En el bloc de l’amic Alfons, de Les receptes de Sant Hilari, vaig veure aquesta crema d’espàrrecs. La vaig trobar deliciosa, cremosa, per fer honor al seu nom i força primaveral.
Ingredients:
Un parell de manats d’espàrrecs verds
100 g de patata
100 g de ceba
400 cc d’aigua
100 g de formatge mascarpone
Sal, oli
Pinyons torrats
Preparació:
Separar les puntes dels espàrrecs i fer-les bullir en un cassó amb aigua salada durant uns 8-9 minuts, fins que estiguin cuites. Refredar-les amb aigua freda per tallar la cocció i conservar el seu color. Reservar-les.
En un altre cassó abocar-hi les patates, les cebes i la resta de les tiges dels espàrrecs, tallades a rodanxes d’uns 2 cm. Fer-ho bullir fins que estigui tot cuit.
Ja fora del foc, afegir-hi 80 gr. de formatge mascarpone, un rajolí d’oli i triturar-ho tot junt fins obtenir una crema ben fina. Rectificar-ho de sal.
Per servir, posar en el plat la crema d’espàrrecs, amb una quenelle de formatge mascarpone i decorar-ho amb uns quants pinyons torrats.
Franz Schubert va néixer a Viena el 31 de gener de 1797 i va morir a la mateixa ciutat el 19 de novembre de 1928, és a dir, quan tenia només 31 anys. El seu desig abans de morir era que fos enterrat al costat del seu admirat Beethoven, mort un any abans. Actualment les seves restes són al costat de les de Beethoven al Wiener Zentralfriedhof. En aquest cementiri també hi ha enterrats altres, grans músics com Brahms, Gluck, Salieri, Shoenberg, o els Strauss (pare i fill).
Amb Schubert, la música, i concretament la cançó alemanya, va assolir un dels seus cims més alts. Malgrat morir tan jove, va deixar una obra molt extensa i variada amb música sacra, simfonies, òperes, concerts per a piano i per a corda, sonates, música de cambra i, per sobre de tot, lieds. Els lieds són composicions breus per a piano i veu. Mozart i Beethoven van composar les primeres però amb Mendelsshon, Schumann i sobretot Schubert, aquest gènere va assolir les seves màximes cotes de genialitat. Tot això en el marc d’un segle XIX fortament marcat pel romanticisme en totes les branques de les arts.
Però avui toca parlar de la Missa número 6 en MI bemoll major, que vam tenir la sort de gaudir ahir a la tarda al Palau de la Música Catalana. La interpretació va anar a càrrec del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, del Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida i de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Les veus solistes van ser Marta Mathéu, Marta Infante, Albert Casals, Lluís Vilamajó i Marc Pujol. La direcció va ser de Jordi Casas i Bayer.
Aquesta missa de Schubert no l’havia escoltat mai en directe, només en gravació, i la veritat és que quan una d’aquestes obres corals està ben interpretada, en viu guanya molt, i aquest va ser el cas d’ahir. L’orquestra i els cors van sonar en tot moment compactes i potents. El paper dels solistes és bastant curt però malgrat que el pes de l’obra corre a càrrec del cor, les seves intervencions són lluïdes. Realment vam gaudir molt tant de l’obra com de la interpretació.
Aquí us deixo un dels fragments que més m’agraden, és l'Et incarnatus est. En aquesta gravació de l’any 1975 hi intervenen la soprano Felicity Palmer i els tenors Kenneth Bowen i Wynsford Evans, el cor del St. John’s College de Cambridge i l’Orquestra de l’Academia de St. Martin in the Fields dirigida per George Guest.
Cal tancar el ulls i deixar-se endur per la fascinant atmosfera que creen música i veus.
Com diu el meu bon amic Assur, “un descregut com jo, té el cel guanyat després d’escoltar tantes misses”. Aquest món de les misses i oratoris fa uns anys no em deia absolutament res i tal com n’he anat escoltant, cada vegada m’agraden més i més. Tot és qüestió de començar.
