DON GIOVANNI A NY

Mariusz Kwiecien com Don Giovanni

Ahir novament vam viatjar virtualment cap a Nova York i vam assistir a la representació de l’òpera Don Giovanni de W.A.Mozart que  feien des del MET via satèl·lit. D’entrada, dir que Don Giovanni està considerada una de les obres cabdals de l’òpera, tant per la seva concepció musical com per la dramatúrgica. Amb un llibret de Lorenzo da Ponte, Mozart va composar una partitura excel·lent que requereix vuit grans veus per a la seva interpretació, tres sopranos, dos barítons, dos baixos i un tenor. Va ser estrenada al Teatre Nacional de Praga el 29 d’octubre de 1787, és a dir, ahir feia justament  224 anys.

La representació del MET comptava, com de costum, amb un repartiment estel·lar. A mi en general, em van agradar més les veus masculines que les femenines. El rol de Don Giovanni va ser interpretat per un majestuós Mariusz Kwiecien. El baríton polonès és una de les nostres veus favorites i una vegada més, va demostrar que en el cant mozartià es troba com peix a l’aigua. Va fer gala d’una àmplia gama de recursos vocals i en l’aspecte teatral va estar immens, amb un personatge que passa del cinisme a la tendresa amb una gran facilitat, sense oblidar el dramatisme de l’escena final.

Al seu costat va brillar amb llum pròpia el baix  Luca Pisaroni, en el paper de Leporello, el criat de Don Giovanni, que sembla escrit per a ell. Va demostrar seguretat i ofici tant en el cant com en la interpretació.

El tercer gran rol masculí era per al tenor mexicà Ramon Vargas que va demostrar, tot i que Don Ottavio no és el paper que més li escau a la seva veu, que domina molt bé els recursos belcantistes assolint una gran interpretació.

El Masetto de Joshua Bloom (l’única veu nord-americana dels protagonistes) va ser correcte i el Comendador de Stefan Kocán, contundent i espectacular, especialment en l’escena del sopar.

Pel que fa a les veus femenines, em va agradar molt la Donna Elvira de Barbara Frittoli, plena de sensibilitat i totalment identificada amb el personatge, va saber resoldre amb nota alta tots els paranys de la partitura. Per cert, Barbara Frittoli repetirà paper en la inauguració de l’Scala de Milà d’enguany.

A dalt a l'esquerra Barbara Frittoli i Luca Pisaroni, a baix Mojca Erdmann i Joshua Bloom.
A la dreta, Ramon Vargas i Marina Rebeka

Les dues veus femenines restants són les que no em van acabar de convèncer, tot i estar dins de la correcció. D’una banda, Marina Rebeka com a Donna Anna, té una gran veu i una manera de cantar força segura, per contra, té una manera d’actuar estàtica i inexpressiva, a més d’un timbre de veu excessivament estrident en els aguts. Pel que fa a la Zerlina de Mojca Erdmann, em va semblar poc convincent al principi, tot i que em va anar agradant més tal i com avançava la representació.

La direcció orquestral de Fabio Luisi, sensacional. L’orquestra des de les primeres notes de l’obertura ja em va semblar que sonava extraordinàriament bé i durant tota la funció, es va confirmar plenament.

La producció de Michael Grandage, simplement em va agradar. Va fugir del classicisme barroc però tot i no caure en el ridícul estrafolari al qual recorren els que es creuen “trencadors”, es va quedar a mig camí i ens va oferir una decoració no del tot adequada, amb cases de tres pisos d'alçada en lloc de mansions de planta baixa, com sembla que seria lògic. Per contra, el moviment escènic i la direcció artística em van semblar extraordinàriament encertats.

En resum una vetllada que, en línies generals em va agradar força, tot i no ser de les millors que ens ha ofert el MET.

SEVILLA

La Torre del Oro

Fa unes setmanes vam tenir ocasió de passar uns quants dies a la capital andalusa. Sevilla, que feia gairebé vint anys que no visitàvem (des de l’Expo), ens va semblar una ciutat viva, plena d'olors i colors i força més moderna i menys folklòrica del que habitualment surt reflectida en els mitjans.

