UN OSCAR WILDE MUSICAL

Aquest any no tenia previst fer cap més apunt al bloc, però ahir vespre vam anar a la representació de  El crim de Lord Arthur Savile al Teatre Nacional i no em queda més remei.

Aviso que aquest “no em queda més remei” no està dit fent una valoració negativa sinó tot el contrari. El crim de Lord Arthur Savile és un conte de l’escriptor Irlandès Oscar Wilde, en el qual Lord Arthur Savile es veu amb “l’obligació moral” de cometre un crim per tal que s’acompleixi el destí que li han vaticinat. La trama tal i com va avançant es va embolicant cada vegada més i el sentit del humor de Wilde es fa palès juntament amb les enginyoses sentències que sempre col·locava en boca dels seus personatges:

“Un sempre ha d’estar enamorat. Aquesta és la raó per la qual un no s’hauria de casar mai”.

“”Pertànyer a la societat és un enuig, però estar-ne fora és simplement una tragèdia”.

“El món és un escenari, però els papers de l’obra estan mal repartits”.

“En la vida d’un home només poden ocórrer dues tragèdies. La primera: no arribar a complir els desitjos. La segona: -qui ho diria- arribar-los a complir”.

Aquest muntatge del Nacional té un component de risc que no existia en altres posades en escena d’obres de Wilde, i és que en aquesta ocasió,  tota la història s’ha embolicat amb música. A més, l’escenografia és realment extraordinària jugant amb elements decoratius que et situen perfectament en els diferents llocs de l’acció en tot moment.

Els responsables de tot han estat EGOS Teatre un grup amb experiències exitoses similars. Haig de dir que quan vam anar al teatre no les tenia totes però quan vaig sortir-ne ho vaig fer amb la satisfacció d’haver presenciat un magnífic espectacle, i en català, cosa que, lamentablement, és una excepcionalitat dins dels teatre musical que en els darrers temps podem veure a Barcelona.

fotos: Teatre Nacional de Catalunya

El text i les lletres de les cançons són de Rubèn Montañà i Toni Sans, la música i la direcció musical de Francesc Mora i la direcció escènica de Joan Maria Segura i Bernadas.

Els actors són Anna Alborch, Lali Camps, Rubèn Montañà, Albert Mora, Toni Sans i Maria Santallusia i els músics que els acompanyen, Francesc Mora, Vassil Lambrinov, Elisabet Garrigosa, Joan Palet, Oriol Mula, Gener Salicrú, Oriol Codina, Pedro Blanco i Marc Clos.Tots plegats aconsegueixen que el ritme sigui brillant i que no decaigui durant les dues hores i tres quarts que dura la funció, amb un interval de quinze minuts inclòs. Si us animeu, podeu assistir al  Crim de Lord Arthur Sivile fins el proper 8 de gener al Teatre Nacional de Catalunya.

des de

el cafè de nit

us desitgem

LLUÇ AMB CLOÏSSES I LLAGOSTINS

Per a aquestes festes, volia un segon plat lleuger perquè, segur que també us ha passat a vosaltres, després de l’aperitiu i del primer plat, arribem al segon plat sense massa gana. Per tant, agafant com a referència una recepta del llibre Webos Fritos, recetas y momentos, de la Su, vaig fer aquest lluç amb cloïsses i llagostins, que va resultar força saborós i encara ens va permetre guardar-nos un raconet per als torrons i les neules.

                                                                                                                                 

Ingredients per a 6 persones:

Un lluç de 1,5 kg

18 llagostins

600 g de cloïsses

2 grans d’all

1 ceba

Julivert

½ got de vi blanc

2 gots de fumet de peix

1 culleradeta de farina

Oli

Sal

Preparació:

Demanar a la peixateria que ens treguin l’espina del lluç i el tallin a supremes.

Picar la ceba i l’all i sofregir-ho en una paella amb oli. Afegir-hi la culleradeta de farina i remenar bé fins que no quedi cap grumoll. Afegir-hi el vi blanc i les cloïsses i deixar-les al foc fins que s’obrin. Afegir el fumet i les supremes de lluç, prèviament salades.

Quan el lluç estigui quasi fet, afegir-hi els llagostins pelats i coure-ho tot junt fins que els llagostins s’hagin fet. Finalment, afegir-hi el julivert picat.

Amb aquest darrer apunt d’enguany, volem desitjar-vos el millor per a l’any 2012!.

FANTÀSTIC!!

Diana Damrau i Juan Diego Flórez

És una manera de definir el dia d’ahir. D’entrada, el retrobament amb bons amics vinguts de València per anar plegats al Liceu, però prèviament per dinar plegats amb altres amics i xerrar durant hores de tot, especialment, de música. Després, cap al Liceu falta gent, que és una manera de dir, perquè el teatre de la Rambla estava ple. No volia tornar a parlar de la Linda di Chamounix, l’òpera de Donizetti a la qual ja vam dedicar fa un dies una entrada, però se’m fa impossible després d’haver vist i escoltat el que va passar ahir, no tornar-ne a parlar encara que sigui breument.