Una bona alternativa als típics canelons de carn o de peix són aquests canelons de carxofes. És una recepta de la Conxita del Casal Artesà d’Hostafrancs i com ja us he comentat altres vegades, això ja és una garantia.
Ingredients per a 20 canelons:
20 plaques de canelons
10 carxofes
300 g de formatge cremós o mató
4 ous
150 g de pernil serrà a dauets
2 cullerades de farina de galeta
½ l de llet
50 g de mantega
40 g de farina
50 g de formatge gruyere ratllat
Sal
Pebre
Nou moscada (opcional)
Preparació:
Bullir les plaques dels canelons en aigua amb sal, escórrer-los i disposar-los per omplir.
Pelar les carxofes, tallar-les a quarts i bullir-les en aigua amb sal i unes branques de julivert per evitar que s’oxidin.
Escórrer les carxofes, triturar-les i barrejar-les amb el formatge, el pernil serrà tallat a dauets petits, els ous batuts i la farina de galeta i quallar la massa en una paella i deixar-la refredar.
Per fer la beixamel, fondre la mantega en un cassó, afegir-hi la farina i remenar amb un batedor de mà, perquè la farina es cogui una mica, sense que s’arribi a daurar. Anar afegint la llet sense parar de remenar, fins que bulli, d’aquesta manera s’espesseix. En aquest moment, posar la sal i si es vol, pebre i nou moscada, segons el gust de cadascú. Si és necessari afegir més llet, s’ha de tornar a fer bullir, per tal que torni a espessir-se.
Omplir els canelons, disposar-los en una safata per anar al forn, cobrir-los amb la beixamel i el formatge ratllat i gratinar al gust.
En la trobada blocaire a l’Empordà i el Pla de l’Estany, varem conèixer el Manu, d’El Rebost de l’Empordanet, un artesà de melmelades que té el seu obrador a Sant Pere Pescador.
El Manu elabora un producte que anomena llàgrimes, semblant a la gelea però amb molt menys contingut de sucre. En el seu bloc podeu trobar unes cúpules de violeta, que va fer amb les llàgrimes de violeta. Alhora, ens suggeria fer alguna cosa similar amb llàgrimes de mango i foie. Jo vaig recollir ràpidament el suggeriment i vaig fer aquestes semiesferes, una combinació deliciosa de textures i sabors que queda molt elegant per als pica-pica que tan ens agraden. Us explico com les vaig fer i us les recomano!.
Ingredients per a 16 semiesferes:
Un pot de llàgrimes de mango
Tres fulls de gelatina
200 g de foie
Preparació:
Posar els fulls de gelatina a remullar en aigua freda.
Liquar les llàgrimes de mango al bany maria, sense afegir-hi aigua, no cal, així es conserva tot el sabor de les llàgrimes.
Un cop remullada la gelatina, escórrer-la bé, afegir-la a les llàgrimes i remenar fins que quedi ben dissolta.
Utilitzar un motlle de silicona amb semiesferes. Posar una mica de líquid al fons de les cavitats, posar-hi una bola de foie a dins i acabar de cobrir amb més líquid.
Deixar a la nevera fins que qualli. Va molt bé fer-ho d’un dia per l’altre.
Desemmotllar les semiesferes (és molt fàcil) i presentar-les de la manera que més agradi.
Pels que no ho sabeu, una gran part de la temporada operística del MET (Metropolitan Opera) de Nova York, es retransmet en directe a sales de cinema de tot el món en HD. Ahir tocava Lucia de Lammermoor de Gaetano Donizetti. Hi va haver un problema, i és que als USA havien passat a l’horari d’estiu la setmana passada i aquí, per mantenir l’hora d’inici de les 7 de la tarda, van decidir fer la transmissió en un “fals directe”, és a dir, amb una hora de decalatge.