D’entrada, dir que els tres eixos que atrauen més turisme (Setmana Santa, toros i flamenc) no els vam “tastar” per la senzilla raó que no ens interessen, a banda que la Setmana Santa, ens ha agafat totalment fora de temporada. Per contra, no vam trobar poder assistir a cap de les representacions de “Le nozze di Figaro” que aquells dies es representava al Teatre de la Maestranza, perquè, tal i com ja sabíem, feia setmanes que les localitats estaven exhaurides.

El nostre interès se centrava en algunes de les “joies” de la ciutat, com poden ser la catedral o Los Reales Alcázares (ambdues obres declarades patrimoni de la humanitat per l’Unesco), i per descomptat en la història més antiga de la ciutat representada tant en el Museu Arqueològic com en les restes romanes d’Itàlica, a la veïna localitat de Santiponce. Per cert, cal destacar l’esplèndid estat de conservació de molts mosaics romans tant en el museus com a l’aire lliure a Itàlica.

De cap manera vam renunciar als passejos per barris com Triana o Santa Cruz, l’antic barri jueu, que és una autèntica delícia en tots els sentits, o visitar palaus com la Casa de Pilatos o el de la Marquesa de Lebrija que contenen moltes restes de procedència romana o àrab, que en el seu dia van poder ser preservades de la seva desaparició, gràcies a uns quants aristòcrates, amants de l’art i la història que es van avançar als depredadors habituals d’obres d’art antic.

Tampoc ens vam poder resistir, en l’aspecte gastronòmic, al “tapeo” que es viu en qualsevol racó de la ciutat a qualsevol hora del dia i, afegiria, de la nit, però no varem caure en la “temptació” de passejar en carro de cavall pel barri antic.

(Dalt) Mosaic d'Itàlica  /  Estàtua de Venus al Museu Arqueològic  /  Una racó del barri de Santa Cruz
(Baix) Pati de la Casa de Pilatos  /  Façana del Palau de la Marquesa de Lebrija  /  Mosaic al barri de Triana

Pel que fa al que queda dempeus de l’Expo-92, nosaltres no vam veure-ho de prop, però pels comentaris dels mateixos sevillans, queda poca cosa i mal aprofitada. S’han conservat alguns dels pavellons que es van construir, on si han traslladat alguns organismes oficials, museus o un auditori, també un parc temàtic d’escàs èxit, i em sembla que en concurs de creditors, i un parc tecnològic que no acaba d’arrencar totalment.

Una de les obres més controvertides que s’han fet en els darrers anys (es va inaugurar el mes de març d’enguany), ha estat la remodelació de la Plaza de la Encarnación, amb la construcció d’una faraònica estructura (150x70 metres) que ocupa la totalitat de la plaça i que amb el nom de “Metropol Parasol” (en l’argot sevillà: las setas) va dissenyar  l’arquitecte alemany Jürgen Mayer. Aquest projecte alberga entre d’altres, un aparcament, el nou Mercado de la Encarnación, el Antiquarium de Sevilla (amb les restes romanes trobades durant les obres), una gran plaça apta per a espectacles i un magnífic mirador-passeig que et permet fer un llarg recorregut per sobre de tota l’estructura i veure tota ciutat des d’una alçada de 26 metres.

La Giralda  /  Interior de la catedral  /  Dues imatges de Los Reales Alcázares

Un dels trets més característics de la ciutat és el gran nombre d’esglésies, capelles, ermites i convents de tots els estils i èpoques. Des del gòtic-mudèjar fins el barroc més recarregat. Evidentment, per sobre de  totes, destaca la monumental catedral (1401), construïda en l’espai ocupat per l’antiga mesquita major de la ciutat, i que és el temple gòtic més gran del món i el recinte catòlic més extens després de Sant Pere al Vaticà i Saint Paul a Londres. Però encara conserva algun dels elements de l’arquitectura àrab original, com són el Patio de los Naranjos i la Giralda, reconvertida en campanar de la catedral.

Sevilla, a més, és una ciutat que serveix de decorat a moltes òperes, Don Giovanni, Il Barbiere di Siviglia, Le Nozze di Figaro, Fidelio, Carmen, La Favorita o La Forza del Destino entre moltes, tenen com rerefons aquesta ciutat. Nosaltres vam buscar i, teòricament trobar alguns d’aquests escenaris, com la fàbrica de tabacs on treballava Carmen (avui universitat de Sevilla), “les remparts de Séville” (muralles), també de l’òpera Carmen, o el balcó on se suposa que Rossina canta “una voce poco fa” a Il barbiere.

