EDITA GRUBEROVA

El passat dissabte 25 vam tenir l’ocasió d’assistir a l’anomenat Concert Mozart al Gran Teatre del Liceu. Els protagonistes d’aquest concert van ser la gran soprano eslovaca Edita Gruberova (Bratislava, 1946) i l’Orquestra de l’Acadèmia del Gran Teatre del Liceu dirigida impecablement per Sebastian Weigle.

D’entrada no sabem exactament per què bategen com “Concert Mozart” una vetllada on s’inclouen peces de Cimarosa i Mendelssohn , com si l’obra del músic de Salzburg fos tan escassa que s’hagués de recórrer a altres autors. Però això ja va passar fa uns mesos amb el “Concert Händel” que incloïa fragments de Gluck i Respighi, i per tant ja hauríem d’estar acostumats a aquestes “jugades” dels programadors del teatre barceloní.

Gruberova es va sentir força còmoda amb el repertori mozartià triat, i tot i que en les notes més greus es notava que la veu patia una mica, en la resta va estar realment brillant. Va interpretar àries d’El rapte en el Serrall, La flauta màgica, Les noces de Figaro i Don Giovanni, i en les "propines" va tornar a Les noces... (Deh! vieni non tardar) i Idomeneo (ària d’Elettra).

Tot i ser considerada com una de les grans veus del belcantisme, amb Mozart, una altra de les seves especialitats, es troba com peix a l’aigua i malgrat els seus 62 anys, segueix tenint una veu i unes facultats extraordinàries. Naturalment la seva veu no és la de fa 20 anys, però els pianíssims amb què ens va obsequiar en més d’una ocasió evidencien el bon gust i l’exquisida tècnica d’aquesta gran soprano.

Edita Gruberova sempre ha estat molt apreciada pel públic barceloní, ja des del seu debut la temporada 1977/78 amb El Rapte en el Serrall. Des d’aleshores ha tingut un públic sempre fidel, tal i com es va demostrar el passat dissabte. Els crits i aplaudiments d'una bona part del públic, que van durar més de 20 minuts, acompanyats de dues pancartes que els seguidors més entregats van penjar de la balconada de l’amfiteatre, van obligar la soprano a sortir a saludar en diverses ocasions. I és que l’Edita Gruberova és molt estimada a Barcelona, i ella ho sap, per això en aquests darrers trenta anys ha vingut molt sovint a cantar-hi i sempre s’ha distingit per ser tot el contrari d’una “diva”, potser per això també se l’aprecia tant.

D’aquest concert us deixem l’ària “Crudele?... non mi dir” de Don Giovanni

TALLER DE PIRULETES AL MUSEU DE LA XOCOLATA

El dissabte passat tota una colla de blocaires vam assistir a un taller al Museu de la Xocolata, organitzat exclusivament per a nosaltres.

Com que es tractava de fer piruletes de xocolata, la Muntsa, l’encarregada de dirigir el taller, ens va explicar com a cosa bàsica com atemperar la xocolata per poder-la treballar posteriorment.

Així doncs, vam aprendre que després de fondre la xocolata, una part s’ha de posar a sobre d’una superfície freda per tal de fer baixar la temperatura, per després pujar-la un grau més quan es torna a barrejar tota. La temperatura depèn de la classe de xocolata: la xocolata blanca s’ha de refredar a 27º i després fer-la pujar a 28º; la xocolata amb llet referedar-la a 28º i pujar-la a 29º i la xocolata sense llet, baixar-la 29º i pujar-la a 30º.

També ens va parlar dels maridatges de la xocolata: xocolata blanca amb gingebre en pols, o amb pebre negre, o amb ratlladura de llima (aquesta em va semblar deliciosa); xocolata amb llet amb fruits secs, amb fruites, especialment el plàtan, amb sucre morè i xocolata negra amb vainilla, amb sal maldon...

A mi sempre m’agrada agafar moltes notes de les explicacions, però el dissabte, una vegada la Muntsa ens va dir que ja podíem començar a fer pràctiques, vaig oblidar la llibreta i el bolígraf en un racó i em vaig dedicar a fer experiments, com la resta de blocaires. Semblàvem criatures, amunt i avall, passant-nos les mànegues amb les diferents xocolates, i fent les nostres “creacions”.

