CAP DE SETMANA A L'EMPORDÀ - 2

Fa ben bé trenta anys que de tant en tant tornem a Peratallada, un poble medieval encantador del Baix Empordà, molt a prop de la Bisbal.

Peratallada ha canviat molt durant aquests darrers anys, s’han arranjat els carrers, s’han fet un parell de pàrkings perquè la gent deixi el cotxe fora del nucli medieval i també s’ha revitalitzat el comerç i l’hostaleria.

Malgrat això, hi ha coses que no canvien, l’encant del conjunt medieval n’és una, l’altra, sens dubte, és la gastronomia empordanesa de què es pot gaudir a Can Bonay, un restaurant situat al primer pis d’una antiga casa de la plaça de les Voltes.

Nosaltres vam descobrir Can Bonay la primera vegada que vam anar a Peratallada i hem tornat moltes vegades, no només per la seva magnífica oferta de cuina empordanesa sinó també per l’amabilitat i el tracte rebut per part de la família que regenta el restaurant.

La història de Can Bonay va començar fa 73 anys, quan els avis materns d’en Josep Fanals, que és qui s’encarrega actualment de la cuina juntament amb la Rosa, la seva dona, van obrir les portes dels restaurant per primera vegada, i en una data no gens fàcil, l’1 de maig de 1936!!, ja us ho podeu imaginar!.

Quan nosaltres vam començar a anar-hi, era la mare d’en Josep qui estava a la cuina i el pare i ell mateix atenien les taules. Va arribar el canvi generacional i ara són en Josep i la Rosa els qui s’encarreguen de la cuina, amb l’ajut de dues persones més, i l’Enric, el germà petit d’en Josep i la seva dona, atenen les taules, tot i que la mare de tant en tant encara es posa el davantal i el pare segueix actiu al mostrador i a la caixa i fent conversa amb els clients.

Aquesta vegada hi vam anar amb els nostres bons amics la Cristina i el Lluís i tant ells com nosaltres vam sortir encantats de les menges i a més al final del dinar vam tenir l’ocasió de xerrar una bona estona amb en Josep i la Rosa, que molt amablement ens van explicar mil i un detalls de la cuina i la història de Can Bonay.

Ens van explicar que durant l’any canvien la carta sis vegades, però que hi ha uns plats “intocables” com són l’ànec amb naps, els ous farcits amb escamarlans i algun altre. Per cert, d’aquests dos plats podeu trobar-ne la recepta a la web del Restaurant Bonay.

Nosaltres recordem encara quan fa uns anys, els ànecs corrien pel pati del darrera del restaurant. Avui ja no, estan en granges a les afores del poble. La Rosa també ens va explicar com li agradava sortir al camp i recollir herbes amb les quals elabora licors per maceració.

Pel que fa al que vam menjar en aquesta darrera visita, dir que vam gaudir de l’ànec amb naps, del bacallà marinat, de l’escalivada amb salsa d’anxoves, dels ous farcits de rap amb escamarlans o del gratinat d’albergínies amb llagostins. I per postres, gelat de ratafia i nous, pa de pessic amb mousse de cafè banyat amb xocolata calenta, coulant de xocolata amb gelat de mango, o sorbet de llimona amb marc de cava.


En resum, va ser un autèntic plaer poder compartir conversa amb el Josep i la Rosa i us recomanem que si us acosteu al Baix Empordà, no deixeu de visitar Peratallada i per descomptat, aneu a Can Bonay, i gaudiu d’un autèntic festival dels sabors de la cuina empordanesa.

-

CAP DE SETMANA A L'EMPORDÀ - 1

Era el mes d’agost de l’any passat quan vam coincidir, amb motiu del concert del Juan Diego Flórez a Peralada, amb la Cristina i el Lluís de València. No ens coneixíem però de seguida hi va haver una bona sintonia i que ens va portar a fer una molt bona amistat. Tres mesos més tard vam anar a València i ens van fer sentir com a casa nostra. Allà vam conèixer el seu fill Lluís. Per això, quan fa uns dies ens van dir que, fugint de l’enrenou de les falles, tots tres vindrien a l’Empordà, nosaltres ens vam apuntar a la trobada amb gran il·lusió. Ens vam allotjar al mateix lloc on ens havíem conegut uns mesos abans, a Can Genís, de Peralada, on ens hi trobem molt bé. Ho porten la Fina i el Pere, dos persones entranyables amb qui tenim llargues converses i són com de la família. Sens dubte hi tornarem aviat!.