(Dalt) El projecte Metropol-Parasol a la Plaza de la Encarnación  /  Plaza de España
(Baix) Escenaris d'òpera: l'antiga fàbrica de tabacs (avui Universitat de Sevilla),  "Les remparts de Seville" i el suposat balcó de Rossina. 

Entre les coses que ens han cridat l’atenció cal destacar els tendalls que cobreixen molts carrers cèntrics per tal de protegir els vianants del sol estiuenc. Cal dir que tot i que la temperatura de finals de setembre era en graus més elevada que la de Barcelona, la sensació de calor era inferior i això es notava en la suor, molt inferior que a casa nostra. Més coses, la gran quantitat de plaques fetes amb mosaics que guarneixen les parets de qualsevol racó de la ciutat, sobretot (i de forma gairebé malaltissa) al barri de Triana on hi havia moltes façanes amb un mosaic recordant un torero, un poeta, una Mare de Déu o qualsevol personatge públic que tingués relació amb aquella casa o carrer. I és que la indústria del mosaic no ha entrat en crisi a Sevilla, ja que no hi ha casa, comerç, hotel o restaurant, que no tingui un o molts racons decorats amb rajoles de mil formes i colors.

(Dalt) La religió serveix fins i tot per anunciar tapes  /  Tendalls al carrer de Sierpes  /  Papereres ben "senyalitzades"  /  Un dels molts mosaics del barri de Triana .
(Baix)  El souvenir tòpic  /   "esgotat" per la feina  /  Avís curiós 

També ens va cridar l’atenció el monument de bronze de mida natural dedicat a l’actual Duquesa d’Alba, les papereres amb un cartell indicant que “allò” és una paperera, o els cartells que hi ha a molts llocs, com un que vam trobar a la molt popular  bodega-tasca  “El Rinconcillo” que deia: “Prohibido terminantemente el cante”. Per cert, seguint una tradició medieval (aquest establiment està obert des de l’any 1670), per anar als serveis, les dones han de demanar la clau, naturalment, els homes no. Increïble però cert. Tot això i molt més són contradiccions que es poden trobar en una encantadora i atractiva ciutat com Sevilla, que viu a cavall de la modernitat i l’anacronisme. 

GALETES DE TARONJA I XOCOLATA DE LA MIREIA CARBÓ

Dijous passat, amb la colla de blocaires, varem assistir al Club Social Caprabo-Eroski a una altra classe de la Mireia Carbó, aquesta vegada amb quatre receptes de galetes: galetes de coco, galetes de nutella i avellanes, galetes de taronja i xocolata i cookies.

Són quatre receptes d’autora, i mai millor dit, perquè són receptes estil Mireia Carbó, és a dir, atractives a primera vista, gens complicades de fer i amb uns resultats fantàstics.

Un consell de la Mireia que cal tenir molt en compte a l’hora de fer galetes: deixar-les refredar sobre una reixeta i deixar que es refredin del tot abans de posar-les a la capsa per guardar-les, encara que... poc temps s’hauran de guardar, perquè desapareixeran ràpidament!.

Com sempre, entre bromes, comentaris i anècdotes, va passar l’estona sense adonar-nos-en.

En acabar la classe, com que sabem que els peques esperen la Mireia a casa, molts blocaires van marxar ràpidament per no entretenir-la, però ella mateixa va proposar que a la propera, hem de recuperar el costum de la foto de grup.

La combinació de taronja i xocolata ens agrada molt, per tant, avui mateix he preparat les galetes de taronja i xocolata, delicioses!. De moment, encara en queden, però no duraran gaire!.

Ingredients:

200 g de farina

1 culleradeta de llevat

50 g de sucre

1 0u

1 rovell

80 g de mantega pomada

80 g de melmelada de taronja amarga

1 taronja

50 g de perletes de xocolata

Preparació:

Batre la mantega pomada amb el sucre fins que s’aconsegueixi una crema. Afegir-hi l’ou, el rovell i la melmelada de taronja (tallar-la amb les tisores perquè els filets de pell quedin ben repartits). Incorporar-hi la farina i el llevat tamisats. Afegir-hi les perletes de xocolata i la ratlladura de la taronja. Deixar reposar la massa a la nevera durant 30 minuts aproximadament.

