De l’última classe de la Mireia Carbó, he fet la seva recepta de l’arròs verd (originàriament amb cloïsses).
En aquest cas, i seguint la seva filosofia de “si no en tens no en posis, o si no t’agrada no en posis”, he fet dues variacions que han sigut no posar les cloïsses i substituir els espinacs per carxofes, ja que ella va suggerir que es podien canviar les verdures al gust.
Així doncs, un deixo aquesta recepta, abans de marxar una setmana de vacances. Ja us ho explicarem a la tornada!
Ingredients per a 4 persones:
- 400 g d’arròs - 1 manat d’espàrrecs verds - 4 carxofes - 50 g de pèsols - 100 g de mongetes tendres - 1 ceba tendra - 2 grans d’all - 1 l d’aigua (aprox.) - Julivert fresc - Oli d’oliva
Preparació:
Fer un sofregit amb la ceba picada, els alls, les carxofes tallades petites, els espàrrecs tallats a rodanxes (reservant les puntes) i les mongetes. Quan estigui una mica sofregit, afegir-hi els pèsols i les puntes dels espàrrecs.
Quan el sofregit estigui llest, afegir-hi l’arròs i coure’l 1 minut. Afegir l’aigua calenta i coure l’arròs durant 15-18 minuts.
Quan faltin 5 minuts per acabar la cocció, afegir-hi el julivert picat. .
El passat 18 de juny va fer 190 anys que Charles Gounod va néixer a París. Aquest post el volia posar el dia 18, però l’actualitat manava i aquell dia tocava parlar d’en Josep Carreras.
Tornant al protagonista d’avui, Gounod va ser un dels músics més respectats del segle XIX i va influir de forma indubtable en altres compositors francesos com Bizet, Saint-Saëns o Massenet. Fins i tot Debussy el va declarar “necessari” pel que va representar per la música francesa davant la gran empenta wagneriana del moment.
Va estudiar al Conservatori de París i als 19 anys va obtenir el “Prix de Rome” , ciutat on va aprofitar la seva estada per a estudiar bàsicament música religiosa.
Va composar una dotzena d’òperes, les més famoses: Faust (1859) i Romeo et Juliette (1867). Entre les seves obres destaquen els oratoris, la música de cambra i dues simfonies. També és l’autor de l’himne de la Ciutat del Vaticà.
Era un home amb profundes conviccions religioses i una de les seves peces més conegudes és l’Ave Maria, derivada del primer preludi del “clavecí ben temperat” de J.Sebastian Bach (BWV 846).
Va morir l’any 1893 a Saint Claud.
Per evidenciar la diversitat de la seva música, us proposem dues petites mostres. D’una banda el conegut vals “Je veux vivre” de l’òpera Romeo et Juliette, interpretada per la soprano russa Anna Netrebko, i després la famosa Ave Maria, interpretada pel Josep Carreras.
Que gaudiu de la música de Gounod i fins la propera.
Com mana la tradició, la nit del 23 de juny és nit de coca i petards. Jo vaig complir la primera part de la tradició, és a dir, em vaig decidir per provar de fer, per primera vegada, la coca de briox, però els petards, me’ls vaig mirar de lluny. Això ho deixo per als altres.
Aquí teniu la meva experiència:
Ingredients: - 400 g de farina de força - 125 g de sucre - 80 g de mantega - 5 g de sal - 40 g de llevat fresc - 1 llimona - 2 ous - 1 culleradeta de sucre avainillat - 50 ml de llet - 1 ou per pintar - 300 g de fruites confitades (taronja, meló, cireres) - 100 g de pinyons
Preparació:
Escalfar el forn a 200º, amb l’escalfor de baix.
Desfer el llevat en la llet una mica tèbia. Posar la farina a sobre del marbre en forma de volcà. A la circumferència exterior, escampar-hi el sucre, el sucre avainillat i la sal. Aquests tres ingredients no han de tocar el llevat directament, ja que els cristalls el fan malbé.
