ILDEBRANDOooooh!

Enguany, i aprofitant la celebració del 250è aniversari de la mort de Händel, han sortit al mercat una gran quantitat de gravacions noves amb l’obra del gran músic alemany. D’aquestes gravacions, unes més afortunades que d’altres, tot s’ha de dir, aquests dies n’ha aparegut una altra, amb el gran baix-baríton italià Ildebrando D’Arcangelo, i tot i que és qüestió de gustos, per a mi, és de les millors.

Ja fa dies que volia parlar d’aquest senyor, les seves interpretacions ens han captivat des de ja fa temps i s’ha convertit en una de les nostres veus de referència. El seu darrer treball, el primer en solitari, s’anomena Händel, arie italiane per basso. Gravada amb uns músics extraordinaris, Modo Antiquo, amb l’encertada direcció de Federico Maria Sardelli.

Aquí en teniu el vídeo promocional.


El disc conté fragments de les òperes Ariodante, Agrippina, Orlando, Giulio Cesare, Ezio, Rinaldo, Rodelinda o Siroe re di Persia. També s’inclouen fragments dels oratoris Aci Galeta e Polifemo i Apollo e Dafne.

Després d’escoltar-lo (mes aviat gaudir-lo) unes quantes vegades, penso que la interpretació de totes les àries que formen part d’aquest disc és sensacional, i mostren la gran qualitat i l’alt nivell tècnic d’aquest polivalent intèrpret.

Aquí he seleccionat una de les que em semblen més difícils per la gran quantitat de canvis vocals que requereix. Es tracta de “Fra l’ombre e gl’orrori” de Aci, Galatea e Polifemo. Una ària duríssima, però amb un treball exquisit.



Tal i com explica el mateix Ildebrando, la música de Händel sempre ha ocupat un espai destacat a la seva vida, ja que el seu pare, que era organista, omplia sempre la casa de música i especialment de Händel. També explica que quan era jove, aquesta música el fascinava per la seva dificultat i que per tant, aquesta gravació d’àries del music de Halle, per a ell, ha estat un repte.

Ildebrando D’Arcangelo va néixer a Pescara l’any 1969. El 1985 va començar els estudis musicals al conservatori de la seva ciutat i més tard va seguir-los a Bolonya. Des d’aleshores ha intervingut en molts muntatges en els millors teatres d’òpera i en un grapat de gravacions tant en CD com en DVD.

Per acabar, aquí teniu el fragment Sibilar gl’angui d’Aletto de Rinaldo, una de les òperes de Händel que més ens agraden, i on l’Ildebrando demostra una vegada més la seva riquesa interpretativa. Espero que us agradi.

.

CANELONS DE PEIX

Aquests dies és la Festa Major de Barcelona i com que els canelons són un plat de festa major, em vaig decidir per fer-ne de peix. Vaig anar al Mercat d’Hostafrancs i no només em vaig endur la matèria prima per als meus canelons, sinó que a més em vaig endur la recepta que la Montse, de la parada Peixos Martí, em va explicar. Per descomptat, vaig seguir els seus consells, ella t’explica les receptes d’una manera força entenedora i fa que sempre semblin fàcils. Van resultar suaus, lleugers i deliciosos!.

Ingredients per a 20 canelons:

- 500 g de rap
- 750 g de lluç
- 350 g de gambes
- 1 ceba
- Oli
- Sal
- Farina
- Mantega
- Formatge ratllat


Preparació:

Tallar el rap i el lluç, nets de pell i espines, a trossets petits.

Picar la ceba i estofar-la en una paella amb oli. Quan comenci a agafar color, afegir-hi el rap i el lluç, i anar donant voltes, perquè tot es vagi coent, alhora que el peix s’anirà desfent.

En una altra paella, fregir les gambes i un cop fetes, separar els caps i reservar-los. Pelar les gambes, tallar-les molt petites, afegir-les a la mescla del peix i la ceba i donar unes voltes perquè tot quedi ben incorporat. Lligar el farcit amb una mica de beixamel espessa.

