SOPAR DE BLOCAIRES

Ja s'ha tancat la llista dels que anirem a sopar el proper divendres dia 19, sortint de la classe de cuina de la Mireia carbó. Per si hi ha algú que no va a la classe i va directament cap el restaurant, recordem que es el:

PIAZZE D'ITALIA
c/ de Casanova 94 (entre avgda.de Roma i València) a les 10 de la nit

Ens veiem divendres a can Carbó o al restaurant.

Llista final d'apuntats al sopar:

- Oreto i Francesc (A la taula i al llit...)

- Gemma (Cuinant a Canet)

- Carme Arce (Cuinetes-Carme)

- Anna Genís (Llepadits)

- Assumpció i Miquel (Fem un mos)

- Rosa Lleonart

- Josep B (Menja de bacallà)

- Sara Maria (Delícies del rebost)

- Massitet i Kisumenja (Olleta de verdures)

- Glòria i Josep (El cafè de nit)

----------------------------------------------------------------------------------------------

Concretem una mica més el tema del sopar

Alguna altra vegada s’havia parlat de fer un sopar al Piazze d’Italia, al carrer Casanova, 94 (entre Aragó i València). Segurament recordareu que el Nicola i el Francesco ens van donar una classe de risottos al Caprabo. Doncs bé, ara és una bona ocasió, no us sembla?.

Així doncs, ens hem posat en contacte amb ells i ens reserven taula per al divendres 19 a les 22.00 hores. La proposta per al sopar és:

- Un pica-pica

- Un segon plat per triar entre pasta, carn o pizza.

- Postres

- Aigua i vi

- Preu: 27 euros

Si hi ha alguna novetat, seguirem informant. Us recordem que la data límit per apuntar-se serà el diumenge 14 de març.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Llista d'apuntats al sopar:

- Oreto i Francesc (A la taula i al llit...)

- Gemma (Cuinant a Canet)

- Carme Arce (Cuinetes-Carme)

- Anna Genís (Llepadits)

- Assumpció i Miquel (Fem un mos)

- Glòria (Arbre de foc)

- Rosa Lleonart

- Josep B (Menja de bacallà)

- Sara Maria (Delícies del rebost)

- Massitet i Kisumenja (Olleta de verdures)

- Glòria i Josep (El cafè de nit)

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Els nostres amics blocaires de Beneixama, l’Oreto i el Francesc, vindran a Barcelona el cap de setmana del 19 al 21 de març. Ens feia il·lusió que poguessin assistir a alguna classe d’aquelles que tot sovint fem la colla blocaire, per tant, la Gemma va parlar amb la Mireia Carbó i ens en farà una divendres 19 a les 18.30 hores, una hora abans del que és habitual, exclusivament per a la nostra colla.

I aprofitant que en la darrera sessió també va sortir la proposta d’anar a sopar després de la classe, aquesta és una bona ocasió per fer les dues coses i així l’Oreto i el Francesc tindran l’oportunitat d'assistir-hi.

La Gemma ja ha penjat el post on podeu deixar un comentari per apuntar-vos a la classe i nosaltres anirem fent llista de la gent que vulgui anar al sopar.

Pel que fa al restaurant, s’admeten suggeriments com ara el lloc, (proper al Club Social Caprabo o al centre, preu, etc.). Triar el restaurant també dependrà de la seva capacitat i de la quantitat de persones que siguem.

Els que vulgueu anar al sopar, deixeu un comentari aquí per anar fent llista, (l'anirem actualitzant) i al mateix temps qualsevol suggeriment que tingueu. Aniria bé saber-ho com més aviat millor per poder tancar la llista definitiva el diumenge 14 de març, per tal de fer la reserva amb tranquil·litat.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

EL PROFETA I LA REINA

Divendres passat vam gaudir de l’Oratori “Elies” de Felix Mendelssohn (1809-1847) al Gran Teatre del Liceu. Jo era la primera vegada que l’escoltava en directe i em va impressionar.

L’Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu es van veure reforçats per la Polifònica de Puig-reig, en total 110 veus. Jo no conec l’obra per opinar tècnicament però, calien tantes veus?. Això sí, el cor va sonar potent i majestuós, per a mi va ser el millor de la nit. Els solistes van ser la soprano sueca Camilla Tilling, la mezzosoprano també sueca Katarina Karneus, el tenor bavarès Werner Güra i el baix alemany René Pape en el paper d’Elies, sens dubte el millor de tots. També va tenir un paper curt però força destacat la jove Meritxell Argenté. La direcció de tot va anar a càrrec d’Antoni Ros Marbà.