I mentre deixàvem que les piruletes agafessin cos, vam fer una visita al Museu de la Xocolata, on la Muntsa ens va parlar de les diferents classes de cacau, del seu origen i del seu cultiu; de les formes de treballar-lo i de la seva exportació. I naturalment, vam fer un recorregut per les diferents escultures de xocolata que hi ha al Museu, i com a cosa curiosa, esmentar que n’hi ha una inspirada en la Pietat de Michelangelo, que té més de 30 anys.

Van ser dues hores intenses que van passar volant en bona companyia, que ens van deixar un regust ben dolç.

LA REVOLUCIÓ DELS CLAVELLS

Aquest matí m’he llevat i com cada dia he posat la ràdio. La primera cosa que he escoltat és que avui és 25 d’abril. Automàticament m’ha vingut a la memòria aquell 25 d’abril de 1974, quan Portugal es va despertar als compassos de Grandola Vila Morena, una cançó revolucionària del cantautor Jose Afonso, que sonava a l’emissora Radio Renasença.

Aquesta cançó va ser el senyal acordat per tal que l’exèrcit portuguès, encapçalat per una colla de militars afiliats al MFA (Movimento das Forças Armadas), prenguessin els principals centres de poder del país i acabessin amb una de les darreres dictadures europees (encara quedava l’espanyola). Els soldats no van disparar cap tret i la gent que sortia als carrers per a celebrar la fi del règim feixista instaurat el 1926, posava clavells a la boca dels fusells dels soldats, d’aquí li ve el nom de la revolució dels clavells.

L’endemà, la junta militar que va prendre el poder va fer pública la proclamació redactada per la MFA, és a dir, eleccions lliures i democràtiques, descolonitzar Angola, Moçambic i la resta de colònies portugueses, desenvolupar una economia que havia fet fallida i l’excarceració dels milers de presoners polítics que el règim salazarista tenia privats de llibertat.

Haig de confessar que els que aquells dies ja érem majors d’edat, vam tenir una nova esperança que el malson que encara vivíem a casa nostra també estava arribant a la seva fi.

Han passat els anys, però cada vegada que escolto Grandola Vila Morena se’m segueix posant la pell de gallina per la força que desprenen la música i la veu de Jose Afonso, i naturalment, pel que va significar aquella revolució pacífica.

EL CICLÓ CECILIA ARRASSA ...

Efectivament la nit del 22 d’abril, mentre el Barça arrasava al Camp Nou, un cicló anomenat Cecilia Bartoli va fer-ho al Palau de la Música Catalana.

Malgrat els lamentables problemes d’aïllament acústic del Palau, que sembla que es repeteixen amb més freqüència del que seria desitjable, va ser un recital extraordinari. La mezzo romana va ser rebuda amb grans aplaudiments per part d’un públic entregat des de l’inici.

En la primera part, va interpretar, amb el bon gust i la delicadesa a què ens té acostumats, cançons de Rossini i de Bellini. Per al meu gust, la interpretació de Bellini va ser magistral, traient de la veu tots els matisos que només una “gran” és capaç d’obtenir. La segona part va començar amb Donizetti, va seguir amb Rossini i va acabar amb el temperament que exigien les cançons de Manuel Vicente Garcia i Maria Malibran, de totes maneres, per a mi va ser el més fluix de llarg, de tota la nit.

El públic va premiar la cantant amb llargues i entusiastes ovacions i crits de “brava” que es van perllongar durant molts minuts i que van permetre que la Bartoli ens obsequiés amb tres propines, dues de De Curtis sensacionalment interpretades y una altra de Montsalvatge.

Cecilia Bartoli va estar magníficament acompanyada al piano per Sergio Ciomei, que en tot moment va demostrar l’altíssim nivell de compenetració i complicitat que té amb la cantant.

Després d’haver llegit les cròniques de les actuacions que Cecilia Bartoli va fer els dies precedents a Valladolid i Castelló, esperàvem amb candeletes aquest “Palau”, i la veritat és que la menuda però gran cantant italiana va superar sobradament totes les expectatives.

