dimecres 27 d’abril de 2011

MONA DE PASQUA

No tenia intenció de posar la recepta de la mona de Pasqua, perquè ja en tinc una altra al bloc, però és que després de tastar la d’aquest any, la varem trobar taaaant bona (només cal veure la cara de la Bet), que no em puc resistir a explicar-vos com vaig fer el pa de pessic, que va quedar flonjo, flonjo!. Si més no, serà un suggeriment per a l’any que ve!.

 Ingredients per al pa de pessic:

200 g de farina
200 g de sucre
6 ous
Dues culleradetes de llevat
Melmelada de préssec
Granet d’ametlla

Ingredients per a la trufa cuita:

400 g de xocolata amb llet de cobertura
400 g de nata per muntar

Preparació:

Escalfar el forn a 180º. Separar les clares dels rovells dels ous. Muntar les clares a punt de neu. Barrejar els rovells amb el sucre, fins que doblin el volum. Afegir-hi suaument les clares muntades, perquè no s’abaixin. Incorporar amb compte la farina amb el llevat i remenar fins que tot quedi ben integrat (jo ho vaig ver amb una espàtula). Coure el pa de pessic durant 30 minuts.

Per fer la cobertura, posar la nata en un cassó fins que bulli, apartar-la del foc i afegir-hi la xocolata, tot remenant fins que quedi fosa del tot. Deixar la barreja a la nevera, fins que tingui la consistència adequada per cobrir el pa de pessic (jo li vaig tenir dues hores).

Quan el pa de pessic estigui fred, tallar-lo pel mig, posar-hi una capa de melmelada de préssec,  i cobrir-lo amb la cobertura de xocolata.

Decorar la mona al gust, amb figuretes, ous, plomes i el granet d’ametlla pel voltant.

diumenge 24 d’abril de 2011

CASSOLA DEL DIVENDRES SANT

La Judith i la Mònica ens proposaven fer receptes amb bacallà per a les Memòries d’una cuinera. Em van encertar el gust de ple, ja que el bacallà m’agrada molt.

La meva aportació és aquesta recepta de la Mariona Quadrada, del seu llibre Bacallà, el caràcter de la sal. És una recepta tradicional  de Divendres Sant a la comarca del Baix Camp i d’altes del voltant.

Ingredients per a 4 persones:

8 talls de bacallà remullat de la   part del morro o dels lloms
Farina
1 ceba
4 carxofes
Suc de llimona
Un manat d’espàrrecs de bosc
1 all
Julivert
25 d’ametlles torrades
2 ous durs
Oli
Sal

Preparació:

S’enfarinen i es fregeixen els talls de bacallà i es reserven. En el mateix oli s’hi fa un sofregit de ceba trinxada fina. Ha de quedar ros i tou. S’hi incorporen les carxofes a quarts remullades amb suc de llimona, se’ls dóna un tomb perquè s’impregnin de l’oli. S’hi afegeixen els espàrrecs i el bacallà, i s’hi posa una mica d’aigua per coure. A part es fa una picada amb l’all cru o escalivat, segons el gust, les ametlles i el julivert. Es desfà amb més aigua i es tira a la cassola. Es cou tot junt 15 minuts i a l’últim moment s’hi posen els ous durs tallats a quarts. Ha de quedar confitat però sucós.

dimecres 20 d’abril de 2011

WEBOS FRITOS, el llibre

Ben segur que tothom que té un bloc, quan l’ha obert, ha rebut un comentari o altre que diu que un bloc dóna feina però que encara dóna més satisfaccions. Una d’aquestes satisfaccions ha estat conèixer la Su i el Jesús i el seu Webos Fritos. De moment virtualment a causa de la distància geogràfica, ja que ells són de Cuenca, però no per això llunyans, ben al contrari. A més, ara encara tenim ocasió de sentir-los més propers, perquè després de mesos de feina i dedicació, han editat el llibre “Webos Fritos, recetas y momentos”.

Amb aquest recull de receptes, han volgut recopilar plats de la seva terra, la Manxa, receptes de família, que ja cuinava la seva besàvia. Algunes les podem trobar al bloc i d’altres no,  explicades de forma didàctica i entenedora, com si tinguéssim una amiga al costat que ens orienta.