Primer de tot vull dir que secundaris de luxe com Pietro Spagnoli  o Bruno de Simone em van agradar molt més que el dia de l’assaig general. Silvia Tro Santafé, va tornar a brillar a un nivell molt alt i Simón Orfila va seguir enlluernant amb la seva veu nítida de baix profund i el públic li va demostrar una vegada més la gran estima que li té.

Juan Diego Flórez va estar sensacional tant en els duets com en les àries en solitari. Amb veu ferma, clara i fraseig perfecte. Un autèntic luxe escoltar-lo i cal aprofitar totes les ocasions per fer-ho. Pel que fa a Diana Damrau, encara se’m posa la pell de gallina recordant el seu segon acte. Durant una hora llarga crec que només deixa de participar durant els 7 minuts que dura l’ària Linda! Si retirò... que Flórez interpreta meravellosament. La resta és un no parar de la soprano alemanya. Duets amb Silvia Tro, amb Flórez, amb Bruno de Simone, amb Pietro Spagnoli i per si no n’hi hagués prou, rematat amb una escena de bogeria antològica, d’aquelles que els afortunats que la vam escoltar, dubto que puguem oblidar. Sublim és un adjectiu que es queda molt curt davant l’actuació de Damrau, quina manera de cantar! Impressionant, o com diria un bon amic “de reclinatori”.

L’orquestra i el cor del Gran Teatre del Liceu van tornar a fer molt correctament la seva feina sota la sempre eficient direcció de Marco Armiliato. Sens cap mena de dubte, som davant d’un dels grans èxits de la temporada operística barcelonesa, i és que amb aquests cantants es fa molt difícil no gaudir. És impossible quedar-se indiferent i per això, tot i que m’havia proposat no fer-ho, n’he tornat a parlar.

Amb Simón Orfila, Silvia Tro, Marco Armiliato, Juan D.Flórez i Diana Damrau

CONTRACRÒNICA – Ahir també vam tenir ocasió d’accedir als camerinos després de la funció i saludar els cantants que hi havien participat. Simón Orfila, que ja sembla que ens coneguem de sempre, va estar simpàtic i divertit, cosa habitual en el cantant menorquí, i molt satisfet perquè se n’anava dos dies a Maó a passar el Nadal, tot i que el proper dimecres torna a dir “Missa” al Liceu. Silvia Tro Santafé, molt satisfeta per les mostres de suport del públic i emocionada que la recordéssim per la seva Cenerentola de fa unes temporades. Marco Armiliato molt atent va signar programes i es va fer fotos amb nosaltres. Juan Diego Flórez, igual, tot i que amb moltes presses, li vam comentar si havia d’anar a canviar bolquers, i després de signar fotos i programes ens va desitjar bon Nadal i finalment Diana Damrau, exultant d’alegria i simpatiquísima. Moltes vegades he dit que veient la cara d’un cantant en seguida saps si està satisfet amb la seva feina, ja que ells són els seus crítics més severs. Ahir, veient-los a tots, estava clar que tot havia anat rodó.

I com que demà és Nadal, des de  el cafè de nit  volem aprofitar per desitjar-vos

         Molt Bones Festes        

i volem fer-ho amb dos fragments interpretats pels dos meravellosos protagonistes de la Linda di Chamounix del Liceu. En primer lloc, Juan Diego Flórez interpretant el Panis Angelicus de Cèsar Franck, en el concert de Nadal de Viena de l’any 2008, i després la Diana Damrau amb l’Ave Maria de Gounod/Bach.

videos gentilesa de leoperam i intermezzo89 respectivament

LA CIUTAT DE SAGNIER

Tot i que fa molts dies que vaig anar a veure l’exposició “La ciutat de Sagnier” al CaixaForum de Barcelona, no havia tingut ocasió de comentar-la, però com que aquesta mostra encara hi serà fins el proper 8 de gener, penso que és una bona proposta per a aquests dies de festa o vacances, si algú té la sort de fer-ne.

Enric Sagnier i Villavecchia (Barcelona 1858-1931) va ser l’arquitecte amb major nombre de construccions a Barcelona, hi ha documentats uns 300 edificis. La família de Sagnier pertanyia a la burgesia de la ciutat i per tant ell es va relacionar molt bé amb les classes dirigents  barcelonines de les quals va rebre molts encàrrecs.

La seva arquitectura es va desenvolupar en una època de profunds canvis urbanístics a la ciutat de Barcelona i va participar en molts dels projectes que es van dur a terme.

Al contrari d’altres arquitectes modernistes, Sagnier no té un estil propi. Les seves construccions són variadíssimes i van des dels edificis religiosos a les fàbriques, als habitatges, hotels o edificis oficials, per tant va adaptar l’arquitectura a la tipologia de la construcció.

