TORNEM A LES CLASSES DE LA MIREIA CARBÓ

Després de l’aturada per vacances, el dijous passat vam tornar a les classes de la Mireia Carbó. Ja en teníem ganes!.

Aquesta vegada, la Mireia va dedicar la classe a la cuina catalana, amb tres receptes que no per conegudes deixen de ser interessants: trinxat de la Cerdanya, canelons de tota la vida i crema catalana.

Així, a primera vista, podríem pensar que aquestes receptes ja les sabem fer, però la Mireia, seguint amb la seva manera habitual de fer, no només ens va ensenyar les receptes, si no que ens va afegir un munt de trucs i consells addicionals, moltes vegades també en clau d’humor.

El trinxat de la Cerdanya és aquell plat de col i patata bullida, passades per la paella amb cansalada, i tradicionalment presentat en forma de truita. No us sembla que aquest plat és adient per al temps de fred?.

Sovint pensem que fer canelons dóna molta feina, però de la manera que ens ho va explicar la Mireia, se simplifica molt el treball a fer. Per començar, ella rosteix tota la carn amb ceba, tomàquet i pastanaga al forn, amb la qual cosa no cal estar permanentment pendents de la cassola. I una vegada cuita i trinxada la carn, ara ve el consell genial: omplir una mànega d’un sol ús, tallar la punta deixant un forat una mica gros, i au!, a farcir les plaques de canelons, tots iguals i ben ràpidament. Els tapem amb la beixamel, sobretot que ens quedi clareta, i cap al forn!.

I per postres, què millor que una crema catalana?. Fàcil, fàcil!. La Mireia ens va aconsellar remenar la crema al foc amb un batedor de mà, així no es fan grumolls. I és que la Mireia s’avança als nostres possibles errors, ja ens dóna la solució abans que se’ns presenti el problema.

El temps va passar en un tres i no res i, com sempre, la classe va acabar amb la tradicional ronda de fotos (gràcies una vegada més, Patty).

Ja esperem la propera!

.

UN MARIT IDEAL

Hem tingut ocasió d’assistir a les sessions prèvies de l’obra Un marit ideal, d’Oscar Wilde, que es representa al teatre Goya, dirigida per Josep Maria Mestres. L’estrena oficial serà la setmana vinent.

Oscar Wilde, poeta, dramaturg, novel•lista, crític literari i assagista nascut a Dublín el 1854, fill d’un metge i d’una escriptora, és un dels autors més brillants de l’època victoriana.
Les seves obres teatrals es caracteritzen per ser una crítica enginyosa i punyent de la societat victoriana en què va viure, dels seus vicis i les seves corrupcions.

La comèdia que aquests dies s’està representant al teatre Goya n’és un exemple. Josep Maria Mestres ha adaptat l’obra als nostres dies, amb una vigència total dels temes tractats: la corrupció del món de la política, el tràfic d’influències, l’especulació, la doble moral... Malauradament, són conceptes que no ens són gens aliens aquests dies, en què ens envaeixen els episodis d’escàndols polítics i de corrupció econòmica. Però també es parla d’amor, de sentiments, de relacions de parella, de marits ideals... o que no ho són tant!.

L’argument se centra en la història d’un polític, un marit ideal per a la seva esposa davant dels ulls de la societat en què viu. Però aquesta harmonia es veurà trencada quan apareix en escena una dona que coneix el passat obscur del polític.

I com corresponia a una obra important, un repartiment de nivell: Joel Joan, Abel Folk, Camilo García, Sílvia Bel, Mercè Pons, Carme Balagué i Anna Ycobalzeta, que amb la seva experiència i versatilitat ens acosten els personatges i ens els fan totalment creïbles.

El text és un seguit de frases brillants i intel•ligents característiques de l’obra d’Oscar Wilde. Seria bo que aquesta: “Les circumstàncies no han de canviar mai els principis”, en boca de l’esposa del polític, fos realment un reflex d’honestedat però...

En resum, una obra totalment recomanable, per passar una bona estona amb humor, però sense oblidar el rerefons del text, vigent més de cent anys després que va ser escrita.