Mentre escoltava l’obra, que per a molts és considerada com l’òpera que mai va escriure Mendelssohn, anava seguint el subtítols que narrava la història del profeta Elies tal i com ve explicada en l’Antic Testament, i me’n anava recordant d’un magnífic llibre que vaig llegir ja fa uns anys.

El llibre en qüestió és “Crònica d’una reina” d’Anna Tortajada. En aquest llibre es fa una revisió de la figura de Jezabel, una princesa fenícia que va esdevenir reina d’Israel arrel del seu matrimoni amb el rei Ajab. El curiós del llibre és que els fets relatats estan explicats per Ierussa, serventa i confident de Jezabel.

És evident que hi ha una gran dificultat en resoldre l’entrellat del que realment va passar en aquella llunyana època (s.IX aC.), i més si tenim com a únic referent “Els llibres dels reis I i II” de l’Antic Testament. No discutirem si els reis eren uns tirans o no, però com en totes les narracions amb rerefons religiós, els aspectes socials queden en un segon terme i només compten les suposades “virtuts” de personatges com el profeta Elies, que entre altres mèrits per “a guanyar el cel” hi ha l’exaltació de les masses fins dur-les a una guerra civil (naturalment una guerra santa) o “l’aniquilació” de centenars de sacerdots i seguidors del Déu Baal, ja que el Déu únic era Jahvé.

El llibre de l’Anna Tortajada reivindica la figura de Jezabel, com a dona influent, amb fermes creences i una gran personalitat, i tot i que ha estat presentada per la història com una encarnació demoníaca, dona una visió alternativa d’aquell període que, tot i ser una llicència literària, és força més creïble que l’oficial que ens ha deixat l’integrisme religiós.

.

GALETES DE PANSES

Del llibre de la Gemma Lienas Us espero a taula, les galetes que ens va preparar la tarda que varem anar a recollir el premi del concurs.

És una de les tres receptes que vaig preparar per participar en el concurs. Són molt saboroses, i fàcils de fer si us ajuda la canalla. Si en sobren, es poden guardar en un pot hermètic, però... voleu dir que us en quedaran?.

Ingredients:

- 150 g de panses de Corinto
- 3 ous sencers
- 100 g de mantega
- 4 cullerades ben plenes de sucre
- 180-200 g de farina
- 1 vaset de rom o conyac


Preparació:

Posar les panses en remull amb el conyac o el rom.

Barrejar la mantega tova (no desfeta) amb el sucre. Quan quedi una pasta blanca, afegir-hi els 3 ous batuts com per fer una truita. Després abocar-hi les panses amb l’alcohol més la farina.

Treballar molt la pasta (si està massa líquida afegir-hi una mica de farina).

Posar la silpat en una plata i tirar-hi miquetes de la massa. Posar-ho molt amunt del forn i a forn suau, uns 175º, durant uns 18 minuts.

Després posar-ho un moment a gratinar per enrossir les galetes.
.

SALVADOR ESPRIU, 25 anys després

Jo no sóc un lector de poesia i per tant el Salvador Espriu no el vaig descobrir a través de la lectura sinó de la música.

Va ser fa molts anys quan vaig escoltar Assaig de càntic en el temple en la veu d’Ovidi Montllor que em vaig adonar de la gran càrrega emocional que transmetia Salvador Espriu.

Sense cap mena de dubte va ser i sempre serà un d’aquells que anomenen “catalans universals” i és molt trist que vint i cinc anys després de la seva mort física (la seva obra és immortal), no es faci un gran homenatge a nivell nacional que és el que correspondria. Aquesta classe política que ens toca patir no en deu treure massa benefici d’aquesta mena d’homenatges, això sí, els cops de colze estan ben presents quan es tracta d’anar al Camp Nou o quan es produeix algun esdeveniment amb presència mediàtica. Tot plegat trist i lamentable.

