diumenge, 30 d’octubre del 2011

DON GIOVANNI A NY


Mariusz Kwiecien com Don Giovanni
Ahir novament vam viatjar virtualment cap a Nova York i vam assistir a la representació de l’òpera Don Giovanni de W.A.Mozart que  feien des del MET via satèl·lit. D’entrada, dir que Don Giovanni està considerada una de les obres cabdals de l’òpera, tant per la seva concepció musical com per la dramatúrgica. Amb un llibret de Lorenzo da Ponte, Mozart va composar una partitura excel·lent que requereix vuit grans veus per a la seva interpretació, tres sopranos, dos barítons, dos baixos i un tenor. Va ser estrenada al Teatre Nacional de Praga el 29 d’octubre de 1787, és a dir, ahir feia justament  224 anys.

La representació del MET comptava, com de costum, amb un repartiment estel·lar. A mi en general, em van agradar més les veus masculines que les femenines. El rol de Don Giovanni va ser interpretat per un majestuós Mariusz Kwiecien. El baríton polonès és una de les nostres veus favorites i una vegada més, va demostrar que en el cant mozartià es troba com peix a l’aigua. Va fer gala d’una àmplia gama de recursos vocals i en l’aspecte teatral va estar immens, amb un personatge que passa del cinisme a la tendresa amb una gran facilitat, sense oblidar el dramatisme de l’escena final.

Al seu costat va brillar amb llum pròpia el baix  Luca Pisaroni, en el paper de Leporello, el criat de Don Giovanni, que sembla escrit per a ell. Va demostrar seguretat i ofici tant en el cant com en la interpretació.

El tercer gran rol masculí era per al tenor mexicà Ramon Vargas que va demostrar, tot i que Don Ottavio no és el paper que més li escau a la seva veu, que domina molt bé els recursos belcantistes assolint una gran interpretació.

El Masetto de Joshua Bloom (l’única veu nord-americana dels protagonistes) va ser correcte i el Comendador de Stefan Kocán, contundent i espectacular, especialment en l’escena del sopar.

Pel que fa a les veus femenines, em va agradar molt la Donna Elvira de Barbara Frittoli, plena de sensibilitat i totalment identificada amb el personatge, va saber resoldre amb nota alta tots els paranys de la partitura. Per cert, Barbara Frittoli repetirà paper en la inauguració de l’Scala de Milà d’enguany.

A dalt a l'esquerra Barbara Frittoli i Luca Pisaroni, a baix Mojca Erdmann i Joshua Bloom.
A la dreta, Ramon Vargas i Marina Rebeka

Les dues veus femenines restants són les que no em van acabar de convèncer, tot i estar dins de la correcció. D’una banda, Marina Rebeka com a Donna Anna, té una gran veu i una manera de cantar força segura, per contra, té una manera d’actuar estàtica i inexpressiva, a més d’un timbre de veu excessivament estrident en els aguts. Pel que fa a la Zerlina de Mojca Erdmann, em va semblar poc convincent al principi, tot i que em va anar agradant més tal i com avançava la representació.

La direcció orquestral de Fabio Luisi, sensacional. L’orquestra des de les primeres notes de l’obertura ja em va semblar que sonava extraordinàriament bé i durant tota la funció, es va confirmar plenament.

La producció de Michael Grandage, simplement em va agradar. Va fugir del classicisme barroc però tot i no caure en el ridícul estrafolari al qual recorren els que es creuen “trencadors”, es va quedar a mig camí i ens va oferir una decoració no del tot adequada, amb cases de tres pisos d'alçada en lloc de mansions de planta baixa, com sembla que seria lògic. Per contra, el moviment escènic i la direcció artística em van semblar extraordinàriament encertats.

En resum una vetllada que, en línies generals em va agradar força, tot i no ser de les millors que ens ha ofert el MET.

