diumenge, 6 de desembre del 2009

IL TROVATORE


Aquesta setmana s’ha estrenat al Liceu una tanda de representacions de Il Trovatore de Verdi. Aquesta òpera, amb un llibret de Leone Emmanuelle Bardare i Salvatore Cammarano basada en l’obra teatral El Trobador d’Antonio Garcia Gutierrez, va ser estrenada el 19 de gener de 1853 al Teatro Apollo de Roma.

Nosaltres hem tingut ocasió de veure-la dues vegades en pocs dies, l’estrena per televisió i avui al Gran Teatre de Liceu en directe. Per tant podem comparar dos repartiments completament diferents.

La llàstima és que no sigui diferent ni l‘escenografia ni el vestuari. Per cert, el dia de l’estrena, els responsables van ser fortament xiulats quan van sortir a saludar al final de la representació. I és que l’escenografia és molt pobre, pobríssima!. Tot es redueix a petits canvis de les robes que apareixien al fons d’un escenari completament nu de cap altra element decoratiu, ni mobles ni res que s’assembli.

Pel que fa al vestuari, horrorós!. Uns soldats que semblen clicks de Famobil, amb uns cascs de textura plàstica i color vermell o blau depenent del bàndol i amb unes proteccions (suposadament metàl•liques) que semblaven més aviat llaunes “d’abrefacil” a mig obrir. I per acabar-ho d’adobar, amb una coreografia que semblava un “aurresku” a l’inici del tercer acte quan el cor (en un segon terme) cantava “Squilli echeggi la tromba guerriera”, és a dir, un bunyol darrera l’altre.

Tot plegat una manca d’imaginació que es repeteix massa sovint. I és que avui en dia, els escenògrafs ja no saben què fer, si fan una escenografia clàssica tenen por que se’ls acusi de poc imaginatius i per tant molts (massa) recorren a la provocació barata o, en un intent de ser originals, a una concepció estètica de l’obra que no té absolutament res a veure amb el que diu el text. Qualsevol cosa abans que puguin semblar “conservadors”, i és clar, munten uns nyaps indigeribles que indignen el públic més tradicionalista, tot i que tenen el beneplàcit sincer o fingit d’altres, entre ells la colla que els contracten.
Però indubtablement es pot ser innovador i fugir del classicisme sense caure en les “barrabassades” que sovint hem de patir, només cal tenir imaginació.

Pel que fa al repartiment del dia de l’estrena, crec que les úniques que van estar a l’alçada ven ser les veus femenines. Una Luciana d’Intino sensacional que va brodar el seu paper de la gitana Azucena, i una Fiorenza Cedolins, que va començar un pel “conservadora”, però que en el tercer i quart actes va fer una perfecta demostració de com s’ha d’interpretar el personatge de Leonora. Els homes... totalment oblidables. El baix georgià Paata Barchuladze, va complir i poc més amb el seu paper de Ferrando. El Comte Luna va ser interpretat pel baríton Vittorio Vitelli (en substitució del previst Roberto Frontalli), amb una veu bonica però un pel tova per al personatge. I finalment arribem al protagonista Manrico, interpretat pel tenor Marco Berti. A mi particularment no em va agradar en Turandot del mes de juliol passat, el vaig trobar molt fluix aleshores i les impressions s’han repetit amb aquest Trovatore. Insegur en el primer acte, però amb una notable millora en el segon que feia concebre esperances. Lamentablement però, en el tercer acte va aparèixer novament la pitjor versió de Berti què, tot sigui dit, té una veu força bonica, però què literalment va despatxar maldestrament (i com va poder) el “Ah si ben mio” i “Di quella pira”, en una de les pitjors versions que he escoltat mai. Quina nit!!.

Avui diumenge, la cosa no ha començat massa bé, ja que sense cap avís, s’ha suspès l’explicació que prèviament a les funcions sempre es fa al foyer.