I és que a la cultura d’un país tan pobre, brut, trist i dissortat com el nostre no li està permès que pugui enlairar-se i ser reconeguda a tots els nivells. Només cal recordar les paraules de l’escriptor suec Artur Lundquist, home clau en el jurat del Nobel i obertament hostil a Catalunya i la seva llengua, (i molt amic d’Espanya i la seva) que l’any 1983 va dir que “en vida meva, ni Espriu, ni Foix, ni cap altre català aconseguiran el Nobel de Literatura”. Aquesta cita està extreta del llibre “Jo no sóc espanyol” de Victor Alexandre. Un dels molts casos del boicot que s’ha practicat contra la cultura catalana i no solament en el terreny literari.

Per tant, és una vergonya que, no havent-hi cap pressió externa, en el nostre país hi hagi aquesta incapacitat (o deixadesa) per honorar aquells que han defensat la cultura i les tradicions que durant més de mil anys ens han fet tenir una personalitat pròpia i diferenciada.

Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.

Aleshores a la congregació,
els germans dirien desaprovant:
"Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que abandona el seu indret",
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble,

Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge,
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu “El caminant i el mur” (1954)

.

UNA PETITA DOSI DE VANITAT

Efectivament, permeteu-me una petita dosi de vanitat per dir-vos que vaig guanyar el tercer premi del concurs que la Gemma Lienas va organitzar en ocasió de la publicació del seu llibre de cuina Us espero a taula, amb la recepta fricandó de llagostins. Em va fer molta il·lusió!.

Ahir, la Rosa Martí, la Carme Arce, guanyadores del primer i el segon premi, respectivament, i jo, varem anar a casa la Gemma a recollir els premis, que consistien en llibres seus dedicats, tot fent un te amb galetes de panses, preparades per ella mateixa i amb la recepta que hi ha al llibre.

Si em va fer il·lusió el premi, encara me’n va fer més poder passar una estona amb la Gemma, fent conversa amb ella. Ens va ensenyar la seva immensa col·lecció de llibres, i els seus estimats cinc arxivadors amb les receptes manuscrites que han estat l’origen del llibre. També varem poder veure el lloc on escriu, un despatx acollidor, voltada de llibres i fotografies.

Sempre és interessant conèixer el procés de creació d’un llibre, i més si ens ho explica la mateixa autora. La Gemma, quan escriu un llibre, fa una llibreta guia, sempre escrita a mà, on anota qualsevol cosa que li serveix d’inspiració, els personatges, les relacions entre ells, com se’ls imagina físicament, hi posa fotografies, com estructurarà el llibre... Aquestes llibretes guia les valora molt i no acostuma a ensenyar-les gaire, però ahir nosaltres vam tenir el privilegi de veure la de la seva darrera novel·la per a adults, Una nit, un somni. Anoteu-vos-la per Sant Jordi, jo ja ho he fet!.

Moltes gràcies Gemma, ens varem sentir molt ben acollides i el temps va passar volant. Ens veurem per Sant Jordi!.

ARTERO, TRADICIÓ I EXPERIÈNCIA

Artero és una botiga situada al carrer del Call, núm. 17, al cor de Barcelona, amb una llarga trajectòria professional (va ser fundada l’any 1909) que diversifica l’oferta dels seus articles, ja que podem trobar ganiveteria, estris per a perruqueria, estris de cuina... Jo passo tot sovint per davant i moltes vegades m'aturo a veure quin estri de cuina nou descobreixo a l'aparador.

A les activitats que realitzen a la seva sala de demostracions, han incorporat demostracions de cuina, que portaran a terme cada primer dimarts de mes. Dimarts passat, la Sara Maria, la meva amiga Mercè i jo vam assistir a la primera, a càrrec de la Mercè Rovira.

La Mercè Rovira és una cuinera de formació autodidacta, interessada des de molt jove pel món de la cuina, que ha treballat com a cuinera particular i en petits restaurants.

Sota el nom “Especial Sant Valentín”, la Mercè ens va preparar un seguit de plats que va batejar amb noms “amorosos”.

Les receptes que ens va preparar van ser Elixir de Amor (xupito de síndria i fresons; Caramelos tentadores (crestes amb un farcit de pebrots del piquillo, gambes i palets de cranc); Colitas de la Pasión (llagostins al forn amb una picada d’all, caiena, sal, oli i Oporto o Xerès); Bocado de Lujúria (dàtils amb bacon); Tentación carnal (rellomillo agredolç, amb prunes, nata líquida Oporto i un punt de melmelada de gerds); Pecado de chocolate (font de xocolata i fruites) i Ponche afrodisíaco (ponxe de cava).