Per fer les galetes, posar cullerades de la massa a sobre d’un paper de forn, de manera irregular, sense tenir massa cura en la forma, elles mateixes s’arrodoneixen quan es couen.

Coure les galetes amb el forn ja calent a 180ºC, amb l’escalfor de dalt i de baix, fins que siguin daurades.

EMBOLCALLS DE PASTA PHILO AMB CARBASSA, PORROS, FORMATGE I NOUS

La pasta philo m’agrada molt, tant per treballar-la com a l’hora de menjar-la. Trobo que és molt versàtil i que admet de la mateixa manera preparacions dolces i salades. En aquesta ocasió, es tracta d’uns “paquetets” amb un farcit d’un producte de tardor, la carbassa, amb una combinació amb porro, nous i formatge. A veure si us agrada!.

Ingredients per a 4 persones:

- ½ kg de carbassa

- 1 porro

- ½ dl d’oli d’oliva i 30 g de mantega

- 75 g de nous

- 100 g de formatge parmesà ratllat

- 100 g de formatge emmental ratllat

- 4 fulls de pasta philo

- Barreja d’enciams i tomàquets cirerols per decorar

Preparació:

Pelar la carbassa i tallar-la a dauets petits. Rentar i tallar el porro a tiretes fines. Reservar unes tiretes llargues de porro verdes per fer l’embolcall.

En una paella, escalfar l’oli i la mantega i estofar la carbassa i el porro fins que siguin cuits. 

Triturar les nous i afegir-les a les verdures, juntament amb els formatges.

Per preparar els embolcalls, dividir el farcit en quatre parts, tallar cada full de pasta philo en dos, pintar lleugerament un tros amb una mica de mantega fosa, posar l’altre tros a sobre, disposar el farcit al mig i embolicar com si fos un paquet. Fer el mateix amb els tres fulls de philo restants.

Disposar els quatre paquets de pasta philo en una safata per anar al forn, pintar-los lleugerament amb una mica de mantega fosa, introduir la safata al forn, escalfat prèviament a 170ºC, i coure-ho amb el gratinador durant 8 minuts. Vigilar que no es cremi la pasta, ja que es torna daurada molt ràpidament.

Una vegada cuits els paquets, envoltar-los amb les tiretes verdes de porro, com si fossin un cordó. Acompanyar els embolcalls de pasta philo amb una barreja d’enciams i tomàquets cirerols.

ANNA BOLENA AL CINEMA

El millor teatre d’òpera del “món mundial” és sens dubte el MET (Metropolitan Opera House) de Nova York. I ho és per molts motius, el principal perquè disposa d’uns pressupostos inimaginables per a altres teatres. Naturalment un bon pressupost ajuda molt, però no ho és tot. I el MET ha sabut, des de fa molts anys, utilitzar aquests diners molt bé, tant en l’aspecte artístic com en el comercial. Els humans amb recursos limitats, però que ens agrada la bona música, tenim gràcies al MET una bona temporada operística sense moure’ns de casa, i és que a través del cinema en HD i en directe, cada any podem gaudir d’una bona i variada tria dels títols que es representen al teatre novaiorquès.

Dissabte passat vam anar a la inauguració de la temporada de retransmissions als cinemes Yelmo-Icària de Barcelona, que són els encarregats d’apropar-nos les produccions del MET. Enguany, l’estrena es feia amb l’òpera de Gaetano Donizetti, Anna Bolena, i com és costum, amb un repartiment de luxe.

D’entrada vull dir que tot i ser una òpera belcantista, no és de les que més m’atreu. Hi ha moments que se’m fa una mica pesada, ara bé hi ha moments realment sublims on l’exigència de la partitura a les veus és extraordinària.