El repartiment però, ha superat amb escreix el de la inauguració. La part femenina amb Maria Pia Piscitelli (Leonora) i Elena Manistina (Azucena) han cantat a un molt bon nivell. Les dues han estat segures, creïbles i amb unes veus clares i potents. La part masculina, ha millorat espectacularment les prestacions que van oferir els teòrics “titulars” dijous passat. D’una banda Stefano Palatchi (Ferrando), esplèndid i eficaç com sempre, d’altra, Juan Jesús Rodríguez (Comte de Luna) amb una veu vigorosa i una teatralitat convincent. Finalment un voluntariós Giuseppe Gipali en el paper de Manrico. Tot i això, no crec que aquest paper sigui el més apropiat per a una veu lleugera com la seva, però com a mínim se n’ha sortit sense fer trencadissa.
Perfecta i acurada feina de Marco Armiliato, dirigint una orquestra i uns cors que van sonar amb força i rotunditat.


Esperem que en properes produccions el nivell escenogràfic millori, però veient el tarannà actual, ho dubto. Demà anem al cinema a veure en directe la Carmen de l’Scala de Milà, i pel que he llegit també pot ser polèmica, ja ho explicarem.

Per cortesia de Serggio 123, aquí teniu el “Ah si ben mio” i “Di quella pira”, amb Franco Corelli, un dels millors Manrico de la història.

13 comentaris:

  1. En prenc bona nota, finalment jo hi aniré el dia 22, a veure què m'hi trobo...

    Una abraçada!!

    Albert

    ResponElimina
  2. Com semprè un plaer. Tambè em va semblar que la escenografia era molt pobre.Unaabraçada

    ResponElimina
  3. Después de verla en televisión, se me fueron por completo todas las ganas de verla en directo. ¡Menuda birria! Pero, como el reparto de mi función es totalmente distinto y porque la música de Verdi me puede, iré el día 23 a escuchar a Krassimira Stoyanova,Irina Mishura,Alfred Kim y Anthony Michaels-Moore. A ver que tal me va! Aunque, por desgracia, tendré que volver a "disfrutar" de esos innovadores decorados! Hay que fastidiarse!!!!!

    ResponElimina
  4. Días antes del estreno estuve atormentándome por no haber previsto ir al Trovatore del Liceu, pues es una ópera que me gusta mucho y a saber cuándo surgirá otra oportunidad. Después de verla por la tele me pasó lo mismo que ha contado Tosca, se me fueron las ganas, más por los intérpretes que por la escenografía, que no me gustó pero tampoco llegue a sentir rechazo. Puestos a ser modernos lo tendrían que ser con todas las consecuencias y no quedarse en un termino medio o light. Parece que se intente contentar a todo el mundo y al final no se contenta a ninguno.
    Mucho mejor, por ser más imaginativa y dar mucho juego dramático, me pareció la escenografía de Krol Roger, aunque hubiera agradecido un poquito de variación entre los tres actos, que es lo que exige el libreto.
    Saludos,

    maac

    ResponElimina
  5. A mi si una "innovació" d'aquestes no em fa gaudir mes de la música...Si el que vull es escoltar veus i orquetra em quedo a casa i em poso una maravellosa gravació. Si vaig al teatre es per gaudir del plaer auditiu i estètic,i ultimament sembla que fem economies al Liceu. Si ademés, de cinc o sis cantants en salvem a dos...ja em direu!!! Jo hi vaig el 13..amb una mica de mandra.

    ResponElimina
  6. estimat josep, yó no puedo ir al licéu, yá sabes la distancia, péro si la vi en Tv, me adhiero a los comentarios anteriores, en tu comentario sobre el vestuario se ta ha olvidado decir que, los cascos que llevaban puestos imaginé ver en ellos a los marineros vascos de antaño, y respecto a la parte vocal a mi juicio solamente se salvó Eleonora, a pesar que empezó algo "floja" y si me permites te diré que en el vocabulario que husamos por aqui, la obra resultó "sompa"...abraçades paco

    ResponElimina
  7. Albert,
    Esperem que el dia 22, el Sr.Berti estigui una mica més inspirat, tot i que jo no hi tinc massa confiança ja que les dues vegades que l'he vist m'ha decebut totalment. De totes maneres, qué hi hagi sort!.

