RIGOLETTO al cinema

Dins la temporada d’òpera al cinema, dijous passat vam anar a veure la representació de Rigoletto. La gravació corresponia al festival Verdi del 2008 al Teatro Regio de Parma.

Amb Rigoletto, Verdi va trencar amb les seves composicions anteriors i va iniciar la posada en escena de tres de les òperes més famoses i populars que el músic italià va composar. Rigoletto, es va estrenar l’any 1851, i les dues òperes següents van ser Il Trovatore i La Traviata, les dues l’any 1853.

Quan la Glòria em va proposar anar a veure Rigoletto, vaig pensar, “un altre Rigoletto!”, però al acabar la representació, vaig reconèixer que no només no m’havia sabut greu haver presenciat “un altre Rigoletto” sinó que vaig sortir molt satisfet d’haver gaudit d'una gran interpretació. Podríem dir allò tan gastat “d’un espectacle dels que fan afició”, i sonaria a tòpic, però realment no ho va ser gens ni mica de tòpic, va ser un espectacle magnífic.

L’escenografia d’aquesta versió de Parma va ser sòbria i s’adequava perfectament a l’obra, cosa difícil de veure avui dia. La direcció de Massimo Zanetti va ser en tot moment molt correcta i al servei dels cantants i per descomptat de la magnífica partitura de Verdi.

Pel que fa als intèrprets, hi va haver de tot. En la meva opinió, els cors van estar molt correctes. També em van agradar força la Maddalena de l’Stafanie Iranyi i l’Sparafucile de Marco Spotti, ambdós ficats en la pell dels seus respectius personatges. On la cosa va anar una mica més fluixa va ser en el rol del Duc de Mantua del Francesco Demuro que per a mi només va estar correcte. Però correcte i prou, en alguns moments va donar una mica l’impressió d’ofec, i molt probablement si al costat no haguessin estat la Machaidze i el Nucci, amb un nivell tan alt no ho hauria notat tant.

En canvi la Nino Machaidze com a Gilda es va mostrar als seus 26 anys com una veterana. Va estar en tot moment esplèndida de veu i amb una teatralitat envejable, cosa que ja havíem comprovat en anteriors interpretacions com en I Puritani o Romeo et Juliette. Finalment arribem al gran Leo Nucci (Rigoletto) que amb 66 anys (la gravació d’aquest Rigoletto és del 2008) va fer una autèntica exhibició de recursos vocals i gestuals. Amb una veu encara molt ben timbrada i potent va arrencar fins i tot aplaudiments del públic del cinema, ja no parlem dels assistents al Regio de Parma. Per cert, Leo Nucci, seguint amb el costum de les darreres representacions de Rigoletto en diferents teatres, va repetir amb la Nino Machaidze l’ària de la vendetta del final del tercer acte. Va ser una autèntica delícia gaudir d’aquestes dues veus.

Aquí us deixo l’àudio d’aquesta escena amb el Leo Nucci (Rigoletto) i la Nino Machaidze (Gilda)

.

I PURITANI al cinema

Els que em coneixeu ja sabeu la meva debilitat per les òperes de Bellini i en particular per I Puritani, la seva darrera obra, una òpera amb molta més orquestració que les anteriors del músic sicilià. Es va estrenar amb gran èxit a París el 25 de gener de 1835, amb llibret de Carlo Pepoli i basada en una novel•la de Walter Scott.

La trama està ambientada en la guerra civil anglesa a mitjans del segle XVII i en un castell governat pels Valton, puritans (seguidors de Cromwell). Al castell també hi viu Elvira, filla i neboda dels Valton, que espera casar-se amb el seu estimat Arturo, oficial monàrquic. Durant la seva presència al castell, Arturo ajuda a fugir a Enrichetta, presonera dels Valton i vídua del rei Carles I que havia estat executat. El casament d’Elvira i Arturo queda suspès per la fugida d’aquest, i Elvira entra en un procés de bogeria. Al cap d’un temps, Arturo torna al castell i explica tot a Elvira que el perdona i poc a poc es recupera de la seva melancòlica bogeria, però Arturo és descobert i condemnat a mort per alta traïció. Però en el moment just de l’execució, arriba la notícia de la derrota definitiva dels monàrquics i el perdó per als vençuts, amb la qual cosa, Arturo és alliberat i pot casar-se amb Elvira.

Tenia moltes ganes de veure en el cinema aquesta òpera, gravada el gener d’enguany al Teatro Communale de Bolonya, amb un repartiment de luxe encapçalat per Juan Diego Flórez (Arturo) i Nino Machaidze (Elvira). I em feia especial il•lusió perquè la gravació d’àudio l’he escoltada moltes vegades i és tan brillant la interpretació, que em mancava la imatge per arrodonir-ho del tot.

Juan Diego Flórez, extraordinari en tot moment, es troba amb una partitura que li va que ni pintada a la seva veu i on pot lluir abastament les seves magnífiques qualitats vocals. Juntament amb la joveníssima (26 anys) soprano georgiana Nino Machaidze formen un molt bon tàndem. Crec que la Nino fa una gran Elvira, fresca, sensible i visualment molt creïble, cosa difícil d’assolir avui en dia. A més, amb uns meravellosos registres interpretatius. Posats a posar algun però, penso que podria arriscar una mica més en algunes àries en què la trobo un pèl conservadora en la manera de cantar. El repartiment el completen un sensacional Ildebrando d’Arcangelo (Giorgio), i un poc convincent Gabriele Viviani (Riccardo). També Ugo Guagliardo (Gualtiero), Gianluca Floris (Bruno) i Nadia Pirazzini (Enrichetta), especialment aquesta última, perfecte en el seu paper de reina vídua. La direcció va anar a càrrec de Michele Mariotti que va completar el gran nivell de la posada en escena general.

Pel que fa al muntatge, m’ha agradat força, auster i sense concessions a les filigranes inútils que malauradament patim tan sovint. La filmació m’ha encantat, amb uns primers plànols i uns enquadres sensacionals que permetien veure perfectament les expressions de la cara dels protagonistes, la qual cosa ens ha permès valorar la gran actuació teatral principalment de la Nino Machaidze i l’Ildebrando d’Arcangelo.

En resum, amb uns mesos de retard hem pogut gaudir d’aquests I Puritani, encara que hagi estat des del pati de butaques d’un cinema. Ara, esperem la propera sortida en DVD d’aquesta gravació.

.