El repartiment l’encapçalava l’extraordinària Anna Netrebko, potser en el millor moment de la seva carrera. La seva interpretació de la turmentada Anna Bolena és excepcional, sense escletxes, sense un sol però, tant en el terreny vocal com en el teatral. Al seu costat i en el paper d’Enric VIII vam veure un immens Ildar Abradzakov. La tercera veu en discòrdia va ser la d’Ekaterina Gubanova en el paper de Jane Seymour (la successora de Bolena al tron d’Anglaterra). Gubanova em va  agradar força, tot i que potser la seva tessitura vocal és més apropiada per a papers més pesants, com la meravellosa Fricka de la Valquíria que va fer la temporada anterior a l’Scala. La resta de papers principals van ser coberts amb cantants “de la casa”. El tenor Stephen Costello, amb un timbre de veu molt bonic, potser va ser el més fluix de tots, la mezzo Tamara Mumford em va agradar força i va aportar credibilitat al seu personatge, per cert, salvatgement castigat en escena per les ànsies de sang i fetge típiques  de les produccions de David McVicar. Finalment, Keith Miller i Eduardo Valdés van donar vida molt correctament als seus personatges. Marco Armiliato, el director musical, és un tot terreny que sense brillar, sempre se’n surt prou bé dels encàrrecs que li encomanen, és clar que amb una grandiosa orquestra com la del MET, la feina sempre resulta més fàcil. L’escenografia em va agradar força (com gairebé totes les del MET), sense fugir del classicisme, però sense caure en el tradicionalisme encarcarat. Molt bona la direcció i el moviment escènic i també el vestuari, molt en consonància amb l’obra representada.

En resum, una representació rodona, que ens va deixar molt bon sabor de boca i amb ganes d’anar a la segona retransmissió de la temporada el proper dissabte 29 d’octubre, amb el Don Giovanni de Mozart.


Aquí us deixo una gravació del "Al dolce guidame", un dels fragments que més m'agraden d'aquesta òpera, amb l'espectacular veu d'Anna Netrebko.

LES MISERABLES

Abans d’ahir vam anar a veure Les Miserables, un  musical mític que 25 anys després de la seva estrena a Londres, arriba a Barcelona. De entrada dir que si fa uns dies vam tenir una decepció amb Chicago, amb aquests Miserables la impressió ha estat totalment positiva. És un gran muntatge i ens ho hem passat força bé. Vull aclarir que la versió que hem vist a Barcelona és en castellà, i no és per qüestió de llengua, però no m’acostumo a veure aquestes obres anglo-saxones en una llengua que no sigui l’anglesa, el mateix em passaria si escoltés un sarsuela en francès o una òpera de Wagner en català. Però segurament són manies meves, i si l’han fet en castellà és només per qüestions de marketing i rendibilitat.

Tornant a l’obra que ens ocupa, vull dir que aquest muntatge dels Miserables que hem vist al Barcelona Teatre Musical (BTM), és el mateix que l’any passat va fer temporada a Madrid. El problema és que aquesta versió està pensada per a un teatre convencional i en el BTM, només ocupa la meitat de l’espai escènic disponible, o sigui que sembla que quedi una mica comprimida.

L’escenografia és força espectacular, amb trucs visuals molt efectistes com la fugida del protagonista Valjean per les clavegueres de París, o el suïcidi de Javert llançant-se des d’un pont. La interpretació, en general és molt bona, amb unes quantes veus molt interessants encapçalades per Paco Arrojo (Valjean) i Ignasi Vidal (Javert). Però també les d’Enrique del Portal (Thenardier), Virginia Carmona (Fantine), Lydia Fairen (Eponine), Daniel Diges (Enjolras) o Guido Balzaretti (Marius). D’altra banda, l’orquestra va sonar realment bé i contundent en tot moment, però sempre al servei dels cantants i del muntatge en general.

Pel que fa als programes de mà, les entrades més cares el tenen de franc i per a la resta, costa només 1 €, ara bé, es tracta d’un magnífic llibret de 56 pàgines a tot color. Que n’aprenguin els “rates” del musical Chicago que no donen ni una trista fotocòpia amb el nom dels actors.

Només dues notes negatives. Primera: el BTM (antic Palau dels Esports) té uns seients força incòmodes, més pel reduït espai per a col·locar les cames que pel seient en si mateix.  Segona: els preus, van des dels 20 fins els 110 €, sense comptar amb l’abusiva (algun dia en parlarem) comissió que et cobren els “amics” de Servicaixa (els de Telentrada cobren el mateix). Amb tot, l’aspecte general  del BTM era d’un ple espectacular. Com molt bé deien els meus admirats Supertramp: Crisis, what crisis?

