dimecres, 28 de juliol del 2010

CRÒNIQUES BAVARESES - 3 (Donizetti)


La darrera òpera que vam veure al Nationaltheater de Munic va ser l’Elisir d’amore de Gaetano Donizetti. D’entrada, el tenor Rolando Villazón va haver de ser substituït a causa d’una infecció intestinal, amb la qual cosa, el seu substitut, el tenor eslovac Pavol Breslik, va disposar de molt poc temps per tal d’integrar-se en la producció.

Anem per parts, Pavol Breslik ho va fer força bé malgrat els nervis inicials. Però és clar, entre el poc temps de què va disposar per assajar i que va haver de cantar, per exemple, la furtiva lagrima penjat d’un fanal a més de sis metres de terra, podríem dir que la seva contribució va ser francament bona. Així ho va interpretar el públic que el va aplaudir amb entusiasme en tot moment. Aquest cantant, a qui fa poc vam poder veure en El Rapte en el Serrall al Liceu, es un tenor lleuger amb molt bones facultats vocals i amb un timbre que recorda a vegades, i salvant les distàncies, Juan Diego Flórez. Veurem si en el futur confirma totes aquestes qualitats.


Per a mi la triomfadora indiscutible va ser una Nino Machaidze plenament compenetrada amb l’Adina de l’obra. Amb una veu i una gestualitat impecables, cada nova òpera que interpreta, aquesta noia ho fa millor. Ja no és aquella promesa que va cantar (i tan bé) Roméo et Juliette al costat de Rolando Villazón al Festival de Salzburg del 2008 substituint l’Anna Netrebko. Evidentment no era el seu primer paper protagonista, però si que va ser el que la va llançar a la fama a nivell mundial. Avui, és una de les veus més preuades del belcantisme i cadascuna de les seves aparicions dalt d’un escenari és molt esperada i amb una expectació creixent.

El Belcore de Fabio Maria Capitanucci va ser més que correcte. Amb una veu potent i plena, va haver de representar un atípic personatge, que en samarreta “imperi” comandava un exèrcit, de "tortugues ninja”. Es a dir, molt lluny del clàssic militar fatxenda a que estem acostumats.

I què dir de Dulcamara?. Molt bé Ambroggio Maestri, movent la seva colossal figura i cantant amb gràcia i solvència. Llàstima que en lloc d’arribar en carro, cavall o fins i tot cotxe o moto, ho fes amb un artefacte sense definir que semblava dissenyat pel mateix professor Franz de Copenhagen.

La direcció de Juraj Valcuha molt correcta, traient molt profit de la magnífica orquestra i cor de la Bayerischen Staatsoper.


Resumint, un molt bon “elisir” en l’aspecte musical i francament horrorós, per al meu gust, en el visual. I és que aquestes lluminoses idees de fer cantar al pobre Nemorino penjat d’un fanal, en mig d’un carrer brut i destartalat, ple de “tumbones” de platja i amb un artefacte que esquitxa focs d’artifici i confeti, no sé per què, però no és ben bé la idea que tinc d’una òpera romàntica. Això sí, tot plegat resulta força “original”, o no?.

Contracrònica – Un 10 com una casa de pagès per a la Nino Machaidze. A l’entreacte, va agafar de la mà el Pavol Breslik i el va fer sortir a saludar, cosa que el públic va agrair molt. Fora de l’escenari, senzilla i simpàtica com sempre, amb texans i samarreta i el seu somriure permanent. El Pavol Breslik també va estar molt complaent amb la gent que li demanava autògrafs i fotos, i és que el xicot no se’n sabia avenir de l’èxit obtingut. El públic sap valorar l’esforç d’un cantant que s’ha de posar en la pell d’un personatge en molt poques hores. També molt agradable l’Ambroggio Maestri, un senyor que deu fer vora els dos metres i deu pesar ... ni se sap ... que va estar amabilíssim amb tothom i ens va anunciar que l’any vinent vindrà al Liceu a fer el Falstaff. Per la seva banda, el Fabio Maria Capitanucci, també molt amable i simpàtic, va comentar que tenia previst actuar al Liceu en la Linda de Chamounix del 2011, també en Il Pirata en versió concert i possiblement una Madama Butterfly. A més d’un Elisir d’amore a València.
.

dilluns, 26 de juliol del 2010

CRÒNIQUES BAVARESES - 2 (Puccini)


La segona òpera que vam presenciar al Nationaltheater de Munic fa uns dies va ser la Tosca de Puccini.