Per a nosaltres l’Empordà és com una segona casa, ens hi trobem com peix a l’aigua. El seu paisatge, els seus colors, la seva història, la seva gastronomia, la seva gent ...

Una de les millors definicions de l’Empordà, és la d’un empordanès de soca-rel com en Lluís Llach:

“... aquesta plana és el dibuix dels déus
i no seré pas jo qui trenqui el seu encert..”

“Quan el temps és l’antic company
que et fa ric en records i pobre en el que vindrà,
i amb el vent tan brau, i amb el mar fidel,
penso que tindré sort si puc tancar els meus ulls aquí”



Amb la Cristina i el Lluís vam visitar el monestir de Santa Maria de Vilabertran, un dels exemples més ben conservats de l'arquitectura de les canòniques medievals a Catalunya. Nosaltres ja hi havíem estat altres vegades però va ser un autèntic plaer acompanyar uns amics a gaudir del meravellós encant de l’art romànic, del qual afortunadament a casa nostra en tenim una amplíssima varietat, sobretot a les comarques pirinenques i prepirinenques. També vam visitar plegats una altra joia romànica, amb frescos originals, i no estan al MNAC! sinó en la mateixa església, però d’això en parlarem en un post apart ja que s’ho mereix.

Naturalment tampoc va faltar una passejada per pobles medievals del Baix Empordà com Peratallada, Vulpellac, Cruïlles o Monells.

I per rematar una jornada i agafar forces per a la propera, res millor que un bon sopar al mateix nucli de Peralada, concretament al restaurant Cal Sagristà, on vam poder assaborir plats com: bacallà a la crema d’alls, verduretes amb romesco, carpaccio de tonyina, croquetes de marisc, entrecot amb salsa de Cabrales, filet de vedella amb salsa de ceps, pastís de porros, galta de porc amb rissoto de ceps, rap al cava, raviolis de marisc, remenat d’ous, espàrrecs i gambes o sopa de tomàquet i taronja. Ah! I postres com: mousse de iogurt i mango, tarta Sacher, tarta de mató i codony, tarta de xocolata blanca i negra, tiramisú o tarta de crema de llimona. Direu, tot això vàreu menjar?, doncs sí, el que passa és que érem cinc i vam anar-hi dos dies a sopar, així s’explica la quantitat i la varietat.

Aquí acaba aquesta primera mini-crònica, però ja us anuncio que n’hi hauran dues més, amb dues temàtiques molt diferents, la gastronomia empordanesa i l’art romànic.

.

REQUIEM DE MOZART

Hem tingut un cap de setmana molt complet, però anirem a pams. Per començar, dijous passat vam tenir l’ocasió de gaudir del Rèquiem de Mozart en un marc únic, l’església de Santa Maria del Mar, de Barcelona.

Era el dia de Sant Josep, i la Glòria em va convidar a un concert extraordinari. Sabedora que sóc “mozartià” de fa anys, va aconseguir entrades per anar a Santa Maria del Mar, una de les meravelles de la ciutat de Barcelona, a presenciar ni més ni menys que la Missa de Rèquiem en RE menor de Mozart.

El Requiem, va ser la darrera composició del geni de Salzburg abans de morir el 1791. Sembla ser que va ser un encàrrec del comte Franz von Walsegg, i Mozart hi va estar treballant intensament les darreres setmanes abans de morir. Els darrers dies ho va fer amb un alumne seu, Franz Xaver Süssmayr. Aquest, seguint instruccions del mestre, va completar una obra que anteriorment també altres músics havien intentat acabar sense aconseguir-ho. De totes maneres, aquest punt és difícil de provar, però és la teoria més estesa de les moltes que hi ha.

Tornant a la interpretació del dijous passat, dir que va anar a càrrec del Cor Nacional de Praga i l’Orquestra Música Bohèmica. Els solistes van ser la soprano Anna Hlavemkova, la mezzo Veronika Hajnova, el tenor Ales Voracek i el baix Ivo Hrachovec, tots ells dirigits amb energia i un control absolut per Jaroslav Krecek. Orquestra i cor van sonar compactes en tot moment i el resultat final va ser altament satisfactori.

Haig de dir que el programa complet del concert estava format en la primera part per la extraordinària Missa in tempore belli, també coneguda com Missa dels timbals o Paukenmesse del gran compositor austríac Josep Haydn, de qui enguany commemorem el segon centenari de la seva mort, i el Rèquiem de Mozart en la segona part.