Malgrat el so, que no va ser excel·lent com en altres ocasions, la representació va anar avançant d’acord al que s’havia previst, fins que quan estàvem arribant al final del primer acte es va perdre el senyal. Després de 7 minuts d’aturada, es va reprendre la connexió, però oh sorpresa!, aquesta vegada en temps real, és a dir, havent perdut una hora, encara sort que la meitat d’aquest temps corresponia a un entreacte. Per tant, vam passar del casament forçat de la pobre Lucia, a la bogeria total d’aquesta, en només 7 minuts, sens dubte, un nou rècord mundial. A la sortida, ens van regalar un tiquet per a una propera emissió operística com a compensació pels problemes de so i d’imatge, una manera molt correcta de demanar disculpes.
De totes maneres, vull deixar clar que vam gaudir d’un gran vespre operístic amb un molt bon muntatge del MET que ja havíem vist en temporades anteriors i amb una direcció musical de Patrick Summers, molt correcta i respectuosa amb els cantants.
Lucia de Lammermoor és una òpera on el pes principal el porten tres cantants principals i quatre secundaris. Dels principals cal destacar la grandiosa (no ho puc definir d’una altra manera) actuació de la francesa Natalie Dessay. Cada frase, cada gest, cada nota, és una autèntica lliçó de com s’ha d’interpretar aquest personatge. Per a mi, sens dubte la millor Lucia de l’actualitat i una de les millors de sempre. Al seu costat vam poder gaudir d’un Joseph Calleja en el paper d’Edgardo, extraordinari de veu (la millor actuació que l’he vist) tot i que una mica “soso” teatralment, cosa ja típica en ell però que espero que amb el temps vagi millorant. El tercer paper protagonista és el d’Enrico, que el Ludovic Tézier va brodar vocalment, però potser va fer massa de dolent, no sé si de collita pròpia o per indicacions de la direcció. En l’aspecte dels secundaris, ressaltar el gran Raimondo del coreà Kwangchul Youn, pletòric de veu en tot moment, el fantàstic Arturo de Matthew Plenk, un personatge tan breu com complicat i la molt creïble Alisa de Theodora Hanslowe. L’únic punt negre (i molt negre) del repartiment va ser el Normanno de Philip Webb, fluix, però molt fluix i més al costat de la resta, sort que era el paper solista menys important.
En resum, una gran vetllada operística malgrat els problemes tècnics que esperem no es repeteixin en la propera retransmissió. Confiem que anant ja amb el mateix horari (a l’Unió Europea canvia el cap de setmana vinent) no haguem de recórrer a falsos directes que compliquin les coses.
TV3 ha programat per a la setmana vinent una sèrie en dos capítols sobre Ermessenda de Carcassona. Crec que és un encert, ja que es tracta d’un dels personatges més importants i alhora desconeguts de la Catalunya medieval i per aquest motiu espero que l’assessorament històric i documental hagi estat l'adient, tot i que em temo que, sent una sèrie i no un documental, s’haurà fet alguna concessió més o menys supèrflua. De totes maneres és una bona eina per seguir recuperant personatges i fets de la nostra història.
Jo vaig descobrir fa relativament pocs anys Ermessenda de Carcassona, i des del primer moment em va fascinar. Una dona que en la Catalunya del segles X-XI tingués la força i la personalitat que ella tenia és realment xocant. No diré que fos un personatge íntegre, tenia clars i obscurs, ambicions i interessos, i suposo que en la sèrie de TV3 es veuran reflectits. Ara bé, que una dona fos capaç de conduir amb mà ferma un país i una societat dominada per homes i en els temps difícils en què ho va haver de fer, per si sol ja és un fet que sedueix i admira.
