MOUSSE DE MASCARPONE AMB GRANISSAT DE CAFÈ

Per reprendre el fil amb el bloc després de vacances, una recepta de l’Escola de Cuina Montserrat Seguí, que em va passar una amiga. És molt senzilla de fer i va molt bé per als dies de calor. Cullerada a cullerada, es van barrejant els sabors de la mousse de mascarpone i del granissat de cafè, i és deliciós!.

Ingredients per a la mousse de mascarpone:

- 250 g de mascarpone
- 100 g de sucre
- 250 g de nata muntada

Ingredients per al granissat de cafè:

- 3 dl de cafè
- 50 g de sucre

Preparació:

Per fer el granissat, escalfar el cafè, dissoldre-hi el sucre i posar el líquid en una safata per anar al congelador que sigui molt plana, per fer una capa molt fina de cafè congelat.

Per fer la mousse, batre el mascarpone amb el sucre i afegir-hi la nata muntada suaument.

Repartir la mousse en copes de cocktail i reservar-les al frigorífic.

Triturar el granissat de cafè o simplement rascar-lo i distribuir-lo per sobre les copes de mascarpone.

.

MUSEU SANTXOTENA, PASSAT I PRESENT EN PERFECTA HARMONIA

L’escultor baztanès Xabier Santxotena seguint la tradició dels seus avantpassats, és un artesà de la fusta. L’any 1970 coneix l’escultor guipuscoà Jorge Oteiza, del qual va ser un destacat deixeble. Més tard, va estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis de Vitòria-Gasteiz. Des d’aleshores, ha realitzat una gran quantitat d’escultures amb fusta però a més, la seva creativitat artística l’ha dut a treballar amb altres materials com la pedra, el ciment, el ferro o el bronze.

El museu on s’exposa la seva obra ocupa una extensió d’uns 35.000 metres quadrats en els quals s’han traçat una sèrie de camins per tal de poder seguir, veure i tocar les peces que hi ha exposades. Les escultures de fusta no estan a l’aire lliure com la resta, sinó dins de diferents “bordas” que són uns petits coberts rurals reconvertits per aixoplugar les peces més delicades. En el centre de l’esplanada es troba un petit auditori en forma de cub caigut del cel, on es pot veure una filmació, amb dues parts clarament diferenciades. Una primera part on s’explica l’entorn històric, i una segona part en què es pot apreciar l’evolució artística de l’escultor des dels seus inicis. Una obra que és pura màgia i que ens permet reviure la mitologia, les llegendes i les tradicions d’una terra on les muntanyes, l’aigua i els boscos conformen un paisatge únic.

Però l’obra de Santxotena no és tan sols artística. En la vessant històrica de que parlàvem abans, ell reivindica l’orgull de pertànyer a la comunitat “agote”. Però exactament què significa la paraula “agote”?

Tot comença el 1213 en la batalla de Muret, en l’anomenada croada contra els albigesos. Va ser el principi de la fi de la dominació catalana a Occitània i el començament de la persecució dels càtars per part de la Inquisició. Els càtars, també coneguts com “bons homes”, tenien un concepte del cristianisme pur, basat en la pobresa, la castedat, la virtut i l’alimentació vegetariana, clarament oposada a la corrupció material de l’església oficial. Això molestava i molt la poderosa cúpula romana que va decidir eliminar-los sota les “clàssiques” acusacions d’heretgia i/o bruixeria. Sembla ser que molts d’aquells càtars, en la seva fugida, es van refugiar a les valls de l’altra costat dels Pirineus, i una colònia força nombrosa ho va fer a la Vall de Batzan.

Van ser mal rebuts per la població autòctona, que clarament dominats i influenciats pels predicadors i clergues al servei de les doctrines oficials, els va denominar “agotes”, paraula despectiva derivada del occità “ca got” (gos gras). Per aquest motiu i fins fa molts pocs anys, van estar marginats i maltractats. Se’ls acusava de tots els mals, com el de ser transmissors de la lepra i altres malalties i en molts casos se’ls obligava a portar una campaneta per tal que la gent s’adonés de la seva presència. A les esglésies, estaven separats de la població (fins i tot tenien portes d’entrada diferenciades), no podien ser batejats en les mateixes piles baptismals o tenien prohibit acostar-se a l’altar. Estaven també obligats a casar-se entre ells, la qual cosa va crear una marginació total amb la resta de la població. Aquesta marginació amb el temps s’ha anat diluint, però fins fa relativament pocs anys, encara es mantenien els perjudicis contra els “agotes” a poblacions com Arizkun, on vivien aïllats de la resta de ciutadans al barri de Bozate.