Al mig del volcà, posar-hi la mantega tova, els ous, la pell de la llimona ratllada i el llevat dissolt en la llet. Primer aixafar-ho amb una forquilla i després anar-hi incorporant la farina del voltant.
Treballar la massa amb les mans i quan tingui una consistència que es pugui agafar, mullar-se les mans amb oli i picar la massa a sobre del marbre, aixecant-la enlaire i tirant-la contra el marbre, durant 10 minuts.
Deixar reposar la massa en un lloc càlid, evitant les corrents d’aire, fins que dobli el volum.
Quan la massa hagi fermentat i hagi augmentat de volum, es torna a treballar una mica per treure l’aire.
Untar amb oli una llauna per anar al forn i amb les mans estirar-hi la massa, donant-li forma de coca, pintar-la amb el rovell d’ou amb una mica d’aigua, disposar a sobre les fruites confitades i els pinyons, i escampar una mica de sucre per sobre.
Coure la coca al forn a 200º, amb l’escalfor de baix, durant uns 15 o 20 minuts. Per coure el briox, cal temperatura alta i poc temps.
La matinada d’ahir va començar l’estiu i hem estat pensant quina podria ser la millor manera d’il•lustrar la nova estació que sobtadament, ens ha envaït amb sol i altes temperatures, i ràpidament m’han vingut al cap “Les Quatre Estacions” de Vivaldi.
Antonio Lucio Vivaldi va néixer a Venècia el 4 de març de 1678 i va morir a Viena el 28 de juliol de 1741. Va ser un reconegut violinista i un dels principals compositors del barroc.
A la imatge de la dreta podeu veure l’església de Santa Maria della Pietá, on Vivaldi va estrenar gran part de les seves obres fins l’any 1740.
De les moltes obres que Vivaldi va escriure, cal destacar els quatre concerts per a violí que va compondre cap a l’any 1725 amb el títol original de “Le Quattro Stagioni” i que amb els anys esdevindria una de les obres més conegudes de tota la història de la música.
El fragment que tot seguit us proposem és el “presto”, corresponent al concert número 2 en sol menor, conegut com l’estiu. Els intèrprets són “I musici” un dels grups amb més prestigi interpretant Vivaldi.
Ahir varem tenir una altra cita amb els amics blocaires per assistir a una classe de la Mireia Carbó, al Club Social Caprabo-Eroski. Aquesta vegada sí que no puc repassar els noms de tothom que hi va ser, perquè érem molts i com que varem quedar directament a dins de la sala, era més difícil d’identificar les persones que venien per primera vegada, perquè es barrejaven amb més gent que ja hi havia asseguda. Tot i així, en alguns casos, la foto que hi ha als blocs va ajudar, com en el cas de la Tere, de la Maleta de Boston, i el Manel, de Cuinar és generós.
Aquesta vegada, els plats que la Mireia ens va preparar van ser un arròs verd amb cloïsses (verd pel color de les verdures que hi va posar), fàcil de fer i molt original; un pastís de formatge amb fruites del bosc, bastant dolç, i una coca de llardons, molt adient per a la revetlla de Sant Joan.
Com ja us he explicat en altres ocasions, la Mireia és molt bona comunicadora i fa que es creï un ambient d’absoluta complicitat entre ella i les persones que assistim a les classes. Cada vegada ens hi trobem més a gust i la sentim més propera.
Fidel a la seva manera de fer, a més d’ensenyar-nos a preparar les receptes, afegia comentaris amb el sentit de l’humor que la caracteritza. A les fotos podeu veure més d’una cara somrient.
També ens va parlar del llenguatge de l’arròs (tal com ho va definir ella), és a dir, quantitats d’arròs, quantitat de líquid que s’ha d’afegir, remenar o no remenar... No tothom hi estava d’acord, oi, Manel?.
Ja fora de programa, ens va tornar a ensenyar com es fa la famosa paperina per decorar amb xocolata. Si voleu veure-ho, aneu a la Cuina de casa, que la Gemma ho va grabar.