Santa Maria del Mar presentava un ple extraordinari i ens considerem afortunats d’haver tingut l’ocasió d’assistir a la interpretació d’un parell de peces tan meravelloses com les detallades anteriorment.

Aquí us deixo un dels fragments més coneguts de la Missa de Rèquiem de Mozart, la lacrimosa, en una magnífica interpretació del Cor de l’Òpera de Viena i de l’Orquestra Filarmònica de Viena dirigida per Karl Böhm.

L'INSPECTOR al TNC

A mitjans del passat mes de febrer, teníem entrades per anar al Teatre Nacional de Catalunya a veure l’obra de Nikolai Gògol, l’inspector. Però a vegades les ganes i els desitjos van per una banda i les circumstàncies per una altra. En resum, que arribat el dia d’anar-hi, jo no hi vaig poder assistir ja que estava amb una febrada que no em deixava fer res. La Glòria hi va anar amb una amiga i van poder gaudir-ne i molt.

L’altre dia em va animar a anar-hi i per fi, amb un mes de retard, vaig poder gaudir jo també de l’extraordinària interpretació d’actors com Lluís Soler o Ernest Villegas, dirigits magníficament per Sergi Belbel. I és que el Nacional té això, que en ser un teatre públic gaudeix d’uns repartiments i uns muntatges escènics realment únics. Sort que a vegades els nostres impostos també serveixen per alguna cosa positiva, j m’enteneu , no?.

L’obra de Gògol, extraordinària, divertidíssima i totalment actual malgrat ser estrenada l’any 1836. Nikolai Gògol es va veure obligat a exiliar-se de Petersburg a causa de l’impacte i l’escàndol que va suscitar aquesta peça teatral. La denúncia de la corrupció política de funcionaris i alts càrrecs no és nova d’ara. De sempre ha estat una pràctica habitual, i en aquells temps l’alcalde i la seva esposa ja acceptaven vestits i altres regals a canvi de favors administratius. I si ens remuntéssim segles enrere també podríem veure com a l’antiga Roma, Grècia o Egipte, el suborn i la corrupció era una pràctica habitual de les administracions públiques de l’època.

En resum, una immillorable manera de passar una vetllada i poder riure de les misèries i el patetisme de la societat del segle XIX, que, insisteixo, s’assembla tant i tant a la nostra... i això que ja som al segle XXI.

.

JA FA UN ANY !!

Sembla que va ser ahir quan, amb molta il•lusió, vam obrir aquest Cafè de Nit, i ja fa un any. Ha estat un any ple de novetats i alegries.

Quan vam començar, només preteníem (i ho seguim fent), fer públiques una colla de receptes de cuina i algunes opinions sobre altres qüestions que ens agraden, com pot ser l’òpera, la lectura o el teatre. En canvi, aquest Cafè ens ha aportat molt més.

D’entrada, ens hem trobat amb més de 42.000 visites i 2.000 comentaris, però el més important és que hem conegut un grapat de persones amb les quals inicialment compartíem aficions comunes com eren la cuina o la música. Amb el temps però, aquesta coneixença s’ha anat convertint en amistat i això és una cosa que ni sospitàvem que pogués succeir.

El que sí que teníem clar d’inici era que el bloc el faríem en català, tot i que érem conscients que això ens limitaria el nombre de visites. Però aquesta és la nostra llengua, pensem i ens comuniquem en català des de que vam néixer. De totes maneres, nosaltres respectem totes les llengües, per això tenim un traductor multilingüe per a aquelles persones que no entenen el català i que puguin estar interessades en llegir-nos.

Com que els aniversaris s’acostumen a celebrar amb un pastís i bufant espelmes, hem preparat aquest per compartir-lo amb tots vosaltres. És una recepta del llibre Cuinar per ser feliç, de la Carme Ruscalleda. Us deixem la recepta tal com l’explica la Carme, només un apunt, i és que nosaltres l’hem fet en un motlle de 20 cm i hem reduït proporcionalment a la meitat els ingredients. Aquesta és la recepta:

PASTÍS DE XOCOLATA SENSE FARINA

Ingredients per a 6 persones:

- 12 rovells d’ou
- 70 g de sucre
- 9 clares
- 70 g de sucre
- 135 g de xocolata de cobertura
- 30 g de cacau pur en pols

Preparació:

Escalfar el forn a 170º.

Batre els 12 rovells amb 70 g de sucre. Muntar les 9 clares amb els altres 70 g de sucre.

Desfer la xocolata de cobertura al bany maria fins arribar a 40º d’escalfor.

