Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Bohème. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Bohème. Mostrar tots els missatges

dimarts, 20 de març del 2012

LA SEDUCCIÓ D’ANGELA


Saimir Pirgu i Angela Gheorghiu
Ahir vam assistir a la darrera representació de La Bohème al Gran Teatre del Liceu. En total se n’han fet divuit i totes amb les localitats exhaurides. La Bohème, sens dubte, segueix sent una de les òperes més populars i que més atreuen el públic de totes les edats.

Ahir però, hi havia un altre al·licient, la protagonista era Angela Gheorghiu, una de les millors sopranos dels darrers anys, i naturalment, l’expectació era majúscula. Com era d’esperar, la soprano romanesa no va decebre els seus seguidors, entre els quals m’hi compto des de que vaig veure-la en vídeo, en aquella inoblidable Traviata de l’any 1994 al Covent Garden londinenc, sota la direcció del gran Georg Solti.

El magnetisme que desprèn la prodigiosa veu d’Angela Gheorghiu sobre l’escenari és tan gran que amb dues notes te n’oblides de si és bona actriu o no, de si gesticula en excés o va d’estupenda. Quan obre la boca s’acaba tot. Quan en el primer acte (que no va ser precisament el millor) apareix i comença amb el “Si, mi chiamano Mimi”  i treu tot el reguitzell de recursos tècnics i exquisideses vàries, et deixa amb la boca oberta. En bona lògica, això seria difícil de superar, però no, arribem al tercer acte i ens ofereix un “Donde lieta usci al tuo grido” rematat amb un “Addio, addio senza rancor”  que et deixa amb el cor encongit i els ulls totalment humits. Jo no havia tingut ocasió de veure-la mai en directe, però us ben asseguro que me’n recordaré sempre de la nit d’ahir.

Àngel Òdena, Saimir Pirgu, Angela Gheorghiu i Victor Pablo Pérez

Al seu costat va tenir el millor Rodolfo dels tres que he pogut sentir en aquesta tanda de Bohèmes. Es tracta del jove tenor albanès Saimir Pirgu, que va fer una autèntica exhibició de tècnica vocal, acompanyada d’un extraordinari gust per cantar i dir el que toca i com toca. Posats a trobar-li una “pega” diria que té una veu un pel lleugera, per al meu gust, per a cantar Puccini, però el que és indubtable és que ho va fer de meravella.

Al costat dels dos protagonistes, vam poder gaudir d’un Àngel Òdena en estat de gràcia. El baríton tarragoní té la veu més fosca que quan el vam veure per primera vegada fent un gran Figaro, per als Amics de l’Òpera de Sabadell, d’això ja fa disset anys i les seves qualitats vocals han guanyat molt en aquest temps. D’altra banda, la Musetta d’Ainhoa Arteta va ser molt correcta, i amb una gran dosi de teatralitat com ja l’havíem vist dies enrere. Carlo Colombara i Gabriel Bermúdez, que han intervingut en catorze de les divuit representacions, van resoldre amb solvència i sobrietat els seus papers, igual que Valeriano Lanchas que ha estat present en totes les funcions. 

Carlo Colombara, Ainhoa Arteta, Gabriel Bermúdez i Valeriano Lanchas

Nosaltres vam assistir a l’assaig general de La Bohème el 24 de febrer, desprès hi vam tornar el 9 de març i el dia 13, aquesta vegada al cinema, abans de la funció d’ahir, i haig de dir que tal com han anat passant els dies, l’orquestra ha sonat cada vegada millor, la qual cosa diu molt del treball del director Victor Pablo Pèrez.

En resum, vam tornar a casa amb un sabor de boca immillorable i que superava de llarg el de les representacions que havíem presenciat anteriorment que havien estat molt correctes.