Al final hi va haver signatura de llibres i la foto habitual de grup amb la Mireia, encara que aquesta vegada no hi eren tots els blocaires. N’hi havia que tenien pressa i van marxar abans, d’alguns no ens varem poder acomiadar, i és que el temps que compartim passa tant de pressa, que sempre ens queden coses al tinter per comentar. Per tant, us faig una proposta: què us sembla si després de vacances organitzéssim un sopar per poder xerrar tranquil•lament sense pressa?.
Ah!, i una vegada més, volem agrair a Caprabo-Eroski les facilitats que ens ofereixen per poder assistir tots plegats a aquestes classes.
Ahir dimarts 17 de juny era el dia que estava assenyalat per al recital de Josep Carreras al Gran Teatre del Liceu, per a celebrar els 50 anys del seu debut.
Les entrades les teníem des de feia un any i per fi el gran dia havia arribat. Hi vam anar d’hora, ja que abans del recital volíem visitar l’exposició que hi ha instal•lada al costat del Foyer. Una exposició molt interessant, plena de records (des de les pastilles predilectes per aclarir la gola fins a un diploma de l’Orfeó de Sants del 1954, escrit en català!), de cartells de teatres, i de moltes fotografies: de quan va trepitjar per primera vegada l’escenari del Liceu el 3 de gener de 1958, fotos d’actuacions seves arreu del món, fotos amb companys de feina com el Pavarotti, el Plácido, l’Aragall, la Baltsa, el Karajan, l’Abbado, o el Mehta, i com no, amb la Monserrat Caballé.
No parlarem de la biografia del Josep Carreras, ja que a la wiquipèdia en trobareu una de molt àmplia i ben documentada, sinó que ens centrarem en el recital d’ahir. Per cert, entre els assistents que omplien el teatre de les Rambles, hi havia molts estrangers, entre els quals destacaven tres senyores japoneses abillades amb els clàssics “quimonos”, com acabades de sortir d’una representació de Madama Butterfly.
El públic va rebre Josep Carreras amb una calorosa ovació, que no va ser res si la comparem amb els aplaudiments que van acompanyar els vuit bisos que ens va regalar, encara que per televisió només se’n van poder veure quatre.
El recital d’ahir estava dividit en dues parts en què predominava la música italiana (Scarlatti, Costa, Tosti, Puccini, etc.), completada amb dues cançons de Toldrà i una altra de Carlos Gardel.
No obstant això, per a mi l’autèntic recital va començar després, en el torn de “bisos”. Semblava com si el Josep Carreras s’hagués anat reservant per a la “traca” final. El programa oficial havia estat correcte, amb cançons a la mida de les possibilitats actuals del tenor, però va ser amb els “bisos” que vam poder gaudir de l’autèntic cantant que tan ens agrada.
Els aplaudiments van durar gairebé una hora, i només van ser interromputs per les aparicions del cantant, (sempre acompanyat del pianista Lorenzo Babaj) que va anar corresponent a l’entusiasme del públic amb una cançó rere l’altra. Val a dir que les dues darreres cançons van ser cantades davant dels més fidels seguidors, ja que molta gent havia marxat després del cinquè o sisè “bis”, perquè semblava que el cantant no hi tornaria, però els centenars d’incondicionals que encara seguíem aplaudint érem conscients que aquesta era una de les darreres ocasions de gaudir de la veu d’en Carreras i no el volíem deixar anar. Per cert, entre els “bisos”, per a mi el millor va ser el “Core ‘ngrato”, que si no va sonar com en els millors temps en quant a potència, si que ho va fer en quant a intensitat i sentiment.
Cal destacar que la veu del Josep Carreras no és ni de bon tros la que coneixem dels anys 70 i 80 (molt millor, però, del que molts esperàvem), en canvi el que no ha canviat gens és la seva entrega total i la passió que hi posa en cada nota, i això el públic ho aprecia i ho agraeix.
En resum, una vetllada carregada de sentiments i que els afortunats que hi vam poder assistir, no oblidarem mai.