I és que Cecilia Bartoli, canta amb un gust i una tècnica exquisida i sap treure el màxim profit de les seves facultats vocals, que són moltes, al contrari del que opinen molts.

A la sortida, juntament amb una cinquantena d’entusiastes, vam anar a esperar-la a veure si teníem sort i ens signava el programa de mà. I sí que vam tenir la sort que ens el signés i de poder-nos fer unes fotos amb ella. En tot moment es va mostrar encantadora i simpàtica, cosa que no tots els cantants saben fer, i més quan es tracta de primeríssimes figures mundials com ella.

Ceci, moltes gràcies per haver-nos fet gaudir d’una gran vetllada musical i t’esperem ben aviat.



Vaga luna de Bellini, que Bartoli també va interpretar ahir al Palau

SANT JORDI

Sant Jordi, a banda del patró de Catalunya, també ho és d’Aragó, Anglaterra, Portugal, Lituània, Grècia, Rússia, o Etiòpia entre molts altres llocs.

Segons la tradició, Sant Jordi era un cavaller que procedia de la Capadòcia i que va arribar a ser conseller de l’emperador Dioclecià. Amb els anys, va abandonar les armes i va repartir les seves riqueses entre els pobres. Va convertir-se al cristianisme i va ser decapitat per les seves creences l’any 303.

Segons el Costumari català de Joan Amades, Sant Jordi va ser escollit patró de la cavalleria i la noblesa catalana l’any 1094, durant el regnat del rei Pere I, que va guanyar una batalla als sarrains després d’invocar el Sant.

A l’edat mitjana, la aristocràcia barcelonesa celebrava festes cavalleresques i torneigs a l’esplanada del Born per a celebrar aquesta festivitat. Naturalment, d’aquestes festes n’estaven excloses les classes populars que hi podien assistir però no participar. Tot i tractar-se, en un principi, d’una festa força elitista, amb el pas del temps es va obrir a tota la societat. Sembla ser que cap el segle XV ja se celebrava a Barcelona la Fira dels Enamorats, on es repartien roses a les noies que participaven en la celebració religiosa que es feia al Palau de la Generalitat.

Segles després, el costum d'obsequiar l'estimada amb una rosa es va anar estenent fins arribar a ésser, com ho és en l'actualitat, una festa plenament participativa i que és celebrada arreu de Catalunya per tothom.

Avui en dia, en el nostre país, la figura de Sant Jordi es troba en molts àmbits: pintures, escultures, gravats, segells, monedes, banderes, vestits, brodats, rajoles, mobles, ceràmica, joies, miniatures... La fotografia de l’esquerra pertany a un relleu que podem trobar a la Casa Ametller del Passeig de Gràcia de Barcelona.

No hem d’oblidar el caire nacional i reivindicatiu que sempre ha tingut aquesta festa a casa nostra, tot i que durant molts anys la reivindicació va ser ofegada.

Per tot això i molt més, des d’aquest petit cafè, us volem desitjar una molt bona Diada, plena de llibres i de roses, i que el sentiment de llibertat que ens envaeix aquest dia serveixi per a potenciar la nostra autoestima com a ciutadans d’aquesta terra.

-

MONA DE PASQUA

Encara que amb una mica de retard, el Josep ha complert amb la tradició de regalar la mona a la nostra fillola, la Bet. No va poder ser la setmana passada perquè els nostres amics eren fora, per això, tant la Bet com el Josep s’han hagut d’esperar fins avui. La mona l’he feta jo i he de confessar que és la meva primera mona de xocolata, jo sempre l’havia fet de mantega, que és la que més m’agrada a mi, però la Bet la volia de xocolata, i ella mana!. Ah! i la recepta, de la Conxita, del Casal d’Hostafrancs!.




Ingredients:

Per fer el pa de pessic:

- 180 g de farina
- 180 g de sucre
- 2 cullerades de llevat
- 6 ous

Per fer la trufa cuita:

- 400 g de nata per muntar
- 400 g de xocolata de cobertura

Per fer el crocanti de la decoració:

- 50 g d’ametlla trossejada
- 50 g de sucre

Preparació del pa de pessic:

Escalfar el forn a 180º. Disposar un paper de forn al fons d’un motlle rodó de 24 cm, untat amb mantega.

