no parlem de l’invencible espasa, la qual crec que hauria millorat si l’haguessin comprat en un “tot a cent” del Bronx. Tot plegat un desastre!.


En resum, deixant de banda aquests detallets secundaris, vam poder gaudir d’una obra monumental amb una interpretació sensacional i en l’indiscutible millor teatre d’òpera del món. Ara a esperar la propera temporada de la qual també tindrem en directe unes propostes interessantíssimes.  

aquí us deixo tres petits fragments d'un minut cadascun, de la web oficial del MET

  

COPA DE MADUIXETES ENGELATINADES

Ja tornem a ser a dia 15 i en aquesta ocasió, la Sandra i el Xavi (Els fogons de la Bordeta) i la Marina (Xocolata desfeta), ens proposaven elaborar una recepta amb maduixes.

Aquesta és la nostra participació, una recepta de la Carme Ruscalleda, del seu llibre 100 plaers per compartir.

Ingredients per a 6 persones:

200 g de maduixetes

200 g de sucre

400 ml d’aigua mineral

1 fulla de gelatina (2 g)

200 g de formatge tipus Quark

200 g de maduixots

50 g de sucre

20 ml de suc de llimona

Preparació:

Rentar les maduixetes, deixar-les assecar i repartir-les a les copes de servei. En un cassó, posar  els 400 ml d’aigua i els 200 g de sucre i fer que arrenquin el bull. Remullar la fulla de gelatina en aigua freda, escórrer-la, posar-la en un cassó i fondre-la a foc molt suau. Apartar el cassó del foc i afegir-hi el xarop anterior. Deixar que la mescla quedi tèbia (15º) i posar-la a la copa on hi havia les maduixetes. Posar-les a la nevera.

Rentar els maduixots, assecar-los i tallar-los a trossets petits. Posar-los en un cassó amb els 50 g de sucre i els 20 ml de suc de llimona. Deixar-ho coure 5 minuts, triturar-ho amb la batedora elèctrica i tornar-ho a coure 2 minuts més. Reservar la confitura a la nevera.

Per presentar la copa, repartir una capa fina de formatge quark a sobre de les maduixetes engelatinades i a sobre, i amb cura, una capa de la confitura de maduixa.

LA CASA DE LA PAPALLONA

Jo quan era petit vivia a l’Eixample i les tardes d’estiu, quan teníem festa a l’escola, la meva mare ens portava als meus germans i a mi a jugar a Montjuïc. En aquell trajecte, sempre hi havia una cosa que em cridava l’atenció i que em tenia fascinat. Era la gran papallona que coronava una casa d’un carrer que hi havia entre Montjuïc i casa meva. M’hi aturava i em quedava admirant-la fins que la veu de la mare “vinga que no arribarem mai!” em treia de l’abstracció en què estava sumit.

Amb els anys he sabut que aquella casa està catalogada com a edifici d’interès històric, que està situada al número 20 del carrer de Llançà i que va ser restaurada per Josep Graner i Prat l’any 1912, seguint un encàrrec de remodelació del seu propietari Silvio Fajol. L’arquitecte va coronar l’edifici amb una papallona de grans proporcions, feta amb la tècnica del trencadís i antenes metàl·liques.

Lamentablement, amb la remodelació de Las Arenas i la construcció dels monstres que han alçat a davant seu, la papallona costa més de veure, però quan fa poc vaig anar al nou centre comercial, el primer que vaig fer va ser buscar per on podia veure aquella papallona que de petit tant m’agradava i em deixava astorat.

Si passejant per Barcelona arribeu a la plaça d’Espanya o simplement aneu al nou centre comercial, atureu-vos un moment al carrer Llançà entre el Parc de l’Escorxador i la Gran Via i al número 20 hi trobareu la meravellosa papallona modernista que l’any vinent farà cent anys.

TARTALETA D’ESPÀRRECS I PEBROTS

Aquesta recepta la vaig veure al bloc Les receptes de St Hilari, de l’amic Alfons. Ara que és temps d’espàrrecs, és un bon moment per fer-la. A més de bona, queda molt bonica per la combinació de colors.

En aquesta ocasió, per allò d’anar una mica més de pressa, enlloc d’escalivar i confitar els pebrots, en vaig comprar un pot de la marca Ferrer, totalment recomanable. Però a la propera, els confitaré jo, tal com s’explica a la recepta.