Mesclar el batut de rovells i sucre amb un terç de les clares muntades, afegir-hi la xocolata de cobertura a 40º de temperatura, incorporar a la mescla el cacau en pols i per últim la resta de les clares muntades.

Abocar la mescla en motlles individuals o en un de gran de 20 cm de diàmetre.

Si s’ha emmotllat individualment, coure al forn calent a 170º durant 8 minuts. Si s’ha emmotllat en gran, la cocció també al forn calent a 170º durant 25 minuts.

És un pastís que es pot prendre tebi. En no portar farina, és de textura molt lleugera.

Si es fa anticipadament, la textura del pastís, per repòs, queda rehidratada i cremosa.


La veritat és que a través de la xarxa no esperàvem trobar tot el que hem trobat, amics amb els quals hem compartit cursos, trobades i visites; amb ells ens hem sentit meravellosament ben acompanyats en tot moment, com si ens coneguéssim de tota la vida.

Aquest slide és un petit homenatge a alguns d’aquests amics de què parlem.

I per aquests amics i també per als que també ens visiteu i que per timidesa no ens deixeu comentaris, aquesta cançó.



I ara, amb la complicitat de tots plegats, anem a bufar l’espelma: a la una, a les dues i a les ...tres!. Bffffffffff!

LA VENJANÇA DEL BANDOLER

Fa poc que he acabat de llegir la segona novel•la d’en Martí Gironell, La venjança del bandoler. L’acció se centra en l’anomenada “guerra del francès” a la Catalunya del 1808.
És la història d’en Josep Pujol de Can Boquica, traginer de professió com el seu pare, i que a causa de tota una sèrie de circumstàncies, es veu involucrat en les lluites dels dos bàndols i acaba formant, amb una colla de partidaris, una de les bandes de bandolers més sanguinàries, segons la memòria popular.
En realitat, en Boquica, com se’l coneixia, va començar lluitant en el bàndol dels anomenats “patriotes”, però davant dels incompliments i els enganys de les corruptes i ineptes autoritats del país, i per una qüestió de pura supervivència, va formar un grup de “miquelets”, milicians partidaris dels francesos. Aleshores va passar a ser un traïdor i un renegat.

En Josep Pujol, en companyia de la seva família, el que realment desitja és sobreviure a una guerra cruel i injusta, i un cop finalitzades les hostilitats, formar part d’una societat més justa i lliure. Els esdeveniments, però, es compliquen i en Boquica no veurà els seus somnis fets realitat.
Martí Gironell narra els fets que envolten la vida del bandoler amb dinamisme i un toc de misteri i aventura que fa la lectura agradable i amena. La història està molt ben construïda i la narrativa de Gironell, penso que és més rica i fluïda que en la seva anterior novel•la El pont dels jueus.

Una lectura molt recomanable que et trasllada amb tota classe de detalls a la Catalunya dels primers anys del segle XIX, i amb la qual jo, particularment, m’ho he passat d’allò més bé.

-

PASTA AMB VERDURETES ORIENTALS

En la darrera classe de la Mireia Carbó ens va ensenyar a fer aquesta recepta amb verduretes que, si costa poc d’explicar, encara costa menys de fer. Només es tarda el temps de tallar les verduretes i coure-les i ja està. I és boníssima!.

Ingredients per a 4 persones:

- 400 g de pasta
- 1 albergínia
- 1 pebrot verd
- 1 ceba
- 1 carbassó
- 1 pastanaga
- 50 ml d’oli d’oliva
- 50 ml de salsa de soja

Preparació:

Tallar totes les verduretes en dauets regulars. Posar l’oli en una paella gran i ampla (en aquest cas no va bé fer servir el wok) i quan estigui tebi, ja es poden saltejar les verdueretes.

Passats 5 minuts, afegir-hi la salsa de soja i continuar la cocció fins que les verduretes quedin al gust.

Bullir la pasta (jo he fet servir spaghetti) a l’últim moment, barrejar-la amb la salsa de les verduretes i servir ràpidament.

Com que la salsa de soja ja té un punt salat, jo no he posat sal per bullir els spaghetti i el plat ha quedat molt bé.

Suggeriments:

La Mireia ens va donar moltes maneres d’utilitzar aquestes verduretes, que es poden congelar per tenir-ne sempre a punt: per barrejar amb pasta (com és aquest cas), o amb arròs, o amb cous cous, o per acompanyar peix, o simplement... per menjar a cullerades!.