-

VENÈCIA I LONDRES, dues ciutats, dos llibres

Avui vull parlar-vos dos llibres que he llegit recentment. L’un, El cuiner del Dux amb Venècia de rerefons. L’altra, Histórias de Londres, un llibre molt apropiat si s’ha de viatjar a la capital anglesa.

El cuiner del Dux de la nord-americana Ellen Newmark, relata la història de Luciano, un orfe que malviu pels carrers de la Venècia de finals del segle XV, i que entrarà a treballar com aprenent a la cuina del prestigiós xef del Dux. El xef Ferrero serà el seu mestre i guiarà Luciano per la vida, no solament instruint-lo en l’art de la combinació d’ingredients, sinó també en el coneixement i la saviesa del passat. Però els secrets que guarda un llibre, perseguit per tothom i que segons els rumors conté els secrets de l’eternitat i del poder, donaran un gir a la història.

La acurada descripció de la Venècia del segle XV, amb les seves riqueses i misèries, les enveges i traïcions i els desitjos de poder fan que sigui una lectura seductora i recomanable.

El segon llibre, Historias de Londres, ens el van recomanar el nostres amics Cristina i Lluís de València amb qui vam compartir moltes hores en el darrer viatge que vam fer a la capital britànica.

El llibre el va escriure el periodista català Enric González, que en la dècada dels noranta va ser corresponsal del diari El País a Londres.

L’Enric González explica les seves vivències a la capital britànica, que tot just sortia de la foscor del “tatcherisme” i ho fa d’una manera desenfadada i plena d’ironia. Ens introdueix en la vida dels diferents barris de la capital, en la història dels seus equips de futbol, en el “negoci” de la monarquia britànica, en els problemes de la sanitat pública, les curiositats del sistema polític britànic, el sistema bancari, i mil curiositats que van des de Sherlock Holmes als túnels del metro passant pels restaurants, pubs i cerveseries que va freqüentar.

Un llibre que agradarà molt a tots aquells que heu estat o teniu previst visitar la capital d’Anglaterra. Naturalment és molt interessant també per als que no hi heu estat mai ni teniu intenció d’anar-hi, ja que tan sols les descripcions dels llocs i els personatges fascinants que hi apareixen són un al•licient per a la seva lectura.

SALMÓ AL VI BLANC

El salmó és un peix que m’agrada però segons com es prepara, pot resultar excessivament gras. Comentant això amb el nostres amics de València, companys de sortides operístiques, el Lluís em va explicar una recepta molt senzilla que prepara ell i que fa que el peix quedi molt més lleuger. És aquesta, a veure què us sembla.

Ingredients:

- Salmó, a supremes o a rodanxes, segons el gust
- Vi blanc suficient per bullir el peix
- Anet

Preparació:

Posar a bullir el vi amb l'anet i quan bulli, afegir el peix. A partir d’aquest moment, deixar-lo uns 10 minuts fins que el peix estigui cuit.
Si es volgués acompanyar el peix amb alguna salseta, es podria coure una mica del vi de bullir-lo amb farina o Maizena, fins aconseguir la consistència desitjada. De totes maneres, només bullit i acompanyat d’una patata al forn o al microones, és força bo i ràpid de fer.

.

I PURITANI al cinema

Els que em coneixeu ja sabeu la meva debilitat per les òperes de Bellini i en particular per I Puritani, la seva darrera obra, una òpera amb molta més orquestració que les anteriors del músic sicilià. Es va estrenar amb gran èxit a París el 25 de gener de 1835, amb llibret de Carlo Pepoli i basada en una novel•la de Walter Scott.