L'edifici de La Caixa, el Palau de Justícia, La Duana de Barcelona i la farmàcia Genové (fotos de la Viquipedia)

Algunes de les construccions més conegudes de Sagnier  a la ciutat de Barcelona són:

·         El Palau de Justícia (1887-1911) al passeig de Lluís Companys

·      Les cases Pascual i Pons (1890-1891) a la cantonada del passeig de Gràcia amb la Ronda de Sant Pere.

·         La duana de Barcelona (1896-1902) al passeig de Josep Carner 29

·         L’església de Pompeia (1888-1910) a la Diagonal 450

·         La casa Rupert Garriga (1900-1905) a la cantonada del passeig de Gràcia i Diagonal

·         La casa Camil Mulleres (1905) a la Gran Via 654

·         La farmàcia Genové (1911) al número 77 de les Rambles

·         La Caixa de Pensions (“La Caixa”) (1917) a la Via Laietana 56

·         La Basílica de Sant Josep Oriol (1915-1926) al carrer Diputació 141

·         El temple del Sagrat Cor al Tibidabo (iniciat el 1902 i acabat el 1961 pel seu fill Josep Ma)

La major part de la seva obra arquitectònica es concentra a l’eixample barceloní on hi podem trobar dotzenes d’edificis d’habitatges. Però Sagnier també va projectar moltes edificacions fora de la ciutat de Barcelona. En podem trobar a Sitges, Montcada i Reixac, Igualada, Castelldefels, Monistrol, Sabadell, Sant Pere de Ribes, Vic, Sant Sebastià, València, Sevilla i fins i tot a Perth (Austràlia).

la casa Camil Mullerers, la casa Rupert Garriga, les cases Pons i Pascual i un detall d'aquesta mateixa edificació

L’èxit de Sagnier com a constructor es basava en el seu gran coneixement de l’ofici, la seva capacitat de treball i el rigor pressupostari (cosa poc freqüent en altres arquitectes). Malgrat tot, després de la seva mort, va caure en un oblit injust i avui dia és poc conegut fins i tot a la ciutat de Barcelona.

L’exposició que es presenta al CaixaForum intenta rescatar l’obra i la memòria d’aquest gran arquitecte del modernisme.

Si voleu més informació sobre la seva vida i les seves construccions podeu consultar:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Enric_Sagnier_i_Villavecchia#Etapa_modernista

LINDA DI CHAMOUNIX

Una vegada més, crec que una òpera de Donizetti tornarà a ser un dels grans èxits a nivell popular, de la temporada operística a Barcelona. Fa dos anys ja ho va ser La Fille du Regiment i la temporada passada Anna Bolena. A dos dies del començament de les representacions, està venut gairebé tot el taquillatge de les deu funcions que hi ha previstes fer de Linda di Chamounix. Indubtablement el repartiment, una vegada més, ajuda molt. Per aquesta ocasió, el Liceu compta novament amb les millors veus del món belcantista, Diana Damrau i Juan Diego Flórez, dos cantants d’autèntic luxe que fan que la seva participació en qualsevol muntatge es converteixi immediatament en un triomf rutilant. Al seu costat, noms com els de Simon Orfila, Silvia Tro o Pietro Spagnoli només fan que reforçar el convenciment que tot anirà rodó.

Ahir, després de molt temps sense fer-ho, vam poder anar a l’assaig general d’aquest repartiment, i el resultat, en la meva opinió, no pot ser més que positiu. Però anem a pams. Aquesta òpera va ser estrenada amb un enorme èxit a Viena l’any 1842, i tot i no ser una de les partitures més brillants del compositor italià, sí que conté moments musicals d’una bellesa extraordinària. També cal dir que hi ha fragments que em van recordar molt altres obres del mateix autor com Lucia di Lammemoor o L’Elisir d’amore. Per cert, com ja hem comentat en ocasions anteriors, els arguments d’aquestes òperes son totalment desfasats avui en dia i el que les segueix fent interessants, sens dubte, és la música.

d'esquerra a dreta : Simón Orfila, Diana Damrau, Juan Diego Flórez, Silvia Tro Santafé i Pietro Spagnoli

Pel que fa als intèrprets, Juan Diego Flórez segueix en estat de gràcia (i ja en fa uns quants anys). La seva veu, tot i ser en un assaig general en què els cantants procuren no “cremar-se” massa, va sonar rotunda, brillant i espectacular en tot moment, brindant-nos moments memorables, especialment en el segon acte amb l’ària Linda si retirò.. Si tanto in ira agl’uomini. Al seu costat, una Diana Damrau, potser una mica més conservadora a l’inici (no oblidem que es tractava d’un assaig), però que a partir del segon acte es va deixar anar i va acabar demostrant la seva gran qualitat vocal i molt especialment en aquest tipus d’òperes belcantistes.

No va ser cap sorpresa, però l’actuació de Silvia Tro Santafé i Simon Orfila va ser de primeríssim nivell i van demostrar que no estan al costat del tàndem Flórez/Damrau per casualitat. La resta del repartiment, Pietro Spagnoli, Maria José Suarez i Jordi Domenech van estar correctes, mentre que Bruno de Simone va composar un “divertit”  Boisfleury.