De la manera de fer del Josep Carreras, una de les coses que més ens emociona són els seus “pianissimos”. Un exemple és aquesta ària de la flor, de l’òpera Carmen que, tal com explica ell, va preparar amb el Von Karajan per a una gravació i aquest, en escoltar el resultat, va dir “fa setanta-cinc anys que estic esperant que això es faci així”. Des de llavors, el Josep Carreras, sempre que ha estat possible, ha cantat aquesta nota així. Aquí en teniu un exemple, dirigit en aquesta ocasió pel James Levine i amb l’Agnes Baltsa, l’any 1987 al Metropolitan de Nova York.
Amb aquesta recepta participo al MEME dedicat a la Montserrat Seguí de Queralt, iniciativa a la qual podeu accedir des del logo que hi ha a la dreta del bloc. Tal com ella ens explica, aquest és un plat típic de la Cerdanya. Jo he posat la recepta tal com l’explica ella, i he posat el temps que he tardat jo en coure-la, perquè ella no ho detalla.
Ingredients per a 6 persones:
- Un ànec de 2 kg - 1 pera per persona - 3 grans d’all - 1 ceba - 2 pastanagues - 1 l de brou - 2 cullerades de vinagre - 2 cullerades de farina - Sal - Pebre - Picada: 2 grans d’all, julivert, 30 g d’ametlles torrades i 2 o 3 ametllats
Preparació:
Netejar l’ànec, tallat a trossos. Salpebrar-lo i daurar-lo en oli a foc viu.
Després, retirar els trossos de la cassola i preparar la salsa, fent un sofregit amb la ceba tallada a llunes i la pastanaga tallades a rodanxes. Afegir-hi l’all picat, donar-li unes voltes, afegir-hi la farina i deixar-ho coure tot junt uns minuts.
A continuació, mullar el sofregit amb el brou i quan torni a bullir, posar els trossos d’ànec una altra vegada a la cassola, tapar-la i posar-la al forn (jo he posat temperatura de 200º, amb l’escalfor de baix) fins que la carn sigui tendra, uns 50 minuts aproximadament en total.
Mentrestant, preparar la picada posant al morter primer l’all, després el julivert, després les ametlles torrades i finalment els ametllats. Quan tot estigui com una pasta fina, afegir-hi les dues cullerades de vinagre i acabar de desfer la picada amb una mica de salsa de la cocció.
Pelar les peres i fregar-les amb llimona. Posar-les en un cassó amb aigua bullint i coure-les tres minuts. Refredar-les en aigua freda i reservar-les.
Quan falti poc per acabar de coure l’ànec (uns 10 minuts abans) apartar-lo, colar la salsa i tornar a posar-ho tot a la cassola: l’ànec, la salsa, la picada i afegir-hi les peres.
Avui us proposo escoltar una de les millors veus de l’actualitat.
Es tracta de la Natalie Dessay, que va estudiar al Conservatori Nacional de Bordeus i ràpidament va començar a interpretar papers secundaris. El seu primer rol com a solista va ser la Barbarina de Les Noces de Figaro a Marsella l’any 1989.
El 1992 debuta a l’òpera de la Bastilla amb Els contes d’Hoffmann i el 1994 al Metropolitan de Nova York amb Arabella. Posteriorment interpreta La Flauta Màgica, El Rapte del Serrall, Ariadna auf Naxos, Hamlet i La Sonàmbula.
L’any 2000 comença a tenir dificultats a les cordes vocals i ha de cancel•lar nombroses representacions. Es retira dels escenaris i l’estiu del 2002 és operada d’una de les cordes vocals. El 2003 torna a les representacions en viu a París però poc després s’ha de sotmetre a una altra intervenció quirúrgica. Finalment reapareix el 2005 i decideix fer un canvi de rumb en el seu repertori, amb rols més lírics com Lucia di Lammermoor, Romeo et Juliette o Manon.
La temporada 2006/2007 interpreta Lucia di Lammermoor i La Sonàmbula a París, La Fille du Regiment a Viena i Manon a Barcelona i enguany torna al MET amb aquestes mateixes obres.
Per als amants de les bones veus, confiem que els seus problemes de salut hagin estat totalment solucionats i puguem gaudir durant molt de temps d’una veu única.