Angela Gheorghiu
CONTRACRÒNICA – Com fem habitualment (nosaltres som així) vam anar a esperar la sortida dels cantants després de l’actuació. Ja ho havíem fet anteriorment el dia que cantaven Ramón Vargas i Fiorenza Cedolins. Per cert, el dia que vam anar a veure’ls era l’aniversari de la Cedolins i sembla ser que el seu marit li va regalar un pastís d’aniversari culminat amb un interrogant en lloc del número que normalment corona aquest tipus de pastissos. Amabilíssima, ens va signar programes i es va fer fotos amb nosaltres, igual que Ramón Vargas que ens va dir que tornaria a Barcelona i València amb dues òperes de Verdi que li encanten (Simon Bocanegra i I due foscari) i que diu que li van molt millor a la seva veu. Ainhoa Arteta va estar cordial, simpàtica i amable al igual que Carlo Colombara i Gabriel Bermúdez. Valeriano Lanchas amabilíssim i satisfet que se’n recordin dels “secundaris”. Amb l’Àngel Òdena vam estar conversant sobre la primera vegada que el vam veure actuar i al mestre Victor Pablo Pérez, quan li vam preguntar si era difícil mantenir la tensió necessària per fer divuit representacions, ens va dir que no, que la principal dificultat havia estat acoblar-se a quatre repartiments diferents. Saimir Pirgu, tímid i amable i amb un castellà molt bo, també va signar i fer-se fotos amb tothom que li ho demanava. Finalment la “diva” Gheorghiu va sortir saludant ja de lluny a la gent que l’esperava. Vestida de marca (no sé dir de quina) però semblava més que anés a recollir un “oscar” que no pas que “sortís de la feina”, també va estar molt correcta i agradable amb tothom. Les esperes mentre no surten els cantants es podrien fer llargues, però, si ho fas conversant i en bona companyia, com va passar ahir, realment se’t fan curtes i tot. 

dissabte, 10 de març del 2012

LA BOHÈME DE PUCCINI


Giacomo Puccini (1858-1924)
Giacomo Puccini (1858-1924) va ser un dels grans compositors d’òpera que van viure a cavall dels segles XIX i XX, a part de ser el màxim exponent del corrent anomenat verisme.

La Bohème es va estrenar l’1 de febrer de 1896 a Torí sota la direcció del gran Arturo Toscanini. Però aquesta òpera té una història prèvia força embolicada. Per començar, està basada en la novel·la Scènes de la vie bohème (1849) d’Henry Murger. Qui primer va començar a posar música a la novel·la de Murger va ser Leoncavallo, el, qual va explicar el projecte al seu amic Puccini. Aquest, no tan sols va copiar-li la idea, sinó que va treballar aferrissadament per tal de poder-la estrenar abans. La Bohème de Puccini s’ha convertit en una de les òperes més representades i de més èxit des de fa més de 100 anys, mentre que la de Leoncavallo, estrenada a Venècia l’any 1897, mai va tenir ni l’èxit ni el reconeixement popular que va tenir l’altra.

