dilluns 28 de juny de 2010

GOTET DE BRANDADA I ESCUMA DE PEBROT

Amb aquesta recepta, de l’Alfons, del bloc Les receptes de StHilari, que segur que molts de vosaltres coneixeu, vaig fer la meva estrena amb el sifó, aquest estri que feia tant temps que tenia i que no m’havia atrevit a fer servir. Però després de descobrir-lo, l’explotaré, segur!.

Ingredients:

- 200 g de bacallà dessalat
- 200 ml d’oli d’oliva
- 150 ml de nata liquida
- 1 pebrot vermell
- 1 gra d’all

Preparació:

Per fer la brandada:

En un cassó amb l’oli calent – a uns 65 ºC- confitar l’all. Fora del foc, afegir-hi el bacallà sense la pell i posar-lo a confitar uns minuts.

Triturar el bacallà amb el mateix oli de confitar-lo i un rajolí de la nata liquida.

Per fer l’escuma:

Escalivar el pebrot, pelar-lo i retirar-ne les llavors. Un cop net, triturar-lo amb el turmix fins a obtenir un puré fi. Tamisar-lo per recuperar-ne tan sols la part mes fina.

Afegir-hi la nata restant, rectificar si cal de sal i omplir el sifó . Carregar-lo amb un cartutx de gas i deixar-lo reposar a la nevera en posició horitzontal 2 hores.

Omplir els vasets fins a la meitat amb la brandada. Reservar-los a la nevera fins al moment de servir-los, quan s’hi ha d’incorporar l’escuma .

Per decorar, jo hi vaig posar un cruixent de formatge ratllat, fet al forn amb el gratinador, vigilant que no es cremi, perquè es fa molt ràpidament.

dimecres 23 de juny de 2010

L'ESTIU

L’estiu ja ha arribat. Hem deixat enrere pluja i vent, neu i fred. Ara ens disposem a gaudir (o patir) del sol i la calda (esperem que no massa), de dies més llargs i clars, amb més llum i més color. I olors i sabors que teníem mig oblidats, cireres i síndries, préssecs i peres, maduixes i raïms. És temps d’aprofitar per llegir aquell llibre que teníem pendent de fa temps, de compartir estones amb tots aquells que no podem fer la resta de l’any.

L’estiu és tot això i molt més, i per tal de donar-li la benvinguda com cal, tanquem els ulls i escoltem la meravellosa veu d’Ella Fitzgerald amb l’acompanyament inconfusible de la trompeta i la veu de Louis Armstrong.

Que els déus ens siguin propicis i ens permetin gaudir-ho tot.


.

diumenge 20 de juny de 2010

ESPATLLA DE XAI AL CAVA

Vaig participar al XI concurs de cuina organitzat pels supermercats BONPREU I ESCLAT.

Em va fer molta il•lusió saber que havia estat premiada i que em convidaven a l’acte de lliurament de premis, així que dijous passat varem anar cap al City Park Hotel de Sant Just Desvern.

Sabia que la Mercè i el Xavi també havien estat premiats. Amb la Mercè ja sabeu que som amigues però el Xavi no el coneixíem, i com que en el seu bloc va dir que aniria a Barcelona, varem intentar reconèixer-lo entre els assistents.

Però l’atzar ens ho va posar fàcil, perquè el Xavi va guanyar el premi a la millor recepta en la categoria de segons plats, per tant, quan el van cridar a recollir el premi i van dir quina era la recepta, la Mercè va dir: és ell, segur!. A la foto, ens podeu veure amb ell.

Vam tenir ocasió de xerrar una bona estona amb el Xavi i esperem poder repetir la trobada properament.

Avui ens hem assabentat que l’Alfons també hi era!. Quina llàstima no haver-ho sabut abans perquè ens haguéssim pogut conèixer i, tal com diu ell, podríem haver brindat pels nostres premis. En una altra ocasió serà, segur!.