Ingredients: 

- 1 base de pasta brisa

- 1 paquet espàrrecs verds

- Sal i pebre

- 3 pebrots semi-confitats

- 1 ou

- 2 rovells d'ou

- 200ml nata per cuinar

- Un pessic de nou moscada

- 1 gra d’all, llorer, farigola, romaní i pebre en gra

Per a la pasta brisa

- 125 grams de farina fluixa

- 60 grams de mantega

- 30 ml d’aigua

- 1/2 culleradeta de sal

Per fer la pasta brisa, vaig seguir la recepta que faig sempre i que us explico aquí.

Per seguir amb la preparació de la tartaleta, escalivar el pebrots, pelar-los i treure’ls les llavors. Posar-los en un cassó petit coberts amb oli d’oliva, amb un gra d’all sense pelar, una mica de farigola, romaní, un grapadet de grans de pebre mig picats, sal i una fulla de llorer. Cuinar a foc molt baix durant uns 30 minuts.

Preescalfar el forn a 180º. Estirar la massa i folrar el motlle. Punxar la superfície amb una forquilla, cobrir-la amb paper de forn i omplir-lo amb cigrons crus i coure-ho en sec, durant uns 15 minuts. Retirar els cigrons i tornar el motlle al forn durant uns 5 minuts més. Reservar-ho.

Coure els espàrrecs en aigua bullint fins que estiguin tendres. Tallar la cocció amb aigua freda, i tallar-los perquè tinguin la mateixa mida del motlle.

Tallar els pebrots i estendre’ls fent una capa sobre la base de la tartaleta. Barrejar l'ou, els rovells i la nata, salpebrar-ho i afegir-hi la nou moscada. Posar uns tres quarts d'aquesta barreja sobre els pebrots, a continuació posar-hi els espàrrecs al damunt i, amb molta cura, abocar-hi la resta de la barreja d’ous per sobre.

Coure-ho uns 30 minuts i deixar-ho reposar uns 20 minuts més abans de desemmotllar-ho.

JOAN CHAMORRO QUARTET + ANDREA MOTIS

A la ciutat de Barcelona hi ha uns quants llocs per anar a escoltar jazz del bo. Un dels que té més prestigi, pel temps que fa que s’hi dedica i per la categoria dels que hi han actuat, és sense cap mena de dubte el Jamboree de la Plaça Reial, un local petit i acollidor, amb pocs i no massa còmodes seients, però amb una llarga tradició de 50 anys dedicats al jazz en totes les seves vessants.

Dimecres passat hi vam anar una vegada més, aquest cop era per a presenciar l’actuació del Joan Chamorro Quartet + Andrea Motis. Però qui son aquests músics?

El Joan Chamorro és un músic de llarga trajectòria que ha tocat a les millors bandes i grups de jazz del país. Domina instrumentalment tota la família de saxos i clarinets, a més d‘instruments com la flauta, la corneta o el contrabaix. Actualment, a banda de les seves col·laboracions musicals amb altres músics, és professor del Taller de Músics i de l’Escola de Música de Sant Andreu.

En l’actuació de dimecres el vam poder veure acompanyat d’uns dels millors músics que podem trobar avui en dia en el camp del jazz, com són l’Ignasi Terraza (piano), el David Mengual (contrabaix) i l’Esteve Pi (bateria). L’altra protagonista de la nit va ser l’Andrea Motis (veu, saxos i trompeta) de només 15 anys.


Andrea Motis, alumna avantatjada de Chamorro i membre de la prodigiosa Sant Andreu Jazz Band, de la qual en parlarem properament, ha editat fa pocs mesos el disc “Joan Chamorro presenta Andrea Motis”. En aquesta grabació han intervingut també reputats músics com Bobby Gordon, Josep Traver, Dani Alonso, Manel Álvarez i Olivier Roque a banda dels ja esmentats Terraza, Pi i Mengual i dels companys d’Andrea a la Sant Andreu Jazz Band, Iscle Datzira i Eva Fernández . El disc és un viatge pels clàssics del jazz de sempre, amb magnífiques versions de temes de gent com Armstrong, Carmichael, Daugherty, Kaempfert, Chaplin, Ellington, Bonfà o de Moraes entre molts d’altres. Un disc molt recomanable per als amants de la bona música i per assaborir-lo relaxadament.