Hi ha molts llibres i cròniques erudites que parlen de la comtessa Ermessenda, però jo voldria fer tres petites recomanacions, molt menys doctes però alhora molt més amenes i properes. En primer lloc el llibre “Dames, reines i abadesses” (2007) de Cristina Albertí, on podem trobar una història resumida de 18 grans dones de la història medieval catalana. Els capítols primer i segon d’aquest llibre estan dedicats precisament a Ermessenda i Almodis de la Marca, tercera esposa de Ramon Berenguer I, nét i successor d’Ermessenda. El segon llibre és “Et donaré la terra” (2009) de Chufo Llorens, en el qual Ermessenda és una de les protagonistes, principalment en l’època de més alta tensió amb el seu nét i la seva esposa Almodis. Finalment, la novel·la de ficció històrica “El falcó del Comte“ (2003) d’Assumpció Cantalozella, on malgrat la irreal, però molt interessant història que es relata, constitueix un magnífic retrat del temperament i la forta personalitat de la comtessa Ermessenda.
Catedral de Barcelona - Sepulcres dels Comtes de Barcelona
Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca
Quatre dades a títol biogràfic. Ermessenda va néixer a Carcassona cap l’any 972, i el seu pare Roger I de Carcassona la va casar (993) amb Ramon Borrell (besnét de Guifré el pilós), un matrimoni de conveniència, com tots els que es feien aleshores. El 1.017 mor el seu marit i com que el seu fill Berenguer Ramon era menor d’edat, ella es converteix en la seva tutora i regenta els comtats de Barcelona, Girona i Osona. Quan el seu fill assoleix la majoria d’edat, ella es nega al traspàs del poder, i quan el seu fill mor (1.027), ella segueix regentant el poder però aquesta vegada com a tutora del seu net Ramon Berenguer I. Amb aquest tindrà durs enfrontaments no tan sols pel poder sinó també en oposar-se al casament d’aquest amb Almodis de la Marca (1.052) que havia estat casada i posteriorment repudiada per Ponç de Tolosa. Ermessenda va demanar a Roma l’excomunió del seu nét i Almodis, per tal de seguir ostentant el poder. Finalment, l’any 1.057, va fer les paus amb Ramon Berenguer I i va cedir-li tots els comtats mentre que ella es va retirar al castell de Sant Quirze de Besora on va morir el primer de març de 1.058. Ermessenda fou una dona de gran religiositat i es rodejà de consellers savis i prudents com el seu germà Pere, bisbe de Girona o l’abat Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll i Cuixà. Juntament amb el seu marit, va lluitar contra els sarraïns i posteriorment va participar activament en la reconstrucció d’un país devastat per les incursions d’Almansor.
Sepulcre d'Ermessenda de Carcassona a la Catedral de Girona
Ermessenda va ser enterrada a la catedral de Girona. L’any 1982 es va restaurar el sepulcre i a l’interior va aparèixer un sarcòfag romànic original on a la cara frontal es distingien clarament les barres alternes daurades i vermelles pintades en vertical, que són l’evidència més antiga del senyal del Casal de Barcelona i que amb el temps esdevindria la bandera catalana.
Una de les moltes dificultats que tenim les nacions sense estat, és que se’ns ha ocultat, la història pròpia. Recordo que de petit a l’escola tot es reduïa a llistes de reis gods, i catòlics, a reconquestes i descobriments de territoris allunyats o a “glorioses” guerres d’independència. Però i la història del meu país? on eren Guifré, Jaume I, Pere el Gran, Martí l’Humà, Casp, els Segadors, l’11 de setembre ... ? Cap llibre de text en parlava, no interessava mostrar fets i personatges que xocaven frontalment amb la “formación del espiritu nacional” que calia inculcar. Per això, amb el personatge d’Ermessenda, recuperem una petita part d’aquesta història robada.
