dimecres, 28 d’abril del 2010

"IL BARBIERE" en DVD


L’any passat vam tenir la sort de poder presenciar en directe la representació d’Il Barbiere di Siviglia de Gioacchino Rossini al Covent Garden de Londres.

Va ser una posada en escena boníssima en tots el aspectes i a més, històrica. Per què?, doncs per la senzilla raó que el dia de l’estrena, la Joyce DiDonato va caure, es va fracturar una cama i va acabar la representació amb l’ajut d’unes crosses. Tothom creia que hauria de ser substituïda per a les següents funcions, però la mezzo-soprano nordamericana es va comprometre a cantar totes les representacions que quedaven en cadira de rodes. Una demostració de professionalitat difícil de trobar en aquest món.

D’aquestes tandes de l’òpera de Rossini se n’havia de fer un DVD, que va quedar anul•lat arran de les anomalies explicades. Molta gent es va queixar i no sé si ha estat aquest el motiu pel qual la Royal Opera House s’ha decidit finalment a treure la gravació sota el segell de Virgin Classics.


Per fi podem reviure aquella nit inoblidable amb la interpretació d’un Juan Diego Flórez sensacional com sempre, amb una veu i una forma de cantar increïbles, i molt especialment en un “Cessa di più ressistere” antològic. La Joyce DiDonato va estar extraordinària no tan sols per la forma d’interpretar, tendra i divertida segons el moment, sinó que a més, per fer-ho en cadira de rodes (gairebé semblava que el paper fos escrit per a ser interpretat així). Cal ressaltar la molt bona versió que va fer de “Una voce poco fa” que el públic va premiar amb un colossal aplaudiment reconeixent-li l’esforç extra, mentre ella ho agraïa amb la mirada emocionada. Els van acompanyar en el repartiment Pietro Spagnoli (Figaro), Ferruccio Furlanetto (Don Basilio) i Alessandro Corbelli (Doctor Bartolo), senzillament perfectes.

L’orquestra sota la direcció del gran Antonio Pappano va sonar compacta, potent i amb la força necessària que requereix la partitura rossiniana, i en tot moment va estar al servei de les veus.

Per gentilesa de Coloraturafan i Kinnusk respectivament, aquí teniu en primer lloc “Una voce poco fa” amb la Joyce DiDonato i tot seguit “Cessa di più resistere” amb el Juan Diego Flórez



diumenge, 25 d’abril del 2010

L’ÀTICA BLOQUEJAT

Ahir vespre un bon grup de blocaires i lectors ens vam trobar al Restaurant Àtica del carrer Galileu 159 de Sants.

La trobada ens va permetre posar cara a tota una colla de gent que només coneixíem a través de la xarxa.

Volem felicitar els amics de l’Àtica que ens van preparar uns tastets tan originals com deliciosos, acompanyats dels excel•lents vins dels Cellers Espelt amb denominació d’origen Empordà, que ens va dur l’Anna Espelt des de Vilajuïga.

Per descomptat, volem agrair al Massitet i la Kissumenja el treball d’organització de la trobada.

PS- la foto que encapçala aquest post és de la Sara Maria.
.

divendres, 23 d’abril del 2010

MARATÓ SANTJORDIANA

Com cada Sant Jordi, ens hem dedicat a passejar per Barcelona i gaudir d’una festa difícilment igualable.

Els carrers de la ciutat plens a vessar des de primera hora del matí, amb parades de roses i de llibres. Com que el tema de la rosa (naturalment vermella) l’hem enllestit a primera hora, la resta del dia ens hem pogut dedicar a la recerca dels llibres i dels escriptors que havíem triat prèviament.

La primera que ha rebut la nostra visita i sol•licitud de signatura ha estat una de les escriptores que ens fa passar més bones estones ja que a la intriga de les seves històries, s’afegeix que ens convida a passejar per una de les ciutats més belles del món: Venècia. Naturalment estem parlant de la Donna Leon que ens ha signat el seu darrer llibre “Qüestió de fe”, protagonitzat per l’astut comissario Brunetti.

Xino xano, hem anat cap a la Rambla de Catalunya on dos dels escriptors catalans que més ens agraden estaven signant llibres. D’una banda, l’Albert Salvadó, vell conegut de cada Sant Jordi i que en aquesta ocasió ens ha dedicat el seu darrer treball “Una vida en joc” i al seu costat, l’Anna Tortajada que ens ha signat “La filla de l’hostalera”, la seva darrera novel•la. Amb l’Anna hem tingut ocasió de xerrar una bona estona i de comentar algun dels seus llibres anteriors, com "Filles de la sorra”, “El crit silenciat” i sobretot “Crònica d’una reina” de la qual varem parlar en aquest mateix bloc no fa gaire.