Com veieu, tant aquest musical com gairebé la majoria dels que s’han estrenat a Barcelona els darrers anys, són en llengua castellana, la qual cosa reforça la idea que el castellà és una llengua en perill d’extinció a casa nostra, o això és el que ens volen fer creure aquells que tots sabem. I és que en els darrers 25 anys, mai no havia vist tanta programació teatral en castellà com la que estem veient en l’actualitat, però és clar, això també deuen ser manies meves.

ALBERGÍNIES FARCIDES DE BACALLÀ

Quan jo encara no tenia bloc, en un dels que visitava habitualment, llegia que era d’un noi que compartia amb la seva germana el gust per la gastronomia i que els dissabtes tenien per costum anar a la Boqueria a comprar per després cuinar plegats i fer petar la xerrada. Amb el temps, he tingut el plaer de conèixer personalment aquestes dues persones, són l’Òscar i la seva super-xermaneta Laia (tal com l’anomena ell), juntament amb la Cris, la parella de l’Òscar.

Amb ells hem compartit i continuarem compartint trobades, xerrades, anècdotes, i una cosa que també hem compartit és aquesta magnífica recepta de la Laia, molt bona i original, feta amb bacallà i amb trompetes de la mort (ara que s’acosta la temporada de bolets, caldrà tenir-la en compte) d’aquelles per quedar bé si tens convidats.

Ingredients:

Dues o tres albergínies

Bacallà dessalat

Trompetes de la mort o un altre bolet (deshidratats si no és temporada)

Ceba o porro

All tendre

Crema de llet

Formatge al gust

Sal, oli i pebre

Preparació:

Tallar i buidar les albergínies. Amb l’exterior fem una cocció ràpida per estovar-les.

En una paella amb oli, enrossir una mica la ceba o el porro, afegir-hi l’all tendre, posar la polpa de l’albergínia i les trompetes de la mort ben netes (si són deshidratades, primer posar-les en remull i abocar-les a la paella una mica més tard que l’albergínia).

Quan l’albergínia ja s’ha cuit, afergir-hi el bacallà esqueixat tallat a trossos petits. Donar només dues voltes, perquè el bacallà es fa en pocs segons, i agregar la crema de llet, sal i pebre.

Coure-ho tot junt una mica i amb el resultat omplir les albergínies.

Posar format ratllat per sobre i gratinar.

L’Òscar suggereix que si es fa amb albergínies baby, el resultat és molt vistós. Veieu com és un plat adequat per a convidats?

FAUST GRAN PERÒ INSUFICIENT

Faust és una de les meves òperes de capçalera i com que ja en vaig parlar força extensament en una entrada anterior, avui no parlaré ni de l’argument ni del seu autor Charles Gounod.

És una òpera que no havia vist mai escenificada en directe i em va fer molta il·lusió quan, fa més d’un any ens vam assabentar que seria el títol triat per inaugurar la temporada del Liceu 2011/2012. Malauradament, aquella il·lusió es va fondre de cop quan, fa uns mesos, la direcció del teatre va anunciar que, a causa de les retallades de pressupost, havien decidit fer-la només en versió concert (és a dir sense escenificació) i a més tallant alguns fragments per tal d’escurçar-ne la durada total. En resum, una obra de més de tres hores ha quedat en dues hores i quart.

D’entrada, és lamentable que una òpera, (espectacle total, compendi perfecte de música i teatre) sigui privat d’un dels seus elements bàsics, el teatre, però la cosa és molt pitjor quan a més es mutila una part considerable de l’altra element bàsic, la música. Això de “l’òpera en versió concert” s’acostuma a fer amb obres que rarament es representen i que muntar-les escènicament representa una despesa molt gran i difícilment recuperable. Naturalment, aquest no és el cas de Faust, una de les obres cabdals de la música francesa i de l’òpera en general. Posats a retallar, no es podia haver fet amb algunes de les representacions previstes (no vull dir noms, només cal veure la programació de la temporada) que tindran un interès escàs o nul per al gran públic?, perquè és en el gran públic en qui s’ha pensat a l’hora de fer la programació, no?. Doncs, per què es “mutila” un dels quatre o cinc grans títols de l’any que tenen l’èxit garantit?.