El complement perfecte de les receptes de la Su són les magnífiques i treballades fotografies del Jesús, que ens explica que fa fotografies des dels catorze anys, quan els dissabtes a la tarda ajudava i aprenia del seu pare, el qual li va ensenyar els secrets de la il·luminació, ensenyaments que amb els anys i en uns altres dissabtes, ell mateix ha aplicat al flaire de la seva cuina.

Aquest és el primer llibre que ens hem regalat per Sant Jordi. Si el veieu a les llibreries, doneu-li una ullada, segur que us encisarà i anirà amb vosaltres cap a casa. I si no, compreu-lo on line com hem fet nosaltres, i en dos dies el tindreu a les vostres mans..

diumenge 17 d’abril de 2011

DUES DONES QUE BALLEN

Ja fa uns quants dies que vam anar al Lliure de Gràcia a veure aquesta obra de Josep Maria Benet i Jornet, però entre òperes i timbals de favetes no havíem tingut ocasió de comentar-la.

D’entrada, dir que es tracta d’un tema molt actual i que de ben segur molts podem identificar ja que ens resulta molt proper. L’acció se centra en una dona gran (Anna Lizaran) a la qual la seva filla li ha buscat una dona jove (Alicia Pérez) per tal que l’ajudi en les feines de la llar, un parell de cops a la setmana. El xoc generacional i els problemes de cadascuna de les dues dones es posen de manifest durant l’hora i mitja que dura l’obra. Mentre una viu dels records i les frustracions, l’altra li ha d‘aguantar el mal caràcter i a més trampejar els seus problemes particulars. Tot això amb el rerefons de l’amenaça de desnonament que pesa sobre el pis de la dona gran i que durà a una solució sorprenent.

L’escenografia de Llorenç Corbella la trobo encertadíssima, com també ho és la direcció de Xavier Albertí. És clar que comptant amb la interpretació d’un dels grans monstres de l’escena catalana com és l’Anna Lizaran, l’escenificació de qualsevol obra resulta senzilla. I és que la naturalitat, la força, la dicció, el sentit de l’humor, el dramatisme o qualsevol dels recursos imprescindibles per dur a bon terme una representació estan assegurats amb la veterania, el “savoir faire” i el bon gust escènic de la gran actriu catalana. Al seu costat ens trobem amb una altra meravellosa actriu, l’Alicia Pérez, que en tot moment dóna la rèplica perfecta a Lizaran, i és el complement ideal per dur a bon port aquest text tan depriment però també farcit de pinzellades de bon humor.

Josep Maria Benet i Jornet és un autor amb una llarga experiència en muntatges teatrals i domina perfectament tots els ressorts necessaris per tal que el públic s’identifiqui amb les temàtiques que planteja i per tant fa que aquesta obra sigui molt recomanable. Per cert si la voleu veure, encara li queda una setmana  de vida en el remodelat Teatre Lliure del barri de Gràcia.

divendres 15 d’abril de 2011

TIMBAL DE FAVETES AMB GAMBES I CLOÏSSES

Per a aquest mes d’abril, la Marina (Xocolata desfeta) i la Sandra i el Xavi (Els fogons de la Bordeta), ens van proposar les faves per treballar a la cuina. La idea, d’entrada, ja ens va semblar bona, perquè les faves ens agraden força, però volíem fer una recepta una mica diferent. Un dia ho comentava amb la Gemma, una amiga meva que també és assídua a les classes del Casal d’Hostafrancs i que per cert, acaba d’estrenar bloc. Em va recordar una recepta que ens havia ensenyat la Conxita, i que ella va fer en format d’aperitiu per Nadal, que va tenir molt èxit. Són aquestes favetes amb gambes i cloïsses que nosaltres presentem en forma de timbalet. Gràcies Gemma pel suggeriment, eren delicioses!.

Ingredients per a dues persones:

2 kg de faves
200 g gambes
350 g de cloïsses
1 porro
1 ceba
3 alls
3 tomàquets vermells i madurs
Sal
100 cc de vi blanc
Pebre
Julivert

Preparació:

Posar les cloïsses en aigua amb sal durant 30 minuts, per si alguna tingués sorra. Pelar les faves.

