MOTIS-MANIA

Quan fa tres anys vaig sentir parlar per primera vegada de la Sant Andreu Jazz Band i d’una noieta que cantava molt bé i tocava la trompeta que es deia Andrea Motis, em va semblar una història “simpàtica” de nens prodigi però que no aniria gaire més enllà. Quan vaig anar aprofundint en tot el que hi havia darrera del treball del Joan Chamorro i vaig començar a visionar vídeos d’aquells “nens prodigi”, me’n vaig adonar que allò no era la simple història sensacionalista que servia per omplir espais buits en ràdios i premsa. Durant aquest temps, hem vist força vegades en viu i directe, tant la banda de jazz santandreuenca com l’Andrea Motis, i crec que l’evolució musical és notable i per descomptat, s’ha evidenciat que no som davant d’un fenomen mediàtic i sense substància (que és el que abunda), sinó tot el contrari.

La darrera prova la vam tenir divendres passat en un Palau de la Música Catalana abarrotat de públic com només succeeix en molt comptades ocasions i quan ens visita una primera figura. Aquesta és la resposta de la gent davant d’un concert, d’un gènere no precisament majoritari com és el jazz, però que té com a protagonistes l’Andrea Motis i el Joan Chamorro.

Aquesta circumstància d’exhaurir les entrades acostuma a ser habitual en els concerts d’aquesta noia des de fa ja un cert temps, i s’ha convertit en una aposta segura per als organitzadors de concerts.

Ignasi Terraza, Joan Chamorro, Josep Traver, Esteve Pi, Andrea Motis i Scott Robinson

A més, vull fer un parell d’apreciacions que crec que reafirmen molt el que he explicat anteriorment. En primer lloc, i a banda de la indiscutible qualitat interpretativa de l’Andrea, està la (gran) feina del Joan Chamorro que ha sabut embarcar en aquesta aventura un grup de músics de reconeguda trajectòria i amb un prestigi indiscutible. Parlem de gent con Ignasi Terraza, Josep Traver i Esteve Pi que juntament amb Chamorro formen el nucli habitual de músics que actua amb l’Andrea Motis. Sens dubte, sense ells la cosa no hauria evolucionat al ritme vertiginós en què ho ha fet.

En segon lloc, està la voluntat de renovació. En cadascun dels concerts de l’Andrea Motis i Joan Chamorro, sempre he assistit a estrenes i arranjaments nous, quan hauria estat més fàcil dir-se “hi ha un repertori que funciona, doncs repetim-lo”.  Doncs no, gràcies a que sempre trobem noves sorpreses en les actuacions, es fa evident la qualitat interpretativa, la versalitat, el “no encasellament”, i el fet d’oferir sempre al públic alguna cosa nova. Una prova la vam tenir en el concert de divendres on, a més a més d’estàndards  del jazz i la bossa-nova de sempre, vam poder gaudir de noves versions de clàssics que anaven del Summertime al Struttin’ with some Barbecue, o del Bésame mucho al Moon river, sense oblidar l’homenatge a Amy Winehouse o la fenomenal versió del Feeling Good, per a mi, del millor de la nit.

Tots els músics en acció

En aquest concert de divendres passat, i a part dels músics habituals que ja he mencionat anteriorment, cal destacar la sensacional col·laboració del gran músic nord-americà Scott Robinson que ens va fer gaudir amb el seu domini del saxo i diversos instruments més. Com és habitual, l’Andrea va comptar amb alguns dels seus companys i amics de la Sant Andreu Jazz Band com Eva Fernández, Iscle Datzira, Eduard Ferrer, Alba Esteban, Alba Armengou, Joan Martí, Carles Vázquez, Carla Motis, Marçal Perramon i la magnífica violinista Èlia Bastida que debutava en aquest tipus de concerts.

En resum, un concert totalment innovador pel que fa al repertori i amb una Andrea Motis  totalment consagrada, amb només disset anys, com una de les jazz-women (des de divendres jo afegiria també blues-women) de referència a casa nostra. Esperem retrobar tota la banda en properes actuacions i seguir gaudint i comprovant que les noves generacions de músics catalans evolucionen a passes de gegant.