Així, a primera vista, pot semblar que és difícil fer totes aquestes receptes en una hora, més o menys, que és el que va durar la sessió, però és que la Mercè es va organitzar molt bé, amb alguna preparació prèvia, i fins i tot vam tenir temps de degustar els plats que havia preparat. Per al meu gust, especialment recomanables els caramels, els llagostins i el rellomillo.

Gràcies Artero per organitzar aquestes demostracions i gràcies Mercè per fer-les tant agradables!. Ja esperem la propera!.

GOLDONI AL ROMEA

Carlo Goldoni va néixer a Venècia l’any 1707. Tot i tenir dues carreres, era metge i jurista, va abandonar-les per a dedicar-se en exclusiva a la dramatúrgia. La seva trajectòria va començar amb la producció de tragèdies, la qual cosa no va funcionar i finalment, seguint l’exemple de Molière, es va centrar en la comèdia i les relacions humanes. L’èxit va ser total. Els elements crítics i satírics amb la noblesa i la societat que l’envolta però, van fer que es guanyés enemics i amb el temps, va exiliar-se a França on el seu prestigi el va fer gaudir de la protecció reial. Al llarg de la seva carrera també va escriure llibrets d’òperes per a músics com Niccolo Piccinni o Joseph Haydn. Va morir a Paris l’any 1793.

Hi ha un munt d’obres seves traduïdes al català per noms tan prestigiosos com Narcís Oller, Joan Oliver, Josep Maria de Sagarra, Jordi Teixidor, Sergi Belbel o Narcís Comadira. D’aquest darrer és la traducció d’El Cafè, l’obra que aquests dies es representa al teatre Romea sota la direcció de Joan Ollé. Segons Ollé, “tot passa segons els cànons d’un teatre tradicional i clàssic; no l’he actualitzat perquè no cal. Totes les paraules que es diuen són les que ha traduït Narcís Comadira. Els vestits són els que es duien l’any 1750 però el decorat no té res a veure amb el que proposa l’autor. És una mena de broma conceptual”. Aquesta broma consisteix en que l’escenari es converteix en una gran cafetera (el patrocinador és una marca de cafeteres), la qual cosa no afecta gens ni mica el desenvolupament de la trama.

La interpretació magnífica, encapçalada per Mingo Ràfols, Joan Anguera i Pere Arquillué, acompanyats per Josep Julien, Àngels Bassas, Mireia Llunell, Paula Blanco, Xavier Capdet, Dafnis Balduz i David Segú.

Carlo Goldoni és un dels nostres clàssics preferits i tractant-se d’El Cafè, no podíem deixar passar per alt aquesta nova oportunitat de passar-nos-ho be amb una obra de l’escriptor venecià. Fins el proper 5 d’abril hi ha temps per a gaudir de les misèries i ambicions d’uns personatges inspirats en una realitat força vigent gairebé tres segles després de la seva estrena.

SEGUEIXEN REUNIDES

Negra i gèlida nit. La gent comença a fer cua sota les porxades de la Plaça Reial , esperant que s’obrin les portes del Jamboree. L’històric local del Raval barceloní celebra durant els mesos de gener i febrer el seu 50è aniversari i ho fa amb una sèrie de concerts (més de 50) amb músics de casa i de fora.

Ahir era el torn de la Laura Simó i la Carme Canela, que sota el nom de “Estamos reunidas” van presentar-nos un grapat de clàssics del jazz, el funky i el pop de la segona meitat del segle vint.

En realitat aquesta original proposta de les dues cantants va començar l’any 1993 i durant uns quants anys va funcionar com a vàlvula d’escapament de les activitats musicals que duien a terme separadament.

Ahir es va produir el “retrobament” dalt de l’escenari de les dues vocalistes després de més de dotze anys sense coincidir.

Ambdues han portat, en els darrers anys, camins musicals separats, però sempre que tenien ocasió es reunien (d’aquí el nom del grup) per a cantar plegades totes aquelles cançons que els agraden i que no tenien cabuda en el repertori individual de cadascuna d’elles.

Acompanyades per quatre solvents i experimentats músics, Joan Monné (piano i teclats), Joan Vinyals (guitarra), Ignasi Zamora (baix) i David Simó (bateria), van interpretar tot un seguit de cançons que anaven des de Gershwin fins a McCartney, passant per Blood, Sweat & Tears o els Beatles (insuperable versió de We can work it out), sense oblidar Stevie Wonder, un dels seus referents musicals.

