L’ALTRA LARSSON

Darrerament he llegit els dos primers títols de l’escriptora sueca Asa Larsson que s’han publicat a casa nostra,

Asa Larsson va néixer l’any 1966 a Uppsala, però de petita va anar a viure a Kiruna (al nord de Suècia), l’escenari de les seves novel•les. Abans de dedicar-se plenament a la literatura, va treballar com a advocada tributària, que és la mateixa professió de la protagonista de les seves novel•les, Rebecka Martinsson.

El seu primer llibre va ser “Aurora boreal” (2003) que va aparèixer al nostre país a finals del 2009 i el segon, “Sang vessada” (2004) que ha sortit enguany. Segons sembla té publicades tres novel•les més: Svart stig ( 2006), Till dess din vrede upphör (2008) i Guds starka arm (2009), les quals encara no han estat traduïdes al català.

A “Aurora boreal” s’explica l’esgarrifós assassinat del fundador de l’església de la Font de la Nostra Fortalesa a la petita població de Kiruna. Quan la germana del pastor és acusada de l’assassinat, l’advocada Rebecka Martinsson, amiga de l’acusada, que viu i treballa a Estocolm, torna a Kiruna, la seva ciutat natal, per fer-li costat i col•laborar amb la inspectora de policia Anna-Maria Mella. Rebecka Martinsson es veurà obligada a ficar-se de ple en el cas i al mateix temps fer front al seu passat.

La trama de “Sang vessada” arrenca uns mesos més tard quan un nou assassinat ha trasbalsat la tranquil•la vida de la petita població de Jukkasjärvi (a tocar de Kiruna). Aquest fet obligarà novament Rebecka Martinsson a deixar la seva monòtona vida a Estocolm i traslladar-se al nord per tal de resoldre el trencaclosques. Novament comptarà amb l’ajut de la inspectora Anna-Maria Mella i juntes quedaran atrapades en el misteri que envolta el nou cas.

Asa Larsson ens manté enganxats en un lectura molt fluïda i en la qual ens retrata tota una sèrie de personatges que a base de flash-backs ens permeten anar-los coneixent millor tal i com va avançant la narració.

Haig de dir que l’amiga Maia de “El racó del cuscús”, gran lectora de novel•la negra, em va fer venir ganes de llegir l’Asa Larsson ja fa temps, i li ho agraeixo ja que la lectura d’aquests llibres m’ha tingut un munt d’hores entretingut i enganxat del tot.

Per cert, l’Asa Larsson no té res a veure amb l’Stieg Larsson. Els seus primers llibres es van publicar anteriorment a la trilogia “Millenium”, i el mateix Stieg, en més d’una ocasió, va fer pública la seva admiració per la forma d’escriure i plantejar les històries de l’Asa Larsson. Potser l’única connexió que hi ha entre ells dos, és l’aspecte físic de les protagonistes. Tal i com explicava l’Asa Larsson en una entrevista, tant la Rebecka Martinsson com la Lisbeth Salander són dues dones que no fan més de 1,50 metres d’alçada, però són independents, fortes i decidides.

PASTÍS DE MATÓ SENSE FARINA

No us passa que a vegades només llegint el títol d’una recepta, ja sabeu que la fareu, tot i que encara no n’hagueu llegit ni els ingredients ni la forma de preparar-la?. Doncs això em va passar a mi quan vaig veure aquest pastís al bloc de l’Enric que, alhora, l’havia vist al bloc de la Glòria. Ella ens explica que és una recepta que ja preparava la seva àvia i que s’ha convertit en un clàssic a casa seva. I no m’estranya, són unes postres lleugeres que val la pena repetir moltes vegades.

Ingredients:

- 500 g de mató
- 150 g de sucre
- 6 ous
- La pell de mitja llimona grossa

Preparació:

Encendre el forn a 200º. Untar amb mantega un motlle rodó.

Separar les clares dels rovells dels ous. Barrejar, primer amb una forquilla metàl•lica per poder xafar bé el mató, els rovells, la pell de llimona ratllada molt finament, el sucre i el mató, i batre aquesta barreja fins que quedi una massa ben escumosa.

Pujar immediatament les clares a punt de neu ben fort i a continuació incorporar-les al batut d’ous, mató i sucre, amb moviments suaus perquè no s’abaixin ni les clares ni la massa batuda anteriorment.

