 |
| Mariusz Kwiecien com Don Giovanni |
Ahir novament vam viatjar
virtualment cap a Nova York i vam assistir a la representació de l’òpera Don Giovanni
de W.A.Mozart que feien des del MET via
satèl·lit. D’entrada, dir que Don Giovanni està considerada una de les obres
cabdals de l’òpera, tant per la seva concepció musical com per la dramatúrgica.
Amb un llibret de Lorenzo da Ponte, Mozart va composar una partitura excel·lent
que requereix vuit grans veus per a la seva interpretació, tres sopranos, dos
barítons, dos baixos i un tenor. Va ser estrenada al Teatre Nacional de Praga
el 29 d’octubre de 1787, és a dir, ahir feia justament 224 anys.
La representació del MET
comptava, com de costum, amb un repartiment estel·lar. A mi en general, em van
agradar més les veus masculines que les femenines. El rol de Don Giovanni va
ser interpretat per un majestuós Mariusz Kwiecien. El baríton polonès és una de
les nostres veus favorites i una vegada més, va demostrar que en el cant
mozartià es troba com peix a l’aigua. Va fer gala d’una àmplia gama de recursos
vocals i en l’aspecte teatral va estar immens, amb un personatge que passa del
cinisme a la tendresa amb una gran facilitat, sense oblidar el dramatisme de l’escena
final.
Al seu costat va brillar
amb llum pròpia el baix Luca Pisaroni, en
el paper de Leporello, el criat de Don Giovanni, que sembla escrit per a ell.
Va demostrar seguretat i ofici tant en el cant com en la interpretació.
El tercer gran rol
masculí era per al tenor mexicà Ramon Vargas que va demostrar, tot i que Don
Ottavio no és el paper que més li escau a la seva veu, que domina molt bé els
recursos belcantistes assolint una gran interpretació.
El Masetto de Joshua
Bloom (l’única veu nord-americana dels protagonistes) va ser correcte i el
Comendador de Stefan Kocán, contundent i espectacular, especialment en l’escena
del sopar.
Pel que fa a les veus
femenines, em va agradar molt la Donna Elvira de Barbara Frittoli, plena de
sensibilitat i totalment identificada amb el personatge, va saber resoldre amb
nota alta tots els paranys de la partitura. Per cert, Barbara Frittoli repetirà
paper en la inauguració de l’Scala de Milà d’enguany.
 |
| A dalt a l'esquerra Barbara Frittoli i Luca Pisaroni, a baix Mojca Erdmann i Joshua Bloom. A la dreta, Ramon Vargas i Marina Rebeka |
Les dues veus femenines
restants són les que no em van acabar de convèncer, tot i estar dins de la
correcció. D’una banda, Marina Rebeka com a Donna Anna, té una gran veu i una
manera de cantar força segura, per contra, té una manera d’actuar estàtica i
inexpressiva, a més d’un timbre de veu excessivament estrident en els aguts. Pel
que fa a la Zerlina de Mojca Erdmann, em va semblar poc convincent al principi,
tot i que em va anar agradant més tal i com avançava la representació.
La direcció orquestral
de Fabio Luisi, sensacional. L’orquestra des de les primeres notes de l’obertura
ja em va semblar que sonava extraordinàriament bé i durant tota la funció, es
va confirmar plenament.
La producció de Michael
Grandage, simplement em va agradar. Va fugir del classicisme barroc però tot i
no caure en el ridícul estrafolari al qual recorren els que es creuen “trencadors”,
es va quedar a mig camí i ens va oferir una decoració no del tot adequada, amb cases de tres pisos d'alçada en lloc de mansions de planta baixa, com sembla que seria lògic. Per contra,
el moviment escènic i la direcció artística em van semblar extraordinàriament
encertats.
En resum una vetllada
que, en línies generals em va agradar força, tot i no ser de les millors que
ens ha ofert el MET.