La trama està ambientada en la guerra civil anglesa a mitjans del segle XVII i en un castell governat pels Valton, puritans (seguidors de Cromwell). Al castell també hi viu Elvira, filla i neboda dels Valton, que espera casar-se amb el seu estimat Arturo, oficial monàrquic. Durant la seva presència al castell, Arturo ajuda a fugir a Enrichetta, presonera dels Valton i vídua del rei Carles I que havia estat executat. El casament d’Elvira i Arturo queda suspès per la fugida d’aquest, i Elvira entra en un procés de bogeria. Al cap d’un temps, Arturo torna al castell i explica tot a Elvira que el perdona i poc a poc es recupera de la seva melancòlica bogeria, però Arturo és descobert i condemnat a mort per alta traïció. Però en el moment just de l’execució, arriba la notícia de la derrota definitiva dels monàrquics i el perdó per als vençuts, amb la qual cosa, Arturo és alliberat i pot casar-se amb Elvira.

Tenia moltes ganes de veure en el cinema aquesta òpera, gravada el gener d’enguany al Teatro Communale de Bolonya, amb un repartiment de luxe encapçalat per Juan Diego Flórez (Arturo) i Nino Machaidze (Elvira). I em feia especial il•lusió perquè la gravació d’àudio l’he escoltada moltes vegades i és tan brillant la interpretació, que em mancava la imatge per arrodonir-ho del tot.

Juan Diego Flórez, extraordinari en tot moment, es troba amb una partitura que li va que ni pintada a la seva veu i on pot lluir abastament les seves magnífiques qualitats vocals. Juntament amb la joveníssima (26 anys) soprano georgiana Nino Machaidze formen un molt bon tàndem. Crec que la Nino fa una gran Elvira, fresca, sensible i visualment molt creïble, cosa difícil d’assolir avui en dia. A més, amb uns meravellosos registres interpretatius. Posats a posar algun però, penso que podria arriscar una mica més en algunes àries en què la trobo un pèl conservadora en la manera de cantar. El repartiment el completen un sensacional Ildebrando d’Arcangelo (Giorgio), i un poc convincent Gabriele Viviani (Riccardo). També Ugo Guagliardo (Gualtiero), Gianluca Floris (Bruno) i Nadia Pirazzini (Enrichetta), especialment aquesta última, perfecte en el seu paper de reina vídua. La direcció va anar a càrrec de Michele Mariotti que va completar el gran nivell de la posada en escena general.

Pel que fa al muntatge, m’ha agradat força, auster i sense concessions a les filigranes inútils que malauradament patim tan sovint. La filmació m’ha encantat, amb uns primers plànols i uns enquadres sensacionals que permetien veure perfectament les expressions de la cara dels protagonistes, la qual cosa ens ha permès valorar la gran actuació teatral principalment de la Nino Machaidze i l’Ildebrando d’Arcangelo.

En resum, amb uns mesos de retard hem pogut gaudir d’aquests I Puritani, encara que hagi estat des del pati de butaques d’un cinema. Ara, esperem la propera sortida en DVD d’aquesta gravació.

.

ALBERGÍNIES FARCIDES DE TOMÀQUET I BRIE

Generalment, quan fem albergínies farcides, les fem de carn. En aquesta recepta, de la Conxita, del Casal Artesà d’Hostafrancs, el farcit és de tomàquet, ceba i formatge brie. Queden molt saboroses i diferents de la recepta de tota la vida. A veure si us agrada.

Ingredients per a 4 persones:

- 2 albergínies mitjanes
- 150 g de formatge brie
- 200 g de tomàquets madurs
- 1 ceba
- Julivert
- Oli
- Sal
- 100 g de parmesà ratllat

Preparació:

Tallar les albergínies per la meitat i, amb compte de no trencar la pell, buidar la polpa, tallar-la a dauets petits i reservar-la.

Escaldar les mitges albergínies en aigua amb sal, fins que quedin tovetes.

Picar la ceba ben menuda i estofar-la en una paella amb oli. Tallar el tomàquet també a dauets i quan la ceba comenci a agafar una mica de color, afegir-lo a la paella i coure-ho tot junt uns 10 minuts. Passat aquest temps, tallar el formatge brie, incorporar-lo a la paella i remenar-ho tot junt un parell de minuts, perquè el formatge es desfaci i quedi ben integrat.