En una cassola, aixafar els caps de les gambes amb la mà de morter. Recollir l’oli que haurà sobrat de fregir les gambes i passar-lo juntament amb els caps pel colador xinès. Afegir aquesta substància al farcit de peix. Deixar-ho refredar.

Bullir els canelons seguint les instruccions del paquet, farcir-los amb la mescla de peix, cobrir-los amb la beixamel al gust, posar-hi el formatge ratllat per sobre i gratinar.

.

UN BALLO IN MASCHERA

Aquesta òpera, una de les que més mals de cap va causar a Verdi, va ser estrenada el 17 de febrer de 1859 al Teatro Apollo de Roma, és a dir, enguany fa 150 anys.

Els mals de cap els va ocasionar la trama, ja que estava basada en els fets que van envoltar l’assassinat del rei Gustau III de Suècia. La censura de l’època va exigir a Verdi molts canvis en la posada en escena. Verdi va intentar canviar el menys possible la història, i tot i que l’estrena no es va fer a Nàpols (ciutat amb molts més problemes de censura), sinó a Roma, les modificacions van ser notables. L’acció es va traslladar d’Estocolm a Boston i el rei Gustau va ser substituït pel comte de Warwick, ja que les lleis de l’època prohibien l’escenificació de l’assassinat d’un rei. En els darrers anys, però, en algun muntatge s’ha recuperat el llibret original d’Antonio Somma i s’ha tornat a representar amb el personatge del rei Gustau en lloc del comte de Warwick. No obstant això, la majoria de les produccions segueixen amb el comte i no amb el rei.

Recentment, nosaltres vam tenir ocasió de veure aquesta òpera en el viatge que vam fer a Londres, en una coproducció de la ROH amb el Real de Madrid, el Comunale de Bolonya i el Houston Grand Opera. Una versió força espectacular amb vistosos i atractius jocs de miralls.

La interpretació va anar a càrrec de Ramon Vargas (Riccardo), Angela Marambio (Amèlia), Giovanni Battista Parodi (Samuel), Dalibor Jenis (Renato), Elena Manistina (Ulrica) i Anna Christy (Oscar) en els papers principals. El nivell general dels cantants va ser força bo, però jo destacaria per sobre de tots, l’Anna Christy amb unes magnífiques coloratures. La direcció de Maurizio Benini, molt correcta al servei de la partitura i els cantants en tot moment.

A grans trets la trama de l’obra gira al voltant de Riccardo, Comte de Warwick, que està enamorat en secret d’Amèlia, esposa del seu amic i fidel secretari Renato. Durant una audiència, Oscar, patge del comte, avisa aquest dels rumors de conspiració però Riccardo no en fa gaire cas. A la mateixa audiència un jutge proposa l’exili de la bruixa Ulrica, però Oscar la defensa i el comte proposa anar a visitar-la d’incògnit. Amèlia també és a la cabana de la bruixa per demanar-li un remei per oblidar un amor prohibit. La bruixa li recomana unes herbes que haurà de recollir de nit al bosc prop de l’arbre del patíbul. Amèlia se’n va a buscar les herbes i Riccardo decideix seguir-la. Abans però, la bruixa profetitza al comte que morirà assassinat i l’assassí serà la primera persona a qui doni la mà. Riccardo se’n riu i quan veu arribar el seu amic Renato, li dona la mà per convèncer la bruixa que la seva profecia mai podrà acomplir-se.

Entretant, al bosc, Amèlia recull les herbes quan apareix Riccardo que li confessa el seu amor, però ella s’estima Renato, el seu marit, i no sap què fer. Poc després també arriba Renato al bosc per advertir Riccardo del perill que corre a causa de la conspiració. Riccardo ha de fugir i deixa Amèlia, amb la cara coberta per no ser reconeguda, en companyia de Renato i li demana que la porti a la ciutat sense preguntar-li res, ni tan sols el seu nom. Renato s’hi compromet, però quan arriben els conspiradors i ataquen Renato, Amèlia, intentant protegir-lo, es descobreix. Els conspiradors es burlen de Renato i aquest, furiós, els cita per l’endemà a casa seva.