Abocar aquesta barreja al motlle, posar-lo al forn, abaixar la temperatura de 200º a 180º i coure’l durant tres quarts d’hora aproximadament.

Un cop fora del forn, abocar-lo sobre una reixeta perquè es refredi i un cop fred del tot, posar-lo a la nevera fins al moment de servir-lo.

És un pastís que no puja massa i que un cop fred, s’abaixa una mica. L’acabat final és una textura sòlida però lleugera, allò que l’Enric diu: “es desfà a la boca”.

LA CASA DE LA XOCOLATA

En alguna ocasió ja he explicat que m’agrada molt “barcelonejar”, és a dir, no només passejar sinó també badocar per la meva ciutat.

I “barcelonejant” pel passeig de Gràcia, sempre em sorprèn que davant de la meravellosa Casa Batlló d’Antoni Gaudí, hi hagi una munió de gent fotografiant l’edifici o fent cua per visitar-lo (malgrat els preus). En canvi, no hi ha gairebé ningú que faci cas de la casa veïna, l’Amatller, que potser no és estèticament tan trencadora com la Batlló, però des del punt de vista arquitectònic és igualment extraordinària. Per tant, com que m’agrada una mica anar a contracorrent, no parlaré de la casa Batlló, sinó de la veïna casa Amatller.

Aquesta casa va ser construïda entre el 1898 i el 1900 al número 41 del passeig de Gràcia, on l’industrial xocolater Antoni Amatller i Costa va voler transformar un edifici vell de l’any 1875 que havia adquirit per traslladar-se a viure-hi. L’industrial va encarregar les obres a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, el qual va projectar un edifici amb l’aparença d’un palau gòtic, amb façana plana i un ampli pati central amb una escala d’accés a l’habitatge principal de l’immoble. A la resta de pisos de l’edifici s’hi accedia amb ascensor i van ser ocupats per diferents famílies.

Puig i Cadafalch va fer el nou edifici barrejant el gòtic català amb el dels Països Baixos, amb molts detalls d’inspiració medieval. La part superior de la façana presenta una espectacular i sorprenent forma esglaonada inspirada en l’arquitectura nòrdica i que al mateix temps recorda una clàssica tauleta de xocolata. El responsable del conjunt escultòric de la casa va ser Eusebi Arnau tot i que també hi va col•laborar Alfons Juyol.

Si ens aturem cinc minuts davant la façana, podrem observar una gran quantitat de detalls, formes i colors. Des d’escultures a forjats de ferro o mosaics plens de vida. La tribuna situada a l’alçada del primer pis a la dreta, és una autèntica meravella. Tampoc us heu de perdre el Sant Jordi matant el drac que hi ha a la porta principal d’entrada. Si entrem (actualment no recordo si s’estan fent obres a l’interior), podreu veure el pati central, l’escala que puja al primer pis i els vitralls de la claraboia del sostre o de la porta que tanca la seu del Centre del Modernisme de Barcelona. També hi ha una petita sala d’exposicions, una botiga de venda de llibres i naturalment tot tipus de xocolata.

Enfront de la casa Amatller, al terra del carrer, hi trobareu una placa amb la indicació de “quilòmetre 0” de la Ruta del Modernisme de Barcelona. Per cert, l’illa de cases del passeig de Gràcia entre els carrers d’Aragó i Consell de Cent se la coneix com “l’illa de la discòrdia”, ja que després de la construcció d’aquesta casa, Domenech i Montaner va construir al número 35 la casa Lleó Morera (1900-1902) i Antoni Gaudi al número 43, la casa Batlló (1905-1907). O sigui els tres arquitectes modernistes més representatius, tenen alguns dels seus capricis més creatius a tocar. Si en teniu ocasió, no us ho perdeu, és realment espectacular aquest museu a l’aire lliure.

SANDVITX D’ALBERGÍNIA I MOZZARELLA FRESCA

El Josep Àngel, en el seu bloc Olleta de verdures, ens explicava que ha estat fent dieta de la mà de la Rosa Maria, i que no li ha suposat cap esforç, al contrari, que li sap greu que ja li hagi donat l’alta. Tal com li vaig comentar a ell, veure els seus resultats em va animar a fer el mateix, ja que per problemes d’esquena he de rebaixar una mica de pes, per tant, compartim dietista.