Farcir les albergínies amb la mescla anterior, posar-hi el formatge parmesà per sobre i posar-les al forn 5 minuts, perquè el parmesà es fongui.

Per presentar el plat, decorar l’albergínia amb una mica de julivert i acompanyar-la amb una mica d’enciams variats.

.

SACRIFICIUM - CECILIA BARTOLI

Antigament (alguns ho situen ja a l’imperi bizantí al segle XII), l’Església no permetia que les nenes cantessin en els cors i per tant es van començar a utilitzar nois als quals se’ls castrava. Aquesta nova situació permetia al jove mantenir el timbre de veu d’una soprano o una contralt però al mateix temps amb la potència i força que proporcionava l’edat. La castració consistia en la destrucció de teixit testicular i generalment, en contra de la creença popular, sense arribar a l’amputació del penis. Tot i això, la intervenció era força traumàtica i per descomptat mai voluntària.

En els segles posteriors, aquestes veus ja no figuraven només als cors de les esglésies, sinó que també entraren de ple en el món del cant professional i de l’òpera en particular. S’escriuen òperes amb papers protagonistes per a cantants castrati i alguns d’ells arriben a adquirir gran fama i fortuna. No obstant això, molts dels que se’ls practicava l’amputació, no aconseguien mantenir la veu al créixer, i a més de quedar mutilats, tenien pel davant una vida molt més dura que la resta.

El darrer castrati del que es té constància va ser Alessandro Moresschi que va ser solista del cor de la Capella Sixtina fins l’any 1898. L’any 1870 però, amb la victòria de les tropes italianes i la desfeta del poder polític de l’Església, s’havia prohibit ja definitivament la castració de nens i joves amb finalitats artístiques.

Aquesta introducció enllaça amb el darrer disc de la Cecilia Bartoli, anomenat Sacrificium, “en memòria dels centenars de milers de joves que van ser sacrificats en nom de la música” tal i com s’explica en el luxós llibret que acompanya la gravació. Un llibret que detalla la història de les veus castrati i que a més inclou un diccionari profusament il·lustrat amb llocs, fotos, gravats, intèrprets i compositors que hi van estar relacionats.

El disc està composat per una dotzena d’àries més un segon CD amb tres llegendàries àries per a castrati. El disc ha comptat amb l’extraordinària participació de Il Giardino Armonico i l’acurada i enèrgica direcció de Giovanni Antonini.

La Cecilia Bartoli està com sempre, per a alguns (entre els que m’incloc) sensacional, per d’altres un pel passada de voltes o amb un histrionisme interpretatiu innecessari. Però com he dit moltes vegades, totes aquestes apreciacions van al gust del consumidor. A mi la Bartoli m’agrada, i tot i que a vegades penso que hi ha alguna “coseta” que se la podria estalviar, en general gaudeixo i molt escoltant-la.

En resum, un disc molt recomanable per als amants de la música barroca, i per descomptat per als incondicionals de la mezzo-soprano romana.

Come nave in mezzo all'onde (Siface) Nicola Porpora

.

PASTÍS DE CARBASSÓ ALS TRES FORMATGES

Una recepta de la Mireia Carbó, del seu llibre La cuina et dóna joc. És un entrant que ho té tot: és senzill de preparar, una presentació molt vistosa i un gust excel·lent. Es pot servir fred o calent.

Ingredients:

- 6 ous
- 2 carbassons ben macos
- 100 g de mató
- 100 g de formatge de cabra (de rul·lo)
- 40 g de parmesà ratllat
- 1 cullerada de mantega
- pa ratllat
- sal i pebre

Preparació:

Escalfar el forn a 180º (amb l’escalfor de baix).

Rentar els carbassons i tallar-los a rodanxes fines, sense pelar. En una paella, saltar els carbassons amb la mantega i un pessic de sal, fins que siguin tendres.

Batre, amb la batedora elèctrica, els ous amb els formatges, i un pessic de sal i pebre, fins que tot quedi homogeni. Afegir-hi els carbassons saltats i remenar-ho amb cura per tal de no trencar-los.

