 |
| Giacomo Puccini (1858-1924) |
Giacomo Puccini
(1858-1924) va ser un dels grans compositors d’òpera que van viure a cavall
dels segles XIX i XX, a part de ser el màxim exponent del corrent anomenat verisme.
La Bohème es va estrenar
l’1 de febrer de 1896 a Torí sota la direcció del gran Arturo Toscanini. Però
aquesta òpera té una història prèvia força embolicada. Per començar, està
basada en la novel·la Scènes de la vie
bohème (1849) d’Henry Murger. Qui primer va començar a posar música a la
novel·la de Murger va ser Leoncavallo, el, qual va explicar el projecte al
seu amic Puccini. Aquest, no tan sols va copiar-li la idea, sinó que va
treballar aferrissadament per tal de poder-la estrenar abans. La Bohème de
Puccini s’ha convertit en una de les òperes més representades i de més èxit des
de fa més de 100 anys, mentre que la de Leoncavallo, estrenada a Venècia l’any
1897, mai va tenir ni l’èxit ni el reconeixement popular que va tenir l’altra.
La Bohème de Puccini
està estructurada en quatre actes i té com a escenari el París bohemi del 1830
i concretament el dia de Nadal. El primer acte està ubicat en una mansarda del barri llatí on viuen
quatre amics: Rodolfo el poeta, Marcello el pintor, Colline el filòsof i
Schaunard el músic. Com que no tenen combustible i fa molt fred, utilitzen
manuscrits de Rodolfo per encendre l’estufa. Decideixen gastar-se els quatres
quartos que tenen per gaudir de la nit i marxen cap el Cafè Momus. Rodolfo es
queda sol escrivint quan de sobte truquen a la porta i és Mimí, una veïna que
ha vingut a demanar una espelma. Marxa, però torna de seguida perquè ha oblidat
la seva clau. En aquell moment les llums s'apaguen i han de cercar la clau en
mig de la foscor. Rodolfo la troba i la guarda per tal que Mimí segueixi al seu
costat. Quan les seves mans es troben, aprofiten el moment per conèixer-se i
explicar-se la seva vida. Naturalment sorgeix l’amor, i tot i ser interromputs per les veus dels amics que han
vingut a cercar Rodolfo, ell els adverteix que no està sol i que més tard es
reunirà amb ells. Finalment, Rodolfo i Mimí marxen plegats per trobar-se amb
els amics. El segon acte transcorre al
Cafè Momus on també hi és Musetta, antiga amant de Marcello, acompanyada ara per
un important i ric conseller d’estat. Marcello se sent gelós i Musetta encara
el provoca més, però acaba fingint una torçada de peu per tal que el ric amant
marxi i així poder-se quedar amb Marcello. Musetta demana al cambrer que
carregui les consumicions dels amics de Marcello al compte del conseller
d’estat, i tots els amics marxen junts amb la banda de música que en aquells
moments desfila pels carrers. El tercer acte comença en un suburbi a l’entrada
de París davant d’una taverna on són els bohemis. Marcello surt de la taverna i
troba Mimí la qual li confessa que Rodolfo està esquerp amb ella i no en sap el
motiu. Marcello promet parlar amb Rodolfo, que en aquell moment surt de la
taverna, mentre Mimí corre a amagar-se. Rodolfo confessa a Marcello que Mimí
està molt malalta, ell no pot ajudar-la i prefereix que Mimí trobi algú més ric
que li pugui proporcionar les atencions que necessita. Mimí ho desconeixia tot
i aleshores té un atac de tos i es descobreix. Finalment Rodolfo i Mimí
decideixen no separar-se ja que el seu amor és molt fort. Finalment arribem al
quart acte. Ja és primavera i Rodolfo i Marcello que fa temps que ja no viuen
amb les seves respectives parelles, tot i que les enyoren, es dediquen de ple a
la pintura i la poesia. Estan amb els altres dos amics Colline i Schaunard,
quan de sobte apareix Musetta portant
Mimí que està molt malalta. Tothom marxa per tal d’obtenir algun ajut. Colline
vol vendre el seu abric a canvi de medicaments, mentre Marcello i Musetta van a
comprar un maneguet perquè Mimí pugui escalfar-se les mans. Quan queden sols,
Mimí confessa el seu amor per Rodolfo i junts recorden els temps passats. Poc a
poc van tornant els amics amb els medicaments i el maneguet. Musetta resa una
oració, però tot ja és inútil. Mimí mor als braços de Rodolfo que crida el seu
nom, però el su lament ja no té cap resposta.
La Bohème és una de les
òperes més populars de Puccini i és d’aquelles en què és difícil per no dir
impossible no emocionar-se tant amb les desgràcies dels protagonistes com amb
l’extraordinària música amb què està embolcallada tota la història.
Aquests dies al Gran
Teatre del Liceu de Barcelona es fan divuit representacions de La Bohème, amb
quatre repartiments diferents. Nosaltres ja n’hem vist dos i ens queda un altre
que esperem veure el proper dia 19 encapçalat per la gran soprano Angela
Gheorghiu. Les variacions en aquests repartiments afecten els quatre
protagonistes, mentre que la resta del repartiment es manté inalterable. El dia
de l’assaig general vam poder veure un Ramón Vargas (Rodolfo) que no va convèncer plenament i una Fiorenza Cedolins (Mimí) que va estar correcta. En canvi, sí que
van brillar Christopher Maltman (Marcello) i Ainhoa Arteta (Musetta). De totes
maneres esperem tornar-los a veure en la retransmissió per cinema del proper
dimecres dia 13 on confiem que s’hagin solucionat algun dels desajustos del dia
de l’assaig.
En la representació d’ahir
vam poder veure un repartiment més homogeni encapçalat per la soprano
uruguaiana Maria José Siri que va fer una Mimí molt creïble des del punt de
vista teatral i molt encertada des del vocal. Em va agradar força el Rodolfo de
Roberto Aronica, especialment en l’apartat dramàtic però sense descuidar en cap
moment el cant, molt millor però, en les notes altes que en les mitges i baixes.
George Patean va ser una Marcello força convincent i amb bona veu, sense
arribar a les prestacions de Maltman. També em va agradar molt la Musetta d’Ainhoa
Garmendia. S’en va sortir molt bé tot i no disposar de la potència de veu de l’altra
Ainhoa. Tant el dia de l’assaig com ahir, em va encantar el Colline de Carlo
Colombara, magnífic de veu. També molt correcte el Schaunard de Gabriel Bermúdez. El cor del
Liceu, per aquesta producció, s’ha vist reforçat amb les veus infantils del Cor
Savina del Conservatori de Cervera. Pel que fa a l’orquestra, va sonar bé (en
algun moment amb massa volum) sota la direcció de Victor Pablo Pérez. L’escenografia
de Giancarlo del Mónaco és la mateixa que ja havíem vist fa uns anys, però
segueix sent molt adequada i espectacular, especialment en el segon acte.
Per aquestes funcions
liceistes, és molt difícil trobar localitats ja que fa dies que estan gairebé
exhaurides, ara bé, el dimarts dia 13, es retransmet en directe per cinema i si
algú té la possibilitat d’assistir-hi, de ben segur que en sortirà satisfet
tant per la música, com per la història, com pel muntatge escènic de l’obra.
Angela Gheorghiu i Ramon Vargas - "O soave fanciulla" La Bohème - MET 2008
Angela Gheorghiu i Ramon Vargas - "O soave fanciulla" La Bohème - MET 2008
