Abans d’ahir vam assistir a la representació d’El rapte en el serrall de Wolfgang Amadeus Mozart. Aquesta òpera fou estrenada l’any 1782 a Viena per encàrrec de l’emperador Josep II que volia dignificar el singspiel. Aquest gènere és un tipus d’òpera popular amb unes estructures més senzilles, àries més simples i molts passatges parlats. És típicament alemany i semblant a la opéra-comique francesa o a la sarsuela espanyola. Mozart va compondre importants singspiel, el més famós sens dubte, La flauta màgica (1791), la darrera gran obra de Mozart.
Aquesta representació que aquests dies es pot veure al Liceu, és una co-producció del Théâtre Royal de la Monnaie de Brussel•les i de l’Oper Frankfurt.
Sense cap mena de dubte, el principal atractiu era la intervenció de la gran soprano alemanya Diana Damrau i haig de dir que no va decebre ningú. La seva veu sona bella, potent i amb una excepcional agilitat per afrontar aquest tipus de rols, tot i que molt probablement sigui de les darreres ocasions que hem tingut l’oportunitat d’escoltar-la en el paper de Konstanze ja que els plans de futur la portaran a enfrontar-se amb altres tipus de papers. El públic es va entregar des del primer moment i va valorar amb llarguíssims aplaudiments el seu treball.
Una molt grata sorpresa va ser el debut liceístic de la soprano russa Olga Peretyatko, esplèndida i solvent en tot moment en el paper de Blonde. En la resta del repartiment, hi va haver de tot. Entre les coses positives cal destacar el baix Franz-Josef Selig amb unes molt bones prestacions vocals, però molt poc reeixit en l’aspecte teatral i sense la bis còmica que requereix el personatge d’Osmin. Tot i tenir una actuació molt correcta, a mi particularment no em van agradar massa ni el Belmonte de Christoph Strehl, ni el Pedrillo de Norbert Ernst, ni el Selim (paper no cantat) de Christof Quest.
L’orquestra dirigida per Ivor Bolton no em va agradar gens, la vaig trobar mancada de la força necessària per transmetre la partitura mozartiana i molt especialment en l’obertura, que em va semblar pobríssima de so.
Pel que fa a la direcció d’escena de Christof Loy, em va deixar bastant indiferent. No em va semblar cap cosa de l’altra món i la vaig trobar pobre i amb poca imaginació.
Globalment però, em va semblar una bona producció, tot i que no sé si diria el mateix si s’hagués fet sense les veus de la Diana Damrau i l’Olga Peretyatko que li van donar el toc de classe que precisa la gran música de Mozart.