Com a mostra de la dieta, aquí us deixo una recepta que em va passar la Rosa Maria, per a un sopar, sí, sí!, això per sopar, amb un gaspatxo per davant i un iogurt per postres. A més, també es pot compartir amb els de casa, segur que els agradarà!.

Ingredients per a 4 persones:

- 4 fulles d’alfàbrega fresca
- 1 albergínia grossa
- 1 bola de mozzarella fresca light
- 8 llesques de pa de motlle (mida mitjana)
- Oli d’oliva
- Sal

Preparació:

Posar a escalfar el forn a 200º.

Rentar i tallar l’albergínia en rodanxes, salar-les força per les dues cares i deixar-les en un escorredor uns 5 – 10 minuts que plorin. Passats els 5 – 10 minuts, rentar bé les rodanxes d’albergínia per tal d’eliminar-los bé la sal i eixugar-les amb paper absorbent.

Disposar les rodanxes d’albergínia en un plat, tirar-hi un raig d’oli i coure-les al microones, tapades, a potència màxima uns 4 – 5 minuts. També es poden coure a la planxa.

Tallar la bola de mozzarella en rodanxes i muntar els sandvitxos col•locant sobre una llesca 1 – 2 rodanxes de mozzarella, 1 – 2 rodanxes d’albergínia, 1 fulla d’alfàbrega i un raig d’oli d’oliva. Tapar amb l’altra llesca de pa. Per als de casa, podeu ser més generosos en el farcit.

Col•locar els sandvitxos en una safata per al forn i escalfar-los uns minuts o fins que les llesques es torrin al gust.

Aquest sandvitx també es pot menjar fred, per tant també pot ser una opció de “menjar per endur”.

SALZBURG, Mozart i molt més

Salzburg, amb uns 150.000 habitants, és la quarta ciutat més gran d’Àustria (per davant seu hi ha Viena, Graz i Linz). Està situada a la ribera del riu Salzach, al límit de la serralada alpina, a 300 quilòmetres de Viena i a 150 de Munic.

Aquesta proximitat amb la capital bavaresa ens va permetre visitar Salzburg en una escapada d’un dia, quan fa unes setmanes vam ser a Munic.

D’entrada, dir que les comunicacions tant per carretera com per ferrocarril entre Munic i Salzburg són molt bones. Nosaltres vam optar pel tren i en una hora i quaranta cinc minuts ens vam plantar a la ciutat austríaca.

La part antiga de Salzburg està protegida per l’UNESCO des de l’any 1997. A la ciutat podem trobar museus, palaus, esglésies i sales de concert dignes de ser visitades. Nosaltres vam haver de fer una mica de tria, ja que la nostra estada no anava més enllà d’unes quantes hores. Per tant, vam decidir passejar pels seus carrers, veure l’ambient que s’hi respirava en la preparació del mundialment famós festival de música d’estiu i como no, vam visitar la casa-museu de Mozart.

Baixant de l’estació central de Salzburg cap el centre, passem pel palau i els jardins de Maribel, la seu de la Fundació Mozart i alguna de les esglésies d’estil barroc més visitades com la de la Trinitat.

Per fi arribem al Staatsbrücke (pont de la ciutat), el creuem i entrem de ple a la part més antiga de la ciutat, gairebé tota ella només per a vianants. El carrer més representatiu es Getreidegasse que a banda de ser el cor comercial de la ciutat, destaca per la senyorial decoració dels seus portals, els històrics rètols dels comerços, i els patis interiors dels edificis. Molts conserven encara els timbres històrics que connectaven els portals amb els habitatges.

En el número 9 d’aquest carrer, es troba també la casa on va néixer Mozart el 26 de gener de 1756. És una casa del segle XVII, de color grog amb finestres blanques, on la família Mozart hi va viure a la tercera planta entre el 1747 i el 1773. El 15 de juny de 1880 la Fundació Internacional Mozart va inaugurar el museu, el qual s’ha anat reformant i ampliant. Els instruments i mobles que hi podem veure, van passar a la Fundació Mozart, gràcies a les donacions de la seva dona, Constanze i els seus fills Carl Thomas i Franz Xaber Wolfgang. El museu ja l’havíem visitat l’any 1997, i les ampliacions que s’han fet en els darrers anys són notables.