Tosca és una d’aquelles òperes que malgrat estar catalogades com a “veristes”, sempre m’han agradat força. La música de Puccini és senzillament extraordinària, creant un climax excepcional que en els seus primers compassos ja deixa veure que allò no acabarà bé.

La producció de Luc Bondy ens va agradar força, gens clàssica però ajudant en tot moment que la força i la vitalitat de la música de Puccini no es dispersés en un escenari inadequat.

Teníem també molt d’interès en veure el Jonas Kaufmann, un dels millors tenors (mai es pot dir el millor, però en aquest cas gairebé) de l’actualitat. A més, hi havia l’al•licient que cantava a la seva ciutat natal.

El de Mario Cavaradossi, és un paper difícil i la versió que en fa el Jonas Kaufmann és molt i molt bona. El tenor muniquès està en tot moment extraordinari, tant cantant amb veu poderosa, amb legatos i pianíssims difícils d’escoltar avui en dia en altres cantants, com actuant, posant el sentiment que cal en cada frase. No crec que sigui cap sacrilegi dir que actualment és el millor Cavaradossi possible.


Al seu costat vam poder veure i escoltar una Karita Mattila que ens va sorprendre. No m’havia agradat massa la seva Tosca del dia de la retransmissió per Arte, i per tant no n’esperava massa de la seva actuació, però deu n’hi do del paper que va fer aquest dia. Sense arribar a ser brillant, va cantar amb solvència i correcció i va actuar molt convincentment.

L’Scarpia de Juha Uusitalo també va estar vocalment a l’alçada i va conferir al personatge la dosi necessària de maldat, cinisme i perversió que la partitura exigeix.

La direcció de Marco Armiliato va superar amb escreix la de Fabio Luisi. Amb energia i determinació, va treure molt bon resultat de la magnífica orquestra bavaresa.


Contracrònica – A la sortida dels cantants vam poder saludar el Juha Uusitalo, molt bon xicot malgrat fer d'Scarpìa, que ens va dir que tot i que li agradaria, no té cap projecte per cantar a Barcelona de moment. El Jonas Kaufmann, va estar amabilíssim en tot moment. Li vam dir que l’esperàvem al Liceu el proper mes d’octubre, cosa que va agrair, i va parlar, riure i es va fotografiar amb tothom. Naturalment, els seus conciutadans van estar encantats. La que més es va fer esperar va ser la Karita Mattila que tot i les presses, va atendre cordialment els que l’esperàvem. Algú li va comentar sobre les xiulades del primer dia, ella no en va donar importància i amb bon sentit de l’humor va assegurar que “Mattila sempre ressorgeix”.
.

dissabte, 24 de juliol del 2010

CRÒNIQUES BAVARESES - 1 (Mozart)


Amb aquest post reprenem el contacte amb el món blocaire després d’una petita "aturada" que hem aprofitat per visitar Munic i Salzburg i anar a tres representacions d’òpera al Nationaltheater de Munic.

La primera representació a la qual vam assistir va ser Le Nozze di Figaro de W.A.Mozart. No cal que reincideixi explicant la meva debilitat per la música del geni de Salzburg, i per aquesta òpera en concret. Aquestes Nozze però, tenien diversos atractius per a nosaltres.

En primer lloc el repartiment. Teníem moltes ganes de veure en directe tant l’Ildebrando d’Arcangelo com el Mariusz Kwiecien. Les expectatives no tan sols no van decebre sinó que van ser superades. Sens dubte són dos dels millors barítons actuals.

Tant l’Ildebrando d’Arcangelo (Figaro) com el Mariusz Kwiecien (Almaviva) van estar extraordinaris, dominant la situació de principi a fi i fent-se seus uns personatges que tantes vegades hem vist representar i no sempre amb l’encert que requerien. Magnífics de veu i de gestualitat, en tot moment van transmetre tot l’encant que requereix la partitura de Mozart i el text de Lorenzo da Ponte.


La part femenina de l’obra no va estar tan brillant. Anem per parts. La Camilla Tilling va resultar una Susanna força creïble teatralment parlant, però en algun moment va faltar-li el “volum” vocal necessari. Tot i això, penso que va estar molt correcta i va tenir intervencions força encertades.

D’irregular podríem qualificar l’actuació de Barbara Frittoli com la comtessa d’Almaviva. Va alternar moments bons i moments més aviat fluixets. Molt millor en el "Dove sono" que en el "Porgi amor", però curiosament, el duet “Canzonetta sull’aria” amb la Camila Tilling va ser del millor.