Renato resol venjar-se del comte unint-se a la conspiració i quan arriben els altres conspiradors es juguen qui serà el que matarà Riccardo. La sort fa que sigui Renato l’escollit, i serà durant el ball de màscares que se celebrarà al palau del comte. Riccardo entretant, valora la seva amistat amb Renato i per no caure en temptacions, decideix enviar-lo amb Amèlia cap a Anglaterra.

Finalment durant el ball, Riccardo és assassinat per Renato, mentre el comte, moribund, explica a Renato que Amèlia mai li ha estat infidel.

Aquesta és la història, molt resumida d’un ballo in maschera, una d’aquelles òperes que quan les escoltes per primera vegada t’enganxen immediatament, amb una música extraordinàriament equilibrada, en la qual ni sobra ni falta cap nota.


Aquí teniu dos magnífics fragments, dels molts que hi ha en aquesta òpera.

En primer lloc "Alzati; là tuo figlio... Eri tu, che m'acchiavi... amb Joan Pons (audio)

i després "Forse la soglia attinse... Ma se m'e forza perderti" amb Carlo Bergonzi (video)

.

DELÍCIES DE BACALLÀ

Una recepta de la Mireia Carbó, del seu llibre La Cuina Salvavides. Les delícies de bacallà tant poden ser un aperitiu com un segon plat, acompanyades d’una amanida d’enciam. No se’n pot menjar només una!.

Ingredients:

- 250 g de bacallà dessalat (en tiretes o esqueixat)
- 250 g de patata (pesada en cru)
- 2 ous
- 1 gra d’all
- Farina
- Julivert (fresc o sec)
- Oli d’oliva o de gira-sol

Preparació:

Posar el bacallà esqueixat en remull amb aigua 3 hores abans de començar la preparació, o bé comprar-lo ja dessalat.

Pelar les patates i bullir-les amb aigua fins que siguin tendres.

Pelar l’all i picar-lo ben menut. Picar unes fulles de julivert.

Escalfar aigua dins d’una olla i, quan trenqui el bull, tirar-hi el bacallà escorregut; quan l’aigua torni a trencar el bull, comptar fins a 3 escórrer-lo.

En un bol, aixafar amb una forquilla les patates i el bacallà. Aprofitar per vigilar que no hagi quedat cap espina. Incorporar-hi l’all i el julivert i els dos rovells d’ou. Remenar-ho i deixar-ho reposar, ben tapat amb paper film, durant 30 minuts a la nevera. Passat aquest temps, batre les clares que havíem reservat; han de quedar escumoses però no muntades del tot.

Amb la pasta de bacallà, fer-ne boletes, rodones o lleugerament aixafades, i passar-les primer per farina i després per les clares.

Escalfar força oli en una paella i, quan estigui ben calent, anar-les daurant; simplement entrar i sortir.

-

MÚSICA PER VIATJAR

El recent viatge que vam fer a Cantàbria, el vam realitzar amb cotxe, la qual cosa representa un munt d’hores de carretera que permeten conversar, però que també permeten escoltar molta música.

Abans de marxar, vam tenir cura de fer una bona tria de discos per tal que els quilòmetres es fessin més agradables i plàcids. Vam triar una mica de tot ja que els nostres gustos musicals són força amplis.

Normalment els matins escoltaven música clàssica i òpera, es tractava de començar el dia relaxadament i no trencar l’harmonia del paisatge matinal. Per aquests moments escoltàvem entre d’altres, Rolando Villazón, Elina Garanca, Juan Diego Flórez, Daniela Barcellona, Jonas Kaufmann, Diana Damrau, Simon Keenlyside i diversos “recopilatoris” gravats per nosaltres mateixos.

Cap el migdia i a primera hora de la tarda canviàvem l’estil. Es tractava de mantenir-nos ben desperts i oblidar-nos de becaines platòniques. Per tal d’aconseguir-ho, portàvem gravacions de Chieftains, Carlos Núñez, Enya, Nightnoise, Eagles, Eric Clapton, Bruce Springsteen, Diana Krall, Mark Knopfler i Emmylou Harris. La varietat d’estils (pop-rock, jazz, rhythm and blues i country) feien molt bona feina i ens permetia gaudir d’una selecció musical molt versàtil i i plenament del nostre gust.