La Bohème de Puccini està estructurada en quatre actes i té com a escenari el París bohemi del 1830 i concretament el dia de Nadal. El primer acte està ubicat  en una mansarda del barri llatí on viuen quatre amics: Rodolfo el poeta, Marcello el pintor, Colline el filòsof i Schaunard el músic. Com que no tenen combustible i fa molt fred, utilitzen manuscrits de Rodolfo per encendre l’estufa. Decideixen gastar-se els quatres quartos que tenen per gaudir de la nit i marxen cap el Cafè Momus. Rodolfo es queda sol escrivint quan de sobte truquen a la porta i és Mimí, una veïna que ha vingut a demanar una espelma. Marxa, però torna de seguida perquè ha oblidat la seva clau. En aquell moment les llums s'apaguen i han de cercar la clau en mig de la foscor. Rodolfo la troba i la guarda per tal que Mimí segueixi al seu costat. Quan les seves mans es troben, aprofiten el moment per conèixer-se i explicar-se la seva vida. Naturalment sorgeix l’amor, i tot i ser  interromputs per les veus dels amics que han vingut a cercar Rodolfo, ell els adverteix que no està sol i que més tard es reunirà amb ells. Finalment, Rodolfo i Mimí marxen plegats per trobar-se amb els  amics. El segon acte transcorre al Cafè Momus on també hi és Musetta, antiga amant de Marcello, acompanyada ara per un important i ric conseller d’estat. Marcello se sent gelós i Musetta encara el provoca més, però acaba fingint una torçada de peu per tal que el ric amant marxi i així poder-se quedar amb Marcello. Musetta demana al cambrer que carregui les consumicions dels amics de Marcello al compte del conseller d’estat, i tots els amics marxen junts amb la banda de música que en aquells moments desfila pels carrers. El tercer acte comença en un suburbi a l’entrada de París davant d’una taverna on són els bohemis. Marcello surt de la taverna i troba Mimí la qual li confessa que Rodolfo està esquerp amb ella i no en sap el motiu. Marcello promet parlar amb Rodolfo, que en aquell moment surt de la taverna, mentre Mimí corre a amagar-se. Rodolfo confessa a Marcello que Mimí està molt malalta, ell no pot ajudar-la i prefereix que Mimí trobi algú més ric que li pugui proporcionar les atencions que necessita. Mimí ho desconeixia tot i aleshores té un atac de tos i es descobreix. Finalment Rodolfo i Mimí decideixen no separar-se ja que el seu amor és molt fort. Finalment arribem al quart acte. Ja és primavera i Rodolfo i Marcello que fa temps que ja no viuen amb les seves respectives parelles, tot i que les enyoren, es dediquen de ple a la pintura i la poesia. Estan amb els altres dos amics Colline i Schaunard, quan de sobte apareix  Musetta portant Mimí que està molt malalta. Tothom marxa per tal d’obtenir algun ajut. Colline vol vendre el seu abric a canvi de medicaments, mentre Marcello i Musetta van a comprar un maneguet perquè Mimí pugui escalfar-se les mans. Quan queden sols, Mimí confessa el seu amor per Rodolfo i junts recorden els temps passats. Poc a poc van tornant els amics amb els medicaments i el maneguet. Musetta resa una oració, però tot ja és inútil. Mimí mor als braços de Rodolfo que crida el seu nom, però el su lament ja no té cap resposta.

La Bohème és una de les òperes més populars de Puccini i és d’aquelles en què és difícil per no dir impossible no emocionar-se tant amb les desgràcies dels protagonistes com amb l’extraordinària música amb què està embolcallada tota la història.

Aquests dies al Gran Teatre del Liceu de Barcelona es fan divuit representacions de La Bohème, amb quatre repartiments diferents. Nosaltres ja n’hem vist dos i ens queda un altre que esperem veure el proper dia 19 encapçalat per la gran soprano Angela Gheorghiu. Les variacions en aquests repartiments afecten els quatre protagonistes, mentre que la resta del repartiment es manté inalterable. El dia de l’assaig general vam poder veure un Ramón Vargas (Rodolfo) que no va convèncer plenament i una Fiorenza Cedolins (Mimí) que va estar correcta. En canvi, sí que van brillar Christopher Maltman (Marcello) i Ainhoa Arteta (Musetta). De totes maneres esperem tornar-los a veure en la retransmissió per cinema del proper dimecres dia 13 on confiem que s’hagin solucionat algun dels desajustos del dia de l’assaig.


En la representació d’ahir vam poder veure un repartiment més homogeni encapçalat per la soprano uruguaiana Maria José Siri que va fer una Mimí molt creïble des del punt de vista teatral i molt encertada des del vocal. Em va agradar força el Rodolfo de Roberto Aronica, especialment en l’apartat dramàtic però sense descuidar en cap moment el cant, molt millor però, en les notes altes que en les mitges i baixes. George Patean va ser una Marcello força convincent i amb bona veu, sense arribar a les prestacions de Maltman. També em va agradar molt la Musetta d’Ainhoa Garmendia. S’en va sortir molt bé tot i no disposar de la potència de veu de l’altra Ainhoa. Tant el dia de l’assaig com ahir, em va encantar el Colline de Carlo Colombara, magnífic de veu. També molt correcte el Schaunard de Gabriel Bermúdez. El cor del Liceu, per aquesta producció, s’ha vist reforçat amb les veus infantils del Cor Savina del Conservatori de Cervera. Pel que fa a l’orquestra, va sonar bé (en algun moment amb massa volum) sota la direcció de Victor Pablo Pérez. L’escenografia de Giancarlo del Mónaco és la mateixa que ja havíem vist fa uns anys, però segueix sent molt adequada i espectacular, especialment en el segon acte.
 