Treballar el sucre amb els ous sencers, fins que la mescla faci relleu. Afegir la farina amb el llevat i coure al forn durant 30 minuts. Es pot fer el pa de pessic d’un dia per l’altre.

Preparació de la trufa cuita:

Posar la nata en un cassó al foc fins que bulli, afegir-hi la xocolata i remenar fora del foc, fins que la xocolata quedi ben desfeta. Posar la mescla a la nevera i anar vigilant que agafi cos per poder cobrir el pa de pessic (jo l’he tingut dues hores). No és convenient fer la trufa d’un dia per l’altre, perquè s’endureix massa i llavors no es pot treballar per cobrir el pa de pessic.

Preparació del crocanti:

Coure en un cassó l’ametlla i el sucre, fins que agafi una mica de color, i refredar a sobre el marbre.

Muntatge de la mona:

Tallar el pa de pessic pel mig, posar una capa de trufa cuita i tapar amb l’altra part del pa de pessic i cobrir-lo per sobre i pels costats amb la resta de la trufa cuita. Cobrir els laterals amb el crocanti (que també es pot comprar fet).

Fer la decoració de la mona al gust, amb figures de xocolata, ous de xocolata, plomes, ou filat...
-

HÄNDEL, MÚSICA AMB MAJÚSCULES

Georg Friedrich Händel va néixer a Halle (Alemania) el 23 de febrer de 1685 en el sí d’una família luterana de classe mitjana. Va morir a Londres el 14 d’abril de 1759, és a dir, avui fa 250 anys.

De molt petit ja va començar a estudiar música. Tot i que va estudiar dret a l’universitat de Halle, va ser nomenat organista de la catedral de la seva ciutat el 1702. En aquesta època coneix Telemann i junts comencen a interessar-se pel món de l’òpera. L’any 1703 deixa els estudis i es trasllada a Hamburg, que era el centre musical d’Alemanya. L’any 1704 ingressa com a violinista en l’orquestra de l’òpera d’Hamburg. Treballa en la composició musical i coneix el príncep Fernando de Medici, primogènit del ducat de Toscana, que el convida a visitar Itàlia.

L’any 1706 marxa d’Hamburg cap a Itàlia, que era el centre europeu més important tant en l’òpera com en l’oratori, la música de cambra o les sonates i concerts. A Itàlia va entrar en contacte amb grans músics com Vivaldi, Albinoni, Perti, Corelli o els germans Scarlatti. La seva influència va ser molt important per a Händel que no obstant això, l’any 1710 va marxar cap a Londres amb nous contactes i ofertes de treball.

Després de vàries anades i tornades a Alemanya, s’estableix definitivament a Londres i es nacionalitza anglès l’any 1727. A la capital britànica estrena i obté grans èxits als teatres d’òpera amb obres com Rinaldo, Giulio Cesare, Temerlano o Rodelinda, entre d’altres,. I és que Londres necessitava algú que donés un impuls a l’opera italiana. També sembla ser que l’any 1717 va estrenar la “Música aquàtica” (Water music) en un concert al riu Tàmesis. Entre els anys 1720 i 1729, Londres es va convertir en la capital europea de l’òpera. L’any 1735 va estrenar Ariodante i Alcina al Covent Garden, que va ser el seu darrer gran èxit operístic. L’any 1737 comencen els seus problemes de salut, pateix un atac de reumatisme i poc després una paràlisi a la seva ma dreta que li impedeix treballar.

En aquesta època augmenta la crisi musical a la ciutat de Londres. Teatres que tanquen per problemes econòmics, cantants i compositors que tornen a Itàlia. Händel torna a Alemanya per tractar de recuperar-se dels seus problemes de salut. Es recupera i torna a Londres on a finals d’aquell mateix any estrena l’òpera Xerxes. Segueix treballant i en els anys següents es publiquen, amb gran èxit, el seus concerts per a orgue i les sonates per a violí i per a flauta.