Pintar un motlle per a pastissos o per a púding amb mantega i empolvorar-lo de pa ratllat. Omplir-lo amb la preparació anterior.

Coure el pastís al forn durant uns 20 o 30 minuts.

.

EL LICEU ALÇA EL TELÓ

La temporada 2009-2010 ha començat al Gran Teatre del Liceu amb l’arbore di Diana, òpera que va composar l’immerescudament poc conegut autor valencià Vicent Martin i Soler.

Martin i Soler va néixer a València l’any 1754. Al llarg de la seva vida va estrenar més d’una trentena d’òperes i una vintena de ballets, en alguns dels teatres més importants de l’època, com els de Nàpols, Viena, Londres o Sant Petersburg. Va començar la seva carrera musical cantant al cor de la catedral de València. Més tard es traslladà a Madrid i posteriorment a Nàpols on va consolidar la seva formació i començà a ser reconegut i famós com a compositor. L’any 1785 es traslladà a Viena, es converteix en l’autor favorit de l’emperador Josep II i entra en contacte amb el gran llibretista Lorenzo da Ponte, autor d’alguns dels llibrets més famosos de Mozart. A Viena va estrenar entre d’altres l’Arbore di Diana, amb un èxit espectacular, ja que en aquell temps era un dels músics preferits pel públic vienès, juntament amb Mozart i Salieri. El 1788 va marxar cap a Sant Petersburg on va ser nomenat compositor de la cort de Caterina II. Exceptuant una estada de tres anys a Londres, la resta de la seva vida la va passar a la capital russa, on va morir l’any 1806.

Aquest arbore di Diana que ha encetat la temporada liceista, ha estat interpretat per:

Laura Aikin (Diana)
Michael Maniaci (Amor)
Ainhoa Garmendia (Britomarte/nimfa 1)
Marisa Martins (Clizia/nimfa 2)
Jossie Pérez (Cloe/nimfa 3)
Charles Workman (Silvio)
Steve Davislim (Endimió)
Marco Vinco (Doristo)
Direcció de Harry Bicket.

M’han agradat especialment les tres nimfes, Ainhoa Gramendia, Marisa Martins i Jossie Perez, excepcionals en tot moment. També ha tingut grans moments la Diana de Laura Aikin. La resta del repartiment han estat molt correctes i especialment divertida la composició del Doristo de Marco Vinco.
El muntatge escènic de Francisco Negrin, colorista, divertit i futurista, de fet, jo esperava veure aparèixer d’un moment a l’altre el Capità Kirk i el Sr. Spock per alguna de les diverses comportes que s’obrien i es tancaven.

L’arbore di Diana és una òpera en dos actes amb llibret de Lorenzo da Ponte, estrenada a Viena l’1 d’octubre de 1787, (ahir va fer 222 anys). Amb un argument simple, en realitat era un atac polític contra la severitat religiosa de l’època, i de suport a l’Emperador que volia abolir certs privilegis del clero. La història representa un jardí on Diana té un pomer que produeix grans pomes, brillants i amb dolces melodies si les nimfes que hi passen per sota son castes, o negres si no ho són. Amor es revela contra les lleis d’aquest jardí i ensenya al jardiner Silvio a enamorar les nimfes, i a més introdueix el pastor Edimió del qual s’enamora la mateixa Diana. Aquesta cau finalment en les temptacions terrenals i per amor, acabarà fent tallar l’arbre i convertir el jardí en un palau de l’amor. La música d’aquesta òpera és una clara prova de l’energia i la creativitat de Martin i Soler i la seva facilitat per connectar amb el públic vienès. Els personatges, a més, tenen grans similituds amb alguns de mozartians, no oblidem que l’autor del llibret era Da Ponte que també va col•laborar estretament amb el geni de Salzburg.

En resum, un bon començament de temporada, que esperem que ens porti grans moments, al menys per la programació que hi ha, així ho esperem.

Aquí teniu un fragment de l’arbore di Diana, “Si dice qua e là” amb la Maria Bayo
(Concert Martin i Soler-Liceu 2003-2004)

.