L’orquestra i el cor del GTL va sonar molt bé sota la direcció de Marco Armiliato que en algun moment va donar la sensació d’alentiment, especialment en alguns moments com el duet dels dos protagonistes del primer acte. Pel que fa a l’escenografia de Daniel Blanco i la direcció d’escena d’Emilio Sagi, dir que és correcta i poc espectacular, cosa que agraeixo, tot i que hi ha coses que no m’acaben de fer el pes com la llarga taula del tercer acte, sobre la qual, la pobre Linda palesa la seva bogeria.

final de l'assaig general del dissabte 17 de desembre

També dir que hi ha representacions amb un “segon repartiment”, però que podria perfectament ser un “primer repartiment” en qualsevol dels grans teatres d’òpera. Noms com els de Mariola Cantarero, Ismael Jordi, Fabio Capitanucci o Ketevan Kemoklidze són una garantia total que la qualitat del cant no defallirà en cap moment.

Ara a esperar les funcions programades i que les previsions d’èxit s’acompleixin plenament.

COOKIES & KAUFMANN

Dissabte passat varem anar al cinema a veure el Faust del Jonas Kaufmann al MET, i com que la sessió es preveia llarga, vaig pensar que estaria bé portar unes galetes per compartir amb els amics mentre féssim tertúlia en els entreactes. I ja que seríem virtualment a Nova York, què millor que portar les galetes americanes per excel·lència?. Efectivament, vaig portar cookies, amb la recepta de la Mireia Carbó, i com a mostra que eren boníssimes, només dir que no en va quedar ni una!.

Ingredients:

180 g de farina

1 culleradeta de bicarbonat o llevat

100 g de sucre morè

1 ou

100 g de mantega pomada

175 g de xocolata per a postres

1 pessic de sucre avainillat

1 pessic de sal

Preparació:

Batre la mantega pomada amb el sucre fins a aconseguir una crema. Afegir-hi la sal, la vainilla i l’ou i remenar. Incorporar la farina i el llevat tamisats. Afegir-hi la xocolata picada.

Amb l’ajut d’una cullereta, fer boletes de massa i posar-les en una safata coberta amb paper de forn i coure-les amb el forn ja calent a 180ºC, amb l’escalfor de dalt i de baix,  uns 8 ó 10 minuts aproximadament, fins que siguin daurades.

SETMANA D’ÒPERA AL CINEMA (2) Faust a Nova York

Ahir al vespre tocava anar al MET de BCN (malgrat el Madrid-Barça) i la veritat és que un Faust ben interpretat et compensa de moltes coses.

Fitxa del repartiment::

Jonas Kaufmann - Faust

Marina Poplavskaya - Marguerite

René Pape  - Méphistophélès
Russell Braun - Valentin
Michèle Losier - Siébel
Wendy White - Marthe
Jonathan Beyer – Wagner

Direcció musical - Yanick Nézet-Séguin

Producció - Des McAnuff

Faust és una òpera que musicalment sempre m’ha agradat molt, el text ja és una altra cosa. Gounod era un home profundament religiós i en aquesta obra queda ben palès. L’argument és d’un misticisme religiós que en molts moments esdevé integrisme del més ranci. Tot això però, queda embolicat dins d’una partitura meravellosa que la converteix en una de les obres capitals del romanticisme francès.

La interpretació que vam veure ahir al MET va ser molt bona. Amb un Jonas Kaufmann pletòric de veu i amb grans detalls interpretatius, una Marina Poplavskaya que va brillar i fer creïble la desgraciada Marguerite (un dels personatges que més pena em fa del món de l’òpera) i un René Pape extraordinari vocalment, donant vida a un dimoni senyorial i poderós.

El secundaris no van anar pitjor. El Valentin de Rusell Braun va ser magnífic fent que el “bon germà” de Marguerite resultés un odiós i vehement intolerant. També em va agradar molt la forma de cantar i moure’s de la Michèle Losier com a Siébel, l’enamorat platònic de Marguerite. Joanthan Beyer (Wagner) i Wendy White (Martha) van complir perfectament amb els seus respectius rols.

No em va semblar malament la direcció del canadenc Yanick Nézet-Séguin, però sense ser cap cosa excepcional, tot i que el públic del MET el va aplaudir força. Un comentari especial mereix la posada en escena de Des McAnuff. El teatre novaiorquès es caracteritza per no fer muntatges trencadors, per tant el d’aquest Faust és un pel estrany. Jo encara li estic donant voltes ja que a banda de no entendre’l, estèticament el vaig trobar molt lleig, per dir-ho d’una manera suau. Des d’un estrany laboratori  “pseudo-atòmic” (?) on treballa el Dr. Faust, a la pobre Marguerite cosint desesperadament amb una “Singer”, passant per un Méphistophélès que semblava el tercer blues brother o una nit de Walpurgis amb zombis extrets del Thriller de Michael Jackson. Aquestes i altres virgueries que suposo que van encarir la producció, van ser rebudes pel sempre educat i cortès públic del MET amb alguns xiulets, cosa que també va ser força inusual.