Tot seguit la podeu escoltar cantant l’any 2007 al MET de Nova York, Spargi d’amaro pianto de l’òpera Lucia de Lammermoor de Gaetano Donizetti. Per què he triat aquest fragment? Perquè la famosa escena de la bogeria d’aquesta òpera, si està ben cantada i ben interpretada, es d’aquelles que em posa la pell de gallina cada vegada que l’escolto.
Aquesta és una altra recepta de la Conxita, del Casal Artesà d’Hostafrancs. És molt ràpida de fer i queda molt bona. A veure si us animeu.
Ingredients per a 4 persones: - 750 g de llagostins - 3 alls - Oli - 50 g d’ametlles torrades - 25 g de farina - 1 ampolla de cava brut - Sal - Julivert
Preparació:
Saltejar els llagostins en una cassola amb oli i retirar-los. Treure el cor als alls, tallar-los a làmines i enrossir-los en el mateix oli, vigilant que no es cremin.
Fer una picada amb les ametlles torrades, els alls i el julivert.
En el mateix oli que hem fet servir per saltejar els llagostins i enrossir els alls, torrar la farina, afegir-hi el cava, com a mínim mitja ampolla, i la picada.
Incorporar els llagostins a la cassola i coure-ho tot junt a foc lent durant 10 minuts. Si el suc s’evapora massa, afegir-hi una mica més de cava.
Servir els llagostins acompanyats de flamets d’arròs. Jo he fet servir una barreja d’arròs vermell, salvatge, basmati i integral rodó.
Avui proposem la visita d’unes “pedres” molt properes. Es tracta d’una sortida molt atractiva que combina paisatge, història i patrimoni arquitectònic.
El Monestir de Sant Pere de Casserres és una joia del romànic, situat majestuosament en un meandre del riu Ter. L’estil arquitectònic inicial és romànic de l’escola catalano-llombarda, tot i que el claustre es va construir la segona meitat del segle XI. És l’únic monestir de l’orde benedictí a Osona i va ser erigit per nobles osonencs. Les obres començaren l’any 1006 quan la vescomtessa Ermetruit comprà el domini de Casserres al comte de Barcelona Ramon Borrell, amb la intenció de construir-hi un monestir dedicat a Sant Pere.
A partir del 1012 començà a haver-hi vida comunitària, si bé fins el 1050 l’església no fou consagrada. El monestir però, baixà aviat a la condició de priorat per no poder mantenir els dotze monjos necessaris per a continuar essent abadia.
El 1079 va perdre la independència quan va ser unit al gran monestir de Cluny pels vescomtes d’Osona i Cardona, els seus fundadors, per tal d’assegurar-hi la vida monàstica regular. Més endavant, al segle XIII, la comunitat va augmentar, però mai va passar de dotze o tretze persones, i durant els segles XIV i XV la vida comunitària va decaure de tal manera que a finals del segle XV només hi havia dos monjos a Casserres. Els bisbes de Vic, que durant anys havien intervingut activament en la vida del monestir, van deixar de fer-ho per la manca d’entrada de diners de les rendes del monestir, i això va marcar una forta davallada per al cenobi. L’any 1752 el priorat i tots els seus béns van passar al col•legi dels jesuïtes de Betlem de Barcelona, del qual va ser una simple possessió o granja. Però aquesta possessió va acabar quan l’any 1767 Carles III va decretar l’expulsió dels jesuïtes.
Posteriorment va passar a mans particulars i es va mantenir com a masoveria fins que l’any 1991 va ser adquirit pel Consell Comarcal d’Osona que, juntament amb la Generalitat de Catalunya, va dur a terme la restauració del conjunt del monestir durant els anys 1994-1998.
En resum, una visita molt interessant, que es pot conjugar, per reposar forces, amb un bon àpat al restaurant Fussimanya, a Tavèrnoles, on es poden degustar plats i productes del país, molt recomanables les taules d’embotits i les carns a la brasa, per un preu molt raonable.