Dimecres però, es tractava d’una sessió especial dedicada a retre un petit homenatge a la   mítica Billie Holiday. Andrea Motis, gran admiradora de la cantant nord-americana, va demostrar ser una gran instrumentista, tant amb la trompeta com amb el saxo. Amb una veu tendra i suau i amb una perfecta afinació, en cap moment, malgrat la seva joventut, va desmerèixer al costat dels il·lustres companys de viatge. I és que Andrea Motis, és ja un dels fenòmens del jazz de casa nostra dels darrers temps. Dimecres ho va tornar a demostrar interpretant amb elegància i solvència alguns dels clàssics del jazz de sempre i que va immortalitzar Billie Holiday, popularment coneguda com Lady Day. Títols com All of me, Cheek to cheek, Love me or leave me o Georgia on my mind entre molts d’altres es van anar encadenant sense parar. La veu jove de l’Andrea no té res a veure amb la veu aspra de la Holiday, però la seva interpretació tenia el ritme i la personalitat pròpia d’una veu clara i segura que sembla que faci molts anys que es mou dalt d’un escenari.

Que les aparences no us enganyin, aquesta noia amb aquest aspecte tímid i innocent propi de la seva edat, sens dubte serà una gran figura del jazz i així ho avalen els grans músics que l’acompanyen, començant pel Joan Chamorro, el seu professor i descobridor.

ESCUMA DE TIRAMISÚ (la recepta viatgera)

El tiramisú són unes postres d’origen incert. Per una banda, es diu que és originari del Vèneto, de tradició relativament recent, ja que se situa als anys 50 del segle XX, sembla que als prostíbuls i que l’any 1968, un hostaler de Treviso el va incorporar a la carta del seus restaurants, per la qual cosa es va donar a conèixer àmpliament.

Però també hi ha qui diu que el seu origen es remunta al segle XVII, a Siena, a la cort del gran duc de Toscana, i que després va traspassar fronteres fins a Florència, Treviso i Venècia.

En qualsevol cas, com que assaborir un tiramisú a nosaltres ens evoca la nostra estimada Venècia, hem pensat que aquesta escuma de tiramisú, que ens va ensenyar el David Lienas, podia ser una bona elecció per participar en la proposta que l’Alba i el Jordi, del taller de cuina, ens van fer per celebrar els dos anys del bloc, tot unint dues de les seves passions: viatjar i cuinar. Per molts anys!.

Ingredients:

90 g de mascarpone

90 g de nata per muntar

90 g de llet

10 ml d’amaretto

1 culleradeta de cafè soluble

45 g de sucre

Cacau en pols

1 càrrega de sifó de crema

Preparació:

Barrejar la llet, la nata i el mascarpone. Afegir l’amaretto, el cafè, el sucre i barrejar bé. Abocar la mescla dins un sifó de mig litre i carregar amb una càrrega de gas. Reservar a la nevera.

Presentar l’escuma en una copa i decorar amb el cacau en pols just al moment de servir.

Venècia, la capital del Vèneto, assentada sobre l’Adriàtic, és una ciutat que ens apassiona, però no tant la Venècia turística de Sant Marco, Rialto o Schiavoni, que també, sinó la Venècia amagada dels barris de Santa Croce i Santo Polo, Cannareggio, Castello o Dorsoduro, la dels petits ponts i carrerons estrets que de sobte desemboquen en acollidors campos.

És una ciutat per veure-la i viure-la sense presses, amb tranquil·litat, gaudint de tots els racons i detalls que es poden anar descobrint.

Passejant pels voltants del Gran Canal i observant les façanes dels palaus gòtics, sembla que el temps s’hagi aturat, que res no hagi canviat amb el pas del temps, amb un cert aire decadent, però que alhora podríem definir com l’encant de la decadència. I és que aquesta ciutat és diferent a totes les altres, és única, per això sempre que hi tornem ens hi trobem tant bé i quan marxem tenim ganes de tornar-hi .

IL TROVATORE al cinema

Dimitri Hvorostovsky i Sondra Radvanovsky

Ahir vam assistir a la penúltima retransmissió en directe al cinema de l’actual temporada del MET de Nova York. L’opera: Il Trovatore de Giuseppe Verdi. Estrenada a Roma l’any 1853.

