 |
| Saimir Pirgu i Angela Gheorghiu |
Ahir vam assistir a la
darrera representació de La Bohème al
Gran Teatre del Liceu. En total se n’han fet divuit i totes amb les localitats
exhaurides. La Bohème, sens dubte,
segueix sent una de les òperes més populars i que més atreuen el públic de
totes les edats.
Ahir però, hi havia un
altre al·licient, la protagonista era Angela Gheorghiu, una de les millors
sopranos dels darrers anys, i naturalment, l’expectació era majúscula. Com era
d’esperar, la soprano romanesa no va decebre els seus seguidors, entre els
quals m’hi compto des de que vaig veure-la en vídeo, en aquella inoblidable Traviata de l’any 1994 al Covent Garden
londinenc, sota la direcció del gran Georg Solti.
El magnetisme que
desprèn la prodigiosa veu d’Angela Gheorghiu sobre l’escenari és tan gran que
amb dues notes te n’oblides de si és bona actriu o no, de si gesticula en excés
o va d’estupenda. Quan obre la boca s’acaba tot. Quan en el primer acte (que no
va ser precisament el millor) apareix i comença amb el “Si, mi chiamano Mimi” i
treu tot el reguitzell de recursos tècnics i exquisideses vàries, et deixa amb
la boca oberta. En bona lògica, això seria difícil de superar, però no, arribem
al tercer acte i ens ofereix un “Donde
lieta usci al tuo grido” rematat amb un “Addio,
addio senza rancor” que et deixa amb
el cor encongit i els ulls totalment humits. Jo no havia tingut ocasió de
veure-la mai en directe, però us ben asseguro que me’n recordaré sempre de la
nit d’ahir.
 |
| Àngel Òdena, Saimir Pirgu, Angela Gheorghiu i Victor Pablo Pérez |
Al seu costat va tenir
el millor Rodolfo dels tres que he pogut sentir en aquesta tanda de Bohèmes. Es tracta del jove tenor
albanès Saimir Pirgu, que va fer una autèntica exhibició de tècnica vocal,
acompanyada d’un extraordinari gust per cantar i dir el que toca i com toca.
Posats a trobar-li una “pega” diria
que té una veu un pel lleugera, per al meu gust, per a cantar Puccini, però el
que és indubtable és que ho va fer de meravella.
Al costat dels dos
protagonistes, vam poder gaudir d’un Àngel Òdena en estat de gràcia. El baríton
tarragoní té la veu més fosca que quan el vam veure per primera vegada fent un
gran Figaro, per als Amics de l’Òpera
de Sabadell, d’això ja fa disset anys i les seves qualitats vocals han guanyat
molt en aquest temps. D’altra banda, la Musetta d’Ainhoa Arteta va ser molt
correcta, i amb una gran dosi de teatralitat com ja l’havíem vist dies enrere.
Carlo Colombara i Gabriel Bermúdez, que han intervingut en catorze de les
divuit representacions, van resoldre amb solvència i sobrietat els seus papers,
igual que Valeriano Lanchas que ha estat present en totes les funcions.
 |
| Carlo Colombara, Ainhoa Arteta, Gabriel Bermúdez i Valeriano Lanchas |
Nosaltres vam assistir a
l’assaig general de La Bohème el 24
de febrer, desprès hi vam tornar el 9 de març i el dia 13, aquesta vegada al
cinema, abans de la funció d’ahir, i haig de dir que tal com han anat passant
els dies, l’orquestra ha sonat cada vegada millor, la qual cosa diu molt del
treball del director Victor Pablo Pèrez.
En resum, vam tornar a
casa amb un sabor de boca immillorable i que superava de llarg el de les
representacions que havíem presenciat anteriorment que havien estat molt
correctes.
 |
| Angela Gheorghiu |
CONTRACRÒNICA – Com fem habitualment (nosaltres som així) vam anar a esperar la sortida
dels cantants després de l’actuació. Ja ho havíem fet anteriorment el dia que
cantaven Ramón Vargas i Fiorenza Cedolins. Per cert, el dia que vam anar a
veure’ls era l’aniversari de la Cedolins i sembla ser que el seu marit li va
regalar un pastís d’aniversari culminat amb un interrogant en lloc del número
que normalment corona aquest tipus de pastissos. Amabilíssima, ens va signar
programes i es va fer fotos amb nosaltres, igual que Ramón Vargas que ens va
dir que tornaria a Barcelona i València amb dues òperes de Verdi que li encanten
(Simon Bocanegra i I due foscari) i que diu que li van molt millor a la seva
veu. Ainhoa Arteta va estar cordial, simpàtica i amable al igual que Carlo
Colombara i Gabriel Bermúdez. Valeriano Lanchas amabilíssim i satisfet que se’n
recordin dels “secundaris”. Amb l’Àngel Òdena vam estar conversant sobre la
primera vegada que el vam veure actuar i al mestre Victor Pablo Pérez, quan li
vam preguntar si era difícil mantenir la tensió necessària per fer divuit
representacions, ens va dir que no, que la principal dificultat havia estat
acoblar-se a quatre repartiments diferents. Saimir Pirgu, tímid i amable i amb
un castellà molt bo, també va signar i fer-se fotos amb tothom que li ho
demanava. Finalment la “diva” Gheorghiu va sortir saludant ja de lluny a la
gent que l’esperava. Vestida de marca (no sé dir de quina) però semblava més
que anés a recollir un “oscar” que no pas que “sortís de la feina”, també va
estar molt correcta i agradable amb tothom. Les esperes mentre no surten els
cantants es podrien fer llargues, però, si ho fas conversant i en bona
companyia, com va passar ahir, realment se’t fan curtes i tot.