Les seus del festival de música, que es fa entre finals de juliol i finals d’agost, sòn l’anomenada Gran Casa del Festival, la Casa per Mozart i les antigues cavallerisses de la cort. Tres auditoris que anualment reuneixen el millor que es pot escoltar i veure en el món de la música i l’òpera.

Passejant per la ciutat també vam visitar l’església dels franciscans, potser la més interessant de la ciutat des del punt de vista artístic i arquitectònic, amb elements de tots els estils, des del romànic fins l’actualitat.

Salzburg és una ciutat que respira música pels quatres costats i no costa gens escoltar Mozart, Rossini, Haydn o Bach en qualsevol racó o plaça. Evidentment, com sempre, ens van quedar moltes coses “pendents”, però aquesta és una de les raons que t’empenyen a tornar als llocs que et deixen un bon sabor de boca, i Salzburg ens l’ha deixat per segona vegada.

INTXAURSALSA

Jo tinc debilitat per les postres del País Basc i quan vaig veure aquesta recepta al bloc de l’Astrid, Mi blog de pintxos la vaig posar en pràctica ràpidament. Ella ens diu que l’hem de tastar al menys una vegada. I no una vegada, no, aquesta recepta ja ha quedat en el recull de les de repetir!.

La intxaursalsa és una crema de nous que, segons la cultura gastronòmica popular del País Basc, es prepara la nit de Nadal des de fa més de 150 anys. Si s’ha mantingut fins avui en dia, per alguna cosa serà, no us sembla?

Amb les quantitats de la recepta, jo vaig fer quatre zuritos com el de la foto.

Ingredients:

- 1/2 litre de llet
- 80 g de sucre
- 100 g de nous picades
- 1/2 branca de canyella

Preparació:

Posar tots els ingredients en un cassó al foc. Amb un batedor de barilles, remenar fins que la barreja s’espesseixi com una crema. Quan es refreda, s’espesseix una mica més.

Repartir la crema en els gots i deixar-la reposar a la nevera, millor de un dia per l’altre.

Si es vol, també es pot passar pel colador xinès, per aconseguir una crema més fina, però jo vaig deixar que tingués la textura granulosa de les nous picades fines.

Aquesta crema també es pot prendre templada. Jo la vaig treure de la nevera una estona abans de menjar-nos-la i la temperatura era perfecta.

11 DE SETEMBRE REIVINDICATIU

L’any 2006, Victor Alexandre va escriure “La paraula contra el mur” (la independència no és un privilegi). Som al 2010 i no crec que hagi canviat res. És més, en contra dels que alguns pensen, crec que la Diada Nacional de Catalunya ha de seguir sent una diada reivindicativa, tant de bo pogués ser ja una diada únicament festiva.

“Fa tres segles que la paraula catalana s’estavella sistemàticament contra el mur espanyol. Tres segles en el decurs dels quals homes i dones dels Països Catalans, vinculats a la política, les arts, les ciències o el pensament, han fracassat en l’intent d’explicar a Espanya la irrenunciable voluntat de ser del poble català. No poden admetre que els drets del pobles no prescriuen i que Catalunya ja era una nació molt abans que Espanya n’esdevingués. La idea és negar l’existència nacional de Catalunya per tal que així, reduïda la identitat catalana a un mer sentiment, no hi hagi cap escletxa jurídica que n’afavoreixi l’autodeterminació”

Extractes del pròleg del llibre “La paraula contra el mur” (La independència no és un privilegi) de Victor Alexandre - La Busca edicions (2006).

Malgrat tot, seguim caminant!.

Bona Diada per a tothom.

ARRELS NÒMADES

Aquest ha estat un dels llibres que he llegit durant les vacances d’agost, amb la companyia d’una bona tassa de cafè i des d’un saló de lectura privilegiat: la Vall de Baztan.