Una altra cosa ben diferent va ser l’actuació d’Ana Bonitatibus (Cherubino). Per a mi, la millor de la nit juntament amb els dos barítons. Va estar sensacional actuant i especialment extraordinària amb el “Voi che sapete”. Va cantar-lo apianant la veu d’una forma magistral que el públic va saber recompensar merescudament. Va ser un moment d’aquells inoblidables. Sense desmerèixer les grans interpretacions que s’han fet d’aquest fragment, crec que la interpretació de l’Ana Bonitatitbus és un dels que més m’ha emocionat.


També molt interessants la resta dels papers secundaris, destacant la Barbarina de la jove russa Evgeniya Sotnikova.

La direcció de Juraj Valcuha va ser acurada i molt correcta i l’orquestra va sonar francament bé.

Aquestes Nozze di Figaro s’han posat en escena amb una producció austera però original i imaginativa de Dieter Dorn.

Vam sortir de la nostra primera vetllada operística a la capital bavaresa satisfets i amb un molt bon regust de boca per tot el que havíem vist i escoltat.

Contracrònica: a la sortida d’artistes del teatre, el director Juraj Valcuha i l’Evgeniya Sotnikova es van mostrar agradables i atents amb la gent que se’ls acostava. Barbara Frittoli, més guapa i jove que en escena, però “diva” en tot moment. Mariusz Kwiecien simpatiquíssim i xerraire ens va parlar d’un Don Giovanni primer a Bilbao i després a Barcelona. L’Ana Bonitatibus, afectuosa i agraïda, ens va dir que té moltes ganes de venir a Barcelona, però que no té cap oferta (a què esperen!). L’Ildebrando d’Arcangelo segueix tan seductor fora com dalt de l’escenari. No té un no per a ningú que li demana una foto i també ens va parlar de Il turco in Italia i la Sonnambula al Liceu.
.

dimarts, 13 de juliol del 2010

MÚSICA CONTRA LA FAM

Va ser el 13 de juliol de 1985, és a dir, avui fa 25 anys.

Un bon nombre de les estrelles més famoses del rock de l’època, empesos pels músics Bob Geldof i Midge Ure, van participar en dos dels concerts més multitudinaris de la història de la música. Els dos músics van crear la fundació Band Air Trust per tal de canalitzar i distribuir tot l’ajut que es recaptés amb els concerts. Jo recordo que els concerts van ser retransmesos per TV2 i que vaig estar enganxat a la tele un munt d’hores.

El primer va començar a les dotze del migdia al Wembley Stadium de Londres, amb l’actuació de Status Quo. Després hi van actuar entre molts d’altres, Queen, U2, Sade, Dire Straits, Sting, David Bowie, Phil Collins o Paul McCartney, a més de Geldof i Midge Ure amb la seva banda Ultravox.



Quatre hores més tard, començava en paral•lel a l’estadi JFK de Philadelphia el segon dels concerts. Als USA hi van actuar entre d’altres Bryan Adams, Black Sabbath, Simple Minds, Madonna, Led Zeppelin, Eric Clapton, Bob Dylan, Mick Jagger o Tina Turner. Al mateix temps, als Estats Units és va endegar la campanya USA for Africa, també amb les mateixes finalitats. L'estrella d'aquesta campanya va ser la gravació del famós We are the world, on Quincy Jones va dirigir les estrelles americanes del rock més famoses dels anys vuitanta.



Per cert, Phil Collins, després d’actuar a Londres, va agafar el Concorde i va tenir temps d’arribar a Philadelphia i actuar-hi també.

En total, els dos concerts van durar més de 16 hores i es calcula que l’audiència televisiva va superar els 3.000 milions de persones.



Geldof va aconseguir que tot l’ajut fos destinat a l’Àfrica, especialment a Etiòpia que havia patit una sequera impressionant els dos darrers anys. Moltes ONG però, van criticar que el govern d’Etiòpia s’aprofités dels diners per traslladar milers de persones cap al sud oest del país i així camuflar una neteja ètnica, o per la compra d’armes per part de la guerrilla anti-governamental.



Sigui com sigui, els concerts van servir perquè tot el món prengués consciència de la fam i dels problemes derivats de la sequera que estaven ocasionant milers de morts diàriament al continent africà.
.

diumenge, 11 de juliol del 2010

SOM I SEREM ... UNA NACIÓ

Avui ha estat una diada històrica al nostre país.
Aquesta tarda hem viscut una de les manifestacions més grans que s’han vist mai. No parlarem del nombre de persones que hi ha assistit, cadascú pot dir la xifra que vulgui, el que sí que compta són els milers i milers de ciutadans que han sortit i han col•lapsat el centre de Barcelona.