Davant dels problemes amb els teatres d’òpera, es dedica a la composició de concerts i oratoris. L’any 1742 s’estrena El Messies a Dublín i l’any següent a Londres. El 1743 una nova paràlisi li afecta el cap i la parla. Es recupera i segueix treballant. En els anys posteriors, estrena diversos oratoris i el 1749 la Music for The Royal Fireworks amb focs artificials a Green Park, per celebrar la signatura del tractat d’Aquisgrà que posava fi a la guerra de successió austríaca.

El 14 d’abril de 1759, amb 74 anys, mor i és enterrat a l’Abadia de Westminster.
Händel està considerat un dels més grans i més influents compositors de tots els temps. Va ser el primer músic que va fer música per al públic en lloc de, com era habitual en la seva època, fer-ho per als gustos de la noblesa. La seva extensíssima obra comprèn entre d’altres, 43 òperes, 26 oratoris i una gran varietat de composicions corals.

Si voleu tenir una detalladíssima ressenya sobre la vida de Händel i la seva obra, no deixeu de visitar aquesta adreça: http://geocities.com/haendel_opera/index.html

Per il•lustrar una mica la llarga i extensa obra operística de Händel, aquí us deixo quatre meravellosos fragments, dos de l’òpera Rinaldo i dos de l’òpera "Xerxes”, interpretats per quatre extraordinàries cantants:

Marilyn Horne (Or la tromba “Rinaldo”)
Danielle de Niese (Lascia ch’io pianga “Rinaldo”)
Joyce DiDonato (Crude furie degli orridi abissi “Xerxes”)
Renée Fleming (Ombra mai fu “Xerxes”)

PASTÍS DE XOCOLATA I CAFÈ AMB MOUSSE DE XOCOLATA

En alguna altra ocasió, ja us havia parlat de la Dolors Gómez, una manresana que dirigeix l’escola de cuina Lleure, on imparteix classes amb la seva filla Dolors. Tant la seva tasca docent com la seva creativitat culinària han estat premiades diverses vegades. Aquesta recepta és del seu segon llibre, Cuina per quedar bé. És un pastís amb tres textures diferents, pa de pessic, una capa molt fina de gelatina i una mousse de xocolata, que combinen molt bé el gust de la xocolata i el cafè. A nosaltres ens ha agradat molt!.

Ingredients:

Per al pa de pessic:
- 120 g de farina
- 100 g de sucre
- 4 ous
- 2 cullerades de cacau amarg
- 1 cullerada de cafè soluble

Per a la gelatina:

- 300 cc de cafè
- 4 fulls de gelatina

Per a la mousse:

- 200 cc de nata per muntar
- 75 g de sucre
- 4 ous
- 150 g de xocolata fondant

Preparació:

Per fer el pa de pessic, muntem les clares a punt de neu amb el sucre. Hi afegim els rovells, el cacau, la farina i el cafè soluble tamisats i ho barregem suaument. Ho aboquem en un motlle de 18 cm de diàmetre (va bé utilitzar un motlle desmuntable) i l’enfornem durant 30 minuts a 180ºC. Un cop fet, el deixem refredar dins el motlle.

Per fer la gelatina, escalfem el cafè, hi afegim la gelatina prèviament remullada en aigua freda i ho remenem fins que s’hagi dissolt. Ho colem i ho deixem refredar fins que agafi cos (jo vaig espera una hora i mitja, més o menys).

Per fer la mousse, posem el sucre en un cassó al foc. Quan comenci a caramel·litzar, hi afegim la meitat de la nata muntada i ho deixem coure a foc suau fins que el caramel es fongui. Hi incorporem els rovells, ho deixem coure 2 minuts alhora que remenen i hi afegim la xocolata trossejada.

Retirem el cassó del foc i seguim remenant fins que s’hagi fos la xocolata. Hi incorporem la resta de la nata muntada i 2 clares a punt de neu. Ho deixem refredar.

Posem la gelatina de cafè per sobre del pa de pessic i el deixem a la nevera fins que s’hagi pres. Després el cobrim amb la mousse i el deixem un altre cop a la nevera de 2 a 3 hores abans de desemmotllar-lo.

Consells: és millor fer el pastís d’un dia per l’altre, i per poder desemmotllar-lo millor, jo l’he posat una horeta abans al congelador, perquè així la mousse no es desfà.