Sofregir les gambes, separar els caps i aixafar-los bé perquè desprenguin tot el sabor i passar-los pel colador xinès, juntament amb l’oli de sofregir-los.

Picar el porro i sofregir-lo en l’oli de les gambes, afegir un all picat i el tomàquet ratllat. Desglaçar amb una mica de vi blanc i afegir les faves. Coure-les amb la cassola tapada, fins que estiguin pràcticament cuites.

Picar la ceba i la resta dels alls, estofar-la i afegir el vi blanc i el julivert. Afegir les cloïsses perquè s’obrin.

Incorporar la ceba, els alls, les cloïsses i les gambes a les favetes i coure-ho tot junt 5 minuts més.

Amb una anella d’emplatar, fer el timbalet de faves i decorar al gust.

dimarts 12 d’abril de 2011

ROSSINI A NOVA YORK

Per variar una mica de temàtica, dissabte al vespre vam anar al cinema Yelmo-Icaria a veure una òpera totalment diferent de les dues “veristes” que vam veure divendres al Liceu. Es tractava de Le Comte Ory, de Gioacchino Rossini, que va ser estrenada a Paris el 1828. Una òpera còmica i divertida, com només el geni de Pesaro sabia fer.

Bé, tots sabem que Rossini era un “bon vivant” amb poques ganes de treballar, per tant el que va fer va ser aprofitar uns quants temes musicals d’una òpera anterior, Il viaggio a Reims, estrenada el 1825 i que es va representar molt poc, per farcir part de la partitura d’aquest Le comte Ory, que sí que es va representar força i amb gran èxit.


Diana Damrau, Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez
La situació se situa a inicis del segle XII quan els cavallers marxen a lluitar a les croades deixant les seves dones soles. D’això se’n vol aprofitar Ory, un noble cràpula i tarambana que vol seduir la comtessa Adèle i s’inventa les mil i una per aconseguir els seus favors. Primer com a ermità i conseller d’ànimes turmentades, i més tard, quan és descobert, tornant a entrar al castell amb els seus homes però aquesta vegada disfressats de monges. Com podeu veure una trama força absurda.  Però ja se sap, en aquestes òperes còmiques la història no és el seu principal atractiu ja que tot gira al servei de la música i de les habilitats vocals dels intèrprets. És a dir, tot el contrari del verisme del qual vam parlar en l’última entrada. Per tant, Rossini aprofita aquesta trama clarament vodevilesca per crear uns temes musicals meravellosos al servei de veus privilegiades. Per cert, Rossini va haver de “driblar” la censura de l’època canviant el parentiu del marit d’Adèle convertint-lo en el seu germà.

Joyce DiDonato i Diana Damrau
La producció de Barlett Sher ha estat senzilla però efectista, lluny de l’espectacularitat a què ens tenen acostumats des del MET, i l’orquestra i els cors del Metropolitan Opera House van sonar molt bé sota la més que correcta direcció de Maurizio Benini. Una òpera belcantista que pretengui mostrar les qualitats vocals i el bon gust interpretatiu, necessita per sobre de tot d’un grup de cantants que sigui capaç de tirar-la endavant superant totes les dificultats que la partitura els depara. En això (trobar bons intèrprets) al MET tenen la mà trencada i els calés per aconseguir-ho. Per aquesta òpera s’ha comptat amb un autèntic “dream team” del belcantisme. 
Juan Diego Flórez, Joyce DiDonato i Diana Damrau
Per començar, Diana Damrau, que va brodar el paper de la comtessa Adéle amb una seguretat, claredat, potència i precisió en els aguts que la converteixen actualment en la indiscutible reina del belcanto. Al seu costat, Juan Diego Flórez, sense cap mena de dubte el millor tenor lleuger de l’actualitat i el que millor sap llegir i interpretar Rossini. Flórez va fer una autèntica creació del comte Ory amb una exhibició fantàstica de tota classe de “pirotècnies vocals” i a més, fent gala d’una extraordinària vis còmica.  Compartint escenari amb aquests dos “monstres” no hi podia haver qualsevol cantant, i el paper del patge Isolier va ser per a Joyce DiDonato. Una cantant meravellosa per la qual tinc una especial debilitat, tant per la seva tècnica acurada i elegant com per la sensibilitat interpretativa amb què ho fa i la sensacional versatilitat per interpretar qualsevol tipus de personatge. El trio del segon acte que van protagonitzar aquests tres cantants va ser sublim, antològic, no tinc paraules per descriure’l, però crec que serem molts els que el recordarem durant molt de temps, una autèntica exhibició de com s’ha de cantar i actuar alhora.