La manifestació havia estat convocada inicialment com a protesta per la sentència del Tribuna Constitucional español, que retalla un estatut votat per dos parlaments i per la ciutadania. El que ha passat és que aquesta idea inicial s’ha convertit en un clam per la sobirania.

L’onze de setembre de 1977 hi va haver una gran manifestació reclamant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Trenta tres anys més tard, molta gent se n’ha adonat que no hi ha res a fer per la via estatutària, que no tan sols no hem avançat sinó que amb la recent sentència del TC podem tornar al postfranquisme. Per això, fa trenta tres anys la gent demanava estatut d’autonomia, però avui s’han escoltat molts, però molts clams reclamant directament la independència.

Les estelades també han superat de llarg les senyeres, i gent gens sospitosa de ser independentista, com empresaris o nascuts fora de Catalunya, han dit prou.

El principal escull per assolir cotes sobiranistes, segueixen sent els partits polítics catalans, que fan la feina de franc als nacionalistes espanyols, ja que són incapaços de pensar en clau nacional i posen pel davant sempre els interessos polítics propis.

Avui el poble ha parlat, ara veurem què fan els politics. Una nova decepció pot significar una alta abstenció en les properes eleccions al Parlament de Catalunya, i això donaria pas a un augment de vot percentual dels partits espanyolistes que, al cap i a la fi, són els que han fet possible la restrictiva sentència del més inconstitucional dels tribunals constitucionals.

El clam inequívoc de la ciutadania d’avui, hauria de servir-los de lliçó.

dimecres, 7 de juliol del 2010

DES DE VINARÒS AMB AMOR

La feina feta amb amor sobreviu al pas del temps.

Aquesta no és una afirmació gratuïta, la vaig comprendre perfectament després d’escoltar el Miquel Àngel Guimerà, el Juanjo Roda i sobretot l’Helena Guimerà i el Sergi Cervera del forn Ca Massita de Vinaròs, en la presentació del llibre “Els dolços i els salats als forns de Vinaròs”, que ahir vespre va tenir lloc a l’aula del Mercat de la Boqueria de Barcelona.

D’entrada, dir que el llibre és una meravella, tant en l’aspecte gràfic com en el de les explicacions.

Tal i com el Miquel Àngel va explicar en la presentació, no només han pretès donar a conèixer tota una sèrie de magnífiques receptes tradicionals, moltes de les quals s’han recuperat en els darrers anys, sinó el per què, el com i el quan es feien aquests pastissos i cócs.

I és que d’antic, els dolços i també els salats que es menjaven a les festes es feien a casa. N’hi havia que es feien un sol cop a l’any, bé per la dificultat de trobar segons quins productes (no sols per la temporalitat sinó també pel preu) o perquè eren típics d’una festa molt concreta.

En aquest deliciós llibre podem trobar una trentena de cócs, farinades, galetes i pastissos de tot tipus que han sobreviscut al pas del temps i que ha costat molt de plasmar en paper. Sembla ser que els que els fan, ho tenen tant per la mà que s’han hagut de rumiar molt i molt les quantitats dels ingredients. Una altra dificultat ha estat el trasllat de les mesures i temps de cocció del forn professional al forn casolà, per tal que tothom en sigui partícip i pugui realitzar les receptes.

A nosaltres només ens resta agrair als forns que ho han fet possible, Ca Farga i Ca Massita de Vinaròs i molt especialment a l’Helena i el Sergi que amb les seves explicacions ens van transmetre tota la il•lusió, el carinyo i la feina que fan cada dia.

Ah! No me’n podia oblidar!. Al final de la presentació i mentre anàvem conversant amb els protagonistes de la vesprada, vam tenir l’immens plaer de poder tastar tres de les “joies” del llibre i que van fer expressament per a nosaltres, un cóc de tomàta, un de verdures i un de comunió. Deliciosos!
.

dilluns, 5 de juliol del 2010

SOPAR AMB LA MARIONA I L’ALBERT

A nosaltres ens agrada combinar música i gastronomia i dissabte passat ho vam fer de la millor manera amb la magnífica companyia de la Mariona i l’Albert del bloc Moments d’Òpera. Va ser una vetllada molt agradable en que vàrem xerrar de moltes coses però sobretot, ja us ho podeu imaginar, d’òpera.