Amb la satisfacció d’haver aconseguit els primers reptes, hem seguit Rambla de Catalunya amunt i allà hem estat els primers en aconseguir la signatura de la gran Carme Ruscalleda en el seu llibre “100 plaers per compartir”. La Carme és tot un referent per a molts blocaires, entre els quals ens hi comptem, tal i com li ho hem fet saber. Ella, amb el seu somriure i la seva simpatia habituals, ens ha explicat que no entra massa a Internet per manca de temps i perquè té por d’enganxar-s’hi. Això sí, cada dia s’hi connecta per estar en contacte amb el seu restaurant del Japó.

Tot seguit, hem agafat el metro i ens hem desplaçat fins la llibreria Pròleg, del carrer Sant Pere més Alt, on signava llibres una vella coneguda i amiga, la Gemma Lienas. Ja sabeu que la Glòria va guanyar recentment un premi en un concurs de receptes de cuina del seu darrer llibre “Us espero a taula”. En aquesta ocasió, el llibre que hem triat i que molt amablement ens ha dedicat ha estat la seva novel•la “Una nit, un somni”. A més, amb la Gemma hem quedat que ens tornaríem a veure a la tarda, ja que l’aniríem a visitar amb la nostra fillola i les seves germanes.

Abans d’anar a dinar però, encara hem tingut temps de tornar a la Rambla Catalunya per a que el Xavier Bosch ens signés el llibre “Se sabrà tot”, què a la fi, ha estat un dels més venuts aquest Sant Jordi.

Amb el botí literari adquirit, hem anat a dinar al Citrus del Passeig de Gràcia, un restaurant que sempre que hi hem anat, n’hem sortit satisfets.

A la tarda, hem anat amb la Bet, la Laia i l’Ona i amb els seus pares, l’Albert i la Mercè (Destapant cassoles) a veure la Gemma Lienas, tal i com havíem quedat. La Gemma, encantadora com sempre amb la canalla, els ha signat llibres de “La tribu de Camelot” que tant els agraden i motiu pel qual la volien conèixer en persona.

Eren la set de la tarda i la marató havia acabat. Com cada any, Sant Jordi ha estat un dia intens però ple de satisfaccions.
.

dimarts, 20 d’abril del 2010

MOUSSE DE IOGURT I FORMATGE FRESC

Del llibre La cuina salvavides, de la Mireia Carbó, unes postres senzilles de fer i que sempre fan quedar bé.

Ella ens proposa acompanyar-la amb un saltejat de cireres, però com que encara no és temps de cireres, jo li he posat un rajolinet del coulis de maduixa que ella ens va ensenyar a fer.

Ingredients:

- 200 g de formatge cremós d’untar
- 3 iogurts tipus grec
- 4 cullerades de sucre
- 200 ml de nata per muntar (35% de matèria grassa)
- 100 ml de llet
- 4 fulls de gelatina neutra

Per al coulis de maduixa:

- 250 g de maduixes
- 100 g de sucre
- 100 ml d’aigua
- Unes gotes de suc de llimona

Preparació de la mousse:

Mesurar tots els ingredients.

En un recipient amb aigua freda, remullar els fulls de gelatina fins que s’estovin.

Dins d’un cassó, escalfar la llet. Quan trenqui el bull, fora del foc, afegir-hi els fulls de gelatina escorreguts i el sucre. Remenar-ho per tal que tot quedi dissolt.

En un bol barrejar els iogurts amb el formatge i, amb l’ajut d’un batedor de mà o elèctric, afegir-hi la preparació de la llet.

En un altre bol, semimuntar la nata, molt freda de la nevera, amb l’ajut de la batedora elèctrica de varetes, fins que adquireixi consistència. No ha de quedar gaire muntada, simplement ha de tenir cos.

Amb cura, incorporar-hi la nata a la preparació anterior, remenant de dalt a baix.

Posar la mousse en motllos individuals o en copes i deixar-la a la nevera fins als moment de servir-la.


Preparació del coulis:

Coure les maduixes amb l'aigua, el sucre i les gotes de llimona durant 5 minuts. Triturar amb la batedora i colar. Reservar a la nevera.

Encara que inicialment sembli que el coulis queda massa líquid, un cop ha estat a la nevera, ja s’espesseix.
.

dissabte, 17 d’abril del 2010

UN GRAN MOZART

Abans d’ahir vam assistir a la representació d’El rapte en el serrall de Wolfgang Amadeus Mozart. Aquesta òpera fou estrenada l’any 1782 a Viena per encàrrec de l’emperador Josep II que volia dignificar el singspiel. Aquest gènere és un tipus d’òpera popular amb unes estructures més senzilles, àries més simples i molts passatges parlats. És típicament alemany i semblant a la opéra-comique francesa o a la sarsuela espanyola. Mozart va compondre importants singspiel, el més famós sens dubte, La flauta màgica (1791), la darrera gran obra de Mozart.

Aquesta representació que aquests dies es pot veure al Liceu, és una co-producció del Théâtre Royal de la Monnaie de Brussel•les i de l’Oper Frankfurt.

Sense cap mena de dubte, el principal atractiu era la intervenció de la gran soprano alemanya Diana Damrau i haig de dir que no va decebre ningú. La seva veu sona bella, potent i amb una excepcional agilitat per afrontar aquest tipus de rols, tot i que molt probablement sigui de les darreres ocasions que hem tingut l’oportunitat d’escoltar-la en el paper de Konstanze ja que els plans de futur la portaran a enfrontar-se amb altres tipus de papers. El públic es va entregar des del primer moment i va valorar amb llarguíssims aplaudiments el seu treball.

Una molt grata sorpresa va ser el debut liceístic de la soprano russa Olga Peretyatko, esplèndida i solvent en tot moment en el paper de Blonde. En la resta del repartiment, hi va haver de tot. Entre les coses positives cal destacar el baix Franz-Josef Selig amb unes molt bones prestacions vocals, però molt poc reeixit en l’aspecte teatral i sense la bis còmica que requereix el personatge d’Osmin. Tot i tenir una actuació molt correcta, a mi particularment no em van agradar massa ni el Belmonte de Christoph Strehl, ni el Pedrillo de Norbert Ernst, ni el Selim (paper no cantat) de Christof Quest.

L’orquestra dirigida per Ivor Bolton no em va agradar gens, la vaig trobar mancada de la força necessària per transmetre la partitura mozartiana i molt especialment en l’obertura, que em va semblar pobríssima de so.

Pel que fa a la direcció d’escena de Christof Loy, em va deixar bastant indiferent. No em va semblar cap cosa de l’altra món i la vaig trobar pobre i amb poca imaginació.

Globalment però, em va semblar una bona producció, tot i que no sé si diria el mateix si s’hagués fet sense les veus de la Diana Damrau i l’Olga Peretyatko que li van donar el toc de classe que precisa la gran música de Mozart.


dimecres, 14 d’abril del 2010

VERGONYA “URBI ET ORBI”

Hi ha declaracions que haurien de fer caure la cara de vergonya a qui les fa.

Això va succeir fa uns dies, i qui les va fer?. Ni més ni menys que el predicador oficial papal Raniero Cantalamessa, comparant les critiques que rep l’Església per l’encobriment dels abusos sexuals a menors amb l’antisemitisme.

Aquestes paraules, si les hagués pronunciat un ignorant, no estarien justificades, però s’haurien pogut comprendre donada la curtedat de gambals, però és que el predicador Cantalamessa, és doctor en teologia i literatura i professor d’història. Per tant, no hi ha malentesos que valguin. Les lamentables paraules no pretenien altra cosa que fer passar per víctimes els culpables d’uns fets que, entre molts d’altres, esquitxen persones properes al mateix Pontífex. I fins i tot a ell, ja que el Vaticà ha reconegut públicament la signatura del aleshores cardenal Ratzinger en un document en què s’aconsellava silenciar els abusos d’un religiós “pel bé de L’Església Universal”.

Amb comportaments tan “exemplars”, una vegada més es posa en evidència l’obscurantisme amb què històricament s’ha mogut el Vaticà quan s’ha tractat de tapar conductes indignes o que entren en clara contradicció amb la seva doctrina oficial.

De comportaments indignes la història vaticana n’és plena i queden molt ben exposats en un llibre que fa ja uns quants anys vaig llegir. Es tracta de “Los Papas pecadores” d’Anton Casariego, publicat l’any 1992 per Celeste/Cirene.

En aquest llibre, amb una acurada documentació històrica, queda àmpliament demostrat què el regne i el poder de l’Església sí que són d’aquest món. Fa un repàs exhaustiu dels fets que van portar al poder molts dels 264 papes que hi ha hagut a Roma, des de Pere fins a Joan Pau II. De com els interessos polítics i econòmics, el tràfic i la compra de vots en els “conclaves” i les despietades lluites, assassinats i persecucions per conquerir el poder, han estat la moneda de canvi habitual de molts d’aquests papes.

