MARTIN I SOLER vs. MOZART

Vicent Martin i Soler i Wolfgang Amadeus Mozart

Aquest cap de setmana hem tingut ocasió d’assistir al Gran Teatre del Liceu, a un dels duels musicals que van tenir lloc a la Viena del 1786. Aquell any, el dia 4 de gener es va estrenar amb un èxit grandiós “Il Burbero di buon cuore” del valencià Vicent Martí i Soler, i quatre mesos més tard, concretament l’1 de maig, Wolfgang Amadeus Mozart va estrenar una de les seves millors òperes, “Le Nozze di Figaro". Ambdues amb la col·laboració del millor llibretista de l’època, Lorenzo da Ponte.

Però anem a pams. Divendres vam ser a l’estrena de “Il Burbero di buon cuore” (El rondinaire de bon cor) que és una òpera divertida i amable musicalment parlant però amb una trama fluixa i sense cap consistència. Aquesta òpera es va tornar a representar a Viena tres anys després de la seva estrena, i en aquella ocasió, la soprano Louise Villeneuve, que devia tenir molta influència, va demanar que se substituïssin dues àries per tal que la seva veu pogués lluir més. La tasca va ser encomanada a Mozart (Martin i Soler en aquella època treballava a la cort de Sant Petersburg), i des d’aleshores sempre s’ha representat amb aquests dos afegitons mozartians que fan que musicalment siguin els dos millors moments de l’òpera sense cap dubte.

El repartiment per a aquestes representacions liceistes és molt equilibrat, tot i que destaquen per la seva gran interpretació, Carlos Chausson i Veronique Gens (que interpreta els dos fragments de Mozart). No obstant això, la resta d’intèrprets estan a un molt bon nivell i fan que l’obra rutlli molt bé. Vull destacar l’aportació d’Elena de la Merced i Paolo Fanale, però també Patricia Bardon, David Alegret, Marco Vinco i Josep Miquel Ramon. La direcció de la reduïda orquestra (no més de 40 músics) va anar a càrrec del prestigiós Jordi Savall, però no ens va deixar un bon sabor de boca. Savall ja havia manifestat prèviament que li hauria agradat tenir més temps per assajar, amb la qual cosa suposo que tal com vagin passant les representacions (n’hi ha previstes 6) les prestacions orquestrals milloraran sensiblement.

Em van agradar tant la direcció escènica d’Irina Brook com la senzilla però efectista escenografia de Noëlle Ginefri. Només afegir que quan es va estrenar “Il Burbero di buon cuore” a Viena, tant Salieri com Martin i Soler (conegut com “Martini lo Spagnuolo”) eren els clars dominadors de l’escena a nivell popular, molt per sobre de Mozart.


Veronique Gens interpreta "Chi sa, chi sa, qual sia..." una de les dues àries escrites per Mozart i que formen part de "Il Burbero di buon cuore" de Vicent Martín i Soler.

Mozart, però, va aconseguir un gran èxit quan va estrenar “Le Nozze di Figaro”, tot i que va tenir molts problemes per poder-ho fer ja que l’obra estava basada en el llibre “Le mariage de Figaro” de Beaumarchais, que estava prohibit a mig Europa per les seves crítiques socials.

Aquest muntatge de “Le Nozze di Figaro” que es va estrenar ahir, ja l’havíem vist l’any 2008, i en vam parlar aquí. És una escenografia de Paco Azorín amb direcció escènica de Lluis Pasqual, que trasllada l’acció als anys trenta del segle passat. Tot plegat, força convincent i amb moments realment brillants.

Les diferències amb “Il Burbero di buon cuore” són abismals ja que la música de “Le Nozze di Figaro” és magnífica, variada i d’una bellesa musical difícil de superar. Penso que si féssim un “hit parade” de fragments operístics de totes les èpoques, aquesta obra de Mozart és la que tindria més representació a la llista d’èxits sense cap mena de dubte.

Pel que fa al repartiment, vull destacar el magnífic Figaro de Joan Martín-Royo, que li té agafada totalment la mida al personatge. La Susanna d’Ainoha Garmendia li va plenament al darrera, divertida, implicada i amb unes grans aptituds vocals. Maite Alberola fa una gran Comtessa d’Almaviva cosa que lamentablement no podem dir de Borja Quiza en el paper del Comte, un rol que penso que no és apropiat per a la seva veu. Tot i això, crec sincerament que no es mereixia que uns quants li reprovessin la seva actuació. Molt més que correctes la resta d’intèrprets, encapçalats pel bon Cherubino de Maite Beaumont, la Marcellina de Marie McLaughlin, el Bartolo de Gianluca Buratto, el Basilio de Roger Padullés, la Barbarina de Naroa Intxausti, el Don Curzio de Vicenç Esteve i l’Antonio de Valeriano Lanchas.

Ainoha Garmendia, Joan Martín-Royo i Maite Alberola

L’orquestra i cors van sonar molt bé sota la direcció de Christophe Rousset que també es va fer càrrec del clavicèmbal.

Com a nota curiosa, hem de dir que un clàssic en les representacions liceístiques com és l’animador “Bravo, bravo” ha tornat!, tot i que per la despesa vocal que va fer ahir, dubto que duri massa temps sense tornar a agafar “la baixa laboral”.

També vull ressaltar que l’aspecte que presentava ahir el Liceu era d’un ple total, cosa que pel que sembla, es repetirà en les altres funcions programades. O sigui que, programant obres conegudes, amb un cost de muntatge força amortitzat i amb bons cantants del país, la cosa rutlla. Qui ho hagi de fer, que en prengui bona nota i s’ho pensi dues vegades abans d’aplicar mesures traumàtiques per fer rendible el teatre.