ANNA BOLENA

Quan l’any passat es va anunciar el repartiment per a aquesta Anna Bolena, els presagis eren immillorables ja que la majoria d’intèrprets eren d’autèntic luxe. Però quan la cosa va començar a rodar el  20 de gener passat, les perspectives es van torçar parcialment. El Josep Bros va haver de ser substituït en la primera representació per una indisposició, i l’Edita Gruberova evidenciava que el temps no perdona.

Amb tots aquests indicis, divendres passat vam anar al Liceu disposats a gaudir d’una de les grans obres del belcantisme, però amb reserves sobre el resultat final.

D’entrada, dir que la producció no em va agradar massa, amb un escenari força desaprofitat i amb aquells tocs de suposada “modernitat” que costen d’entendre, com l’aparició d’Anna Bolena amb ulleres de sol, un ballet que no s’acaba d’entendre o uns monitors tipus DGT que encara s’entenien menys. Amb tot, com a mínim no va ser una posada en escena molesta malgrat les esmentades incoherències.

En l’aspecte interpretatiu, la cosa va tenir molts clarobscurs. Em van agradar força les interpretacions dels secundaris Marc Pujol i Jon Plazaola (molt correctes) i Sonia Prima (una molt agradable sorpresa).

Ja entrant en els papers protagonistes, em va agradar molt el Simon Orfila, com sempre. Va haver de substituir el Carlo Colombara en el paper d’Enrico VIII, i pel que havia llegit de les quatre o cinc representacions que aquest va fer, l’Orfila el va superar de llarg. Amb un cant potent, segur i eficient va brodar el paper del monarca anglès. Per la seva banda, el Josep Bros va treure el personatge de Percy amb molta solvència, molt millor del que jo esperava ja que havia tingut problemes de salut feia poques setmanes. Només en la darrera ària va tenir un petit incident amb la veu que va ser aprofitat per un sector del públic per recriminar-li-ho, però d’això en parlarem més endavant.

L’Elina Garanca va ser la triomfadora indiscutible de la nit. Extraordinària en tot moment, amb un cant ple de matisos, sense esforços aparents per assolir tots els reptes del personatge, amb una veu clara, poderosa i sense escletxes i amb un domini total i absolut de l’escena. Aquesta noia ho fa tot bé, amb només 34 anys s’ha convertit en una de les “mezzos” més valorades en el món de l’òpera.

Deixo per al final la gran Edita Gruberova, una de les meves cantants de referència. La Gruberova, deia molta gent que ja no estava per representar òperes ja que no era, ni de bon tros, la indiscutible reina del bel canto. La impressió que em va donar va ser pitjor del que em temia. Crec que, a banda de tenir la veu en clara davallada, divendres no va tenir una nit afortunada. Des del principi no se la va notar còmoda vocalment, cada nota li costava un gran  esforç (cosa impensable fins fa poc temps), la veu no sortia ni amb força ni amb claredat i la seva pirotècnia vocal tan efectista no va fer acte de presència gairebé en cap moment. Només en l’escena de la bogeria, tombada a les escales, i cantant amb un fil de veu extraordinari, va demostrar que la seva gran tècnica no s’ha perdut, però en la nota final va tornar a fallar. No em va agradar gens veure una Edita Gruberova cridant o parlant més que cantant (cosa que va fer en més d’una ocasió) i molt menys fent alguna nota desafinada. Sobre tot en el duet amb l'Elina Garanca es va veure l’abismal diferència que existeix actualment entre les dues cantants.

Com deia al començament, el pas del temps no perdona ningú, i al mateix temps que una reina-cantant s’acaba (Bolena-Gruberova) una altra arriba al cim (Seymour-Garanca).

Contracrònica – El pitjor de la nit, els “hooligans” que es fan notar estrepitosament cada vegada que la Gruberova canta al Liceu. Tant se val si la cantant ho fa bé o no, ells aplaudeixen incansablement i criden desproporcionadament. I no només això, es molesten si la gent aplaudeix els altres cantants  més temps del que ells consideren necessari. Això va passar quan la gent premiava determinades intervencions de l’Elina Garanca, i ells, mitjançant tímids però audibles xiulets intentaven condicionar la reacció del públic. També crec que van ser els promotors d’alguns “buuuusss”  de mal gust i mala educació que van dedicar al Josep Bros, sortosament els aplaudiments van ser més molt mes nombrosos.

Al final de la representació vam poder accedir al backstage i vam poder saludar els cantants. Crec que per l’estat anímic d’aquests, es podia deduir com havia anat la representació.  El Marc Pujol i la Sònia Prima estaven eufòrics i agraïen les felicitacions de tothom. El Simon Orfila, molt satisfet, amable, xerraire i proper, feia conversa amb tothom. L’Elina Garanca, guapíssima, correcta i amb un somriure permanent que compartia amb tots els que se li acostaven. En canvi el Josep Bros mostrava un rostre contrariat pel problema que va tenir al final, però el Josep és un gran senyor i va atendre i va parlar amb tots els que van voler fer-ho. Finalment, la que va tardar més en sortir del camerino va ser l’Edita Gruberova, que va estar molt amable amb tots els que li demanaven signatures i fotos (com en sap de posar-s’hi bé). Em va semblar que la seva expressió deixava entreveure que alguna cosa no havia anat del tot bé.