    Maia,
    L'escenografia era pobre en la seva totalitat. Decoració, vestuari i moviments d'actors. O al menys a mi m'ho va semblar.

    Tosca,
    Estic segur que el Michaels-Moore millorarà i força e que han ofert els altres Manrico's. Del Berti no vull dir res més, i del Gipali, tot i que fluixet, se'n va sortir pels pels. Com anyorem aquells trovadors que tots tenim en gravacions!

    Maac,
    Totalmente de acuerdo contigo. Sobre lo que dices de la escenografía, tienes razón, la segunda vez que lo vi no sentí el rechazo que sentí la primera, y aunque parezca difícil las he visto peores. A mi también me pasa que cuando una obra me gusta mucho y lo que ves/oyes no se parece en nada a lo que estas acostumbrado, le decepción es aún mayor.

    Maria Teresa,
    Jo quan veig en escena una cosa que no m'agrada, encara que costa, intento centrar-me només en la música. Sobre l'economía, francament, en aquest Trovatore s'han gastat una pasta en roba. Esperem que això ajudi l'industria tèxtil.

    Una abraçada a tots i gràcies pels comentaris.

    ResponElimina
  8. Paco,
    Jo també penso que la Fiorenza Cedolins (Leonora) va començar fluixeta, però es va destapar en els dos darrers actes on va lluir totalment.
    Sobre el vestuari.... sense comentaris.
    Una abraçada

    ResponElimina
  9. Tosca,

    Lapsus!!. T'he dit que el Michels-Moore millorarà els altres Manricos, quan el que volia dir és que l'Alfred Kim els millorarà. De totes maneres em sembla que fins i tot el Michels-Moore els milloraria, si s'hi posés,je,je.
    Una abraçada

    ResponElimina
  10. Jo vaig assistir a l'assaig general, on el repartiment era el que vàreu veure vosaltres també en directe diumenge, i estic completament d'acord que aquest darrer va ser molt més equilibrat que no pas el del dia de l'estrena.

    Per a mi, Giuseppe Gipali, Stephano Palatchi, i Elena Manistina (que semblava una geganta al costat del Gipali, oi?), em van agradar moltíssim. El Comte de Luna, no era, com el que vàreu veure vosaltres, Juan José Rodríguez, sinó Vittorio Vitelli, el qual, com deveu haver observat no he mencionat entre els que em van agradar moltíssim. ;)

    Jo crec que obres com Il trovatore són perfectes per a l'iniciació a l'òpera, pel que no crec que aquestes escenografies tan “minimalistes-zen” siguin les més adequades. L'única cosa que diré en favor d'aquesta és que no fa nosa, i això, comparant-les amb escenografies d'aquelles que us fan exclamar: “Però... HO HAVEU VIST???”, ja és molt. :)

    ResponElimina
  11. Enric,
    Estic d'acord amb les teves observacions pel que fa als cantants. Per descomptat crec que tens tota la raó quan parles de què òperes com Il Trovatore son d'aquelles que han de crear afició i amb muntatges d'aquest tipus dificilment s'aconsegueix.
    Una abraçada

    ResponElimina
  12. Vaig veure-la començada a la televisió. En Marco Berti hauria de cantar música lleugera tipo Andrea Bocelli o Al Bano i posar en el seu repertori la bossa nova "Desafinado". La Cedolins se'n va sortir prou bé i la d'Intino també em va fer bona impressió. Tinc entrada pel dia 22 i confio que en Marco haurà fet un master-express per fer un Manrico escoltable. De totes maneres intentaré veure una versió amb l'Stoyanova que és tan dolça.
    Fantàstica tanta informació i tantes opinions, Josep.

    ResponElimina
  13. Glòria,

    Jo al pobre Marco Berti el tinc "atravessat" des de'l Turandot. Coincideixo amb tu que la Cedolins i la D'Intino van estar molt bé. A l'Stoyanova no l'he sentit mai, però les referències que en tinc s'ajusten a la teva opinió.
    Una abraçada

    ResponElimina