Stéphane Degout i Michele Pertusi
La resta d’interpretacions també van assolir unes cotes altíssimes. Michele Pertusi, Stéphane Degout, i Susanne Resmark van completar uns secundaris d’autèntic luxe, amb la qual cosa vam aconseguir una cosa molt difícil, sortir satisfets al cent per cent d’una representació, i que consti que aquesta apreciació personal no és única, perquè qui mes qui menys va sortir del cine dient meravelles del que acabava de veure i escoltar.


Abans d’acabar aquesta petita crònica, dos apunts. El primer és que el tenor Juan Diego Flórez va estar a punt de suspendre la funció ja que la seva dona estava de part i el nen va néixer només 35 minuts abans que comencés la funció, per la qual cosa ell va arribar al teatre amb el temps just i havent passat la nit en blanc.

El segon apunt, més aviat un recordatori, és que els propers 26 i 28 de maig, tindrem a Barcelona la Diana Damrau en uns concerts dedicats a Mozart, una de les seves especialitats. Pel que fa a Juan Diego Flórez, ens visitarà també a principis de desembre amb un recital i pocs dies més tard, ambdós protagonitzaràn també al Liceu l’òpera de Donizetti, Linda de Chamounix.

Després del que vam viure dissabte, l’espera se’ns farà llarga.

Aquí teniu tres petites mostres (de només un minut i mig cadascuna) de la meravellosa música de Rossini per aquest divertidíssim Conte Ory




diumenge 10 d’abril de 2011

UNA NIT A L’ÒPERA

Els que em coneixeu ja sabeu que sóc molt “marxista” (sector Groucho, per a més detalls) i aquest cap de setmana hem tingut no una sinó dues nits a l’òpera, al Liceu amb Cavalleria Rusticana i I Pagliacci i al cinema Yelmo amb la transmissió en directe des del MET de Nova York de Le Comte Ory.

Com deia, al Liceu, vam presenciar dues de les obres cabdals del verisme, Cavalleria Rusticana, de Pietro Mascagni, estrenada l’any 1890 i I Pagliacci de Ruggero Leoncavallo, estrenada l’any 1892. En tractar-se de dues òperes curtes, molt sovint es representen juntes.

Però abans de tot parlem una mica del verisme. El verisme (realisme en italià) va ser el darrer moviment operístic del segle XIX. Les trames de les obres reflectien la duresa i la realitat de la vida diària de la gent de la Itàlia acabada de reunificar. Es recorria a esdeveniments contemporanis i a passions tot sovint incontrolables, és a dir, molt lluny del romanticisme. En l’aspecte musical, el verisme va acabar amb totes les coloratures i altres ornaments  vocals que permetien el lluïment personal dels cantants, fent  que la música sense interrupcions fos el fil conductor de tota l’obra. D’altra banda, l’orquestra guanya presència i apareix amb molta més força i contundència per reforçar el dramatisme i l’acció. Aquest fet obligarà a un canvi radical en la manera d’interpretar. S’han acabat els reis i les dames nobles, els herois i els trobadors, les capes i espases i les morts per amor. En el seu lloc apareixen persones d’extracció popular, pagesos, còmics, malfactors, policies i tot el que calgui per omplir la història de sang i fetge. I és que les històries que s’hi expliquen són reals, però mai bones, sempre drames i com més grossos millor.

Cavalleria Rusticana, que es podria traduir com “honorabilitat rural” i que es considera la primera òpera verista, es basa en uns fets reals ocorreguts en un poble sicilià. Està protagonitzat per camperols i traginers en un ambient rural amb molta influença religiosa i amb un assassinat inclòs a causa de la gelosia.