Aquesta és la recepta que em van premiar.

Ingredients:

- Una espatlla de xai
- Una branca d’api
- 2 pastanagues
- 2 Cebes
- 4 grans d’all
- 4 tomàquets
- Conyac i anís (mitja copa entre tots dos)
- Una copa de cava sec
- Sal i pebre

Preparació:

Demanar a la carnisseria que marquin quatre trossos a l’espatlla de xai. Salar-la i empebrar-la al gust.

Posar oli a la safata del forn i col•locar l’espatlla. Quan estigui una mica daurada, tirar-hi l’api, les pastanagues i les cebes, tot tallat a trossos, i els grans d’all aixafats.

Quan faci una mica que la safata és al forn, tirar-hi l’anís i el conyac. Quan les herbes siguin quasi cuites, posar els tomàquets tallats a quarts. Afegir-hi la copa de cava i acabar de coure.

Un cop cuita l’espatlla, posar-la en una cassola de fang i passar les herbes pel col•lador xinès.

Es pot servir amb bolets fets a la planxa, si és el temps, i si no, amb bolets en conserva.
.

dimecres 16 de juny de 2010

FAUST de GOUNOD

Amb pocs dies de diferència, dos dels blocs que des del nostre Cafè seguim amb més interès, Ca l’Assur i Moments d’òpera, van parlar d’un gran compositor, Charles Gounod i d’una de les seves obres més conegudes i majestuoses: Faust.

Aquesta òpera va ser estrenada el 19 de març de 1859 al Teatre Líric de Paris. La història es basa en la primera part del Faust de Goethe i, precisament per aquest motiu, a Alemanya quan es representa, se li canvia el títol pel de Marguerite, la protagonista, ja que segons la mentalitat germànica, una obra que no respecti en la seva totalitat el text de Goethe no pot anomenar-se Faust.

L’obra, dividida en cinc actes, està situada a l’Alemanya del segle XVI. En el primer s’explica com l’ancià doctor Faust decideix posar fi a la seva trista vida ingerint verí. És el dia de Pasqua, sent nostàlgia i en la seva desesperació invoca el diable. Immediatament se li apareix Mephisto que està disposat a tornar-li la joventut perduda a canvi de l’ànima. Davant del dubte de Faust, Mephisto fa aparèixer la imatge de la bella Marguerite, la qual cosa decideix Faust a signar el pacte. Aleshores, el vell doctor es converteix en un jove atractiu i ric disposat a començar una aventura amb el guiatge de Mephisto.

Avant de quitter ces lieux – Simon Keenlyside (Valentin)

El segon acte comença en una taverna on un grup de soldats celebra la Pasqua abans d’anar a la guerra. Entre ells hi ha Valentin, germà de Marguerite que encarrega al jove Siebel la protecció de la seva germana durant la seva absència. Mephisto apareix i vaticina la propera mort de Valentin. Els amics de Valentin s’adonen que són davant d’un ser maligne i fent el signe de la creu amb les espases el fan fugir. Mentre, Faust i Marguerite es troben per primera vegada.

Le veau d’or – Ildar Abdrazakov (Mephisto)


A l’inici del tercer acte es veu com el jove Siebel posa flors davant la casa de Marguerite, però el diable fa que es marceixin. Siebel les rega amb aigua beneïda i revifen. Al mateix temps, Mefphisto porta Faust a la casa de Marguerite i el jove pot veure la senzillesa de la noia. Maphisto deixa un cofre amb un mirall i joies al costat de les flors i quan Marguerite arriba, aparta les flors i queda impressionada amb les joies, la qual cosa fa que es deixi seduir per Faust.

Salut demeure chaste et pure – Jonas Kaufmann (Faust)


En el quart acte podem veure com Marguerite espera un fill de Faust, a qui fa temps que no veu. Mentre lamenta la seva dissort i rep les burles dels antics amics. Tan sols Siebel es manté fidel i s’ofereix per a venjar-la. La noia però, va a l’església i demana ajut a Déu. Més tard, per la plaça desfilen els soldats que tornen victoriosos de la guerra. Entre ells Valentin, que quan veu Siebel li pregunta per Marguerite i se’n va a casa de la seva germana. Faust i Mephisto també hi arriben i quan s’obre la porta apareix Valentin que es bat en duel amb Faust. Aquest resulta victoriós però ha de fugir quan arriben veïns i amics amb Siebel i Marguerite. Valentin, moribund, maleeix la seva germana.

Gloire immortelle de nos aieux (cor de soldats)


El cinquè acte comença amb la celebració de la nit de Walpurgis on Mephisto ha portat Faust intentant que aquest oblidi Marguerite. Faust inicia un brindis en el moment que se li apareix una visió pàl•lida i silenciosa de Marguerite. Faust demana a Mephisto que el dugui davant la noia. Quan la troba, Marguerite és a la presó per haver matat el seu fill, i espera que sigui executada a l’alba. Gràcies a les claus que el diable ha robat al carceller, Faust pot entrar a la cel•la mentre la noia dorm. Faust fa fora Mephisto i desperta la noia. La noia canvia l’alegria de veure novament Faust pel terror en escoltar la veu del diable. Aleshores, Marguerite s’encomana a Déu i defalleix. El sostre de la presó s’obre per permetre que la seva ànima pugi al cel enmig d’un cor celestial, mentre que Faust cau de genolls i Mephisto s’enfonsa en les entranyes de la terra sota l’espasa lluminosa d’un àngel.

Alerte, alerte... Anges purs ...- Inva Mula (Marguerite), Roberto Alagna (Faust), René Pape (Mephisto)


Aquest és un resum d’una obra musicalment extraordinària on Gounod va reflectir tots els ingredients necessaris, grans àries, magnífica orquestració, extraordinaris cors i per descomptat, vistosos números de ballet, tal i com requeria la “Grand Opéra”.
.

dissabte 12 de juny de 2010

SOPA DE FARIGOLA I ROMANÍ A L’ESTIL D’EN JOSEP BALTÀ

Al barri de Sants, som afortunats de tenir el Forn Baltà, que va començar la seva activitat a Vilafranca del Penedès l’any 1875, i des del 1934 és al carrer de Sants.

La tradició ha inspirat sempre l’elaboració dels productes del Forn Baltà, com ara el pa antic, la coca de forner, el pa de l’àvia, els llonguets, la coca adobada o la Coca de Sants, per esmentar-ne uns quants. Però alhora, amb la voluntat d’innovar, el Josep Baltà un bon dia es va proposar crear noves especialitats, algunes d’elles per celebrar les diades i els sants que assenyala el calendari.

Així doncs, tenint en compte que el 30 de maig és Sant Ferran, i que ferran en àrab vol dir forner, el Josep va crear el pa d’en Ferran, un pa rústic pastat amb una infusió de farigola i romaní i cobert de sèsam.

Quan anem a la botiga i el Josep és per allà, a més d’emportar-nos un bon pa, moltes vegades ens emportem suggeriments i idees. I un d’aquests suggeriments va ser fer una sopa escaldada amb el pa d’en Ferran. Em va temptar tant, que no vaig tardar a fer-la, i com que és tan bona, la vull compartir amb vosaltres, a veure si us animeu a fer-la! i, per descomptat, visiteu el Forn Baltà, val la pena!.

Ingredients:

- Pa d’en Ferran
- Brou casolà
- Ous de guatlla
- Un gra d’all
- Formatge ratllat

Preparació:

Escalfar el brou.

Torrar dues llesques de pa per persona i fregar-les amb el gra d’all.

Disposar les llesques de pa al fons d’uns bols que puguin anar al forn, posar-hi tres o quatre ous de guatlla, afegir el brou calent, posar-hi formatge ratllat per sobre i posar-ho a gratinar uns minuts, fins que els ous es quallin, vigilant que no es passin, perquè es fan molt ràpidament.
.

dimarts 8 de juny de 2010

TXAIKOVSKI

La meva passió per l’obra de Txaikovski ve de molt lluny. La seva música em va impactar de molt jove, quan el meu món musical estava clarament influenciat pel rock d’inicis dels seixanta.

Juntament amb Mozart i Beethoven, Txaikovski em van obrir un nou horitzó musical. Ni molt menys vaig arraconar la música que sempre havia escoltat, però la mal anomenada “música clàssica”, va començar a tenir també un lloc en la meva discoteca.

Recordo que un dels primers discos de música de Txaikovski que vaig tenir va ser el Concert per a piano i orquestra número 1. Era un LP gravat l’any 1970 per la London Philarmonic Orchestra dirigida per Gunnar Stern, amb Ludwig Hoffmann al piano. La música la vaig descobrir en una pel•lícula de la qual no recordo el títol, però em va impressionar de tal manera que al dia següent vaig anar a comprar el disc. Aquell disc encara el conservo, té uns quaranta anys i naturalment ara el concert l’escolto en CD, però de tant en tant em fa il•lusió remenar els discos de vinil que estan desats i repassar la música que escoltava als anys 70 i 80.

Aquí teniu un petit fragment del primer moviment de l’espectacular concert per a piano i orquestra número 1 de Txaikovski, amb dos dels grans intèrprets de l’actualitat, Daniel Barenboim i Zubin Mehta.



A més d’aquest concert de Tchaikovski, també conservo d’aquella època els gran ballets del compositor rus (El llac dels cignes, La bella dorment i El trencanous) i per descomptat les simfonies números 5 i 6. Aquesta darrera, coneguda com “patètica”, per a mi segueix sent una de les obres musicals que més m’han emocionat. És d’aquelles peces que al sentir-la et posa la pell de gallina i et fa vibrar per la poderosa força de la música i la potent orquestració, especialment dels instruments de vent.

Piotr Ilitx Txaikovski va néixer a Votkinsk el 7 de maig de 1840 i va morir a Sant Petersburg el 6 de novembre de 1893. Va tenir una vida força complicada i entre la seva extensa obra musical voldria destacar la música dels tres ballets esmentats anteriorment, sis simfonies, diversos concerts, suites, obertures i altres obres per a orquestra, música de cambra i cinc òperes, les més conegudes sens dubte Eugene Onegin i La dama de piques.

Com que no vull allargar-me, us recomano que si voleu conèixer amb molt més detall l’obra i la vida d'aquest gran compositor rus, entreu aquí.

Aquí teniu a Herbert Von Karajan dirigint el meravellós tercer moviment de la sisena simfonia de Txaikovski

.

divendres 4 de juny de 2010

PECAT DE XOCOLATA AMARGANT I SALSA DE TARONJA

Fa uns quants anys, el programa Cuines, de TV3, va dedicar vàries setmanes a la cuina dels restaurants centenaris de Barcelona.

Un dels restaurants que va presentar les seves receptes va ser Can Gaig, llavors encara al barri d’Horta.

Quan vaig veure aquesta recepta, me la vaig copiar i es va convertir en una de les meves receptes de capçalera, xocolatera com sóc!.

Ara feia temps que no la feia, però potser per associació d’idees, quan vaig veure el Carles Gaig al Show de Cuina, al teatre Goya, la vaig recordar, no m’hi vaig poder resistir i... vaig pecar!

Ingredients per als pastissets:

- 250 g de cobertura de xocolata (64% cacau)
- 250 g de nata líquida

Ingredients per a la salsa de taronja:

- 1 taronja
- 140 g de sucre
- Aigua

Preparació :

En primer lloc, posar aigua, sucre i una taronja sencera en una cassola, i deixar-ho bullir durant mitja hora.

Després, tallar la taronja amb pell i tot i posar-la en un recipient amb l'aigua i el sucre; triturar-ho i reservar-ho.

Per muntar el pecat de xocolata, posar a bullir la nata líquida i anar-la abocant poc a poc en un bol on hi haurà la xocolata de cobertura. Remenar-ho bé perquè es vagi desfent, i quan estigui desfeta del tot, acabar-hi d'abocar la nata restant.

Posar la xocolata en uns motlles petits i posar-los a la nevera almenys 7 o 8 hores. Desemmotllar-los i espolsar-hi pols de cacau pel damunt. Serviu-ho amb una mica de crema de taronja.

Comentari:

Jo vaig fer servir un motlle de silicona amb sis piràmides i per assegurar-me que podria desemmotllar-ho bé, vaig posar el motlle al congelador i el vaig treure el matí del dia que ens ho havíem de menjar per dinar.
.

dimecres 2 de juny de 2010

NEGRA + NEGRA

Avui parlaré de les dues darreres novel•les que he llegit Qüestió de fe de la Donna Leon, i Una vida en joc de l’Albert Salvadó.

En comú tenen el color. El color negre de la intriga i el misteri.

La Donna Leon ens transporta, només com ella ho sap fer, a una Venècia tan calorosa com seductora on el commissario Brunetti, amb l’ajut del ispettore Vianello i la signorina Elettra, resoldrà dos misteris. D’una banda l’assassinat d’un dels implicats en una sèrie d’irregularitats als jutjats venecians i de l’altra la trama que té muntada un “endeví” que s’aprofita de la gent gran, amb enganys astrològics i amb “cures miraculoses”. La perspicàcia d’en Brunetti acabarà resolent els dos casos, encara que això li costi uns dies de vacances en què ell tenia previst fugir a la muntanya a respirar aire fresc amb la seva família.

La identificació que Donna Leon té amb la capital del Vèneto i la personalitat que dóna als seus personatges i històries fan que l’èxit és repeteixi en cada nova novel•la que publica.

Canviant d’escenari, però no de temàtica, l’Albert Salvadó ens condueix en el seu darrer llibre pels carrers d’una Barcelona en plena ebullició a inicis del segle XX. L’escriptor andorrà és un mestre de la novel•la històrica i en aquest cas uneix història amb intriga i assoleix un resultat francament extraordinari.

Salvadó narra la història d’en Victor Pons, un jove de classe humil que arriba a director de seguretat del Casino de la Rabassada que es va inaugurar l’any 1911. El retrat de la burgesia catalana de l’època i de tots els personatges que circulen pel casino (i els que no hi tenen accés) són magníficament dibuixats per l’autor que fa una apassionant crònica de la ciutat comtal de l’època, vestint-la de novel•la negra.

L’Albert Salvadó ja fa anys que és un dels meus novel•listes de capçalera. Des de que vaig llegir L’enigma de Constantí el Gran (1997), i poc després El mestre de Kheops (1998), em va atrapar la seva manera d’escriure i els temes sobre els que escrivia. Entre els molts llibres que he llegit d’ell, vull destacar, a part dels dos primers que em van enganxar completament, les trilogies sobre Jaume I (2000) i Ali-Bey (2004), dos dels grans personatges de la nostra història. També La concubina d’Amon (2005) amb el qual va guanyar per segona vegada el premi Nèstor Lujan de novel•la històrica. De tota manera, Albert Salvadó no és nou narrant novel•la negra ja que amb El rapte, el mort i el marsellès (2000) va guanyar el premi Sèrie negra de Planeta.

Us podria parlar de molts altres llibres de l’Albert amb els quals he passat molt bones estones, però m’allargaria massa. Només dir que ens veiem sempre que presenta un nou llibre o com a mínim cada Sant Jordi, en què tenim ocasió de xerrar i comentar sobre el darrer llibre que ha fet o el proper treball que està preparant.
.