Tal i com hem pogut comprovar en viatges anteriors, la tria de la banda sonora d’un viatge és molt important, al menys per als que ens agrada amb bogeria la música, i per descomptat suavitza les hores de carretera.

En aquesta sortida, com en d’altres, la música ha estat per a nosaltres un factor important que ha contribuït a l’arrodoniment de l’èxit del viatge.

Belle Starr - Mark Knopfler & Emmylou Harris

-

AMANIDA AMB FIGUES I FORMATGE FRESC

Aquesta recepta és del Blog de Cuina de la Dolorss. Com que m’agraden les combinacions de dolç i salat, ara que ja comencen a haver-hi figues, em vaig decidir per fer aquesta amanida i trobo que a més de bona, queda molt elegant.

Ingredients per a 4 persones:

- 1 escarola
- 200 g de formatge fresc tipus Burgos
- 5 figues
- Llavors de sèsam
- Pinyons
- Vinagre de poma
- Oli pur d’oliva
- Sal


Preparació:

Tallar el formatge a daus i escampar-hi el sèsam per sobre, que hi quedarà adherit.

Torrar els pinyons en una paella, sense oli.

Posar l’escarola en un plat o en una safata, tallar les figues a rodanxes i aquestes per la meitat. Afegir-hi el formatge i els pinyons. Amanir amb la sal, l’oli i el vinagre.
-

UN ALTRE ONZE DE SETEMBRE

Demà és la Diada Nacional de Catalunya. Una data que els catalans celebrem d’una manera o altra.

Nosaltres, com cada Onze de Setembre anirem amb els companys i amics de la colla dels Castellers de Sants a fer les ofrenes florals al Monument de Rafael Casanova i al Fossar de les Moreres, els símbols de la resistència catalana davant l’invasor.

Lamentablement, l’alarmant pèrdua de credibilitat dels nostres polítics afecta força, i no hauria de ser així, aquestes celebracions. I és que davant d’una classe política mediocre com mai, que només valora el poder i que fan el que no està escrit per tal de conservar-lo o reconquerir-lo, només queda com a resposta la indiferència i la certesa que cap d’ells serà recordat d’aquí a uns anys.

Al contrari, som molts els que cada any recordem els patriotes que van morir defensant la llibertat i la dignitat i que descansen al Fossar de les Moreres.

I és que com molt bé va escriure en Frederic Soler:

Al Fossar de les Moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.

PÚDING DE BRIOIX, MÓRES I GERDS

En la nova etapa de la revista Descobrir Cuina, que ara es diu simplement CUINA, amb un nou disseny i uns nous continguts, es manté la secció habitual de la Carme Ruscalleda, Bo i Sa, i aquest mes per postres ens proposa una recepta que quan la vaig veure, va ser com un amor a primera vista!. És aquesta, a veure què us sembla.

PÚDING DE BRIOIX, MÓRES I GERDS

Ingredients:

- 4 brioixos de mida regular (o 4 ensaimades, o 8 magdalenes, 0 12 galetes)
- 200 ml de moscatel
- 100 g de móres
- 100 g de gerds
- 300 ml de nata
- 50 g de sucre
- La ratlladura molt fina d’una llimona
- 50 ml de suc de llimona
- 4 fulles de gelatina (de 2 g cadascuna)

Preparació:

-1 Talleu els brioixos a tires regulars (o el producte que hagueu escollit) i poseu-les en una safata, mulleu-les amb el moscatel i deixeu-les reposar perquè quedin ben embegudes.

-2 Munteu només 200 ml de nata amb el sucre, procureu que us quedi un muntat no gaire ferm.

-3 Poseu les fulles de gelatina a remullar, escorreu-les i poseu-les a fondre en contacte amb un foc suau. Afegiu-hi els 100 ml de nata líquida restant, el suc i la ratlladura de llimona, i mescleu-ho bé amb la gelatina fosa, com una crema.

-4 Amb delicadesa i lentament, mescleu la nata muntada amb la mescla (3) i disposeu-vos a muntar el púding.