La producció que hem vist ara al Liceu tot i que ja porta més de 15 anys de rodatge, em segueix agradant. L’orquestra dirigida per Daniele Callegari va sonar molt bé en tot moment. A més del Cor del Gran Teatrre del Liceu, també van intervenir, la Polifònica de Puig-reig (calia?) i el cor infantil dels Amics de la Unió de Granollers. Els solistes van ser: Luciana D’Intino (una Santuzza sensacional), José Cura (un Turiddu alternant moments bons i no tan bons), Vittorio Vitelli (un Alfio força convincent), Ginger Costa-Jackson (una molt bona Lola) i Josephine Barstow (una decebedora mamma Lucia que em va fer preguntar: com pot cantar aquesta senyora?).


El fragment més famós de Cavalleria Rusticana, sens dubte es el seu Intermezzo, però aquí us deixo un dels
que més m'agrada, Inneggiamo, amb la gran Fiorenza Cossotto



La segona òpera, I Pagliacci ens trasllada a una companyia de pallassos que arriben a un poble per a fer una representació el dia de la festa de la Mare de Déu d’agost. La cosa també va de gelosia, ja que la dona del director de la companyia s’entén amb un camperol del poble i naturalment el drama està servit. Aquest es produirà al final de la representació quan després d’assassinar els amants i davant d’un públic immobilitzat pels fets, pronuncia la frase: “la commedia è finita”.

La representació que vam veure estava protagonitzada per Inva Mula (una excel·lent Nedda), José Cura (millor Pagliaccio que Turiddu), George Gagnidze (fluixet en el pròleg i millor després com a Tonio), Jean-Luc Ballestra (molt bé el seu Silvio) i David Alegret (un Beppe que s’hi va esforçar però no li va el paper, és massa lleuger). Al final alguns “buuuus” per a Gagnidze i Cura, però la cosa no va anar a més.

Aquí us deixo el fragment més famós de I Pagliacci, Vesti la giubba, amb l'extraordinària veu de Giuseppe Di Stefano.


Em queda parlar de l’altra gran “nit a l’òpera” d'aquest cap de setmana, la del cinema Yelmo en connexió directa amb el MET de Nova York, però el que hem vist ha estat tant gran, tan de traca i mocador, que es mereix un post a part.

dijous 7 d’abril de 2011

PASTÍS DE FORMATGE I XOCOLATA BLANCA

Una recepta del bloc de la Gemma, La cuina de casa. És un pastís de formatge que queda finíssim, tant de textura com de sabor. La Gemma proposa fer-lo amb una base de pa de pessic o amb galetes esmicolades. Jo el vaig fer amb una base de pa de pessic que vaig veure a la recepta d’un pastís de mousse de llimona amb cobertura de maduixes, al bloc de la Mercè, Cuina per llaminers. Com podeu veure, dues amigues blocaires de referència!.

Ingredients:

Una base de pa de pessic o de galetes esmicolades amb mantega
500 g de formatge cremós (tipus philadelphia)
150 g de xocolata blanca
120 ml de nata líquida per muntar
125 g de sucre en pols
2 ous

Ingredients per a la base del pa de pessic:


 2 ous
40 g de farina
40 g de sucre
25 g de cacau en pols

Per preparar la base de pa de pessic:

Batre els ous amb el sucre fins que quedi una mescla escumosa i blanquinosa. Afegir-hi la farina tamisada i el cacau en pols i barrejar-ho amb compte per tal de no desmuntar els ous. Abocar la massa dins un motlle desmuntable de 23 cm de diàmetre (si és de silicona, millor), i coure cou al forn, prèviament escalfat, durant 10 min a 180ºC.

Per preparar el pastís:

Posar la base de pa de pessic dins el motlle.

Fondre la xocolata blanca al bany Maria.

Amb el túrmix, barrejar el formatge, la nata i el sucre. Afegir l’ou i la xocolata fosa i tornar a barrejar amb el túrmix.

Coure el pastís al forn a 160º, amb el forn prèviament escalfat, durant 45 minuts i deixar-lo refredar dins el forn.