“Lara no havia nascut encara i Aya Maria, la meva primera filla, estava a punt de fer els tres anys. A la guarderia barrejava el català i el castellà amb l’arameu i l’àrab. Resultava especialment graciós, i alhora gratificant, sentir com conjugava verbs arameus i àrabs en frases catalanes o castellanes. Ho feia amb la naturalitat de la flor que s’obre a la rosada. Però als seus ulls preciosos hi restava, sovint, una pinzellada de desconcert. No l’entenien del tot, i ella tampoc entenia per què no l’entenien. Jo intentava explicar-li que les seves arrels interferien en el seu present i l’enriquien. Em preguntava pels avis, i per què no en tenia. Li vaig dir que vivien en un país molt llunyà, però que hi havia un avi que mai l’abandonaria i que es deia Ximxa, “el déu sol dels assiris”. Li vaig regalar un penjoll amb la figura de Ximxa i, mentre Aya Maria anava a fer-ho saber a totes les seves joguines, jo em vaig posar a escriure qui era i d’on venia el seu pare. A explicar-li per què li transmetia coses que la feien sentir diferent, tot esperant que, quan la vida la rapti del seu món de princeses i papallones, ella mateixa pugui decidir qui vol ser.”

Qui millor que Pius Alibek, l’autor d’Arrels nòmades, per explicar-nos el perquè d’aquest relat autobiogràfic ple d’emocions i sentiments personals. El Pius va néixer a Ankawa (Iraq) i en aquest llibre explica com va ser la seva infantesa i joventut fins que l’any 1981, coincidint amb l’inici de la guerra amb l’Iran, va marxar i es va instal•lar a Barcelona. Un relat en què podem apreciar la contínua decadència d’un estil de vida força variat, ja que l’autor pertany a la comunitat cristiana assirio-caldea del Kurdistan, va viure a Bàssora amb els musulmans i va estudiar al seminari catòlic de Bagdad.

Aquesta gran diversitat li permet fer una narració molt ben estructurada i amb una visió comprensiva i integradora de totes les sensibilitats amb què ha conviscut.

Pius Alibek és llicenciat en filologia anglesa i entre d’altres coses, s’ha dedicat a la docència i als estudis històrics i lingüístics. El podeu trobar al restaurant Mesopotàmia, al barri de Gràcia, on a banda de ser l’autor de la seva decoració, també hi cuina, una altra de les seves passions.

En resum, “Arrels nòmades” és un llibre molt recomanable, no només pel que s’explica sinó també per com s’explica. De lectura amena i fins i tot divertida en molts moments, ha fet que alguns dies d’aquest xafogós agost hagin estat per a mi molt més suportables i agradables.

.

1ª FIRA DEL TOMÀQUET DEL VALLÈS

El tomàquet, aquesta petita joia de la terra tan difícil de trobar avui amb l’olor i el sabor d’abans, ha estat el protagonista de la fira que s’ha celebrat avui a Santa Eulàlia de Ronçana.

Quan fa uns dies vam llegir el post dels amics vermells dedicat al tomàquet, vam pensar que per poc que poguéssim hi faríem una escapadeta. I així ha estat. En realitat avui s’ha celebrat la primera de dues jornades dedicades al tomàquet, la segona jornada tindrà lloc en el mateix recinte del centre cívic “la Fábrica”, el proper dissabte 25 de setembre.

En aquestes jornades, a banda de conèixer moltes varietats de tomàquets, es pot assistir a xerrades sobre la cuina del tomàquet, a visites comentades a “l’hort” i a uns tasts per tal de conèixer les diferències entre les classes de tomàquets.

En el tast al qual hem assistit aquest migdia, hem pogut diferenciar clarament les varietats: Pometa de Santa Eulàlia de Ronçana, Tres caires de Rubí, Montserrat de Vaquerisses, Pometa Lluís Vila de l’Ametlla del Vallès i Rosa Ple de Parets del Vallès. De les cinc classes de tomàquets, n’hem analitzat l’aroma, el gust, la textura i la intensitat del post-gust.

Aquestes jornades dedicades al tomàquet han estat organitzades per la Diputació de Barcelona, el Consell Comarcal del Vallès Oriental, el Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Santa Eulàlia de Ronçana.

Fora del recinte hi havia una extensa exposició de les moltes varietats de tomàquets que es poden trobar a casa nostra, i unes quantes "paradetes" on se'n podien adquirir. Evidentment no ens hem pogut estar de comprar-ne uns quants de diferents tipus, i en arribar a casa, hem preparat una deliciosa amanida de tomàquet i formatge amb oli d’alfàbrega. El tomàquet que hem utilitzat ha estat la varietat anomenada Cor de bou, un tipus de tomàquet força aromàtic, amb una textura carnosa i un gust dolç. En resum una autèntica meravella que posava la cirereta a un dia molt profitós.

.