El fred va fugir del nostre cos als primers compassos de la nit i durant una hora i vint minuts vam assaborir tot un reguitzell de temes variats, amb uns arranjaments originals i una interpretació acurada i plena d’energia. En molts moments de l’actuació, tant la Laura com la Carme van fer conya referint-se als anys passats i si serien capaces d’aguantar, després de tot aquest temps, el ritme que l’actuació exigia. Naturalment la prova la van superar amb escreix i l’únic dubte que ens queda és quan tornarem a tenir l’oportunitat de tornar-les a veure “reunides” dalt d’un escenari. Esperem i desitgem que no tornin a passar dotze anys més.

.

CREMA DE CARXOFES AMB BOTIFARRA NEGRA I PERNIL

De la darrera classe de la Mireia Carbó, una de les tres receptes que ens va preparar va ser aquesta crema de carxofes amb gust de carxofes. Boníssima!.

Ingredients per a 4 persones:

- 1 ½ kg de carxofes pesades en brut (500 g de cors de carxofa)
- 1 ceba
- 1 l d’aigua
- 1 gra d’all
- 2 formatges en porcions
- Oli d’oliva
- Sal


Per a l’acompanyament:

- 100 g de botifarra negra
- 50 g de pernil salat
- Oli d’oliva

Preparació:

Feu un sofregit amb la ceba i l’all.

Afegiu-hi els cors de les carxofes, l’aigua i un pessic de sal.

Deixeu-ho coure fins que siguin tendres.

Afegiu-hi els formatgets, tritureu-ho tot plegat i passeu-ho pel colador xinès.

Talleu la botifarra a daus petits i passeu-la per la paella amb un raig d’oli junt amb el pernil.

Serviu la crema amb l’acompanyament.

DE RUSIÑOL A WAGNER

Aquesta setmana ha estat una setmana “teatrera”. El dimarts vam anar al Nacional a veure la pre-estrena de l’Auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol i ahir dissabte tocava Tristán i Isolda de Richard Wagner al Liceu.

Primera part

L’auca del senyor Esteve (era l’auca, oi?) del Nacional amb un repartiment magnífic, com és habitual, no s’assemblava gens a l’obra que Rusiñol va escriure. D’entrada l’acció es trasllada de la Barcelona modernista d’inicis del segle XX, a la guerra del 36 i la post guerra.

La cosa no passaria de ser una “genialitat” més a les que ens tenen acostumats els directors i escenògrafs actuals si no fos perquè posen en boca dels personatges coses que Rusiñol no va escriure. Agafant l’obra original la reconverteixen (gairebé fan una esferificació) en un pamflet antifranquista (oh! que progres!) difícil de digerir. Alerta!, jo parlo a títol personal, i tot i que sóc conscient que molta gent opinarà igual, també ho sóc que molta gent no hi estarà d’acord, i a més em titllaran d’immobilista i desfasat. Però què voleu que us digui, quan els americans van voler traslladar Romeo i Julieta a Nova-York, van anomenar l’obra West Side Story, no Romeo i Julieta de William Shakespeare. Aquí no, aquí juguem amb el ganxo de l’obra original i el nom de l’autor, i que la gent “piqui”, entre altres coses perquè la falta de creativitat de tots aquests “il·luminats” és tan alarmant com la dels mediocres “subvencionadors” oficials que amb diner públic s’atreveixen a tot.

Aquesta “auca” però, no estaria malament i més amb la música en directe, si el títol fos un altre i per descomptat, sense dir que és de Santiago Rusiñol.

Segona part

Wagner no és ni de bon tros el meu autor operístic favorit, i per tant l’expectativa de tancar-me en un teatre i escoltar una obra seva de cinc hores de durada no és la activitat musical més excitant que puc imaginar. Dit això però, haig de reconèixer que la música de Wagner és excepcional i en algun moment sublim i tot. Ara bé, la capacitat de síntesi no era el fort del compositor alemany, ja que per una història que està explicada en cinc minuts (i potser me’n sobraria algun), ell hi dedica un munt d’hores de música. Això demostra que era un geni. Un geni capaç d’esmicolar un sentiment o una declaració d’amor i convertir-lo en una gran partitura. I quan dic “gran” ho faig en el més ampli sentit de la paraula.