-

LA CUINA VERMELLA, SIMFONIA DE SABORS

Som plenament conscients que explicant el sopar que vam fer el passat cap de setmana a casa dels amics de La Cuina Vermella, serem l’enveja de molta gent, ja que nosaltres també en sentiríem si els que ho expliquessin fossin uns altres.

En primer lloc, la meticulositat, cuidant els detalls de principi a fi. D’entrada, la Txell i el Kike saben que ens agrada l’òpera, doncs bé, vam ser rebuts a casa seva amb les notes del brindis de La Traviata. Tot seguit, vam donar un tomb per la seva acollidora llar i finalment trepitjàvem la Cuina Vermella!, érem allà!. Llavors, vam començar a xerrar de mil i un temes, una de les coses que més ens agrada fer quan et trobes en bona companyia. Tot seguit ens van presentar el meravellós viatge culinari a través del nostre país, que érem a punt d’iniciar.

La primera etapa (el Vallès Oriental i la Terra Alta) consistia en una degustació de pans de Can Geroni, pa d’olives, pa de pipes, coca de romaní, coca de pebre i coca de forner, amb oli d’arbequines i sal Maldon. Un magnífic despertar per a les nostres papil•les gustatives.

La següent etapa feia parada i fonda al Bergadà, amb un extraordinari timbal de sabors del bosc culminat amb un ou ferrat de “gallina feliç”, cansalada del coll i botifarra negre. Una barreja de sabors i colors sensacional. Pel que fa a l'autocrítica que els amics vermells es fan, dir que els camagrocs eren boníssims, i si van arrossegar una miqueta de terra (cosa força natural quan es tracta de bolets), aquesta apenes és va notar, la barreja de sabors dominava clarament i feia que el plat fos extremament exquisit.

La tercera etapa feia una aturada al Gironés, per acompanyar un boníssim ànec mut amb els tradicionals salsafins de les terres gironines, deliciosos. Pel que fa a la "patacada" de què parlen la Txell i el Kike en el seu post, dir que l'ànec estava molt tendre i en cap moment vam pensar que no estigués al seu punt.

Pel que fa a les postres, ens vam desplaçar, en aquest imaginari i ben aprofitat viatge, cap a les Terres de l’Ebre, a l’altra punta del país. I d’aquelles terres riberenques vam tastar unes meravelloses paperines cruixents amb aroma de taronja sanguina. Indescriptible!. La Txell i el Kike comenten que aquestes paperines haurien estat millor amb una crema més espessa, doncs precisament perquè la crema era lleugera i un punt àcida, va ser un bon final per al deliciós menú que ens van preparar. Per descomptat no estem en absolut d'acord amb la seva crítica opinió sobre aquestes paperines.

Per rematar aquest tour de sabors, catànies de l’Alt Penedès, delicioses!, amb això estem totalment d'acord, amb el que no coincidim és amb el qualificatiu de "victòria pírrica".

Tot el trajecte va estar acompanyat per un brut nature gran reserva de les caves Alsina i Sardà, i l’única nota exòtica, aigua mineral d’Escòssia.

Els bons plats han de despertar els sentits, el primer de tots la vista, seguit de l’olfacte i finalment el gust. Bé, la cuina de la Txell i el Kike va saber no només depertar els nostres sentits sinó que els va mantenir ben desperts en tot moment. Pensem que són molt durs, excessivament durs amb ells mateixos. A veure, a tots ens ha fallat alguna vegada alguna cosa, però si aconseguim que el 80 o el 85% s'acompleixi, estem satisfets. Ells són molt (massa) auto-crítics i, és clar, si només arriben al 95% ja els sembla que la cosa ha estat un fracàs. Ja us podem ben assegurar que això no va ser el que va succeir, tot i que respectem el seu altíssim nivell d'auto-exigència.

Tot el que hem explicat sobre el sopar és fantàstic però, i amb això sí que coincidim plenament vermells i cafeters, sense la companyia, la complicitat de principi a fi i una bona conversa, no hauria estat tan rodona la vetllada que vam tenir el gust de compartir fins ... ni recordem l’hora que era quan vam marxar de Mollet, amb la "carmanyola" de catànies que la Txell i el Kike ens van regalar.

Ja fa gairebé un any que ens sentim afortunats de compartir moltes estones amb la Txell i el Kike, però la de dissabte passat les va superar totes. Per tant, per tot el que hem explicat i molt més que ens queda al tinter, només podem dir: moltes gràcies, Txell i Kike, sóu els amfitrions perfectes. Properament us esperem a Sants !

Glòria i Josep
-