Una recepta del llibre “Cuinar és senzill”, de la Montserrat Seguí, un clàssic que segur que molts de vosaltres teniu a les vostres prestatgeries.
Ingredients
- 300 g de farina - 2 culleradetes de llevat en pols - 140 g de mantega - 1 ou - 125 g de sucre - ½ culleradeta de vainilla en pols - 2 pomes grosses - 1 llimona - 100 g de nous - 50 g de panses de Corint - sucre glas per decorar
Preparació:
Escalfar el forn a la temperatura de 200º, amb l’escalfor de baix.
En un bol ample, posar la farina en forma de volcà juntament amb el llevat al centre, la mantega estovada, l’ou sencer, 100 g de sucre (reservar els altres 25 g) i la vainilla en pols, i treballar-ho primer amb una forquilla i després acabar d’amassar amb les mans, fins que quedi una pasta consistent, com ara la pasta brisa, però que no s’ha d’estirar.
Untar amb mantega un motlle de 22 cm i posar-hi al fons tres quartes parts de la massa.
Ratllar la pell de la llimona, procurant només agafar la part groga, perquè la part blanca és amarga.
Ratllar una poma, disposar-la a sobre de la massa, escampar-hi per sobre la meitat del sucre que teníem reservat, la meitat de la ratlladura de llimona, una mica de vainilla en pols, la meitat de les nous trencades, no picades, i totes les panses de Corint.
Ratllar l’altra poma i fer una altra capa de farcit, igual que l’anterior, però en aquest cas sense panses, ja que a la part de dalt del pastís es ressecarien.
Esmicolar la quarta part de massa restant, fent petits pessics irregulars (engrunes), i posar-los a sobre del farcit, procurant que quedi ben cobert.
Coure el pastís al forn a 200º, durant 50 minuts aproximadament. Punxar-lo per comprovar-ne la cocció.
Quan el pastís sigui fred, desemmotllar-lo i cobrir-lo amb sucre glas.
Ja feia dies que buscava una excusa per posar alguna cosa de l’Angela Gheorghiu i l’ocasió se’m va presentar quan la setmana passada es va fer públic el calendari de concerts del cicle Palau 100 per a la propera temporada.
Entre les aparicions més esperades hi ha la de la cantant romanesa, que el 27 de gener de 2009 interpretarà al Palau de la Música Catalana, segons el programa anunciat, obres de Berlioz, Gounod, Massenet, Bizet, Puccini i Verdi.
El públic i la crítica són gairebé unànimes quan parlen de la seva gran veu i la intensitat interpretativa que li permet ser una de les millors intèrprets que actualment hi ha de Verdi, Puccini i d’òpera francesa, tot i que tampoc són gens rebutjables les seves grabacions de lieder, o música religiosa.
L’Angela va estudiar cant a l’Acadèmia de Música de Bucarest, on es va graduar el 1989, coincidint amb la caiguda del “teló d’acer”, la qual cosa li va permetre l’inici d’una carrera internacional. Va debutar amb el paper de Mimí a l’Òpera de la ciutat de Cluj l’any 1990 i el 1992 va obtenir un gran èxit amb la Zerlina de Don Giovanni al Covent Garden de Londres. Però l’èxit definitiu li va arribar el 1994 quan Georg Solti la va triar per a una nova producció de la Traviata.
Gheorghiu ha construït cuidadosament el seu repertori del qual en formen part personatges com Violetta (la Traviata), Mimí (la Bohéme), Magda (la Rondine), Adina (l’’Elisir d’amore), Juliette (Romeo i Juliette) o Marguerite (Faust) entre d’altres. Casada amb el tenor Roberto Alagna amb qui ha compartit moltes de les òperes que ha interpretat, està considerada com una diva de l’òpera al més vell estil, i també de ser-ho en el pitjor dels sentits, tot i que, quan la sentim cantar, li ho perdonem tot.
Com a mostra aquí la teniu interpretant “Chi il bel sogno di Doretta” de l’òpera La Rondine de Puccini. Escolteu i gaudiu.
Ingredients per a 4 persones:
Preparació:
