OLOR DE COLÒNIA

Tot i que ja fa dies que el vaig acabar, no vull deixar passar l’oportunitat de parlar i recomanar molt i molt la lectura d’Olor de colònia, la primera novel·la de la Sílvia Alcàntara. Aquesta escriptora, nascuda a Puig-Reig i resident actualment a Terrassa, ha guanyat diversos premis de contes breus, però aquesta és la seva primera novel·la.

La trama relata amb tot luxe de detalls, el dia a dia d’una colònia tèxtil i les més que enrevessades relacions entre els molts personatges que hi conviuen. L’acció està situada als anys cinquanta del segle passat i arrenca quan un gran incendi trasbalsa la quotidianitat de la vida de la colònia. Quan el foc es dona per apagat, i tothom creu que hi ha hagut molts danys materials però cap de personal, la gent se n’adona que la cosa no és així i que sí que hi ha hagut una víctima mortal.

L’escriptora utilitza molt hàbilment el “flash-back” per anar-nos relatant la vida anterior i present dels diferents personatges, mantenint en tot moment una intriga que ens durà fins a un final sorprenent i on es desvetllaran les incògnites que s’han anat plantejant durant tota la història.

Si teniu l’oportunitat de llegir-la, no la desaprofiteu, segur que no us en penedireu.

.

POLLASTRE AMB LLET I MOIXERNONS

En la visita a Conserves Coll, de Castellterçol, una de les coses que vaig comprar va ser moixernons secs, que ens agraden molt. Buscava una recepta per fer-los servir i vaig trobar aquesta del bloc de la Sara Maria. És una recepta que la seva besàvia ja havia après de la seva àvia, que ha anat passant de mares a filles, i que la Sara Maria ha volgut compartir amb tots nosaltres.

Tal com explica ella, es poden fer servir filets de pollastre o de llom, però jo tenia uns daus de pollastre i vaig pensar que també m’hi anirien bé i el resultat ha estat molt bo. Ha quedat una carn molt tendra, amb el suquet de la llet i els moixernons. Espero que us agradi tant com ens va agradar a nosaltres.

Veureu que és una recepta sense quantitats, tal com les expliquen les àvies, amb tota la seva experiència. Així doncs, tot depèn dels que sigueu a taula!.

Ingredients:

- Pits de pollastre filetejats o filets de llom (daus de pollastre en el meu cas)
- Una mica de farina
- Llet
- Moixernons
- Ceba
- Sal i pebre
- Oli d’oliva verge
- Picada catalana (ametlla, avellana, all i pa dur)

Preparació:

Salpebrar i enfarinar el pollastre o el llom per les dues cares i fregir-los en oli d’oliva en una cassola, millor si és de fang. Reservar-los.

Picar la ceba i fregir-la en el mateix oli on hem fregit la carn amb una mica de sal, a foc lent. Quan comenci a transparentar, afegir-hi els moixernons i un altre cop la carn. Banyar amb llet i deixar coure a foc lent. Anar remenant de tant en tant perquè no s’enganxi.

Quan la llet hagi reduït i unit a la farina de l’arrebossat, afegir la picada, deixar uns minuts i servir.

Opcionalment, amb la llet s’hi pot afegir una branca de canyella.

.

WE LOVE JOYCE

Ahir diumenge vam assistir al recital de la mezzo soprano nord americana Joyce DiDonato al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

El recital va estar basat en un grapat de cançons en llengua italiana dels segles XVII al XX amb un nexe comú: l’amor. Els compositors, variadíssims, Durante, Pergolesi, Caccini, Rossi, Paisello, Rontani, Beetthoven i Rossini en la primera part i Santoliquido, Pizzetti, Tosselli, Donaudy, Tedesco, Peccia, Leoncavallo, Giurana i Dia Chiara en la segona part.

Joyce DiDonato, magníficament acompanyada al piano per David Zobel, va afrontar un repertori força desconegut per a la majoria, la qual cosa no és el millor dels presagis alhora d’encarar una actuació d’aquest tipus. La primera part va ser molt intimista i a vegades un pèl monòtona en canvi la segona part va representar un canvi total, on la cantant va poder mostrar àmpliament la seva tècnica i expressivitat. La seva veu va sonar en tot moment clara, potent, amb un domini absolut de les “colaratures” i amb el bon gust a què ens té acostumats des de fa molt temps.

En el torn de “bisos” va cantar meravellosament el “voi che sapete” de les Noces de Figaro de Mozart i una traca final extraordinària, el “tanti affetti...” de La donna del Lago de Rossini. Els llargs aplaudiments del públic van fer que sortís a saludar en diferents ocasions, però no es podia allargar massa ja que tot seguit tenia un altre compromís.

A la sala d’audicions de l’Espai Liceu l’esperàvem un bon nombre de seguidors que no vam haver d’esperar massa temps la seva aparició. Acompanyada de Joan Font, alma mater dels Comediants, i dels responsables del teatre, van fer la presentació oficial del DVD de La Cenerentola de Rossini. Joan Font va ser el creador de la colorista escenografia de l’òpera que es va representar el gener de 2008 al Liceu, i ahir, amb la cantant, van recordar anècdotes de quan es van conèixer i del treball realitzat durant el muntatge de l’obra. Al final, Joyce DiDonato va signar DVD’s i discos amb la simpatia i el sentit del humor que la caracteritza i va anar dialogant amb tothom que se l’hi acostava.

Joyce DiDonato, a banda de ser una gran, grandíssima cantant, és una gran professional, tots recordem quan el mes de juliol passat tot i haver-se fractrurat el peroné, va seguir amb les representacions de “Il Barbiere di Seviglia” a Londres, quan el que hauria fet qualsevol altra és deixar que ho fes un substitut. A més, és tot el contrari del que podem entendre per “Diva”, és una persona senzilla i encantadora i per això és tan estimada per tanta gent.

Esperem tornar a gaudir ben aviat de la seva presència i la seva veu.

TORNEM A CLASSE AMB EL DAVID LIENAS

Després del parèntesi de les festes de Nadal, ahir ens vam retrobar el grup de blocaires i amics per tornar a classe amb el David Lienas, a l’Espai Consum dels Supermercats Bonpreu.

Estarem d’acord que, per no trencar el tòpic, molts de nosaltres ens haurem fet el propòsit d’any nou de fer règim, si més no, una mica de bondat. És així oi?. Doncs bé, per “ajudar-nos” una mica, el David Lienas ens va preparar un plat de la cuina japonesa, tataki de tonyina i un panaché de verdures especial, receptes lleugeres que ens poden ser útils per complir el nostre propòsit.

Hi ha plats a la cuina japonesa en què es menja el peix cru però en el cas del tataki, la tonyina es passa lleugerament per la paella, arrebossada prèviament amb oli de sèsam, per marinar-la després durant 24 hores en vinagre d’arròs, salsa de soja coreana (menys salada), sucre, gingebre i la part blanca d’un porro ben picat.

Quan es presenta el plat, és tradició a la cuina japonesa que els talls de tonyina, primets, no s’encavalquin l’un amb l’altre.

Segur que tothom ha fet panaché de verdures, una vegada o altra, però el que ens va proposar el David és diferent perquè no són les verdures i hortalisses bullides i prou, sinó que eren preparacions més sofisticades com pebrots del piquillo farcits de mutabal; timbals de carbassó farcits de carn; tomaquets cirera farcits de formatge, ou remenat i pinyons; patates a la sal farcides de salmó fumat i una tempura d’hortalisses.

Els que em coneixeu, ja sabeu que m’agrada agafar moltes notes de les coses que ens explica el David però és que avui, repassant tot el que ens va explicar ahir, no puc deixar de preguntar-me com pot explicar tantes i tantes coses i no parar ni un moment de treballar?. A cada classe se supera!.

Aquí teniu unes quantes coses de les que ens va explicar:

El secret perquè el marmitako de tonyina quedi bé és, un cop fet el sofregit i cuites les patates, afegir la tonyina a la cassola amb el foc apagat i deixar que es cogui amb l’escalfor mateixa del suquet.

Per passar un aliment per la paella, ens va recomanar arrebossar-lo amb oli en lloc de posar l’oli directament a la paella, per evitar l’excés d’oli i les esquitxades!.

Perquè l’all no repeteixi, es pot escaldar un minut en aigua bullent.

Per fer la tempura, l’aigua ha d’estar molt freda, perquè d’aquesta manera la farina no s’hidrata tant, queda més enganxada a l’aliment i més cruixent.

Una vegada més, gràcies David i gràcies al Bonpreu, i... fins la propera!.

.

SENTIT I SENSIBILITAT

Amb aquest titular tan “Austenià” definiria l'actuació que el jove (només té 27 anys) pianista xinès Lang Lang va oferir ahir al Palau de la Música Catalana.

El màrketing l’ha convertit en una autèntica estrella mediàtica, la qual cosa no desmereix gens ni mica la seva indiscutible qualitat musical. La seva manera d’acariciar el piano, aconseguint treure de les tecles sons que emocionen o que et fan vibrar és a l’abast de molt pocs. Tampoc ens tornarem bojos afirmant que és el millor pianista del món, com publiciten interessadament alguns mitjans. Però lamentablement vivim en un món en què tothom i tot ha de ser etiquetat i col•locat en una llista de l’1 al 10 (o més).

En una roda de premsa de fa pocs dies va explicar que els seus pares l’hi havien transmès l’afició a la música. Ells eren músics però van haver de deixar la seva professió obligats per la “Revolució Cultural” que va promulgar Mao en els anys seixanta contra polítics i intel•lectuals acusats de trair els ideals revolucionaris de la república xinesa. Ell, amb els anys, va agafar el relleu familiar i actualment s’ha convertit en un autèntic ídol de masses que ven milions de discos i que actua en grans escenaris i en programes televisius de màxima audiència.

El concert d’ahir al Palau estava composat d’una primera part dedicada a Beethoven amb dues de les sonates per a piano més complicades del gran músic alemany. La sonata número 3 en Do major i la sonata número 23 en Fa menor, coneguda com “Appassionata”. La segona part, el concert va fer un gir total amb el Quadern 1 d’Ibèria d’Albéniz i la sonata número 7 en Si bemoll major de Prokófiev.

A mi particularment em va encantar i emocionar la interpretació de les sonates de Beethoven. Tot i que confesso que no puc ser imparcial davant les composicions del músic alemany, també dic que, per aquest mateix motiu, valoro molt més una interpretació tan extraordinària com la que va fer Lang.

La segona part va iniciar-se una mica més fluixa. Albéniz no és el millor que pot oferir el pianista xinès, tot i que es va esforçar per oferir la millor versió del músic de Camprodon. En canvi, amb Prokófiev, va tornar a lluir el millor Lang, el que fa parlar l'instrument i sap transmetre el que fa als que l’escolten, el que entusiasma i fa aixecar el públic del seient.

Finalment com a propina un “estudi” de Chopin amb una interpretació plena de sentiment i sensibilitat que ens va deixar amb un sabor de boca immillorable i amb ganes de tornar a gaudir aviat de la manera d'interpretar d’aquest jove però gran músic xinès.

US ESPERO A TAULA

Dijous passat vaig assistir a la presentació del llibre Us espero a taula, de la Gemma Lienas, a la llibreria cafè Laie.

Després d’unes paraules d’introducció de l’editora Miriam Vall, la periodista Elisenda Roca ens va parlar de la Gemma Lienas, de qui va dir que era molt difícil posar-li només una etiqueta, perquè és escriptora, novel•lista, “cuentista”, lectora, feminista, defensora dels drets humans, viatgera, cuinera..., però si l’hagués de definir amb una sola paraula, diria que és creadora.

La Gemma Lienas és ben coneguda per la seva faceta d’escriptora, amb una extensa obra destinada a adults, joves i infants. En aquesta ocasió, però, amb el llibre que es va presentar, ens apropa una de les seves passions: la cuina.

Perquè la Gemma Lienas és una persona apassionada que, a més, sap transmetre la seva passió per les coses que li interessen. Un exemple d’això és el seu fill David, que es dedica professionalment al món de la cuina.

La Gemma és una persona càlida, afable, propera, que en el temps que varem compartir, ens va explicar com es va iniciar en el món de la cuina i tota una sèrie d’anècdotes al seu voltant. No hauria parat d’escoltar-la!.

De ben petita, tenia el sentit de l’olfacte molt desenvolupat i li agradava arribar a casa i percebre l’olor de les pomes al forn. També recorda altres olors, com la del Chanel núm. 5 que es posava la seva mare quan sortia a sopar. “No només se’n posava la Marilyn”.

Dos sabors que recorda especialment són els de la truita amb seques i la cervesa, que el seu pare menjava per esmorzar els diumenges d’estiu al jardí, sota una acàcia. També recorda el de les olives arbequines i el de l’oli d’oliva de casa de l’àvia paterna. I de l’àvia materna, recorda la xocolata desfeta amb melindros, que treia d’una capsa de vidre verd glaçat que amb molta il•lusió ara conserva ella.

Quan només tenia dotze anys, ja ajudava a la cuina, amb feines manades i controlades, com ara arrenglerar els raviolis a la safata, abans de servir-los. Era una època en què el temps no era un bé tan preuat com és ara!.

La Gemma va començar a cuinar seriosament quan tenia divuit anys. Va agafar el costum d’anotar en una llibreta totes les receptes que posava en pràctica i des de llavors fins als cinquanta-cinc anys, va recopilar unes mil receptes. Llavors, es va parar una mica el ritme, per una banda potser per la taxa de colesterol del seu company i per l’altra, per les hores de dedicació a escriure.

Ara, amb el llibre que es va presentar, totalment recomanable, nosaltres tenim la sort de poder tenir unes quantes receptes de la Gemma, que segur que faran les delícies de qui les tastin. Ens les explica detalladament, no dóna mai res per sabut, i hi ha receptes per a cada dia i per quedar molt bé quan tenim convidats.

I com que no hauria estat possible preparar un menú complet per a tothom que era allà, per fer un tast, ens va preparar un pastís de xocolata fred. Deliciós!.

Finalment, voldria recordar-vos el concurs que la Gemma Lienas ha organitzat. Podeu trobar la informació en el seu bloc http://gemmalienasmassot.blogspot.com/. Us animo a participar-hi!. Teniu temps fins el 31 de gener.

.

DUES GRANS VEUS

Avui vull parlar de dues grans cantants líriques que han tret nou disc fa poques setmanes. Es tracta de la texana Joyce DiDonato i de la germànica Diana Damrau. No he pogut parlar-ne abans, tot i que els discs me’ls van regalar a principi de les festes, però ho faig ara ja que són dues de les cantants que més m’agraden del panorama operístic actual i que sortosament tindrem l’oportunitat de veure-les en directe al Liceu properament. La primera en visitar-nos serà la Joyce DiDonato que ho farà en un recital, bàsicament de música italiana, el proper dia 24. La Diana Damrau actuarà el mes d’abril en les representacions de l’òpera El Rapte en el Serrall de Mozart.

El disc de Joyce DiDonato “Colbran, the muse” és una gravació amb àries provinents de les òperes que Rossini va composar per a la seva “musa” Isabella Colbran, amb la qual es va casar. Colbran va ser una de les veus més populars i prestigioses a l’inici del segle XIX. La veu de la Colbran era molt més greu que la de la DiDonato, per tant les versions que aquesta fa són segurament força diferents de com les cantava Colbran. No obstant això, haig de dir que la veu de Joyce DiDonato sona igual de meravellosa i amb el sentiment a què ens té acostumats.

Si afegim que la música de Rossini, tant si és divertida com trista mai et deixa indiferent i sempre aconsegueix emocionar, crec que estem davant d’un treball molt interessant, al menys a mi m’agrada molt. La música de Rossini i la veu de la Joyce DiDonato es complementen extraordinàriament bé, és una autèntica delícia per a l’oïda.

Pel que fa al disc de la Diana Damrau, anomenat “Coloraturas”, és un disc que musicalment aporta poques coses noves. Un grapat d’àries molt conegudes i unes quantes més d’òperes menys populars. El que sí tenen d’atractiu és la veu meravellosa de la cantant alemanya que en els darrers anys s’ha convertit en una de les veus més sol•licitades per a les produccions dels grans teatres d’òpera de tot el món.

La Diana Damrau és una soprano de les anomenades de “coloratura”, és a dir, de veu molt àgil, capacitada per a les ”ornamentacions” vocals i dotada per als sobreaguts. La seva versatilitat li permet afrontar amb notable èxit òperes de Mozart, Donizetti, Verdi, Wagner o Strauss, però al mateix temps s’ha convertit en una gran intèrpret de Lieder (Shubert o Mahler) i de música barroca (Salieri). El virtuosisme, i la veu clara i potent fan que juntament a la seva gran tècnica interpretativa sigui un autèntic plaer escoltar-la.

-

TROBADA A CASTELLTERÇOL

Esperàvem amb il•lusió la trobada que el Manel havia organitzat a Castellterçol per al grup de blocaires i amics, per al 9 de gener, tot just estrenat l’any 2010. I 3 o 4 dies abans, ens va envair una onada de fred que va deixar força neu a Catalunya i que ens va fer patir una mica per si hi havia problemes per arribar a Castellterçol. Afortunadament, tot i que hi va nevar, tothom va poder arribar-hi, fins i tot les persones que venien de Girona, Lleida i Tarragona.

Vam ser una trentena de blocaires, i ens va fer especial il•lusió conèixer la Dolors (el blog de cuina de la Dolors) i el Pau, que venien de Balaguer; i la Mai (Maiblog) i la Dolça (No tot són postres a la cuina) de Reus, ja que per qüestions geogràfiques, els és més difícil assistir a les trobades. Va ser un plaer conèixer també el Martí (Apunts de cuina) i el Carles i el Ricard (Els meus restaurants). També vam estar molts contents de poder retrobar-nos amb la Mercè que justament l’endemà tornava a Califòrnia.

Vam començar la jornada, que se’ns presentava força intensa, a – 4º C. Les activitats previstes eren, al matí, visites a Comercial Artesana Sosa i a Conserves Coll; dinar a l’Hostal Castellterçol i a la tarda, una sessió amb l’Elies Miró, per explicar-nos el procés d’elaboració dels bombons.

Com que el grup era molt nombrós, al matí ens vam dividir per fer les dues visites i el que anàvem nosaltres, vam començar per la visita a Conserves Coll, una empresa familiar amb una llarga tradició en el món dels bolets i la seva conservació. Amb el Manel i la Montse vam visitar la nau on treballen i d’una manera molt didàctica, ens van explicar les diferents maneres de conservació (assecat, congelat, en salmorra i esterilitzat) per poder gaudir del producte quan ja no és temporada.

Ens van explicar que els millors bolets per assecar són els de cama prima, com els moixernons, que les múrgoles també són molt apropiades i que es guarden enfilades; que els rovellons no són bons per congelar perquè tenen molta aigua, en tot cas, primer passats per la paella. Pel que fa a la conservació per esterilització, és a dir, allò que tots en diem “en conserva”, vam poder veure les màquines que fan servir durant tot el procés.

I com no podia ser d’una altra manera, ens van parlar del producte estrella, la tòfona!. Vam poder veure, tocar, olorar i comparar la trufa negra (la més apreciada), la trufa blanca d’estiu i la trufa magenca, menys apreciada.

Itàlia, França i Espanya són els països on es troben les tòfones. El període de recol•lecció va del 15 de novembre al 15 de març i el Manel ens va donar la clau per trobar-ne: portar un gos ensinistrat, tenir una llicència administrativa, el permís de l’amo, un estri i... saber-ne!!!.

Manel i Montse, ho deixarem per vosaltres, així, nosaltres tindrem una raó per tornar-vos a visitar!.

A continuació, vam anar a Comercial Artesana Sosa, una altra empresa familiar que va començar fent torrons i neules artesanes, productes que encara ara elaboren per Nadal.

Però en els darrers anys, l’última generació de la família va obrir nous horitzons en l’activitat de l’empresa, i es va especialitzar en la fabricació i comercialització de nous ingredients per a la gastronomia moderna.

Per la sala de demostracions on vam estar, han passat noms importants de la gastronomia d’avui en dia, per conèixer de més a prop els diferents productes: gelificants, esferificants, emulsionants, liofilitzats, aromes (fins a 196 de diferents), metalls en pols o làmines i una cosa ben curiosa: peta zeta de diferents sabors.

L’Òscar i el Sergi ens van ensenyar com utilitzen els productes i ens van preparar una mousse de maduixa amb grills de mandarina i elàstic d’or; un ravioli líquid de mango amb pols de nata i peta zeta de xocolata; una tartaleta especiada amb foie i caviar de Porto i un sandwich de xocolata blanca, rosa i crispi de gerds.

Finalitzades aquestes dues visites, vam anar a dinar a l’Hostal Castellterçol, situat en una masia a l’entrada del poble. Va ser un dinar magnífic. Per començar, un pica-pica que no s’acabava mai!. Hi havia pernil, amanida variada amb foie, carpaccio de pinya amb arròs de fruites, fesols amb botifarra negra, musclos i cloïsses, pop i... el principal aliment del món i especialitat de la casa... l’arròs de llamàntol!. I Això només eren els entrants!.

De segon podíem triar tres plats, tronc de lluç al forn, espatlla de xai al forn o entrecot a la brasa. Per postres, un gelat de galeta maria, molt original i saborós. Un vi negre de Cigales, el Museum de criança, i el rosat Gran Feudo navarrès van acompanyar el menú.

A la tarda, completàvem la jornada a la nova fàbrica de bombons de l’Elies Miró, que ha succeït el seu avi i el seu pare al front d’una pastisseria que aquest any compleix el 90è aniversari i que gaudeix d’una gran fama.

L’Elies ens va explicar moltes coses: característiques de la xocolata, com temperar-la, com encamisar els motlles per fer bombons, com “pistolejar” els motlles abans d’encamisar-los amb una barreja de xocolata clara i mantega perquè els bombons brillin, dues maneres de fer la trufa cuita o ganache (fondre la xocolata i afegir-hi la nata a temperatura ambient o bullir la nata i tirar-la a sobre de la xocolata), com fer el praliné (50% ametlla torrada i 50% sucre i treballar-ho molt) i un consell important: no hem de guardar mai els bombons a la nevera, com a molt, a l’estiu si fa moltíssima calor.

Vam poder veure en funcionament les màquines que utilitzen per a l’elaboració dels bombons, i de la màquina de banyar sortien uns raigs de xocolata que feien venir ganes de posar-hi el dit a sota!.

I perquè poguéssim veure el procés d’elaboració dels bombons, ens va preparar uns bombons de gerds i uns bombons de contrast, amb praliné i kikos torrats a dins. Eren deliciosos!. Provarem de fer-los a casa!.

Finalment, volem agrair a tots els professionals de les indústries visitades que ens dediquessin part del seu temps i amb l'amabilitat amb què ho van fer.

Sabem que a Castellterçol hi ha bones cansaladeries que tenen fama per les seves botifarres i embotits, i com que no vam tenir temps per visitar-les, Manel, ja pots pensar en preparar una altra trobada!.

Manel, moltes gràcies per l’organització, va ser un dia rodó, amb bona companyia i bones experiències. Volem repetir!.

.

ELS TEMPS ESTAN CANVIANT

Vaig comentar en el post de final del 2009 que una de la novetats en el Cafè de Nit seria parlar de cançons que formen part de la banda sonora de la nostra vida i que han esdevingut, amb el pas dels anys, autèntics clàssics de la música del segle XX. Totes les cançons que aniran apareixent en aquests posts les tinc gravades en el meu mp3 i sovint les escolto. També, sempre que sigui possible, posaré un parell de versions completament diferents de cada cançó, per tal de comparar-les i que vosaltres opineu i digueu la vostra.

Començarem amb un clàssic entre els clàssics: The times they are a-changin’. L’autor, Robert Allen Zimmerman (Duluth, Minnesota 1941) conegut com Bob Dylan, que va gravar-la l’any 1964, en el seu tercer disc, anomenat genèricament com la cançó The times they are a-changin’ . El disc, a banda d’estar 22 setmanes en les llistes de discos més venuts en els USA, es va convertir en l’himne de tota una generació. Però no, avui no toca parlar ni de la influència social que va tenir Bob Dylan sacsejant les mentalitats ultra conservadores dels Estats Units de finals del cinquanta i inicis dels seixanta, ni de la repercussió musical de l’obra de Dylan. Només dir que d’aquesta cançó se n’han fet infinitat de versions, Joan Baez, Peter, Paul & Mary, Simon & Garfunkel, Brian Ferry, Bruce Springsteen, Nina Simone, i molts més l’han incorporat al seu repertori.

Avui però, vull contraposar aquesta versió original de Bob Dylan amb la d’un altre músic que a mi m’agrada molt. Es tracta del britànic Phil Collins (Chiswick, Londres, 1951) que la va gravar l’any 1993 en el seu disc “Dance into the light”. Tampoc parlarem massa de l’àmplia carrera musical de Collins, que va començar quan l’any 1970 va entrar com a bateria dels ja consolidats Genesis, grup fundat l’any 1966 per Peter Gabriel. Quan Gabriel va abandonar el grup, Collins es va convertir en el líder indiscutible. A inicis dels anys noranta, Phil Collins va començar la seva carrera en solitari tot i que durant uns anys encara la va compaginar amb la de Genesis.

Com haureu pogut comprovar, la versió de Collins és molt més rockera que la “folk-song” original de Dylan i és que tal com diu la cançó, “els temps estan canviant”.

.

RÈMOL AMB ROMER

Tinc uns quants llibres de la Mariona Quadrada, de la col•lecció “La cuina de cada dia” de l’Editorial el Mèdol, que m’agraden molt. En aquesta ocasió, la recepta és del llibre “Cassoles de Peix”.

La Mariona Quadrada ens explica les receptes d’una forma molt gràfica i molt detallada, amb consells i recomanacions, que ens fan la feina més fàcil.

També ens explica que en el rèmol s’han de distingir dues espècies principals, el rèmol, de color marronós i el rèmol apetxinat, també anomenat turbot, de color més negrós. En aquesta recepta, s’utilitza rèmol.

Ingredients per a 4 persones:

- 1 Rèmol d’1 kg i ½
- 2 Patates mitjanes
- 2 Cebes
- Oli
- Sal
- Pebre
- Un brot de romer fresc
- Un trosset de pell de llimona
- 100 cc de vi de xerès sec

Preparació:

Es talla el rèmol, se sala i s’enfarina. Es passa per l’oli en una cassola o paella. Mentre, es talla la ceba en juliana fina i les patates a rodanxes o mitges rodanxes fines. Es retiren els talls del rèmol i, en l’oli que han deixat, s’hi salta la ceba, sense que agafi color, s’hi posa la patata i es deixa coure amb el vi i la pell de llimona. Si cal, s’hi afegeix una mica d’aigua. Quan tot és mig fet, al cap d’uns 10 o 15 minuts, s’hi torna a posar el rèmol i es cou tot junt 10 minuts més. S’hi posa la branca de romer al final i es tapa. Es deixa que faci una mica d’infusió i al cap de 5 o 10 minuts més ja es pot servir.

En aquest plat és fonamental que la patata i la ceba quedin ben confitades.

.