És curiós com cadascun de nosaltres recepcionem un mateix espectable, jo he escrit el bloc gairebé tot el contrari. Ho dic amb un somriure, eh! és la grandesa de qualsevol espectacle, en literatura s'acabat per establir que el llibre el fa el lector, evidentment extrapolable a la resta d'arts.
ResponEliminaCom sempre, cordialment.
Silvia,
ResponEliminaM'agrada el que dius. Està clar que les veritats absolutes no existeixen i que tot va en funció de la receptibilitat de cadascun. Es a dir el que a mi em va agradar, a tu no i al contrari. Això mateix ens va passar ahir al cinema comentant-ho amb altres persones: ningú vam coincidir. Fantàstic, oi?
Doncs, visca la diversificació d´opinions! Us he llegit a tots dos per poder seguir-vos el fil.
ResponEliminaCristina,
ResponEliminaL'òpera es com totes les coses. No hi ha unanimitat. Tu pots llegir un llibre que t'agrada molt i en canvi un altra el troba soporífer, o avorrir-te amb un grup musical que a un altra li encanta. Doncs això es igual, cadascú te la seva opinió i tot va en funció de com el teu cervell rep les coses.
Gràcies pel teu comentari
Aquesta reflexió sobre els que es creuen trencadors m'ha fet somriure. La única òpera en directe que he vist va ser el Don Giovanni de Calixto Bieito al Liceu.
ResponEliminaNohasefaltadisirnadamás.
Òscar,
ResponEliminaTu ho has dit : Nohasefaltadesirnadamás
Es una llàstima que l'única òpera que has vist en directe hagi estat amb aquell muntatge ja que te n'emportes una idea molt distorsionada del que pot ser un gran espectacle en tots els sentits.
Una abraçada
La meva opinió en general sobre aquesta representació és força positiva. Millor els homes que les dones, i millor el Luca Pisaroni i el Mariuz Kwiecien. El Ramon Vargas va cantar molt bé, però per a la música de Mozart a mi m'agrada una veu de tenor una mica més lleuger.
ResponEliminaPel que fa a les dones, trobo tres veus bastant similars. La Barbara Frittoli em va agradar, tant cantant com interpretant, la Marina Rebeka també, i això que les veus de soprano molt agudes no m'agraden, i ella li té bastant, això sí, trobo que interprtativament era una mica estàtica. i la Zerlina de la Mojca Erdmann, a mi em va agrdar.
L'escenografia no era la més adient per a un palau espanyol del segle XVII, per la façana de pisos i balcons, però m'estimo més això que no pas una concepció "moderna" de l'obra. Era un únic decorat que anava canviant, per estalviar-se alguns calerons, que la crisi ha arribat a tot arreu, potser?.
I la direcció musical de Fabio Luisi, molt enèrgica i convincent.
Al cinema, només un però, em va semblar que al començament el volum era molt fort, després no sé si va baixar o és que m'hi vaig acostumar.
Ara, a esperar la de la Scala!
Ja està gairebé tot dit. Per mi la medalla d'or se l'endú el Pisaroni fent un Leporello de manual i referéncia a l'actualitat. Fantàstic. En generalem van agradar tots menys les senyoretes Rebeka i Erdmann. La primera perqué em va deixar una lesió a l'oida amb els seus aguts i fatal en quant l'interpretació. I l'altra, amb un paper que es un caramelet, con el de la Zerlina, doncs no em va convèncer, la barreja d'innocencia-picardia que demana el paper crec que no es només fer "morritos", es dificil, ja ho sé. Peró en resum, molt be aquest Don Giovanni amb un altre prota el mestre Fabio Luisi, fantástic!!
ResponEliminaMaria Teresa,
ResponEliminaD'acord al 100%. A mi també els aguts de la senyoreta Rebeka em van perforar una mica els timpans, però vista la "cosa" globalment, també m'ho vaig passar molt bé.
Una abraçada