Avui 16 de març estem de festa al nostre petit cafè. Sortosament, les Idus de marçhan passat i no ens han afectat com a d’altres, per tant, avui podem celebrar que ja fa tres anys que vam començar aquesta aventura. Han estat 1.095 dies de vida en els quals hem publicat 367 posts (1 cada 3 dies de mitjana), amb més de 140 receptes de cuina, un centenar de propostes musicals, l’altra gran afició nostra, i la resta d’entrades dedicades a llibres, teatre, escapades o història. Hem rescatat de l’oblit el post d’entrada que vam fer el 16 de març de 2008, així com la primera entrada musical (del mateix dia) i la primera recepta de cuina que vam publicar l’endemà.
També hem tret la pols a la foto del primer meeting de blocaires en un curs de cuina. Va ser el 28 de febrer de 2008 amb la Mireia Carbó i va ser la metxa que va encendre definitivament les ganes de començar a treballar en el bloc, recopilant i posant en ordre les receptes que la Glòria tenia disperses per tot arreu. Aquella iniciativa de les trobades-taller de cuina es va anar consolidant i avui és gairebé un ritual que molts esperem cada mes. Afortunadament, el nombre d'assistents a aquestes trobades ha augmentat de forma espectacular i aquell petit nucli de blocaires que va anar a la del mes de febrer de 2008, avui és molt nombrós i quan la Gemma, a qui volem agrair la seva feina, anuncia un nou taller, gairebé sempre hi ha llista d’espera.
primer taller de cuina per a blocaires - 28 de febrer 2008
Tornant al bloc, dir que sempre hem intentat explicar el que ens agrada i el per què ens agrada, però sens dubte el que més valorem d’aquesta petita odissea ha estat la quantitat (inimaginable quan vam començar) d’amics que hem tingut el plaer de conèixer gràcies a aquest invent de la xarxa. D’una banda els col•legues de fogons i d’altra les complicitats que hem establert amb altres blocaires que no tenen res a veure amb la cuina. Si amb uns ens trobem en tallers i trobades gastronòmiques, amb els altres ho fem pels passadissos del Liceu o del Palau. És per tot això que estem de celebració i us volem donar les gràcies a tots els que ho heu fet possible. Tant se val si ens visiteu sovint o si ho feu esporàdicament, si ens deixeu comentaris (que és el que més agraeix un bloc) o encara que no ho feu us interessa el que expliquem. Sense vosaltres això no hauria estat possible. Són molts els moments en què per diferents circumstàncies ho deixaries o faries un “kit-kat”, però el fet de seguir en contacte amb vosaltres és més fort i ens empeny endavant. Per tant, seguim amb les mateixes ganes que el primer dia de continuar preparant aquests “cafès 2.0" per a tots els que ens visiteu. Això sí, hem pintat i renovat una mica el local ja que el temps és implacable i no perdona.
Una abraçada a tots i gràcies per ser-hi.
Glòria i Josep
Com molt bé sabeu, “El cafè de nit”, que existeix realment a la ciutat d’Arles, es el títol d’un quadre de Vincent Van Gogh, un dels pintors que més admirem. Per tant, i per celebrar aquest tercer aniversari, res millor que fer-ho amb un homenatge al geni holandès de la pintura i amb la cançó Vincent, que l’any 1971 va dedicar-li el cantant nord americà Don McLean.
Per a la recepta del 15 d’aquest mes de març, la Sandra i el Xavi (Els fogons de la Bordeta) i la Marina (Xocolata desfeta), ens van proposar fer crema catalana.
Com que a mi m’agrada molt fer pasta brisa, perquè trobo que no costa gens i que és molt agraïda de fer, vaig pensar que a més de la crema, estaria bé fer també una cassoleta, i dit i fet, aquí la teniu!.