-5 Folreu una terrina tipus plum-cake amb paper sulfurat i esteneu al fons del motlle un terç de la mescla (4). Poseu-hi la meitat de les barretes de brioix i la meitat de la fruita. Al cim, esteneu un altre terç de la mescla i l’altra meitat de brioix i fruita. Tapeu-ho amb la resta de la mescla.

-6 Reserveu-ho a la nevera 4 h per aconseguir una textura ideal per servir a talls.
-

ELS MEUS LLIBRES DE L’ESTIU

Aquest darrer mes d’agost he aprofitat per llegir un mica ja que les vacances han estat força tranquil·les i relaxades.

Venia d’unes setmanes una mica carregadetes amb els tres Larsson’s i vaig decidir diversificar una mica les lectures següents.

D’entrada, per no canviar massa de registre, vaig llegir “Foguerada d’agost” de l’Andrea Camilleri. Una nova aventura del comissari Montalbano que tan bones estones em fa passar. La novel·la negra de Camilleri amb el rerafons sicilià sempre és una lectura agraïda.

Vaig seguir amb una de les novel·les històriques que més m’han agradat. Es tracta de “Et donaré la terra” del Chufo Llorens, que feia temps que tenia pendent. Em va agradar molt, tant el desenvolupament de la trama com la rigorosa descripció històrica i el tractament dels personatges. Entre aquests personatges, dues de les dones més fascinants de la Catalunya medieval: Ermessenda de Carcassona i Almodis de la Marca. Algun dia en parlaré més detingudament d’ambdues. Aquest llibre de més de 700 fulls me’l vaig cruspir en pocs dies ja que em va enganxar des de l’inici i molts dies em donaven les tantes i encara estava llegint-lo. Realment una lectura captivadora.

Entre llibre i llibre m’anava empassant en petites dosis la vintena de contes curts del Sergi Pàmies recollits a “Si menges una llimona sense fer ganyotes”. Els contes, uns millors que d’altres, tot s’ha de dir, són plens de situacions intranscendents i surrealistes però sempre amb l’enginy que caracteritza l’autor.

El darrer llibre d’aquest agost (el vaig acabar fa molts pocs dies), ha estat “Petons de diumenge” de la Sílvia Soler. Haig de dir que quan me’l va recomanar la Glòria, vaig arrufar una mica el nas, ja que les històries “tendres” no m’agraden massa. Tot i això, vaig seguir el seu consell i l’he llegit. M’ha agradat molt i molt. És una història no tendra sinó plena de tendresa i de melancolia. D’aquelles històries que quan les llegeixes fan que s’escapi alguna llàgrima i que valoris molt més les vides de les persones que d’entrada poden semblar monòtones, i que pel contrari acaben sent molt interessants. Una lectura agraïda i que no et deixa indiferent.

Ara començaré “El cuiner del Dux”, un llibre que em va recomanar la Margarida i que em va semblar força interessant. Quan l’acabi ja us ho diré.

AMANIDA DE PASTA AMB TONYINA I FAVETES

Després de les vacances, tornem-nos a posar a la cuina, però poc a poc, i comencem per una cosa fresqueta, que encara fa molta calor. Una altra recepta de la Conxita, del Casal Artesà d’Hostafrancs. Una amanida que combina la pasta amb verdures i amb tonyina, que ens pot servir com a plat únic.

Ingredients per a 4 persones:

- 150 g de pasta
- 250 g de tonyina en oli
- 1 pot de cors de carxofa al natural
- 1 ceba
- 4 tomàquets vermells
- 1 pot de favetes en conserva
- Fulles d’alfàbrega
- Oli d’oliva
- Vinagre de xerès
- Sal
- Pebre

Preparació:

Bullir la pasta al dente amb aigua i sal.

Escórrer les carxofes i les favetes i barrejar-les amb la pasta, una vegada freda. Afegir-hi la tonyina esmicolada, el tomàquet tallat a quarts, la ceba i les fulles d’alfàbrega.

Amanir el plat amb una vinagreta feta amb l’oli, el vinagre, sal i pebre, en la proporció d’una cullerada de vinagre per tres d’oli. Podem fer-ne més quantitat de la que necessitem per l’amanida i conservar-la a la nevera per a altres plats.

-