Dos mil anys d’una història tèrbola, que té molt poc a veure amb la versió oficial que ens han venut sempre i que han protagonitzat alguns personatges que, tot i les seves atrocitats, van ser canonitzats i han estat venerats per milions de fidels.
.

diumenge, 11 d’abril del 2010

BROWNIE

La setmana passada va ser el meu aniversari i per celebrar-ho a la feina, vaig portar aquest brownie. És una recepta de la Mireia Carbó, del llibre La cuina salvavides. Ella diu que és una recepta “infal•lible”, i us ho asseguro que és ben veritat!. Es pot coure al microones o al forn de tota la vida, jo el vaig coure al forn.

Com que a la feina som colla, vaig doblar les quantitats dels ingredients per fer un brownie ben gros, perquè n’hi hagués per a tothom. Encara hi va haver algú que va tenir la sort de poder repetir!.

Ingredients:

- 125 g de xocolata per a postres o negra de rajola
- 125 g de sucre
- 100 de mantega
- 80 g de farina
- 1 culleradeta de llevat en pols
- 3 ous
- 1 grapat de nous o avellanes pelades (jo vaig ser molt generosa)

Per pintar el motlle:

- Mantega
- Farina

Preparació:

Pesar bé tots els ingredients. Untar un motlle amb mantega i empolvorar-lo amb farina. Trossejar la xocolata menuda. Picar les nous.

Desfer la xocolata amb la mantega en un bol o en una tassa grossa, al microones. És important fer-ho a mitja potència del microones i remenant sovint: primer escalfar-la un minut, obrir i remenar, després 30 segons, obrir i remenar, i així fins que sigui desfeta. També es pot fer al bany maria.

Dins d’un recipient, batre els ous amb el sucre fins que quedin ben escumosos. Afegir-hi la xocolata desfeta i remenar-ho suaument. Afegir-hi la farina barrejada amb el llevat i les nous i abocar-ho al motlle.

Si es cou al microones, coure’l durant uns 6 minuts a màxima potència i deixar-lo reposar 5 minuts dins del microones. Potser que s’hagi d’ajustar el temps, depenent del tipus de microones.

Si es vol coure al forn de tota la vida (jo ho vaig fer així), escalfar el forn a 180º i coure’l durant uns 30 minuts aproximadament.
.

dijous, 8 d’abril del 2010

ON ÉS ROSSINI?

Si cerqueu Rossini, no aneu al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

Gioacchino Rossini és un dels autors d’òpera més prolífics, un dels pilars cabdals del romanticisme i un dels referents històrics de la música. Amb aquests precedents sembla que no hauria de faltar mai una òpera seva en qualsevol temporada lírica. Doncs sí, efectivament així és en els principals teatres d’òpera del món. N’hi ha que fins i tot en programen més d’una per temporada. Aleshores, com és possible que un teatre que aspira a ser de “primera divisió” com és el nostre Liceu, porti tres temporades sense programar-ne ni una?. La darrera òpera de Rossini que es va poder veure al Liceu va ser La Cenerentola, la temporada 2007/08. És a dir, ni una en el 2008/09, cap en la 2009/10 i tampoc en la 2010/11.

Es fa molt difícil d’entendre que en aquest temps s’hagin programat 37 títols, entre les quals tres de Verdi, tres de Wagner, tres d’Strauss, dos de Mozart, dos de Donizetti i tan sols una Puccini o de Txhaikovski. A banda de Rossini, tampoc hem pogut escoltar res de Bellini, Gounod o Massenet. En canvi, un munt d’òperes poc conegudes o d’autors contemporanis hi ha tingut cabuda.

No estic dient que no s’hagi de promocionar les noves generacions d’autors, o que no s’hagin de programar òperes poc representades, però en qualsevol gran teatre, el pes de la programació se l’emporten les obres de repartiment, tot i que sempre se’n rescata alguna de menys coneguda o d’autors nous.

Naturalment, sobre gustos no hi ha res escrit i segurament a molta gent li agradarà escoltar coses noves o obres injustament arraconades, però entre això i el que estem veient any rere any, n’hi ha un bon tros. Tampoc tinc res contra cap dels autors programats aquestes tres temporades al Liceu, però l’absència de músics com Rossini em sembla una manera d’entendre la música com a mínim discutible. En resum, si el que es pretén és que l’òpera sigui elitista i no guanyi nous adeptes, el camí dels actuals responsables del teatre barceloní és l’encertat.