He estat uns quants anys sense veure cap representació de Faust, i aquest any n’he vist tres, sense comptar la de Londres que no vaig poder visionar en el cinema. Per a mi el millor Faust ha estat el de Piotr Beczala (Liceu) junt amb el de Jonas Kaufmann (MET), molt per sobre del de  l’Alagna de París. Tot i que la Marguerite de la Poplavskaya em va agradar molt, no em va fer oblidar el de la Stoyanova del Liceu. El Méphistophélès del René Pape (MET), infinitament superior al del Schrott del Liceu, però en canvi el Valentin del Ludovic Tezier (Liceu), de llarg, el millor de tots. Conclusió, si al Liceu haguessin fet l’òpera escenificada, encara que fos amb poc pressupost en lloc de fer-la concertant, hauria passat, sense cap dubte, pel davant de les altres, un cop vistes les interpretacions i els muntatges.

Amb tot, la vetllada d’ahir va ser molt positiva tant en l’aspecte musical com en el de poder compartir estones i opinions amb una colla d’amics units per la música.


Un petit fragment del proleg de Faust amb Jonas Kaufmann i René Pape

SETMANA D’ÒPERA AL CINEMA (1) Don Giovanni a Milà

esquerra: Peter Mattei i Bryn Terfel   centre: Daniel Baremboim   dreta: Anna Netrebko, Giuseppe Filianoti i Barbara Frittoli

Ahir era Sant’Ambroggio, patró de Milà, i com és tradicional el Teatro alla Scala feia la gala inaugural de temporada. Com en anys anteriors hem tingut el plaer de poder-ho seguir en directe a través de la retransmissió que es feia a centenars de sales de cinema de tot Europa.

Per a inaugurar aquesta temporada, el títol triat ha estat Don Giovanni de W.A.Mozart. Amb un llibret de Lorenzo da Ponte, l’òpera es va estrenar a Praga  el 29 d’octubre de 1787, tot i que per a l’estrena a Viena del 7 de maig de l’any següent, Mozart hi va afegir tres àries amb els seus recitatius.

La funció milanesa d’ahir tenia d’entrada prous atractius per tal que els aficionats gaudíssim d’una bona vetllada. La fitxa tècnica d’aquesta representació va ser:

Peter Mattei (Don Giovanni)
Anna Netrebko (Donna Anna)
Giuseppe Filianoti (Don Ottavio)
Bryn Terfel (Leporello)

Barbara Frittoli (Donna Elvira)
Stefan Kocán (Masetto)
Anna Prohaska (Zerlina)

Kwangchul Youn (Il Comendatore)

Direcció musical Daniel Barenboim
Direcció escènica Robert Carsen

D’entrada vull dir que no he vist tants Don Giovanni’s com per jutjar moltes coses de les que vam veure ahir i que molta gent ja ha comentat, per tant em limitaré a explicar el que em va agradar i el que no com a aficionat que sóc, no tan sols a l’òpera, sinó també i molt especialment a la música de Mozart.

El cor i l’orquestra de l’Scala em van agradar força i no entraré en si la direcció de Baremboim va ser més  lenta del que hauria d’haver estat. Pel que fa al treball del canadenc Robert Carsen, el vaig trobar en general original i espectacular, tot i que hi va haver moments que no em van fer massa el pes. Personalment em va agradar molt més la resolució de l’obra, amb la “caiguda” a l’infern de Don Giovanni, tal i com la van plantejar fa dos mesos al MET de Nova York.

Pel que fa als cantants, em van agradar molt els papers femenins. Anna Netrebko esplèndida en tots els aspectes, Barbara Frittoli (una gran intèrpret de Mozart) va superar, per al meu gust, la seva actuació en el mateix paper a NY, i finalment,  Anna Prohasca que va brodar la Zerlina, tan actuant com cantant.

Stefan Kocán,  Anna Prohasca,  Barbara Frittoli,  Bryn Terfel,  Anna Netrebko,  Giuseppe Filianoti

La part masculina del repartiment, al meu parer, va ser força més irregular. Peter Mattei té una veu bonica i un cant elegant, però no el veig com el canallesc i cínic Don Giovanni. Sí que em va agradar Bryn Terfel, però m’hauria agradat veure l’Ildebrando d’Arcangelo en qualsevol dels dos papers, ja que farà dues funcions com Don Giovanni i sis més com Leporello. Giuseppe Filianoti va alternar bons moments amb d’altres que no em van agradar, i tant Kwangchul Youn com Stefan Kocán (que va fer el mateix paper al MET) no em van acabar de fer el pes en cap moment.

Globalment però, vaig sortir força content del cinema, llàstima del tall d’imatge i so dels darrers minuts que ens van deixar amb les ganes de veure el sextet final i la reacció del públic envers els protagonistes.

Haurem d’esperar a escoltar el concert en àudio o esperar a veure el vídeo de la funció.