Ingredients per fer la pasta brisa (per a 6 cassoletes de 12 cm de diàmetre):
200 g de farina
100 g de mantega
60 g de sucre
Un pessic de sal
1 ou
3 cullerades de llet freda
½ culleradeta de vainilla en pols
Ingredients per a la crema catalana (una mica consistent):
4 rovells d’ou
½ l de llet
100 g de sucre
25 g de Maizena
½ branca de canyella
Pell de llimona
Preparació:
Per fer la pasta brisa, disposar la farina en forma de volcà, posar al mig la mantega, el sucre, el pessic de sal, l’ou, la vainilla i les tres cullerades de llet i treballar-ho tot primer amb una forquilla i després amb les mans. Inicialment la massa té una consistència com de sorra i després de treballar-la no gaire temps, tot queda ben incorporat. Formar una bola, embolicar-la amb paper film i deixar-la a la nevera 30 minuts.
Estirar la pasta, folrar els motlles, punxar la massa i posar-los al congelador 15 minuts perquè quan es cogui no s’infli.
Coure la pasta brisa en blanc, és a dir, buida, durant 15 minuts a 190º.
Per fer la crema, en un cassó, posar la llet, la pell de llimona i la canyella. Quan arrenqui el bull, apagar el foc, tapar el cassó i deixar infusionar durant 15 minuts. En un altre cassó, barrejar els rovells amb el sucre i quan estiguin ben integrats, afegir-hi la Maizena i remenar bé.
Colar la llet i afegir-ne una mica a la barreja dels rovells, el sucre i la Maizena i remenar bé. Acabar d’afegir la resta de llet i posar la crema al foc, remenant constantment, fins que arrenqui el bull i comenci a espessir-se.
Abocar la crema en una safata i tapar-la amb film que toqui la superfície de la crema, per evitar que s’hi faci una crosta en refredar-se.
Quan la crema sigui freda, omplir les cassoletes, tirar-hi sucre per sobre i cremar-lo amb la pala de cremar o amb un bufador.
Aquesta tarda hem assistit a la Villarroel a una de les prèvies (oficialment l’estrena és el proper dilluns) de “Desclassificats”.
Els protagonistes són una periodista, el president del govern i el seu cap de premsa. No és una obra ni sobre polítics ni sobre periodistes, és un retrat dels límits a què són capaces d’arribar les persones per tal de mantenir ocults els seus secrets més íntims. Tothom té uns principis i una dignitat, però ambdues coses tenen un preu i es tracta de saber qui està disposat a pagar-lo per tal de mantenir-los, encara que només sigui públicament.
fotos: David Ruano
La història comença quan una famosa periodista de televisió està esperant en una sala per entrevistar el president del govern. Ella coneix uns fets foscos del passat del polític i està disposada a fer-los públics durant el decurs de l’entrevista. No compta però, en què moments abans que es comenci el programa televisiu, es produirà un fet que comprometrà el seu futur professional. A partir d’aquest moment s’inicia un debat (fora d’antena encara) sobre els valors morals, la dignitat de les persones, si realment tenim dret a criticar els altres i si cal separar la vida professional de la privada.
Un bon text d’en Pere Riera, que al mateix temps s’encarrega de la direcció de l’obra. L’Emma Vilarasau encarna una convincent periodista. El Toni Sevilla és un creïble president de govern i l’Abel Folk dibuixa perfectament el seu paper de cap de premsa. L’Emma Vilarasau és l’única dels tres personatges que està permanentment en escena, mentre que els altres dos entren i surten en funció del text. Haig de dir que l’actuació dels tres és realment bona, imprimint l’accent que cal a cada personatge en cada moment.
En resum, una bona proposta teatral per pensar i passar-s’ho bé durant l’hora i vint minuts que dura la representació.
Ludwig Van Beethoven (1770-1827) està considerat com un dels més grans compositors de tots els temps, a més de ser el principal precursor de la transició del classicisme de Mozart o Haydn, al romanticisme de Schumann o Brahms. I és que va viure en una època de constants canvis, no tan sols artístics, sinó també polítics marcats per la Revolució Francesa. Va ser un dels primers músics que va aconseguir viure dels encàrrecs que li feien, sense estar al servei de l’església o l’aristocràcia.