Per aquestes funcions liceistes, és molt difícil trobar localitats ja que fa dies que estan gairebé exhaurides, ara bé, el dimarts dia 13, es retransmet en directe per cinema i si algú té la possibilitat d’assistir-hi, de ben segur que en sortirà satisfet tant per la música, com per la història, com pel muntatge escènic de l’obra.

Angela Gheorghiu i Ramon Vargas - "O soave fanciulla" La Bohème - MET 2008

dimarts, 26 de maig del 2009

POSTRES AMB MÚSICA: ROLANDO VILLAZÓN


Fa uns dies, en un post que el Josep va escriure sobre el Rolando Villazón, la Yvette ens va llençar un repte que era preparar algun plat inspirat en ell.

Dins de la gastronomia catalana hi ha un plat molt típic que és les postres de músic. Antigament, les cases oferien fruits secs als músics que anaven pels carrers animant les festes populars.

Encara que sigui virtualment, nosaltres voldríem oferir aquesta tartaleta de postres de músic al Rolando Villazón, tot i que no ens importaria gens poder-ho fer personalment quan torni a cantar al Liceu.

És una tartaleta de pasta brisa amb una fina capa de crema pastissera, la justa per poder-hi disposar els fruits secs i que s’aguantin bé.

Ens ha semblat adient acompanyar la tartaleta amb un coulis de maduixes, vermell com el color de la passió que el Rolando posa a les seves interpretacions.

Així doncs, aquesta és la recepta:

Ingredients per fer la pasta brisa:

- 200 g de farina
- 100 g de mantega
- 60 g de sucre
- Un pessic de sal
- 1 ou
- 3 cullerades de llet freda
- ½ culleradeta de vainilla en pols

Ingredients per a la crema pastissera:

- ½ l de llet
- 4 rovells d’ou
- 100 g de sucre
- 60 g de maizena
- 1 branca de canyella
- Pell de llimona

Ingredients per al farcit de músic:
- 50 g d’ametlles torrades
- 50 g d’avellanes torrades
- 50 g de pinyons
- 50 g de nous
- 50 g de panses sense pinyol
- 2 cullerades de gelatina de poma
- 3 cullerades d’aigua

Ingredients per al coulis de maduixes:

- 250 g de maduixes
- 100 g de sucre
- 100 ml d’aigua
- Unes gotes de suc de llimona

Preparació:
Per fer la pasta brisa, disposar la farina en forma de volcà, posar al mig la mantega, el sucre, el pessic de sal, l’ou, la vainilla i les tres cullerades de llet i treballar-ho tot primer amb una forquilla i després amb les mans. Inicialment la massa té una consistència com de sorra i després de treballar-la no gaire temps, tot queda ben incorporat. Formar una bola, embolicar-la amb paper film i deixar-la a la nevera 30 minuts.

Estirar la pasta i folrar el motlle que es vulgui utilitzar. Punxar la massa i posar-la al congelador 15 minuts perquè quan es cogui no s’infli.

Coure la pasta brisa en blanc, és a dir, buida, durant 25 minuts a 190º.

Per fer la crema pastissera, treballar els rovells d’ou amb el sucre, afegir-hi la maizena, la llet, la canyella i la llimona i posar-ho al foc fins que arrenqui el bull. Deixar refredar.

Dissoldre la gelatina en les tres cullerades d’aigua tèbia i banyar els fruits secs en aquesta gelatina, perquè quedin brillants.

Per fer el coulis de maduixes, coure les maduixes amb l'aigua, el sucre i les gotes de llimona durant 5 minuts. Triturar amb la batedora i colar. Reservar a la nevera.

Encara que inicialment sembli que el coulis queda massa líquid, un cop ha estat a la nevera, ja s’espesseix.

