UN REGIMENT AMB DUES FILLES EXCEPCIONALS

Hi ha grans òperes que amb un muntatge dolent o una mala interpretació fan que les representacions siguin nefastes. Per contra, hi ha obres erròniament qualificades de “menors”, que gràcies a una encertada posada en escena i a una gran interpretació, esdevenen inoblidables. Això darrer és el que ha passat amb La fille du regiment de Gaetano Donizetti, que aquests dies s’està representant al Gran Teatre del Liceu.

Anem a pams, ahir dissabte vam ser uns dels privilegiats que vam poder gaudir del primer repartiment i avui diumenge ho hem fet amb el segon.

La representació d’ahir dissabte va ser sens dubte excepcional, cosa difícil de veure darrerament. L’escenografia de Chantal Pelly, conegudíssima ja que porta un bon rodatge, i la fenomenal direcció d’escena de Laurent Pilly tenen una part molt important d’aquest èxit. Tant costa fer coses originals, imaginatives, amb bon gust i amb una direcció encertada?. Sembla que sí, ja que Bieitos, Deflos i d’altres així ho confirmen.

Però centrem-nos amb aquesta Fille du regiment. D’una banda els cors i l’orquestra dirigida per Yves Abel van sonar magnífics. Els personatges secundaris de l’obra també van estar molt bé en el seu rol, fins i tot l’Àngel Pavlowsky (em feia una mica de por) va estar molt bé dins la pell de la Duquesa de Crakentorp. La Victòria Livengood va mostrar la seva bis més divertida sense oblidar el seu bon saber fer en la part cantada, i el Pietro Spagnoli va tornar a demostrar la seva teatralitat i bona qualitat vocal.

Arribem als protagonistes. El Juan Diego Flórez és un autèntic luxe. Sense cap discussió el número 1 mundial en aquest tipus de repertori. Difícil trobar algú com ell que faci aixecar el públic del seient i arrencar aplaudiments fins que fa el gest per tal de tornar a repetir els 9 do de pit de Pour mon âme, és a dir un total de 18 en pocs minuts. Extraordinari!!. A més, ha millorat molt en l’aspecte teatral, que amb una bona direcció, funciona molt bé. Escoltar el Juan Diego Flórez és un autèntic plaer, el públic ho agraeix i ell hi correspon donant el millor de sí mateix, que és molt.

I que dir de la Patrizia Ciofi?. Sensacional. Si no hagués vist moltes vegades la versió original de la Dessay, per a qui es va fer a mida aquesta producció, hauria dit que l’actuació de la Ciofi és simplement insuperable. Va estar extraordinària en tot moment, cantant, bellugant-se, transmetent sensacions... i el públic la va ovacionar, com a mínim tant com el Flórez. I és que la gran soprano italiana estava realment emocionada després de l’enorme injustícia que es va cometre amb ella en aquelles Lucias del 2006.

I ara acabem d’arribar de veure la representació del “segon repartiment”. Si dic que aquest repartiment, en qualsevol gran teatre d’òpera del món estaria al màxim nivell, ja ho hauria dit tot. Però vull puntualitzar una mica l’actuació dels tres protagonistes diferents de l’altra representació.

El madrileny Carlos Bergasa, molt bé, cap diferència amb el Pietro Spagnoli.

El crevillentí Antonio Gandia era la nostra gran incògnita. Però, renoi amb el Gandia. Els 9 do de pit els ha clavat amb absoluta solvència, i en el segon acte ha fet una Pour me rapprocher de Marie, realment excepcional i d’un nivell altíssim que ha emocionat tothom, amb una veu fresca i potent.

Pel que fa a la Nino Machaidze, absolutament magnífica. Ni millor ni pitjor que la Ciofi, això sí, diferent. A les parts més còmiques se la veia un pel més incòmoda, però ho ha resolt meravellosament. La veritat és que després de veure-la sempre en papers dramàtics, em costava de creure la grandiosa creació que fa d’aquest personatge en aquesta producció.

El backstage

Tant ahir com avui, hem tingut l’ocasió de poder-nos “infiltrar” als camerinos i xerrar un moment amb els cantants. Un Flórez molt més comunicatiu de l’habitual atenia tothom, el Pietro Spagnoli ens va explicar que la propera temporada participarà en el Liceu en la Linda de Chamounix i la següent en Il Turco in Italia. La Ciofi, encantadora, exultant i emocionada agraïa la gran acollida del públic i ens va explicar que les informacions que la situaven en el proper repartiment de la Linda de Chamounix no són certes. Avui hem tingut ocasió de saludar un Carlos Bergasa atent, complaent i agraït, una Nino Machaidze simpatiquíssima i encantadora amb la que “hem quedat” per veuren’s a Munic al juliol en l’Elissir d’Amore, un agradabilíssima Victòria Livengood a la que hem felicitat per la seva Rosor i un Antonio Gandia pletòric que ens ha confessat els nervis normals de l’inici però que l’ària realment difícil és la del segon acte, i a més ara se'n va a Nova York a fer l'estrena d'una òpera d'un autor de Crevillent, el seu poble.

En resum, un cap de setmana sensacional en el que hem gaudit a tope de Donizetti, del bel canto i d’uns intèrprets excepcionals. Cal assaborir, per tant, el que possiblement és el millor muntatge de la temporada.

-