És per tot això que Xabier Santxotena reivindica l’orgull dels “agotes” i creu que caldran encara un parell de generacions per tal que desaparegui totalment de la gent l’estigma i el complex de ser un “inferior” que durant segles els ha marcat. Ens va explicar un munt d’històries sobre els “agotes”. Li agrada molt parlar del tema i nosaltres, amants de la història com som, vam anar preguntant per tal d’allargar la conversa i que ens expliqués més fets i detalls que ens permetessin fer-nos una idea el més real possible de les costums i manera de viure d’aquella gent, víctimes del poder i del fanatisme religiós i que durant segles van tenir arrabassats els més elementals drets de les persones.

Avui, el Museu Santxotena situat al mateix barri de Bozate d’Arizkun, al bell mig de la meravellosa Vall de Baztan, és el més clar exemple que història, art, tradició i paisatge poden conviure en perfecta harmonia.

AMANIDA DE TOMÀQUET AMB OLI D’ALFÀBREGA

A l’estiu, els tomàquets estan en el seu millor moment i per assaborir-los, he preparat una amanida ben senzilla, que no té secrets, bé, sí, en té un, i és la manera de fer l’oli d’alfàbrega que l’acompanya.

Jo havia intentat moltes vegades fer oli d’alfàbrega barrejant simplement oli i fulles d’alfàbrega picades, però se’m floria, no el podia conservar dies, fins que en una recepta del programa Cuines de TV3, vaig veure que el feien de la manera que us explico, i a partir de llavors, en faig moltes vegades i el tinc a la nevera molts dies en perfecte estat de conservació.

Ingredients:

- Tomàquets per amanir
- Formatge feta
- Olives negres
- Una bossa de 20 g de fulles d’alfàbrega
- ¼ l oli suau
- Aigua
- Sal

Preparació de l’oli d’alfàbrega:

Escaldar les fulles d’alfàbrega en aigua amb sal, durant 15 segons (no sobrepassar aquest temps, perquè si no, les fulles es tornen negres).

Escórrer les fulles i deixar que es refredin.

Posar l’oli al got de la batedora, afegir-hi les fulles d’alfàbrega i triturar-ho tot junt.

Un cop acabat de triturar, deixar reposar una mica l’oli, perquè agafi el color verdós.

Disposar el tomàquet, el formatge feta i les olives al plat, salar al gust i amanir-ho amb un bon raig d’oli d’alfàbrega.

Aprofitem aquesta entrada per desitjar-vos unes bones vacances i dir-vos que nosaltres marxem un dies cap a Euskal Herria i encara que no perdrem del tot el contacte amb vosaltres, a inicis de setembre segur que recuperarem l’activitat habitual.

Fins aviat!

.

BLOCAIRES A LA RADIO

Aquest matí, la Gemma i jo hem tingut el privilegi de poder compartir el programa de COMRàdio La cuina de Carbó que la Mireia Carbó condueix durant aquests mesos d’estiu.

Val a dir que quan la Mireia em va trucar per proposar-me anar a parlar de blocs, em va fer molta il•lusió i alhora, uns certs nervis per allò de pensar que hi hauria molta gent escoltant-nos. Ens equivocarem?, ens quedarem en blanc?. Ja se sap que hi ha programes que en clau d’humor es dediquen a recopilar les pífies dels altres programes de ràdio, i no ens agradaria que s’haguessin de fixar en nosaltres!. Però no ha passat res d’això, al contrari, una vegada hem començat, ens hem sentit com a casa, al costat de la Mireia tot ha estat molt fàcil.

Hem parlat de blocs, de les nostres experiències, de les nostres receptes, de com varem començar amb el bloc, de quina és la recepta més visitada, de com a partir dels blocs ens hem conegut personalment tota una colla de blocaires que ens hem fet amics... I com que el programa d’avui anava de “desastres a la cuina”, nosaltres també hem explicat el nostre. I la Mireia també ens ha explicat el seu, eh?.

A més, hem pogut tastar unes tartaletes que la Gemma ha fet seguint la recepta de ganache que el Lluís Estrada Canal, de la Pastisseria Canal, va donar en una altra edició del programa. Eren delicioses!

Si voleu escoltar el programa d’avui, aquí teniu l’enllaç. Nosaltres parlem a partir del minut 18.

Gràcies per tot, Mireia, i fins aviat!

.

CONVIDATS A LA CUINA DE CARBÓ

Demà divendres dia 13, La cuina de casa (Gemma) i El cafè de nit (Glòria) seran a COMRàdio, per participar en el programa La cuina de Carbó, que s’emet de dilluns a divendres, de 12.00 a 13.00 hores, presentat per la Mireia Carbó.

Tal com explica la Mireia, els telèfons sempre estan oberts per a tothom que vulgui participar, compartir, donar receptes o simplement trucar per saludar.