.

dilluns, 5 d’abril del 2010

MONA DE PASQUA

Per fer la mona d’aquest any, he seguit la recepta de la mona més matinera que he vist en els blocs aquests dies. És la que va fer la Cristina, que explicava que era una recepta de la Mireia Carbó, per tant, no hi havia dubte, havia de ser boníssima i... i tant que ho era!. L’única diferència és que jo no he fet l’almívar per xopar el pa de pessic.

La Bet, la nostra fillola, sempre tria la mona de xocolata, però de xocolata “marró”, com diu ella, no negra, per tant, la cobertura l’hem fet amb xocolata amb llet, perquè quedés totalment al seu gust. I al nostre, també, per descomptat!.

Ingredients per al pa de pessic:

- 3 rovells d’ou
- 1 ou sencer
- 50 g de sucre
- ratlladura de llimona
- 80 g de farina tamisada
- 20 g de farina de blat de moro (Maizena)
- 30 g d'ametlla en pols
- 3 clares d'ou
- 80 g de sucre

Preparació del pa de pessic:

En un bol posar les 3 clares d'ou. Batre-les amb unes barilles elèctriques i quan comencin a fer bromera incorporar el sucre a poc a poc fins que quedi una mescla ben esponjada.

En un altre bol posar els 3 rovells d'ou, un ou sencer, els 50 g de sucre i la ratlladura de llimona (només la part groga) i amb l'ajuda d'unes barilles elèctriques batre-ho fins que tripliqui el seu volum i agafi un color blanquinós.
Barrejar lleugerament els rovells amb les clares amb una espàtula i a continuació afegir-hi les farines molt suaument.

Untar un motlle d'uns 24 cm amb mantega i enfarinar-lo. Donar uns cops al motlle per espolsar la farina sobrant.

Posar la mescla al motlle i coure-ho al forn, prèviament escalfat a 180º amb l'escalfor de baix, durant 25 minuts o fins que estigui cuit.
Treure-ho del forn i deixar refredar.

Ingredients per a la cobertura de xocolata:

- 150 g de xocolata de cobertura
- 150 ml de nata líquida per muntar
- 75 g de mantega

Preparació de la cobertura:

En un bol trossejar la xocolata i la mantega. Escalfar la nata líquida fins que arrenqui el bull.

Retirar la nata del foc i anar-la afegint de mica en mica sobre la xocolata i la mantega tot remenant fins que es fonguin.

Per muntar la mona:

Obrir el pa de pessic per la meitat. Farcir-lo amb una capa de melmelada. Tapar amb l'altra meitat.

Posar el pastís sobre la reixa del forn i aquesta sobre de la safata del forn.
Tirar la xocolata fosa per sobre fins que quedi ben cobert tot el pa de pessic. És molt important no utilitzar cap espàtula ni ganivet per allisar el pastís, perquè no quedin llepades.

Deixar refredar un mínim de tres hores i decorar al gust.
.

divendres, 2 d’abril del 2010

RISOTTO AL CAVA

Del llibre Us espero a taula, de la Gemma Lienas, un risotto ben senzill, amb ingredients que normalment tenim a casa. Només costa de fer el temps que tarda l’arròs en coure’s i pot servir perfectament per a aquelles ocasions en què tenim un convidat d’última hora. Segur que no quedarà decebut!.

Ingredients per a 4 persones:

- 400 g d’arròs

- 1 ceba

- 2 dl de cava

- 1 l de brou de carn lleuger

- 100 g de mantega

- 100 g de parmesà ratllat

- Nou moscada

- Sal i pebre

Preparació:

Pelar i ratllar la ceba.

Fondre 70 g de mantega en una cassola. Fer-hi coure la ceba. Afegir-hi l’arròs, remenar-lo fins que estigui transparent i abocar-hi la meitat del cava, que ha de quedar absorbit al cap d’una estona. Anar-hi afegint el brou bullent a mesura que l’arròs es va coent.

Al cap de 15 minuts de cocció, afegir-hi el cava sobrant, salpebrar-ho i tirar-hi una mica de nou moscada. Treure l’arròs del foc, afegir-hi la mantega sobrant i el formatge ratllat. Remenar-ho bé. Tapar-ho durant 5 minuts amb un drap de cuina i servir-ho amb el formatge ratllat. Jo he decorat el risotto amb unes tires cruixents de pastanaga..