Desemmotllar i reservar a la nevera fins el moment de servir.

dilluns 4 d’abril de 2011

ESPECTACLE VILLAZÓN

Hi ha pocs, molt pocs cantants que abans d’actuar al Liceu, no només hagin aconseguit exhaurir totes les localitats, sinó que a més, tinguin l’èxit assegurat facin el que facin. Rolando Villazón és un d’aquests intèrprets que gràcies a la seva aclaparadora simpatia i a la passió amb què interpreta, té el públic entregat des de l’inici. I això és, ni més ni menys, el que va passar ahir diumenge en el concert que el tenor mexicà va oferir al Gran Teatre del Liceu. Era a més, la seva primera actuació a Barcelona, després de la intervenció quirúrgica que el va tenir allunyat dels escenaris l’any 2009. 

Abans de començar el concert, es va produir una petita incidència quan es va anunciar per megafonia la substitució del director d’orquestra Michael Hofstetter per Guerassim Voronkov, “oficialment” per indisposició del primer ... deixem-ho així, tot i que he sentit versions molt diferents a l’oficial. 

El concert de Villazón va tenir dos parts diametralment oposades. En la primera, va interpretar àries de Mozart. Tot i reconèixer que les va vestir amb unes magnífiques coloratures i uns legatos sensacionals (em pregunto com i quan agafa aire i respira?) crec que la seva veu, o millor dit la seva manera de cantar, no és la més adient per interpretar Mozart. I no és que no ho fes bé, però penso que Mozart requereix molta més subtilitat i dolçor que fogositat i temperament que és el que va aportar Villazón. Molts aplaudiments però amb el convenciment general que la cosa aniria molt millor a la segona part. I així va ser, la segona part, amb Donizetti, Cilea i Verdi, la veu i la manera de cantar de Rolando Villazón va ser una altra, va ser la seva.  Va cantar el que realment li va i ho va fer de la millor manera que sap, amb passió, entrega i arrencant del públic els grans aplaudiments i “bravos” que no s’havien escoltat en la primera part. No entraré en si la veu de Rolando Villazón és o no és la mateixa que la de fa quatre o cinc anys perquè això és evident, però la seva captivadora manera de cantar va posar el públic dempeus en més d’una ocasió.
  
Ens va regalar tres propines, “una furtiva lagrima” que va fer novament aixecar el públic dels seus seients, el fragment “Ya las horas felices” de la sarsuela “La del Soto del Parral” i finalment un clàssic que ja va cantar l’any 2008, “Rosó” i en català (que n’aprenguin alguns cantants espanyols que ho canten en castellà) que el públic va agrair amb aplaudiments que van durar més d’un quart d’hora, però que no van fer que el tenor mexicà interpretés una quarta propina. 

Amb un explícit “Cómo los quiero!”, en mig del deliri general va acabar el triomfal concert. Rolando Villazón va demostrar que és un dels grans, un dels pocs que sap transmetre i donar al públic allò que la gent desitja i espera i per aquest motiu és tan estimat i assoleix un èxit tan aclaparador com el d’ahir, on molta gent va confessar que s’havien emocionat i fins i tot plorat. 

 Al sortir, una amiga em va preguntar què m’havia semblat el concert, jo li vaig dir “una segona part sensacional” i ella em va contestar “totalment d’acord, deixem-ho així”. 

Contracrònica – Com que el concert va acabar a una hora raonable, vam decidir anar a la sortida d’artistes a veure si aconseguíem una signatura del cantant. L’espera va durar ben be una hora i quart que, tot sigui dit, ens va passar volant, xerrant amb amics que també l’esperaven. Al sortir, Rolando va estar tal com és ell, extravertit, simpàtic, agradable, pacient i fent broma en tot moment amb tothom. Quan li vam comentar que lamentablement no el vam poder veure l’estiu passat a L’elisir d’amore a Múnic, ens va dir que com se’ns acudia anar-hi el dia que ell suspenia. A una amiga va comentar-li que la veia molt contenta i estava segur que era perquè el Madrid havia perdut i el Barça havia guanyat. A una altra va cantar-li un fragment de “Júrame” i al signar el programa a una Carmen va cantar-li un fragment de “La fleur que tu m’avais jetée”. És a dir, Villazón en estat pur, un espectacle dins i fora l’escenari, un paio irrepetible.