Ens ha fet molta il•lusió la invitació de la Mireia i ja us ho explicarem amb detall!.

Ai, quins nervis !!!!

CRÒNIQUES BAVARESES – 6 (i final)

Aquesta darrera “crònica bavaresa” no és exactament una crònica. És un petit recull fotogràfic de la ciutat de Munic, amb el qual tanquem aquesta tanda de posts que han tingut com a protagonista destacat l’acollidora capital de Baviera.

Una ciutat tant amant de les seves tradicions com oberta i respectuosa amb les idees alienes, i tant conservadora i clàssica com innovadora i moderna en tots els terrenys. Una ciutat en què ens hem sentit molt i molt a gust ja que té l’aire de les ciutat centreeuropees però al mateix temps té un no sé què, que la fa molt més mediterrània que la resta d’aquestes ciutats.

Munic és una ciutat que ja coneixíem d’un parell de visites anteriors, però que ens deixa aquell bon sabor de boca que ens fa venir ganes de tornar-hi en un futur no molt llunyà.

Salut !!

CRÒNIQUES BAVARESES – 5 (avui va de Museus)

Munic és una ciutat que respira cultura pels quatre cantons.

Sota qualsevol porxada o en una cantonada o en una plaça, es pot escoltar Rossini, Mozart o Bach interpretats per grups que congreguen gran nombre de vianants.

Però avui no toca parlar de música sinó de les magnífiques col•leccions que guarden les Alte Pinakothek i Neue Pinakothek i el Museu Egipci, que són els museus que vam visitar. N’hi ha molts més de museus, però el temps no vam poder estirar-lo més.

Entre les moltes i espectaculars obres que guarda l’Alte Pinakothek podem citar les de mestres com Dürer, Rafael, Boticelli, Leonardo, Rubens, Rembrandt, Canaletto, Murillo, El Greco, Fragonard, Van Ruisdael o la família Brueghel. Tot plegat: impressionant. Vam aprofitar per anar-hi un diumenge plujós i poc adient per passejar, i la sorpresa va ser que el tiquet de diumenge només costava un euro. Vam aprofitar per dinar a la cafeteria del mateix museu (molt recomanable tant per la qualitat com pel preu) i després de dinar vam travessar la Theresienstrasse i vam anar a la Neue Pinakothek.

Si el contingut de la Alte és magnífic, el de la Neue no queda enrere. Si no, jutgeu els noms d’alguns dels autors que s’exposen: Picasso, Cezanne, Turner, Gainsborough, Constable, Goya, Monet, Degas, Pisarro, Van Gogh, Manet, Klimt o Rodin. Realment extraordinari!

El tercer museu que vam visitar va ser l’Egipci, amb una molt interessant mostra de peces provinents de les diferents dinasties faraòniques. Un passeig per la història d’una cultura que cada dia (i ja fa anys) ens fascina més i més.

Complementant les passejades per la ciutat, Munic ofereix un altra tipus de passejades, les que es poden fer a través de la història de l’art visitant els seus interessantíssims i ben cuidats museus.

CRÒNIQUES BAVARESES - 4 (Viktualienmarkt)

Els mercats reflecteixen la vida quotidiana d’una ciutat i és per això que ens agrada visitar-los. A Munic, varem passejar força estona pel Viktualienmarkt, els orígens del qual se situen a la propera Marientplatz, primer com un mercat de cereals, que amb el temps va anar creixent fins que es va fer necessari el seu trasllat a un emplaçament més gran. L’actual és un mercat a l’aire lliure en què les parades estan disposades en casetes, amb una gran oferta de productes frescos com fruites, verdures, hortalisses, bolets, formatges, embotits, pa, vi, cerveses, espècies, sucs de fruita fets al moment... Igualment, podem trobar parades de flors i articles d’artesania fets amb palla.

En el centre del mercat, hi ha un Maibaum o arbre de maig que és un arbre sense branques pintat de blau i blanc que representa les diferents corporacions artesanals del lloc i que tradicionalment s’aixeca cada 1 de maig.

En diverses èpoques de l’any, el Viktualienmarkt és escenari de festes populars com la festa de l’arengada, el dia dels cervesers, el dels jardiners , la festa de l’espàrrec, la festa de l’estiu, el ball de les verdulaires el dimarts de carnaval i d’altres.

Passejar-se pel Viktualienmarkt és una festa per als sentits perquè els colors i les olors envaeixen el visitant i si volem deixar-nos temptar una mica més, podem acabar la visita gaudint dels sabors de la Baviera prenent l’esmorzar típic bavarès que consisteix en dues salsitxes blanques cuites en aigua, acompanyades de mostassa dolça, un brètzel i una cervesa. Tos això sota l’ombra d’uns castanyers centenaris, en el Biergärten que hi ha en el mateix mercat.