D’entrada haig de dir que Il Trovatore és des de fa molts anys, una de les meves òperes preferides, tant per la música com per la dificultat de la interpretació, ja que es necessiten quatre grans veus per a dur-la a terme.

La trama de l’obra és una de les més enrevessades que hi ha. L’acció se situa a inicis del segle XV entre Aragó i Biscaia i la revolta que hi ha després del Compromís de Casp entre els partidaris de Ferran d’Antequera i Jaume d’Urgell. Com podeu veure, la història de Catalunya també està present en el món de l’òpera, i de quina manera!.

Dolora Zajick

En la primera escena, Ferrando, cap de la guàrdia del comte Luna (partidari de Ferran d’Antequera), explica als soldats que fa anys una bruixa va ser cremada a la foguera per acostar-se al bressol on jeien els dos fills del pare de l’actual comte. Des de la foguera, la bruixa va demanar a la seva filla Azucena que es revengés i aquesta ho va fer raptant un dels fills del comte del qual van trobar les restes cremades al costat de la foguera on abans s’havia executat la bruixa. El comte mai va creure que el seu fill fos mort i abans de morir, va fer jurar al seu altre  fill, l’actual comte Luna, que buscaria el seu germà. Actualment el comte Luna està enamorat de Leonora i està gelós de Manrico (partidari de Jaume d’Urgell), un trobador que també la pretén. En un campament de gitanos, Azucena explica al seu fill Manrico la història de la mort de la seva mare i que, obcecada com estava per la revenja, va llençar per error el seu propi fill (embolicat en una manta) a la foguera en lloc del fill del comte Luna que havia segrestat. Com veieu la cosa no pot estar més embolicada, per tant avançarem ja que sinó no acabarem mai i avançarem fins el darrer acte. 

Aquí trobarem a l’Azucena empresonada juntament amb el seu fill Manrico que l’havia volgut rescatar. Leonora enamorada de Manrico, promet al comte Luna que es lliurarà a ell si deixa en llibertat el trobador. El comte accedeix i Leonora abans d’anar-se’n amb el comte, beu un verí i mor poc després. El comte, veient que ha estat víctima d’un engany, mana executar Manrico i un cop aquest és mort, Azucena confessa al comte Luna que Manrico era el seu germà al que havia estat buscant durant tants anys, i que per tant, al final havia aconseguit la revenja promesa a la seva mare.

Sondra Radvanovsky i Marcelo Alvarez

En la representació del MET vull destacar la Leonora de Sondra Radvanovsky, una de les millors sopranos verdianes d’avui en dia, va estar segura i espectacular, lluint tota la gamma de recursos tècnics que posseeix. També l’Azucena de Dolora Zajickva ser extraordinària amb una veu potent i plena de matisos. Tot i això, ambdues, amb una pèssima dicció (no ho sé, però imagino que cantaven en italià), com malauradament és habitual en la majoria de veus femenines. Dimitri Hvorostovsky va fer un magnífic Conte di Luna amb un cant precís i una veu clara i potent acompanyada d’un fraseig molt més entenedor que les seves companyes de repartiment. He deixat per al final el tenor argentí Marcelo Alvarez. No em va agradar, trobo que té un timbre de veu molt bonic però canta a batzegades i moltes vegades accelera les notes, la qual cosa delata o bé dificultats vocals o bé manca de confiança. Tot i que el seu Manrico va ser molt digne, pel meu gust no va estar a l’alçada dels altres tres protagonistes, a més va lluir un histrionisme totalment desfasat  Tant els restants papers secundaris com el cor van estar a un molt bon nivell, com és habitual en els repartiments del MET.

L’escenografia, em va semblar excessivament monòtona tant en els decorats com en la il·luminació, no sabies si eres al castell, al campament de gitanos, o a la presó, tot tenia el mateix color i els mateixos elements decoratius, per cert, encara no sé què hi pintava un Crist penjat a la creu en la majoria de quadres que composen l’obra. Ja sabem que Il Trovatore no és una òpera divertida, però una mica més de varietat en les diferents escenes s’hauria agraït. Amb tot, ens ho vam passar molt bé amb una de les obres verdianes més populars i representades.