-

WAGNER, MESTRE DELS MESTRES

Ahir dimecres vam tenir la fortuna d’assistir al Gran Teatre del Liceu de Barcelona a la representació de l’òpera de Richard Wagner (1813-1883) Els Mestres Cantaires de Nuremberg (Die Meistersinger von Nürnberg).

Anem a pams, al Liceu hi vam entrar a les cinc de la tarda on havíem quedat per a fer un cafè i xerrar una mica amb l’amiga Teresa (Tosca) que va venir acompanyada de la Francesca, companya liceista seva de fa molts anys. La xerrada va ser més que amena, el temps ens va passar volant i més quan al cap d’una estona s’hi van afegir les també “Villazonistes” Teresa i Maria Teresa, amb la Carme i el Julio, un mexicà que van conèixer al Covent Garden de Londres i que està passant uns dies a Barcelona. A tres quarts de set vam anar cap a les nostres localitats disposats a escoltar l’obra wagneriana, la qual va finalitzar pocs minuts abans de l’una de la matinada. És a dir, vam entrar ahir dimecres i hem sortit que ja érem a dijous.

Però anem al que vam viure a l’interior del teatre. Els primers compassos de l’obertura ja són d’aquells que et posen la pell de gallina per la força que desprèn la musica. Cal dir però, que en el primer acte l’orquestració ens va semblar poc “potent”, pel que esperàvem d’un Wagner.

Després d’un entreacte de 40 minuts, aprofitats per canviar impressions amb la Teresa i omplir una mica el pap, vam tornar a les nostres localitats. La cosa va millorar força durant el segon acte, amb una orquestració molt més forta, (al menys és el que ens va semblar a nosaltres). Musicalment, aquesta part em va agradar molt, la llàstima va ser, com desgraciadament és habitual, l’escenografia innecessàriament provocadora i que va fer poc entenedora l’escena final d’aquest segon acte.

Després d’un nou descans, ens vam disposar a gaudir del tercer acte. I com vam gaudir-lo!. Tota la potència de la música de Wagner, amb l’orquestra a “tope”, perfectament conjuntada amb la impressionant interpretació dels cantants i molt especialment del cor. Va ser impressionant!. En aquest tercer acte es posa de manifest tota la força, l’energia i la manera d'entendre la musica i l'escenificació que van fer del compositor alemany el gran innovador del món operístic i teatral del segle XIX.

Woody Allen, va fer dir a un personatge en una de les seves pel·lícules que: després d’escoltar Wagner li entraven ganes d’envair Polònia. Nosaltres vam sortir del Liceu amb ànims menys bel·licistes, però amb les bateries carregades d’adrenalina al màxim.

Cal esmentar la gran interpretació d’Albert Dohmen en el paper del Mestre Sachs, de Bo Skovjus com a Beckmesser, de Norbert Ernst com David, i de les sopranos Veronique Gens (Eva) i Stella Grigorian (Magdalena), tot i que el nivell general de tots els intèrprets va ser altíssim. També volem destacar el gran nivell del cor del Gran Teatre del Liceu. Pel que fa a la direcció de Sebastian Weigle, dir que ens va semblar molt correcta. En el primer acte, ja he dit que ens va semblar una orquestració un pel “suau”, que després (potser és una apreciació nostra) va ser molt més contundent. El seu treball va rebre molts “bravos” des de diferents indrets del teatre.

Finalment vull dir que d’entrada ens feia un cert respecte això de “tancar-nos” durant sis hores per escoltar una òpera de Wagner, però que malgrat els escenògrafs actuals, vam gaudir totalment de l’experiència, i ja esperem la propera temporada per veure Tristan i Isolda.

Us deixem la magnífica obertura dels Mestres Cantaires de Nuremberg interpretada per la Staatskapelle de Dresden dirigida per Giuseppe Sinopoli

CAP DE SETMANA A L'EMPORDÀ - 3

Quan fas una sortida o un viatge, sempre et trobes amb alguna sorpresa. Nosaltres hem estat un munt de vegades a l’Empordà, i aquesta darrera sortida que hem fet no podia ser menys i també ha tingut la seva sorpresa.