MENÚ DEGUSTACIÓ A SANTS

Encara no fa un any que el Josep Baltà va posar en marxa el local del carrer Galileu Fes-te Farinetes, orientat d’una forma polivalent tant a fer tallers, trobades, xerrades, presentacions, etc.

Des del moment en què va estar enllestit, i de cara a veure com funcionava tota la logística per a una trobada de gent que vulgui compartir el gust per la cuina i explicar com prepara les seves receptes, trucs, maneres de fer, els blocaires de Sants varem acceptar ràpidament la proposta de fer una trobada “pilot” per veure com anava tot i obrir posteriors trobades a tothom que s’hi vulgui apuntar.

Així doncs, dissabte passat ens varem trobar la Sandra i el Xavi (Els Fogons de la Bordeta), el Massitet i la Susanna (Olleta de Verdures), la Isabel i el seu marit (La cuina de la Isabel), la Maia i el seu marit (El Racó del Cus-Cus), l’Alícia, l’Aina i l’Àlvar (El Pa dels Ferrer), la Gemma i el seu marit (Caprofiti), la Loles i la Júlia (La Coquessa), la Mercè, l’Albert, l’Ona, la Laia i la Bet (Destapant Cassoles) i el Josep i la Glòria (El Cafè de Nit).

D’entrada, dir que com que s’acosta Nadal, la proposta va ser preparar receptes per portar a les nostres taules aquests dies de festa i déu n’hi do de les coses que van sortir. Per començar, cadascú portava un entrant: canapès, mini tartaletes de mascarpone i melmelada de tomàquet, torradetes amb melmelada de pebrot, mousse de peix, coca de recapte, paté de bolets, croquetes de bacallà, a més de les obligades patates fregides per a la canalla. Entre tots, ens varem repartir fer els primers plats (panacotta de carbassa amb gelatina de vermut, porros amb formatge i pernil dolç, canelons de confit d’ànec), els segons (galtes de porç rostides, llom rostit amb salsa de ceba, pollastre al cava) i les postres (estel de Nadal, torrons casolans i bavaroise de torró), així que va sortir un menú excel·lent.

Com que varem quedar que cadascú publicaria la seva recepta al bloc, aquí us deixo la que vaig preparar jo, són els CANELONS D'ÀNEC AMB SALSA DE CEPS I FOIE que vaig veure fa temps al bloc de l’Eva (El Cullerot Festuc), i que trobo que són un plat de festa total.

INGREDIENTS PER A 20 CANELONS:

20 plaques de canelons

2 cuixes de confit d’ànec

3 cullerades d’oli del confit

1 escalunya

100 g de ceba

4 prunes tallades a trossos

1 cullerada de pinyons torrats

50 g de xerès dolç

125 cc de nata líquida

25 g de foie

Formatge parmesà ratllat

INGREDIENTS PER A LA SALSA DE CEPS I FOIE

1 cullerada d’oli del confit

150 g de ceba

5 g de ceps deshidratats

2 cullerades de xerès dolç

250 cc d’aigua

250 cc de llet

½ cullerada de Maizena

1 ou

20 g de foie

PREPARACIÓ:

Retirar les pells i els ossos del confit i esmicolar-lo.

Posar en un cassó l’oli del confit i confitar la ceba i l’escalunya. Afegir el confit, els pinyons, les prunes i el foie i regar-ho amb el xerès. Deixar evaporar i afegir la nata fins que quedi tot ben lligat.

Coure les plaques del canelons, repartir la preparació anterior i enrotllar.

Per fer la salsa, confitar la ceba amb l’oli, agregar els ceps secs directament sense hidratar, regar amb el xerès i un cop evaporat afegir l’aigua, condimentar i coure fins que redueixi a la meitat. Triturar, afegir la llet, l’ou, el foie i la Maizena i tornar a triturar. Colar i posar en un cassó al bany maria i remenar fins que quedi una salsa fina i lleugerament espessa.

Posar un fons de salsa a la safata, disposar els canelons al damunt i cobrir-los de salsa. Empolvorar amb el formatge parmesà i enfornar a 180º

JUAN DIEGO FLÓREZ, impecable i antològic

La nit d’ahir dissabte sens dubte serà una de les que passarà a la història del Gran Teatre del Liceu. Amb les entrades exhaurides des de fa mesos, el tenor peruà Juan Diego Flórez es va presentar amb un programa que, d’entrada i per al meu gust, no era massa atractiu. El cantant, però, de mica en mica va anar fent atractiu tot allò que cantava. Acompanyat al piano pel gran mestre Vincenzo Scalera, que com sempre va fer gal·la d’una gran exquisidesa interpretativa i que té amb el cantant una compenetració perfecta des de fa anys.

D’entrada, em va semblar que la veu de Flórez era un pel més fosca que la darrera vegada que l’havia escoltat, però amb la mateixa agilitat, potència i brillantor de sempre. La veritat és que el començament em va agafar una mica fred i no va ser fins la segona interpretació i molt especialment la tercera, “En butte aux fureurs de l’orage” de Niccoló Piccini, que em va fer gaudir d’allò més i se’m va posar pell de gallina per primera vegada. Va seguir amb tres peces de Rossini per acabar la primera part (i segona pell de gallina) amb l’ària “Che asccolto” de l’Otello de Rossini.