9 comentaris:

  1. És curiós com cadascun de nosaltres recepcionem un mateix espectable, jo he escrit el bloc gairebé tot el contrari. Ho dic amb un somriure, eh! és la grandesa de qualsevol espectacle, en literatura s'acabat per establir que el llibre el fa el lector, evidentment extrapolable a la resta d'arts.

    Com sempre, cordialment.

    ResponElimina
  2. Silvia,
    M'agrada el que dius. Està clar que les veritats absolutes no existeixen i que tot va en funció de la receptibilitat de cadascun. Es a dir el que a mi em va agradar, a tu no i al contrari. Això mateix ens va passar ahir al cinema comentant-ho amb altres persones: ningú vam coincidir. Fantàstic, oi?

    ResponElimina
  3. Doncs, visca la diversificació d´opinions! Us he llegit a tots dos per poder seguir-vos el fil.

    ResponElimina
  4. Cristina,
    L'òpera es com totes les coses. No hi ha unanimitat. Tu pots llegir un llibre que t'agrada molt i en canvi un altra el troba soporífer, o avorrir-te amb un grup musical que a un altra li encanta. Doncs això es igual, cadascú te la seva opinió i tot va en funció de com el teu cervell rep les coses.
    Gràcies pel teu comentari

    ResponElimina
  5. Aquesta reflexió sobre els que es creuen trencadors m'ha fet somriure. La única òpera en directe que he vist va ser el Don Giovanni de Calixto Bieito al Liceu.

    Nohasefaltadisirnadamás.

    ResponElimina
  6. Òscar,
    Tu ho has dit : Nohasefaltadesirnadamás
    Es una llàstima que l'única òpera que has vist en directe hagi estat amb aquell muntatge ja que te n'emportes una idea molt distorsionada del que pot ser un gran espectacle en tots els sentits.
    Una abraçada

    ResponElimina
  7. La meva opinió en general sobre aquesta representació és força positiva. Millor els homes que les dones, i millor el Luca Pisaroni i el Mariuz Kwiecien. El Ramon Vargas va cantar molt bé, però per a la música de Mozart a mi m'agrada una veu de tenor una mica més lleuger.

    Pel que fa a les dones, trobo tres veus bastant similars. La Barbara Frittoli em va agradar, tant cantant com interpretant, la Marina Rebeka també, i això que les veus de soprano molt agudes no m'agraden, i ella li té bastant, això sí, trobo que interprtativament era una mica estàtica. i la Zerlina de la Mojca Erdmann, a mi em va agrdar.

    L'escenografia no era la més adient per a un palau espanyol del segle XVII, per la façana de pisos i balcons, però m'estimo més això que no pas una concepció "moderna" de l'obra. Era un únic decorat que anava canviant, per estalviar-se alguns calerons, que la crisi ha arribat a tot arreu, potser?.

    I la direcció musical de Fabio Luisi, molt enèrgica i convincent.

    Al cinema, només un però, em va semblar que al començament el volum era molt fort, després no sé si va baixar o és que m'hi vaig acostumar.

    Ara, a esperar la de la Scala!

    ResponElimina
  8. Ja està gairebé tot dit. Per mi la medalla d'or se l'endú el Pisaroni fent un Leporello de manual i referéncia a l'actualitat. Fantàstic. En generalem van agradar tots menys les senyoretes Rebeka i Erdmann. La primera perqué em va deixar una lesió a l'oida amb els seus aguts i fatal en quant l'interpretació. I l'altra, amb un paper que es un caramelet, con el de la Zerlina, doncs no em va convèncer, la barreja d'innocencia-picardia que demana el paper crec que no es només fer "morritos", es dificil, ja ho sé. Peró en resum, molt be aquest Don Giovanni amb un altre prota el mestre Fabio Luisi, fantástic!!

    ResponElimina
  9. Maria Teresa,
    D'acord al 100%. A mi també els aguts de la senyoreta Rebeka em van perforar una mica els timpans, però vista la "cosa" globalment, també m'ho vaig passar molt bé.
    Una abraçada

    ResponElimina