Els que em coneixeu ja sabeu la meva debilitat per les òperes de Bellini i en particular per I Puritani, la seva darrera obra, una òpera amb molta més orquestració que les anteriors del músic sicilià. Es va estrenar amb gran èxit a París el 25 de gener de 1835, amb llibret de Carlo Pepoli i basada en una novel•la de Walter Scott.
La trama està ambientada en la guerra civil anglesa a mitjans del segle XVII i en un castell governat pels Valton, puritans (seguidors de Cromwell). Al castell també hi viu Elvira, filla i neboda dels Valton, que espera casar-se amb el seu estimat Arturo, oficial monàrquic. Durant la seva presència al castell, Arturo ajuda a fugir a Enrichetta, presonera dels Valton i vídua del rei Carles I que havia estat executat. El casament d’Elvira i Arturo queda suspès per la fugida d’aquest, i Elvira entra en un procés de bogeria. Al cap d’un temps, Arturo torna al castell i explica tot a Elvira que el perdona i poc a poc es recupera de la seva melancòlica bogeria, però Arturo és descobert i condemnat a mort per alta traïció. Però en el moment just de l’execució, arriba la notícia de la derrota definitiva dels monàrquics i el perdó per als vençuts, amb la qual cosa, Arturo és alliberat i pot casar-se amb Elvira.
Tenia moltes ganes de veure en el cinema aquesta òpera, gravada el gener d’enguany al Teatro Communale de Bolonya, amb un repartiment de luxe encapçalat per Juan Diego Flórez (Arturo) i Nino Machaidze (Elvira). I em feia especial il•lusió perquè la gravació d’àudio l’he escoltada moltes vegades i és tan brillant la interpretació, que em mancava la imatge per arrodonir-ho del tot.
Juan Diego Flórez, extraordinari en tot moment, es troba amb una partitura que li va que ni pintada a la seva veu i on pot lluir abastament les seves magnífiques qualitats vocals. Juntament amb la joveníssima (26 anys) soprano georgiana Nino Machaidze formen un molt bon tàndem. Crec que la Nino fa una gran Elvira, fresca, sensible i visualment molt creïble, cosa difícil d’assolir avui en dia. A més, amb uns meravellosos registres interpretatius. Posats a posar algun però, penso que podria arriscar una mica més en algunes àries en què la trobo un pèl conservadora en la manera de cantar. El repartiment el completen un sensacional Ildebrando d’Arcangelo (Giorgio), i un poc convincent Gabriele Viviani (Riccardo). També Ugo Guagliardo (Gualtiero), Gianluca Floris (Bruno) i Nadia Pirazzini (Enrichetta), especialment aquesta última, perfecte en el seu paper de reina vídua. La direcció va anar a càrrec de Michele Mariotti que va completar el gran nivell de la posada en escena general.
Pel que fa al muntatge, m’ha agradat força, auster i sense concessions a les filigranes inútils que malauradament patim tan sovint. La filmació m’ha encantat, amb uns primers plànols i uns enquadres sensacionals que permetien veure perfectament les expressions de la cara dels protagonistes, la qual cosa ens ha permès valorar la gran actuació teatral principalment de la Nino Machaidze i l’Ildebrando d’Arcangelo.
Pel que fa al muntatge, m’ha agradat força, auster i sense concessions a les filigranes inútils que malauradament patim tan sovint. La filmació m’ha encantat, amb uns primers plànols i uns enquadres sensacionals que permetien veure perfectament les expressions de la cara dels protagonistes, la qual cosa ens ha permès valorar la gran actuació teatral principalment de la Nino Machaidze i l’Ildebrando d’Arcangelo.
En resum, amb uns mesos de retard hem pogut gaudir d’aquests I Puritani, encara que hagi estat des del pati de butaques d’un cinema. Ara, esperem la propera sortida en DVD d’aquesta gravació.
.