Una vegada cuita la pasta brisa, es deixa refredar, després s’omple amb una capa fina de crema pastissera i es disposen els fruits secs per sobre.

Decorar el plat amb el coulis de maduixes.

Com que jo sóc molt pucciniana, com a prova de l’apassionament interpretatiu del Rolando Villazón, us deixo aquest fragment de la Bohéme, que canta amb l’Ana Netrebko.

dissabte, 6 de setembre del 2008

UN ANY SENSE LUCIANO

Luciano Pavarotti va néixer a la ciutat de Mòdena el 12 d’octubre de 1935 i lamentablement avui fa un any que ens va deixar.

Molta gent coneixia Luciano Pavarotti (fins i tot aquells a qui no els agrada l’òpera) ja que va ser un gran (en el sentit més ampli de la paraula) intèrpret que va popularitzar l’òpera fins a nivells insospitats gràcies a una gran personalitat i una capacitat de comunicació extraordinària.

Però anem a pams, el seu pare era un forner molt aficionat a l’òpera i va ser qui el va empènyer a estudiar cant. Ho va fer a la “Scuola Magistrale” de la seva ciutat natal, on va treballar com a professor de primària i on se’l va poder sentir cantar per primer cop, formant part del cor de Mòdena, juntament amb el seu pare.

El seu debut com a solista va ser el 29 d’abril de 1961 a l’òpera de Reggio Emilia, en el rol de Rodolfo a “La Bohéme” de Puccini. L’any 1963 va substituir el gran Giuseppe Di Stefano en aquest mateix paper al Covent Garden de Londres i aleshores la seva carrera es va disparar. La seva consagració a nivell mundial va ser en el paper de Tonio a “La fille du régiment” de Donizetti, que el va dur a ser portada al New York Times, després d’una actuació magistral al Metropolitan, on va haver de sortir a saludar fins a 17 vegades, segons expliquen les cròniques.

En els anys 70 va gravar un grapat d’òperes amb la gran Joan Sutherland sota la direcció de Richard Bonynge.

Considerat un dels millors intèrprets de Donizetti, va gravar també grans versions d’òperes de Bellini, Verdi o Puccini.

L’any 1990, la seva popularitat es va incrementar més encara amb el recital que va fer a les termes de Caracalla a Roma, amb els també tenors Plácido Domingo i Josep Carreras, coneguts des d’aleshores com “els tres tenors”, dirigits per Zubin Mehta. Aquest concert i els posteriors que van fer els tres cantants van aixecar moltes crítiques per part dels més “puristes” però va significar un augment molt notable d’aficionats a la lírica.

Va contribuir amb concerts benèfics a la reconstrucció dels teatres del Liceu de Barcelona i de La Fenice de Venècia. Durant diferents anys va organitzar festivals de música a la seva ciutat de Mòdena sota el títol de “Pavarotti and friends” amb la participació de grans estrelles del rock i destinant els fons obtinguts a causes humanitàries.

L’any 1996, a Torí, va tornar a interpretar la Bohéme amb la Mirella Freni, per celebrar el centenari de l’estrena d’aquesta òpera. Va seguir cantant òperes fins l’any 2004 en què es va acomiadar al Metropolitan de Nova York amb Tosca, també de Puccini.

Luciano Pavarotti va ser un tenor reconegut per la seva veu brillant, que va mantenir amb el pas dels anys, i pels seus aguts increïbles. Va ser un cantant amb una musicalitat extraordinària, la qual cosa li va permetre interpretar un gran nombre d’òperes amb una aparent facilitat, tot i la dificultat que tenien molts dels fragments que les composaven.

Es fa molt difícil il•lustrar la gran trajectòria de Pavarotti amb una interpretació concreta, per tant hem triat en primer lloc la meravellosa interpretació que fa del Spirto gentil de La Favorita de Donizetti (pel meu gust una de les millors que he escoltat), i després una gravació en directe del seu debut el 29 d’abril de 1961 interpretant Che gelida manina de la Bohéme de Puccini.