UNA CARMEN DIFERENT

Aquest cap de setmana hem fet hores extres al Liceu. Divendres vam anar a veure la representació del anomenat “primer repartiment” i dissabte el repartiment de les “funcions populars” de la popular òpera Carmen de Georges Bizet.

Anem a pams. El divendres vam tenir el plaer d’escoltar en directe per primera vegada el Roberto Alagna, un dels nostres cantants de referència des de fa ja uns quants anys. Recordo que ens va agradar molt en un vídeo de La Traviata de l’any 1993 a l’Scala de Milà, dirigida pel Riccardo Mutti amb escenografia de la Liliana Cavani. Des d’aleshores monsieur Alagna ha ocupat un dels llocs preferents en la nostra discoteca, però per un motiu o altre no havíem tingut ocasió d’escoltar-lo cantar en directe.

El Don José de Roberto Alagna és impecable, en la meva modesta opinió és el millor de l’actualitat, amb permís de Jonas Kaufmann. Alagna crea un personatge molt més llatí i visceral, mentre que Kaufmann el fa més romàntic i sensible. Cadascú pot triar, però ambdós són magnífics. Ahir, Roberto Alagna va tornar a triomfar amb un paper que sembla fet a mida per a ell.

La Carmen de la Béatrice Uria-Monzón va tenir de tot. Musicalment, moments molt bons i d’altres que no em van agradar massa, com l’Havanera. Artísticament però, el seu treball va ser molt i molt bo, amb una Carmen seductora i plena de sensualitat, tal i com demana el paper. Jo, de totes maneres, estic esperant veure el proper juliol a la que penso que és la millor Carmen del moment, l’Anna Caterina Antonacci.

La Micaela de la Marina Poplavskaya em va agradar força, i molt especialment en l’ària “Je dis que rien ne m’epouvante” del tercer acte, que la va cantar extraordinàriament bé.

L’Escamillo de l’Erwin Schrott, em segueix sense convèncer. Molt ben representat, això sí, però especialment en el “Votre toast...” del segon acte, el vaig trobar més aviat fluix i això que l’Erwin Schrott és un baríton amb una veu potent i amb un timbre molt agradable, deu ser el paper.

L’Itxaro Mentxaca (Mercedes) i l’Eliana Bayón (Frasquita) van estar a un gran nivell, totalment integrades i convincents en els seus rols.

Un apartat especial mereixen l’orquestra, extraordinàriament dirigida per Marc Piollet, i els cors del Liceu i el Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya. Tots ells sensacionals en tot moment, amb una actuació de gran nivell tant en l’aspecte musical com en el teatral en el cas dels cors.

La direcció d’escena del Calixto Bieito, pel meu gust força pobra. Pobra en el sentit que Carmen és una obra a la qual se li pot treure un suc impressionant sense recórrer als clàssics tòpics. Naturalment quan un canvia l’obra d’època i d’escenari, corre molts riscos, i tot i que Bieito ha dirigit molt bé els actors en la dramatúrgia, trobo que hi ha força nyaps. Suposo que Bieito si un dia es decideix a fer la seva feina sense buscar controvèrsies per tal que es parli d’ell, segurament la cosa millorarà, però de moment em sembla a mi que la cosa està llunyana. No obstant això, potser el tercer acte sí que apunta una mica en aquesta direcció, ja que malgrat la l’absència de decorats (només cotxes), es treu molt més profit de la gent que hi ha sobre l’escenari.

Dissabte hi vam tornar i els canvis van afectar només els quatre protagonistes. Maria José Montiel va composar una Carmen força digna, però lluny de la seducció que va destil•lar l’ actuació de la Béatrice Uria-Monzon. El don José de German Villar, interessant. El tenor valencià va oferir una bona actuació musical, però amb pocs matisos dramàtics. L’Escamillo de l’Àngel Òdena ja va ser una altra cosa. Tot i que no va sobrat de deseinvoltura, la veu la té bona, clara i potent i el paper del torero el va resoldre amb total solvència. La que també va tenir una actuació destacada va ser l’Ainhoa Garmendia en el rol de Micaela.

Amb tots els pros i contres que jo li he trobat, crec que aquesta Carmen serà un dels èxits de la nova temporada i si algú té possibilitat d’anar-hi, trobarà un espectacle interessant amb l'extraordinària música de Bizet.

CONTRACRÒNICA - Al final de la funció de divendres, i gràcies a una bona amiga, “alagnista” fins el moll de l’os, vam poder accedir als camerinos i veure molts dels protagonistes. Roberto Alagna atent amb tothom, sense haver-se canviat de roba, enraonava, signava programes i es feia fotos amb tothom. La Béatrice, (espectacular aquesta xicota), també, però am presses. La que no tenia pressa era la russa, d’aspecte tímid, Marina Popvlavskaya, molt atenta amb tothom que se li acostava. Al que en canvi no vam poder saludar, va ser l’Erwin Schrott, que va marxar espiritat al final de la funció ja que l’esperava la seva Anna. Llàstima, no vam poder veure ni l’un ni l’altra. Ja cauran però!.

aquí teniu un vídeo (Orange 2004) amb un fragment del segon acte d'una Carmen molt diferent, però amb els mateixos protagonistes Alagna-Uria-Monzon