Els canons tradicionals divideixen l’obra de Beethoven en tres grans èpoques. La clàssica, que comprèn tota la seva producció fins l’any 1800, destacant entre d’altres, la primera simfonia, els dos primers concerts per a piano i orquestra i les primeres sonates per a piano. La segona època, que va aproximadament del 1800 al 1815, es caracteritza per la maduresa musical i el canvi d’estructures en les simfonies, en aquests anys va composar de la tercera a la vuitena. També són els anys dels seus tres darrers concerts per a piano i orquestra, de l’òpera Fidelio (l’única que va fer) o de les famoses sonates Appassionata o Kreuzer. La tercera època és la que va des del 1815 fins la seva mort el 1827. Aquí hi podem trobar composicions absolutament innovadores com les darreres sonates per a piano, la Missa Solemnis o la Novena simfonia.
Beethoven, a banda de compositor, va ser un molt bon pianista fins que a l’any 1796 la sordesa va començar a afectar-lo i ho va haver de deixar. Va seguir però composant i innovant, tot i que la malaltia va avançar i l’any 1815 pràcticament no podia escoltar res.
És per això que per a mi sempre ha estat un dels compositors més valorats, ja que a banda de la seva meravellosa música, considero que les dificultats físiques amb què va haver de treballar van ser molt dures, i és perfectament comprensible que amb els anys la malaltia el tornés una persona gairebé intractable pel seu caràcter. Entre moltes altres obres, la Novena simfonia, tot i tenir-la al cap, Beethoven mai va poder escoltar-la!.
La música de Beethoven m’ha acompanyat i emocionat des de que jo era molt jove i aquest sentiment segueix plenament vigent amb els anys. És més, creix cada vegada que escolto una gravació o tinc el privilegi d’anar a un concert.
Ahir al vespre, vam tenir ocasió d’anar al Palau de la Musica Catalana per escoltar una vegada més la meravellosa Simfonia número 9 en Re menor. Em feia molta il·lusió perquè la dirigia un dels grans directors del segle XX, Sir Neville Marriner, al front de l’Orquestra de Cadaqués i l’Orfeó Català.
Haig de dir que ni de bon tros ha estat la millor "Novena" que he escoltat. Marriner és tota una llegenda en la direcció, però els anys no passen en va i crec que ahir no va saber transmetre la força que necessita la música de Beethoven i l’orquestra va semblar un pel desorientada especialment en el primer moviment. Després, el so es va compactar una mica i va sonar millor. El cor de l’Orfeó Català, gairebé sempre excepcional, ahir em va semblar correcte (millor la part masculina que la femenina) igual que les quatre veus solistes. Les femenines, Raquel Lojendio i Pilar Vázquez em van agradar força, especialment la segona, i pel que fa als homes, Leigh Melrose, tot i no ser baix em va agradar, al contrari que el tenor Daniel Norman que el vaig trobar un pel mancat de la potència de veu necessària.
Amb tot, haig de dir que m’ho vaig passar molt bé. La música de Beethoven, i molt especialment la Novena simfonia, a banda de trobar-la extraordinària, sempre que l’escolto no puc evitar sorprendre’m de com un músic amb les seves limitacions, fos capaç d’escriure una partitura tan excepcionalment brillant que aconsegueix seguir-me emocionant com el primer dia.
La part mes coneguda de la Novena simfonia de Beethoven és el 4rt. moviment (l’Oda a l’alegria), a mi però, la que em té el cor robat és el 3r moviment (Adagio). Aquí us deixo només uns petits fragments ja que la simfonia sencera dura una hora i quart.
primera part del 3r.moviment. Director Seijo Ozawa (cortesia de rivalXXI)
primera part del 4r.moviment. Director Claudio Abbado (cortesia de Sailman 1234)
final del 4r.moviment. Director Claudio Abbado (cortesia de Noryko)
Lloc: Teatre Nacional de Catalunya, l’obra: Un mes al camp d’Ivan Turguénev.