El sopar va començar amb aquests aperitius:

Del bloc de l’Alfons, Les receptes de St. Hilari, aquest:

GOTET DE GELATINA DE TOMÀQUET ESCALIVAT AMB MOUSSE D’ ALBERGÍNIA

Ingredients per a la gelatina de tomàquet escalivat:

- 1 i ½ fulls de gelatina
- 4-5 tomàquets per escalivar
- Sal i pebre

Ingredients per la mousse d’albergínia:

- 1 Albergínia
- 1 Clara d’ou
- 1 Full de gelatina
- Sal
- Oli d’oliva

Per decorar:

- Tomàquets cirerols

Preparació:

Escalivar els tomàquets i l’albergínia. Reservar-ho.

Per fer la gelatina de tomàquet, treure les llavors i la pell dels tomàquets escalivats, triturar-los i tamisar-los. Rectificar de sal i pebre i afegir-hi la gelatina prèviament remullada en aigua freda i desfeta en un parell de cullerades de tomàquet calent. Omplir el fons dels gotets i reservar-los a la nevera.

Per fer la mousse d’albergínia, posar la gelatina a remullar en aigua freda. Pelar l’albergínia escalivada i triturar-la juntament amb la gelatina dissolta en una mica d’aigua calenta i un rajolí d’oli d’oliva. Rectificar-ho de sal. Muntar la clara a punt de neu i barrejar-la amb l’albergínia emulsionada.

Muntatge del gotet

Un cop solidificada la capa de gelatina de tomàquet escalivat, abocar-hi a sobre l’albergínia. Decorar amb tomàquets cirerols.

Un altre dels aperitius va ser una adaptació en xarrup del meló amb pernil.

XARRUP DE MELÓ AMB PERNIL

- Meló
- Pernil
- Crema de llet
- Sal

Preparació:

Fer un cruixent de pernil posant els talls entre dos papers de cuina, amb un pes a sobre, al microones, a potència màxima durant dos minuts.

Triturar el meló amb un rajolí de crema de llet.

Per muntar el gotet, posar la crema de meló i decorar amb el cruixent de pernil.

També varem fer unes culleretes d’escopinyes amb taronja, i unes tartaletes de pasta brisa amb formatge mascarpone i melmelada de tomàquet.

Tot seguit:

MOUSSE DE FORMATGE PARMESÀ AMB TOMÀQUETS CIREROLS

Una recepta de l’Escola de Cuina Montserrat Seguí. Quan me la va explicar una amiga, de seguida em va agradar i es va confirmar la primera impressió. Ella me la va explicar amb una vinagreta per acompanyar, jo hi vaig posar oli d’alfàbrega.

Ingredients:

- 300 cc de llet
- 100 cc de nata semimuntada
- 150 g de formatge parmesà ratllat molt fi
- 5 fulls de gelatina
- 3 cullerades de vinagre de Mòdena
- 9 cullerades d’oli
- Sal, pebre i sucre
- 15 Tomàquets cirerols

Preparació:

Remullar la gelatina en aigua freda. Posar la llet, el formatge, la sal, el pebre i el sucre al foc.

Quan la llet bulli, retirar-la del foc i colar-la amb el colador xinès (quedarà al colador una boleta de formatge, però no hi fa res, la barreja ja ha agafat el gust del formatge), afegir-hi la gelatina i deixar-ho refredar. Afegir-hi la nata semimuntada.

Folrar un motlle de plum cake amb paper film, abocar-hi la mescla i mb els deixar-ho refredar a la nevera.

Escaldar els tomàquets, deixar-los refredar i pelar-los. Fer la vinagreta.

Posar els talls de la mousse al fons del plat i decorar amb els tomàquets i la vinagreta (oli d’alfàbrega en el meu cas).

Per continuar:

CALAMARS FARCITS DE PEIX I MARISC

Ingredients per a 4 persones:
- 12 calamarsets petits per farcir
- 400 g de rap
- 250 g de gambes
- 250 g de llagostins
- 2 cebes
-4 Tomàquets madurs
- Vi blanc
- Oli
- Sal

Preparació:

Rentar els calamars i donar-los la volta, així es tancaran i no caldrà posar-hi escuradents. Tallar el rap net de pell i espines, a trossets petits.

Picar la ceba i estofar-la en una paella amb oli. Quan comenci a agafar color, afegir-hi el rap i donar unes voltes, perquè es vagi coent.