En fi, passem de les polítiques del teatre i centrem-nos en el que va ser la funció d’ahir divendres i  que servia per inaugurar la temporada actual del Liceu. Veient el repartiment, encara fa més ràbia el desaprofitament, va ser com menjar llagosta o caviar en plats de plàstic.

Malgrat tot, vaig intentar oblidar-me del sarau muntat i centrar-me en la música i les veus, i haig de dir que m’ho vaig passar molt bé. El Faust de Piotr Beczala, va ser elegant i impecable. És un tenor que l’havia escoltat en discos i l’havia vist en dvd’s però no havia tingut la sort d’escoltar-lo en directe. Va ser extraordinari en tots els aspectes, bé, només un però, la seva pronunciació francesa (una mica “zapateril”) és molt millorable. La soprano búlgara Krassimira Stoyanova em va encantar. Amb una veu meravellosa, hi havia moments que semblava oblidar-se que la “cosa” no era escenificada i gesticulava, però ràpidament tornava a la realitat ja què el seu esforç era sobrer. L’Erwin Schrott, un baríton que no m’agrada massa, em va semblar força encertat i còmode fent de Méphistophélès, per descomptat el millor paper que l’he vist fins ara. El Ludovic Tézier, tan extraordinari de veu i tan inexpressiu com sempre. Van completar el repartiment de solistes la Karine Deshayes i la Julia Juon, més que correctes i mantenint el grandíssim nivell general. A aquest alt rendiment vocal hi hem d’afegir l’extraordinària aportació del cor del Gran Teatre del Liceu. Lamentablement, sempre hi ha algú que no està a l’alçada, i aquesta vegada ha estat el director  musical Pierre Vallet, que va dirigir(?) l’orquestra sense pensar que no era al fossat sinó dalt de l’escenari i per descomptat no va “controlar” el volum instrumental. Aquest, en més d’una ocasió va tapar i enfosquir l’extraordinària interpretació dels cantants. Senyor Vallet: zero patatero!.

Doncs bé, gairebé sense treva, dilluns ens disposem a anar al cinema a veure un altre Faust, aquesta vegada en directe des de la Bastille de Paris, amb un bon repartiment encapçalat pel Roberto Alagna i l’Inva Mula. Sens dubte serà un Faust “sencer”, sense talls i amb una escenografia com cal. Llàstima de l’ocasió perduda a Barcelona.

VISITA AL MERCAT DE SANTA CATERINA

Dissabte passat uns quants gastroblocaires varem tenir ocasió de visitar el mercat de Santa Caterina. Això, dit així, és una cosa ben normal, però és que gràcies a l’Òscar, que va fer d’enllaç, varem poder visitar el mercat per dins, conèixer de primera mà el seu funcionament i gaudir de la companyia de la Nuria Costa, directora de comunicacions de Mercats de Barcelona, l’Elisenda (el twitter personificat), la Marta Mitjanes, directora del mercat i l'Angel Juny, el president dels comerciants del Mercat de Santa Caterina, que ens van donar tota mena d’explicacions.

La Núria Costa va aportar una sèrie de dades que van fer que es reafirmés encara més la idea que tots teníem que Barcelona és una ciutat on la cultura del mercat és ben viva: a Barcelona hi ha 39 mercats, distribuïts pels diferents barris, dels quals si no em falla la memòria, 19 estan totalment rehabilitats i 8 o 9 estan en fase de remodelació. Per descomptat, mentre duren les obres, s’instal·len unes carpes perquè els mercats puguin continuar funcionant.

El mercat de Santa Caterina, construït sobre un antic convent gòtic, estava molt malmès i va ser objecte d’una remodelació espectacular a càrrec dels arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue. La coberta multicolor és un clar senyal d’identitat del mercat després d’aquesta remodelació, que va durar aproximadament 6 anys, per una banda per les obres en sí mateixes i per altra banda, per la feina de catalogar i preservar les descobertes arqueològiques que van sorgir durant les obres. Actualment, podem veure una mostra d’aquestes restes, amb un resum de la història del mercat.

L’Àngel Juny va fer un repàs per la història del mercat de Santa Caterina i ens va explicar que va ser el primer mercat cobert de Barcelona. Passejant pel l’exterior del mercat, ens va mostrar unes piques de bacallaner que es van conservar després de la remodelació i que es van situar a la façana, a mode de decoració. També ens va comentar que va ser el mercat pioner en el repartiment a domicili.