Van ser el Lluís i la Cristina que van suggerir anar a veure l’església de Vilanova de la Muga. Nosaltres només l’havíem vist per fora, però el Pere, de Can Genís, ens havia explicat que hi havia un senyor que tenia la clau i que si li ho demanàvem, ens l’obriria.

Així doncs, el senyor Lluís Brugués, del carrer del Fort número 2, ens va acompanyar molt amablement i ens va obrir la porta i les llums de l’església de Santa Eulàlia i ens va explicar des de la seva experiència, mil i una anècdotes de l’església i del poble.

La sorpresa van ser unes magnífiques pintures murals de gairebé deu segles d’antiguitat i en molt bon estat de conservació. L’església està dedicada a Santa Eulàlia de Mérida i està formada per tres naus i tres absis amb algunes modificacions. La base quadrada del campanar és del segle XI, igual que la nau central, mentre que la resta del campanar de forma octogonal data del segle XVII.



A l’absis de l’esquerra podem veure actualment una pila baptismal del segle XII, que originàriament era al costat de la porta d’entrada de l’església i que està construïda amb un bloc de pedra d’una sola peça.

La decoració pictòrica mural de l’absis central és del segle XI, amb reformes dels segles XII i XIII. Tot i que van ser restaurades fa temps, segueixen presentant problemes d’humitat. El conjunt pictòric està dividit en tres parts, a dalt, la vida pública de Jesús, al centre mostra motius ornamentals i la part inferior amb representacions de cortines.



El conjunt està presidit per la figura del Pantocrator, a les bandes laterals hi ha els símbols dels evangelistes i en els extrems es poden veure dos querubins amb sis ales cadascun i ulls per tot el cos. A l’alçada de la finestra, es pot veure l’entrada de Jesús a Jerusalem a l’esquerra i el Sant Sopar a la banda dreta.

Aquestes pintures potser no tenen la qualitat artística d’altres com les de la Vall de Boí, però tenen un gran valor pel fet de trobar-se en el lloc on van ser pintades i no haver estat traslladades a cap museu, com passa en la majoria dels casos.



És de lamentar que les humitats les estiguin malmetent i no que no es restaurin d’una manera definitiva i puguin lluir amb tot el color amb que van ser pintades. També és trist que no puguin ser visitades ja que l’església està habitualment tancada, menys a l’hora de la missa setmanal, a causa dels robatoris d’imatges i altres ornaments que han patit les esglésies de molts pobles petits.

De totes maneres, si esteu interessats en visitar-les podeu fer-ho tal i com vam fer nosaltres, trucant a la porta de la persona que té les claus. En resum, va ser la cirereta d’una tarda dedicada a l’art romànic que havia començat amb la visita a la canònica de Santa Maria de Vilabertran, una joia del romànic català de la qual en parlarem en una altra ocasió.
.

CREMA DE CARBASSA AMB AMETLLES

A nosaltres ens agrada molt la crema de carbassa i quan vaig veure aquesta al bloc Olles i somriures, vaig pensar que l’havia de provar. És diferent de les que havia fet fins ara, perquè s’espesseix amb ametlles picades en lloc de patata, gustet que es nota força. Aquesta és la recepta.

Ingredients:

- 800 g de carbassa
- ½ ceba
- 1 l d’aigua
- 100 g d’ametlla en pols
- 100 g de bacó
- Formatge ratllat en pols
- Oli d’oliva
- Sal

Preparació:

Pelar i tallar la carbassa a daus. Fer el mateix amb la ceba i sofregir-la en una paella amb oli. Quan estigui, afegir el bacó a la mateixa paella, que donarà sabor al sofregit, i la carbassa, que també daurarem. Passar el sofregit a una olla i afegir-hi el litre d’aigua i sal i coure-ho durant uns 20 minuts.

Quan estigui tot cuit, retirar-ho del foc i triturar-ho. Llavors, afegir-hi l’ametlla, que servirà per espessir la crema, una mica de pebre negre i si cal, rectificar-ho de sal. Afegir el formatge ratllat i continuar triturant fins a obtenir una crema ben fineta. Si agrada més lleugera, afegir-hi una mica més d’aigua, si agrada més espessa, afegir-hi més ametlla, encara que amb les proporcions de la recepta jo trobo que queda al punt.

-