Com que no sóc un expert en gairebé res i en Wagner encara menys, no puc fer una critica de l’òpera. El que sí que diré és què malgrat tot el que he explicat, em va agradar força. La interpretació va ser en general molt bona, i l’escenografia (oh miracle!) preciosa, amb uns decorats i canvis de llum originals i extraordinaris.

En resum, una setmana que teatralment ha estat agredolça, ja que no la vaig començar massa bé, però que increïblement ha estat Wagner l’encarregat que el final hagi millorat i molt.

.

CARBÓ PER A BLOCAIRES

La Mireia Carbó va tenir el detall (un més dels molts que té amb nosaltres) d’oferir-nos una classe al Club Social Caprabo-Eroski per al grup de blocaires. I amics. No cal dir que les places es van omplir ràpidament, encara que a darrera hora i possiblement a causa de la pluja, hi va haver alguna baixa, i és que hi ha gent que ve de fora de Barcelona.

Vam tenir l’honor d’assistir a l’estrena del nou taulell de treball de la Mireia. Ella ja ens havia comentat que havia demanat als Reis que li canviessin el marbre i com que ha estat una bona noia, li han portat un magnífic Silestone de color vermell. Imagineu-vos com el cuidava i com patia per no cremar-lo!. Però... prova superada!.

En aquesta ocasió, les receptes que ens va preparar van ser crema de carxofes amb botifarra negra i pernil, galetes de formatge blau i creps de gelat de vainilla amb salsa toffee.

Per fer la crema, va fer servir carxofes fresques encara que també la prepararia amb carxofes congelades, però no en conserva. I perquè les carxofes no es tornin negres mentre les pelem, ens va aconsellar posar-les en un bol amb unes branques de julivert mal tallades, i cobertes amb un paper de cuina, perquè no els toqui l’aire.

La base de les galetes de formatge era una pasta brisa amb formatge blau, acompanyades d’un “picadillo” de tomàquet, olives negres i alfàbrega. La mateixa pasta brisa la podríem fer servir per fer la base d’una quiche.

I la tercera recepta era la dels creps. La Mireia va aprendre a fer creps a la Bretanya, amb una senyora de 80 anys que dominava plenament la qüestió. Ja sabeu que les classes de la Mireia són divertides i plenes d’anècdotes, doncs bé, ahir ens va fer riure de veritat quan ens va explicar la seva experiència d’aprendre a fer creps. “Quan veus fer una cosa a una persona que la domina, fins i tot sembla fàcil però quan t’hi poses...”. De totes maneres, va quedar demostrat que després d’aquella experiència, n’ha fet molts més, perquè li van quedar perfectes!.


Com sempre, vam acabar la trobada amb la foto de grup, amb la col•laboració de la Patty. Gràcies!.

Moltes gràcies també al Club Social Caprabo-Eroski i tu, Mireia, ens tens tan ben acostumats, que ja esperem la propera!.
.

EMULSIÓ DE COLIFLOR AMB OLI D’OLIVA VERGE I CEPS

Quan vaig veure aquesta recepta al bloc de l’Alfons (les receptes de Sant Hilari), vaig pensar que la faria seguríssim!. És una recepta del Mario Sandoval, del seu llibre "Cocina para cualquier ocasión". Una crema de coliflor que en emulsionar-se amb oli, agafa una textura fina, molt agradable al paladar. Suposo que la quantitat de 60 g de ceps de la recepta estan pensats per fer amb ceps frescos però com que ara no és el temps, les làmines de ceps secs que hi he posat, sabeu d’on són?. Efectivament... de Can Coll!.

Ingredients:

- 1 kg. de coliflor
- 150 gr. d’oli d’oliva verge extra
- 60 gr. de ceps
- Fulles d’alfàbrega
- sal

Preparació:

Rentar i tallar la coliflor. Coure-la en una olla al foc amb força sal. Escórrer-la i triturar-la, amb una mica de l’aigua de la cocció si fos necessària, perquè quedi una mica densa però no espessa. Rectificar de sal i afegir-hi l’oli amb un rajolí fi, com si d’una maionesa es tractés. Reservar-ho.

Tallar les fulles d’alfàbrega ben fines i posar-les a marinar amb una mica d’oli d’oliva.

Laminar els ceps, ben nets, i saltar-los a foc viu durant uns minuts amb una mica d’oli i sal.

Servir l’emulsió calenta, amb unes làmines de ceps al mig del plat i guarnir-lo amb unes gotes d’oli d’alfàbrega.

.