Una altra cosa molt interessant va ser poder veure el sistema de recollida pneumàtica d’escombraries, no només del mercat, sinó del barri, amb el consegüent procés de reciclatge.

Estic segura que a partir d’ara, quan anem al mercat, al de Santa Caterina o al del barri de cadascú, valorarem encara més el seu funcionament i l’oportunitat de poder gaudir dels productes i del tracte proper dels venedors.

I per acabar la visita, l’Anna Maria Garcia ens va obsequiar amb un tast d’olis de la seva botiga Olisoliva i l’Àngel Juny amb una degustació de fruites fresques  i sucs de fruita natural de la seva parada. Olisoliva és una botiga que si teniu ocasió no deixeu de visitar, hi trobareu una gran varietat d’olis, vinagres i sals, i el que és més important, us aconsellaran sobre el que estigueu buscant. I a l’Àngel Juny, li hem d’agrair que a la seva parada hi hagi productes de la nostra terra, com per exemple pomes de Girona o peres de Lleida, cosa que, encara que sembli increïble, no es troba a tot arreu. No cal dir que el tast i la degustació van ser un bon punt final de la trobada. Moltes gràcies a tothom que la va fer possible!.

DE CHICAGO A L’HOSPITALET

Aquesta darrera setmana hem anat al teatre a veure dos musicals diametralment oposats en tots els aspectes. La setmana passada i aprofitant el descompte de la Mercè (50%) vam acostar-nos al Tívoli per veure Chicago, i aquest matí, amb la Bet, la nostra fillola, hem anat al Teatre Joventut de l’Hospitalet a veure Geronimo Stilton.

Però anem per parts. Chicago em va decebre. D’entrada una cosa inaudita, no hi havia programes de mà amb la fitxa tècnica de l’espectacle (actors, director, muntatge, etc.). Després vam veure que només els ocupants d’unes determinades localitats de la platea en rebien un de programa i gairebé d'amagat. Molta gent es va queixar i l’explicació que ens van donar era que els responsables de tot aquest tema eren la productora. El problema és que ni volent comprar un programa podíem fer-ho, increïble!. Vam pensar que no començàvem bé. Pel que fa al que vam veure dalt de l’escenari, per nosaltres el millor va ser la banda de 10 músics que actuava en directe i les dues protagonistes femenines: Maria Blanco i Marta Rivera que realitzen un gran treball interpretatiu, especialment en l’aspecte musical. La resta del repartiment no ens va agradar massa, especialment el paper de Mama Morton a càrrec de Marta Valverde que ens va semblar sobreactuat i xulesc (la senyora confon la presó de Chicago amb la de Carabanchel). La coreografia  ens va agradar força, no així els cors, amb un volum excessiu que en ocasions “tapaven” les veus de les solistes. Els diàlegs queien massa sovint en un (dubtós) humor celtibèric (per no qualificar-lo d’una altra manera), molt allunyat de l’original de l’obra. El muntatge, en general, em va semblar fluixet, per tot plegat: una obra clarament prescindible i que no tardarem a oblidar.

Totalment el contrari pensem de Geronimo Stilton. Un musical fet a casa i destinat al públic infantil, però que deixa els nens i també els acompanyants adults més que satisfets. Per començar, un repartiment amb actors que dominen perfectament l’actuació teatral i musical. Per continuar, unes cançons molt comercials (no oblidem el públic a qui va destinat l’espectacle), però molt ben construïdes i plenes de gràcia. I per acabar, un muntatge excepcional, amb molts efectes visuals que aporten un complement espectacular i atractiu. Amb un guió d’Enric Llort, la direcció d’Àngel Llàcer i la música de Manu Guix, s’ha creat un musical que pels mitjans i la posada en escena podria haver estat perfectament per a adults. Per tant, és molt d’agrair que un producte amb tots aquests al·licients i qualitats estigui destinat a un públic força menyspreat com l’infantil. Ah! i com és natural, hi havia programes de mà per a tots els assistents i si volies podies adquirir llibres, dvd’s, cd’s i samarretes de l’espectacle. Per què coses tan bàsiques em semblen excepcionals?