La segona part s’inicia amb “Viens gentile dame” de Boieldieu, “Vainement, ma bien aimée” de Lalo i “Au mont Oda” de l’opereta La Belle Hélène d’Offenbach on va estar magnífic i va treure la seva bis còmica interpretant com si es tractés d’una representació. Va seguir un bloc de tres temes cantats en castellà, que tot i estar impecablement cantants no em van apassionar massa. Això sí, el segon d’aquests temes, Amapola, una cançó molt popular però que em fa molta mandra d’escoltar, em va semblar nova, diferent, increïblement fresca, em sembla que mai m’havia agradat tant aquesta cançó com ahir. Per acabar aquesta segona part, nou lluïment vocal amb “Allegro io son” de Donizetti.

I arribem a les “propines”. No m’esperava més de dos o tirant molt llarg tres bisos, però no, Flórez es trobava com a casa i per començar ens ofereix “Bella enamorada” de la sarsuela “El último romántico”. El públic que abarrotava el Liceu esclata en una nova mostra de deliri col·lectiu i el tenor torna a escena, aquesta vegada per atacar la cabaletta final de Il Barbiere di Siviglia, “il più lieto”. Al acabar, a mi em va semblar visiblement cansat i vaig pensar “això ja s’està acabant”, però ni de bon tros!. Després d’uns minuts d’aplaudiments incansables, torna a escena i ens sorprèn amb el “Pour mon âme” de “La fille du regiment de Donizetti amb els corresponents 9 do de pit. Sensacional, el teatre s’ensorra, i ara sí que s’ha acabat, penso. Un cop més erro, després de varis minuts d’aplaudiments, el tenor torna a escena i canta “La dona è mobile” del Rigoletto de Verdi amb focs d’artifici vocals inclosos, tal i com ens té acostumats. Nou deliri col·lectiu i després de varies sortides per saludar, torna per cantar la Granada de Lara, enmig d’un públic rabiosament entregat al cantant. Sensacional, espectacular, extraordinari, falten adjectius per a definir el que vam viure els afortunats que vam ser-hi.

Un comentari del gran baríton Fabio Capitanucci que vaig trobar en el Facebock : "Di ritorno dal Gran Teatro del Liceu.....Recital Di Juan Diego Florez!!!! Un serata storica, unica, memorabile.....programma bellissimo e vastissimo.....5 bis.....teatro pieno e in standing ovation....Florez semplicemente GRANDIOSO...non si puo' descrivere l'emozione a parole! Al pianoforte il Grande Maestro Vincent Scalera, formidabile, praticamente un'orchestra!!! Questo e' cio' che fa davvero bene all'Opera Lirica!!!!"

CONTRACRÒNICA - Amb el teatre ja buit, un parell de centenars seguidors, insaciables i irreductibles van estar aplaudint a peu d’escenari durant gairebé deu minuts, fins que el cantant va tornar a aparèixer per agrair les mostres d’afecte i suport. Més tard a la sortida d’artistes del Liceu, va signar i es va fer fotos amb tothom, abans de marxar en taxi amb destinació desconeguda, juntament amb el seu representant Ernesto Palacio i Joan Matabosch, director artístic del Liceu, entre d’altres acompanyants. Això sí, des de l’interior del taxi, Juan Diego va saludar amb la mà una vegada més els que havíem presenciat l’escena i que moments abans érem amb ell.

PHILIPPE JAROUSSKY
l’altre triomfador del màgic cap de setmana

Divendres passat vam tenir una altra nit inoblidable al Gran Teatre del Liceu. Amb un teatre ple de gom a gom i amb l’acompanyament de la magistral Freiburger Barockorchester sota el genial lideratge de Petra Müllejans, el contratenor francès Philippe Jaroussky ens va oferir un concert difícil d’oblidar. D’entrada haig de dir que si a mi em diuen fa uns anys que gaudiria amb la veu d’un contratenor no m’ho hauria cregut. Sortosament, en els darrers anys he anat escoltant diferents cantants i, sense ser la veu que més m’agrada, l’assimilo i puc gaudir-la plenament com va ser el cas de divendres. També vull dir que divendres passat va ajudar molt que tota la música era de Händel, exceptuant un dels tres bisos que Jaroussky ens va oferir i que era de Porpora.

La veu del contratenor francès no és excessivament potent, al menys per a un recinte tan gran com el Liceu, ara bé, arribava perfectament a tot arreu i vam poder apreciar perfectament l’enorme domini tècnic en la utilització de les coloratures i del legato.

Va ser una nit extraordinària en tots el aspectes, ja que com deia al principi, l’acompanyament de la sensacional formació alemanya va ser capital.  La interpretació que van fer en la primera part del Concerto grosso en Sol menor  i en la segona, la de la Sarabanda d’Almira, van ser tan extraordinàries, que per si soles ja justificaven l’assistència al concert.