En una altra paella, fregir les gambes i els llagostins i un cop fets, separar els caps i reservar-los. Pelar les gambes i els llagostins, tallar-ho molt petit i afegir-ho a la mescla del peix i la ceba.

En una cassola, aixafar els caps de les gambes amb la mà de morter. Recollir l’oli que haurà sobrat de fregir les gambes i els llagostins i passar-lo juntament amb els caps pel colador xinès. Afegir aquesta substància al farcit de peix. Deixar-ho refredar.

Farcir els calamars, salpebrar-los i enrossir-los una mica en una cassola amb oli.


Retirar els calamars de la cassola i en el mateix oli, sofregir una ceba, afegir-hi els tomàquets ratllats, deixar-ho coure tot junt una mica i afegir-hi un raig de vi blanc. Quan el vi s’hagi evaporat, posar els calamars a sobre, tapar la cassola i coure-ho tot junt uns 10 minuts justets, fins que els calamars comencin a treure aigua. Els calamars no s’han de coure gaire perquè si no, queden durs i el farcit pot quedar eixarreït.

Acompanyar el plat amb pasta a la tinta de calamar.

La Mariona i l’Albert es van encarregar del vi i de les postres.

El vi que va acompanyar els plats va ser un Absum Varietales 07, DO Somontano amb Chardonnay, Gewürztraminer i Pinot Noir.

I per acabar, una mousse de mandarina amb una base de pa de pessic de xocolata amb fruits secs, de la pastisseria Grau d’Esparreguera, amb la inscripció: Ei corregge ogni difetto (això ho cura tot) de l’òpera l’Elisir d’amore de Donizetti. Perquè realment aquest pastís tenia les mateixes virtuts “curatives” que el famós elixir. Era deliciós!!.



.

divendres, 2 de juliol del 2010

LA DAMA DE PIQUES

No havia presenciat encara la representació d’una òpera de Txaikovski en directe.
L’experiència ha estat molt bona, tot i que no sóc massa fan de l’òpera russa. Potser per això em va agradar força aquesta Dama de Piques, ja que Txaikovski és possiblement el menys rus dels compositors russos. És més, la primera escena del segon acte recordava molt Mozart o l’òpera italiana, la resta ja no. La resta és molt “Txaikovskiana”, és a dir, amb parts musicalment molt romàntiques i d’altres orquestralment molt contundents, amb proliferació del metall i la percussió.

Txaikovski va composar aquesta òpera, que està considerada com una obra mestra, en col•laboració amb el seu germà Modest, autor del llibret inspirat en la novel•la homònima d’Aleksandr Puixkin. Va ser estrenada l’any 1890 a Sant Petersburg amb un gran èxit que s’ha anat incrementant amb el anys, especialment a Rússia.

La història narra la tragèdia d’un home obsessionat amb el joc, a causa del qual perdrà l’amor i es veurà abocat al crim, i a la seva pròpia destrucció. El gran compositor rus va incloure escenes de ballet, seguint els models de l’òpera francesa, així com fragments musicals inspirats en la música popular i religiosa russes i cors infantils com ja havia fet anteriorment Bizet a Carmen.

Pel que fa a les representacions del Liceu, s’ha de dir que aquesta mateixa producció ja s’havia pogut veure al teatre de les Rambles l’any 2003. En aquestes funcions d’ara, el repartiment estava encapçalat per Misha Didyk, un tenor amb bona veu, tot i que en algun moment va quedar “tapada” per l’orquestra. El mateix va succeir amb la soprano Emily Magee. I és que la música de Txaikovski ja hem dit que és en alguns moments força contundent. Sense ser entès, diria que el director Michael Boder hauria d’haver cuidat una mica més aquest punt, tot i que no se li pot retreure res, ja que l’orquestra va sonar molt acceptablement en tot moment.

La resta del repartiment va estar a l’alçada de les circumstàncies. Amb noms d’autèntic luxe, com Ludovic Tézier i Ewa Podles, però també Lado Ataneli, Francisco Vas, Mikhail Veku, Elena Zaremba, Stefania Toczyska... i per descomptat el cor de l’Escolania de Montserrat juntament amb els cors del Gran Teatre del Liceu i el cor Intermezzo.

Una escenografia plena de llum i color, que si bé no era excessivament original, al menys respectava l’obra original, cosa no massa habitual.

I per acabar un petit però, els intervals entre escena i escena es feien massa llargs i tallaven amb excés el fil argumental.

Malgrat tot, un magnífic espectacle que deixa molt bon regust.

Dmitri Hvorostovsky - "Ja vas ljublju"

.