Ivan Turguénev va néixer l’any 1818 en una família terratinent. El seu pare, coronel de la cavalleria imperial, va morir quan l’Ivan tenia setze anys. Va estudiar en les universitats de Moscou i San Petersburg on es va especialitzar en els clàssics de la literatura russa. Més tard va anar a la universitat de Berlin on va estudiar filosofia i història i va quedar molt impressionat per l’estil de vida de la societat centre europea, tan diferent de la russa on ell havia estat criat. Segurament per aquesta influència, està considerat com el més europeista dels escriptors russos del segle XIX, però en canvi és el menys conegut de tots ells fora del seu país. Entre la seva obra podem trobar novel·les, històries curtes i drames teatrals, tot i que ell els descrivia com a comèdies, molt probablement per eludir la censura de l’època. Va morir a Paris l’any 1883.
La majoria de vegades que anem al TNC, en sortim força satisfets i aquesta vegada no ha estat l’excepció. Tot i que Un mes al camp és una obra força densa, com correspon a un clàssic del teatre rus del segle XIX, però que ha resistit molt bé el pas dels anys. Turguénev va estrenar aquesta obra quaranta anys abans que títols tan importants com l’Oncle Vània o Les tres germanes de Txèkhov veiessin la llum. L’autor retrata amb gran precisió la decadent aristocràcia rural russa de l’època. En aquest cas es tracta d’una família que viu al camp amb criats i convidats i on es barregen sentiments com l’amor, la gelosia i els convencionalismes propis de l’opulent món que envolta els protagonistes.
La posada en escena és colorista, clàssica i efectista. La direcció de Josep Maria Mestres molt correcta i el repartiment, com de costum, boníssim. Encapçalat per una Sílvia Bel extraordinària, acompanyada d’uns magnífics Carles Martínez, Josep Manel Casany, de la veterana Carme Sansa i la jove Diana Torné. L'elenc d'actors el completen Robert Gonzalez, Xavier Boada, Míriam Alamany, Hans Richter, Joan Raja, David Segú, Tilda Espluga, Ireneu Tranis, Alba Valldaura i els nens Oriol Agell, Max Jiménez i Adrià Roca,que es van tornant i completen el total de 15 actors que donen vida a tots els variats personatges que viuen i treballen a la finca.
Sobre Un mes al camp, Josep Maria Mestres escriu en el programa de mà que es tracta d’un text on s’exposen amb la màxima senzillesa les coses més profundes, ja que en el fons es tracta d’una comèdia, però una comèdia lluminosament trista.
Sembla ser que per tal que es pugui apreciar millor el treball dels actors, el TNC ha limitat per primera vegada l’aforament del teatre, reduint-lo a les 14 primeres fileres de butaques. No em sembla una decisió desencertada, tot i que no entenc que, o bé no s’hagi fet fins ara o bé que obres amb un caràcter més intimista com aquesta, no s’hagin traslladat a altres sales del TNC de dimensions mes reduïdes.
En alguna altra ocasió us he parlat de la nostra amiga Carme, del Mercat d’Hostafrancs. Fa uns dies, quan vaig anar a buscar un encàrrec que tenia fet, vaig veure unes mini mandonguilles que acostumen a preparar a punt per coure, i vaig pensar que anirien molt bé com a tapa per a un pica-pica. La Carme em va recomanar fer-les tal com us les explico, i eren bones, bones, bones!.
Ingredients:
Mini mandonguilles
Ceba
Vi blanc
Oli
Sal
Preparació:
Amb la massa que tingueu per costum fer les mandonguilles, preparar-ne de ben petites.
Posar oli en una paella i sofregir-hi la ceba tallada ben petita. Quan aquesta comenci a canviar de color, afegir-hi les mini mandonguilles, salar una mica, posar-hi un raig de vi blanc, tapar la paella i deixar que s’acabin de coure, el temps just que tarda el vi a reduir-se.