Sembla increïble però és cert, dues nits seguides triomfals, fregant l’excel·lència i amb tot l’aforament venut!. En temps de crisi potser és això el que necessita un teatre d’òpera, oferir el que el públic demanda i deixar experiments dubtosos per a millors èpoques.

CONTRACRÒNICA - Amb uns dies d’antelació, la direcció del Liceu havia anunciat que al final del concert, Philippe Jaroussky signaria CD’s. Doncs bé, la cua que es va formar a les Rambles va ser tan descomunal, que ni els més vells ho havien vist ni en les grans èpoques del Liceu. És clar que en temps pretèrits, penso jo que la gent no s’esperava al carrer sinó que ho devien fer al saló dels miralls. I és que com diria Bob Dylan, “The times they are changin’”, i jo afegeixo: sortosament!.

JAZZ AL PALAU (2) Sant Andreu Jazz Band, els primers de la classe

Pocs dies després d’haver gaudit amb el concert del 40è aniversari de la Locomotora Negra, en el mateix escenari, el Palau de la Música Catalana va acollir la més clara representació del futur jazzístic de casa nostra, la Sant Andreu Jazz Band.

Aquesta banda va néixer l’any 2006 en el sí de l’escola de música de Sant Andreu. El seu director, i un dels professors de l’escola, Joan Chamorro, va impulsar un grup format per joves estudiants de música d’entre 10 i 20 anys, tot i que en l’actualitat hi ha membres encara molt més joves. Aquesta actuació va tenir lloc abans d’ahir dia 30 de novembre festivitat de Sant Andreu. Sens dubte era un bon presagi del que viuríem al Palau aquella nit.  

Van ser gairebé dues hores musicals viscudes amb molta intensitat. El temps va passar molt ràpid, senyal indiscutible que gaudeixes molt del que passa. I és que els números musicals van anar caient un darrera l’altre sense pausa, alternant les intervencions dels diferents membres de la banda. Com sempre, Joan Chamorro va ser al front de la formació dirigint i controlant tot el que succeïa dalt l’escenari. Cal esmentar que aquesta actuació era la cloenda del 43è Festival de Jazz de Barcelona a l’escenari del Palau de la Música, ja que encara resten un parell de concerts més en altres sales.

Per aquesta ocasió, la banda santandreuenca va comptar amb grans col·laboracions, com les del saxo Jesse Davis, el trombonista Wycliffe Gordon i els trompetistes Terrell Sttaford i Ricard Gili, líder de la Locomotora Negra, a més del bateria Esteve Pi i del guitarrista Josep Traver.

Hi va haver molts moments per destacar, com per exemple quan la petita Elsa de només 7 anys, va interpretar un tema amb Jesse Davis i Terrell Sttaford, dos grans músics en el més ampli sentit de la paraula, ja que semblaven dos gegants, amb l’Emma amb la seva trompeta en mig d’ells dos.

Un altre dels grans moments de la nit va ser quan la seva germana Alba, de 10 anys, va interpretar en solitari el Sing me a swing song (And let me dance). En la presentació de la cançó, l’Alba va dir que les seves cantants preferides eren l’Ella Fitzgerald, la Billie Holiday i la Sarah Vaughan, gairebé res!, sens dubte els millors referents musicals per anar endavant. Cal dir que mentre l’Alba cantava, al seu costat ballaven els seus professors de dansa Jana i Jordi, membres del grup Swing Maniacs.

Un altre dels moments inoblidables va ser quan diversos membres de la banda, encapçalats per l’Andrea Motis van mostrar públicament el seu agraïment al Joan Chamorro per la feina i l’empenta que els transmet a diari. No cal dir que el Joan es va emocionar i va dir que durant la nit “intentaria pair tot allò que estava vivint”.

És totalment sobrer dir que en aquesta formació hi ha molt talent, des de la ja consagrada Andrea Motis que, no ho oblidem, només té 16 anys, fins les més petites Alba Esteban i Alba i Elsa Armengou. Vull destacar de l’Andrea que, a més d’exercir dalt de l’escenari de “germana gran” de l’Alba i l’Elsa, trompetistes com ella, sap ser una més de la banda malgrat el reconeixement aconseguit en els darrers mesos. És un rol que assumeix  amb tota naturalitat i de ben segur que compartir escena amb els amics de l’escola de música hi ajuda molt. No vull esmentar tots els membres de la banda perquè me’n deixaria algun i no seria just, però vull destacar el treball sempre en un segon pla de gent com la Carla Motis (germana de l’Andrea) amb la guitarra, l’ukelele o el banjo, la Magalí Datzira al contrabaix i amb una veu càlida i personal i el Marc Martín, un dels més “veterans” amb 18 anys, al piano.

Ara només ens resta esperar l’aparició del disc+vídeo de l’actuació, que serà ja el tercer de la banda.


Aquí us deixo un parell de vídeos amb la petita de la banda l'Elsa Armengou de protagonista.